Sant Vicenç d’Enclar (Andorra la Vella)

Situació

Vista aèria del puig d’Enclar, coronat per l’església i les restes de l’antic poblat que l’envoltava.

ECSA-TAVISA

El conjunt medieval de Sant Vicenç d’Enclar és situat en un puig rocós, a l’entrada de migjorn de la vall d’Andorra la Vella, sobre el poble de Santa Coloma i davant la serra d’Enclar.

Tenint en compte el relleu, els escassos mitjans agropecuaris i les mínimes possibilitats d’expansió del poblat, cal pensar que l’enclavament de Sant Vicenç fou més estratègic que no pas econòmic, i segurament l’avituallament dels seus habitants es devia fer des d’Andorra la Vella o Santa Coloma.

L’església es troba a 1 116 m d’altitud, i el desnivell entre el punt més alt de Sant Vicenç i la Valira a Santa Coloma és de 250 m.

Situació: x 1°29′30” — y 42°29′00”.

L’accés al conjunt pot fer-se a partir de tres eixos pedestres de muntanya, que segueixen itineraris parcialment diferents. Un camí segueix un recorregut paral·lel al marge del riu; cal cercarlo al capdamunt del llogaret de Santa Coloma; es tracta d’un sender una mica escabrós a vegades, el qual, per a vèncer els sectors més tallats, es veu obligat a formar ziga-zagues. Un segon camí, que pot considerar-se una variant de l’anterior, deixa el riu a una quarta part del trajecte del primer i puja molt més dret i més ràpid. El tercer pas, anomenat “camí de la tartera”, cal anarlo a cercar a partir de l’Institut Janer, al barri del Cedre; és, de tots, el que conserva més trossos de l’empedrat i dels murs de contenció. (XLM)

Història

Els primers establiments humans al puig fortificat de Sant Vicenç són desconeguts. Segurament ja des de temps visigòtics el castell havia estat utilitzat com a lloc de defensa.

Malgrat no disposar de documentació que ho confirmi, tot fa suposar que quan, a la primera meitat del segle IX, el comte d’Urgell Sunifred es feu càrrec de l’administració política i econòmica del seu comtat, Sant Vicenç formava part de la xarxa de castells i de llocs fortificats que, escampats arreu del comtat, portaven a terme la tasca de control fiscal, polític i militar de la zona.

Això ho confirma el fet que l’any 952, amb motiu de la consagració de l’església de Sant Martí i Sant Feliu de Castellciutat, el comte Borrell dotés aquesta església amb el castell i l’església de Sant Vicenç.

El castell, no obstant això, continuà en poder dels comtes durant tot el segle XI. El procés segons el qual els comtes d’Urgell es desferen de totes o de bona part de les seves propietats alodials andorranes en favor de l’església d’Urgell no afectà el castell, ja que aquest continuà en poder dels comtes. Efectivament, l’any 1099, el comte Ermengol V el donà al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles.

Des de l’any 1133, els comtes d’Urgell deixaren pràcticament tots els seus interessos andorrans a favor dels bisbes, en primer lloc, i de Sant Serni de Tavèrnoles, en menor quantia, i s’estabilitzaren de manera definitiva al sud del seu comtat, prop de les zones de litigi i conflicte amb els àrabs.

Aquest allunyament geogràfic i real en bona mesura no impedí que els comtes continuessin en possessió del castell de Sant Vicenç. Aquest interès a mantenir el puig fortificat és evident, ja que la muntanya d’Enclar constituïa un lloc estratègic ideal per a poder controlar una de les entrades septentrionals del comtat d’Urgell. L’expansió, cada vegada més forta, dels comtes de Foix obligà els comtes d’Urgell a mantenir ben protegits els accessos al seu comtat.

Al final del segle XII, l’any 1190, el comte Ermengol VIII d’Urgell cedí el castell al vescomte Arnau de Castellbò.

Els conflictes i les lluites que durant una bona part del segle XIII mantingueren els Foix amb els bisbes d’Urgell culminaren amb la signatura dels coneguts pariatges, el primer signat l’any 1278, i el segon i definitiu, deu anys més tard, el 1288. En aquest últim document s’establí i acordà que s’aturessin les obres que el comte de Foix duia a terme a Sant Vicenç i que s’enderroqués el que s’estava construint.

Sembla ésser que aquestes clàusules es van complir i que des d’aleshores el lloc fortificat de Sant Vicenç perdé el seu caràcter militar i es dedicà exclusivament al culte de la seva església fins al segle XIX. Les tasques arqueològiques portades a terme així ho han demostrat, ja que és difícil de trobar materials arqueològics posteriors al segle XIII pertanyents a l’àmbit del castell.

A partir del segon pariatge de l’any 1288, no hi ha cap font documental escrita que testimoniï el funcionament del castell de Sant Vicenç. (JGA)

Església

Planta de l’església i de les estructures que hi ha als seus voltants, llevat dels enterraments: murs, quatre sitges, nombrosos forats de pal i un cup de vi.

F. Rodríguez-X. Llovera

La capella de Sant Vicenç d’Enclar presentava fa pocs anys un estat ruïnós. Després de la restauració, hem pogut retrobar el que fou una de les primeres esglésies edificades a Andorra.

A la part de llevant d’una nau rectangular hi ha un absis quadrat, separat d’aquella per un arc triomfal més estret que l’amplada de la nau. La nau no presenta cap obertura, llevat de la porta d’accés, que ignorem si era amb arc o amb llinda, i la porta que permet comunicar amb el campanar, feta amb un muntant de pedra en una banda i coberta amb arc; la forma de construcció d’aquest, amb aproximació de les pedres situades horitzontalment excepte les de la part superior, denoten un primitivisme cert. L’absis té dues finestres d’esqueixada simple, una a la part de llevant i l’altra a la de migjorn, amb llinda de pedra a la part superior. L’absis era cobert amb volta de canó i la nau sens dubte ho era amb encavallades i llates de fusta i lloses per sobre.

El terra de la nau és fet amb pedres de granit i el de l’absis, situat uns 20 cm més alt, amb pedres calcàries. Tot al voltant de la nau hi ha un banc seguit de pedra.

El campanar, de planta circular no gaire alt, és situat a la part de migjorn de la nau, vora l’absis. Presenta un pis de finestrals, de construcció molt rudimentària. Són finestres simples, irregulars, més amples a la part baixa. Bé que acabades en arc, alguns d’aquests han estat fets també per aproximació de dues pedres, amb la qual cosa prenen en realitat una forma triangular. Són en nombre de quatre. Per sobre d’aquestes i en nombre de set hi ha unes petites finestres en forma de ferradura. I sobre elles hi ha ja el llosat.

A l’interior de l’església, a la part baixa, hi ha les restes del sistema de tancament de la porta, que és semblant al de Sant Romà de les Bons.

La part inferior del campanar és construïda separadament de la nau; en arribar, però, al nivell del terra d’aquesta, la construcció fou feta tota conjuntament, la qual cosa fa suposar que tot el conjunt correspon a un mateix moment.

L’aparell és del tot irregular; les parets han estat fetes amb pedra de granit, lligada amb morter de calç. La volta de l’absis fou construïda amb pedra tosca. El campanar conserva una part de l’arrebossat, així com l’interior de l’absis i de la nau. Una restauració de la paret de la nau corresponent al campanar en època posterior a la construcció fa que trobem en aquest lloc unes línies marcades al morter, que volien simular uns carreus inexistents. També hem de dir que a la paret dels peus de la nau i a la paret de migjorn de l’absis hi ha sengles filades molt grolleres, en opus spicatum.

Finalment cal assenyalar les restes de teula o de ceràmica del romà tardà que es troben barrejades amb el morter que lliga les pedres, la qual cosa pot confirmar l’aprofitament de materials anteriors a la construcció d’aquesta església. (FRR)

L’església de Sant Vicenç d’Enclar ha estat reconstruïda en gran part recentment, i, per tant, molts dels seus detalls actuals, bé que fonamentats en dades certes, no corresponen a l’obra original. La seva tipologia arquitectònica s’avé perfectament amb els tipus habituals de l’arquitectura catalana i llenguadociana dels segles X i anteriors. L’esment de la seva existència l’any 952 en l’acta de consagració de l’església de Sant Feliu i Sant Martí de Castellciutat dona una data ante quam per a la seva construcció, que no podem excloure que correspongui fins i tot al segle IX. (FRR-JAA)

Metodologia de l’excavació i resultats

Planta general del jaciment. Càlcul planimètric del Servei Geogràfic de la Conselleria de Serveis Públics del Govern Andorrà.

El conjunt medieval de Sant Vicenç d’Enclar consta bàsicament d’un sector on es concentrà la vida religiosa amb l’església i els enterraments; una sèrie de petits nuclis d’habitació amb els seus serveis i, finalment, restes de la muralla i d’una torre.

Les excavacions arqueològiques de Sant Vicenç començaren l’any 1979, i en l’actualitat s’hi continuen realitzant campanyes. El conjunt no ha estat excavat totalment; és, per tant, molt difícil de tenir una idea global de l’organització del poblat. Podem dir, però, que totes les construccions que coneixem se situaren o bé en llocs arrecerats o bé en llocs fàcils per a la construcció, tret de la muralla que fou construïda on realment feia falta.

El mètode d’excavació(*) emprat en aquest jaciment ha estat el sistema de coordenades cartesianes. A partir d’un punt 0 de referència elegit prèviament, es traça un eix 0-frontal que travessa cada prospecció per ambdós costats. Un eix 0-sagital i perpendicular a l’anterior és traçat també passant pel punt 0 de referència. Els eixos frontals i sagitals es divideixen en segments d’1 o 2 m, sobre els quals són traçades unes altres línies perpendiculars, tot marcant així una quadrícula que permet de situar tots els materials i les estructures sobre un plànol en planta. A més, hom mesura la profunditat de cada objecte, amb la qual cosa resta dibuixada una visió tridimensional de tota l’excavació.

Aquest sistema ha estat aplicat a totes les cares del jaciment, excepte a l’interior de la nau al moment de treure’n la runa.

L’interior de l’església

L’interior de la nau fou la primera excavació que es realitzà en el conjunt. Hom arribà només al soler de pedra que hi ha actualment, netejant i extraient la runa de tota la nau i l’absis. Entre els materials procedents de la runa dels murs de l’església, cal destacar una gran quantitat de pedra tosca, procedent majoritàriament de la volta de l’absis, fragments dels arrebossats de les parets, alguns d’ells amb restes de pintura mural i d’altres amb grafits; hi havia també fragments de maó i tegula, que pertanyien, segurament, a una construcció anterior i que foren reutilitzats en els murs de l’església. Aparegué també una destral de pedra polida i un polidor.

El soler de pedra no ha estat excavat encara, però hom ha fet dues prospeccions per les quals hom pot veure que el sòl damunt el qual fou edificada l’església fou modificat abans de la seva construcció; aquest sòl fou aplanat d’una banda, tot excavant a la roca mare, i de l’altra calgué aportar terra procedent d’estructures anteriors. L’excavació de la totalitat de l’absis mostrà el mateix procediment a l’hora d’aplanar el terra. Tant en les dues prospeccions realitzades a la nau com en l’excavació de l’absis, hom localitzà material tardo-romà, entre el qual cal destacar fragments de terra sigil·lada paleocristiana i nombrosos fragments d’àmfora.

Sector α – β

El sector α és el que hi ha entre la paret de migjorn de l’església i el campanar. És una de les zones arqueològiques més interessants de tot el conjunt de Sant Vicenç(*).

Sota la runa de l’església aparegué una gran quantitat de materials d’enderroc, entre els quals cal destacar molta ceràmica grisa domèstica, de la que anomenem segona i tercera fase; alguns fragments de ceràmica vidrada posterior al segle XV, ossos d’animals, un fragment de recipient de bronze i un botó també de bronze de forma cònica, amb peduncle i base circular.

Sota els materials d’enderroc aparegueren les restes d’una construcció anterior, de la qual només coneixem una part. Es tracta d’un lloc d’habitació amb una sitja, sobre el qual fou construïda la part del campanar un cop reblerta. El mur fou construït amb pedres de granit més o menys escollides, unides amb una argamassa de calç i sorra, de proporcions diferents a les de l’església. Entre l’angle que forma el mur i la sitja hi ha uns graons excavats, igual que la sitja, a la roca mare, de granit en descomposició.

La sitja té una profunditat de 95-100 cm i un diàmetre màxim de 90 cm. Possiblement es tracta d’una sitja d’emmagatzematge reomplerta per a inutilitzar-la o per qüestions rituals. Segons Pere Canturri(*), devia ésser utilitzada com a fossa d’ofrenes. Els primers 50 cm eren reomplerts de terra i pedres. Sota aquesta primera capa hi ha els materials que devien donar suport a la teoria de P. Canturri: claus, un ganivet de ferro, alguns fragments d’escòria de ferro i vidre, la meitat d’una pedra d’esmolar circular, fragments de ceràmica grisa domèstica, una anella de ferro, quatre banyes de bòvids acuradament serrades i una pota de cabra. Al fons, més fragments de ceràmica, algunes lloses de teulada, claus i granes de cereals cremades.

És corrent, a partir del segle XI, inutilitzar les sitges i ompliries de terra i pedres, però és sobretot l’estat en què es trobaren les banyes i la pota de cabra que fan pensar en una possible barreja de ritus pagans, cosa corrent entre les societats encara poc cristianitzades.

Sector H1

Es tracta d’una construcció quadrangular, de murs de pedra seca, algunes d’elles tallades utilitzant la tècnica del tascó de fusta moll, tècnica ja utilitzada en temps visigòtics; aquesta sembla, però, una construcció tardana, possiblement del segle XIII i és segurament inacabada.

Els materials són molt escassos, entre d’altres coses perquè el sediment té poca profunditat; segurament devia ésser una de les construccions de la darrera fase que mai no s’acabaren.

Cal remarcar que aparegué una tomba antropomorfa, excavada a la roca, en part sota el mur, en la qual només es conservava el crani.

En el quadre C3 aparegué un forat, igualment excavat en el granit en descomposició, amb nombrosos carbons i una gran quantitat d’escòria de ferro. Al quadre C2 aparegueren dos fragments de pedra d’esmolar. Tot això fa pensar en la possibilitat que es tractés d’una habitació destinada a activitats metallúrgiques.

Els materials ceràmics que aparegueren en aquest sector eren molt barrejats. El reomplert per a anivellar l’habitació és caòtic; un dels fragments de ceràmica vidrada blanca amb dibuixos de color vinós que hom trobà a H1 resultà que encaixava amb un altre fragment trobat a H5.

Sector H2

Es tracta d’una petita prospecció vora un mur fet aprofitant els grans blocs de granit. Els materials són poc abundants, però cal fer esment d’alguns fragments de ceràmica a mà.

Sector H3

Hom marcà la quadrícula tot seguint el mur del terraplè de la zona H3. Com en la majoria d’excavacions del conjunt, la potència de sediment és molt poca (40 cm de mitjana). Els resultats de la campanya han estat publicats per A. Colomer i M. Mataró(*), i són els següents:

En general, els materials són pobres, però cal remarcar l’existència de quatre sitges, diferents tant morfològicament com pel seu contingut.

La sitja 1, situada al quadre A2, és la més pobra; hom hi trobà només alguns fragments de maó, ceràmica domèstica, fragments de lloses, escòria, una closca d’avellana, etc.

La sitja 2, situada entre els quadres A(02-03) i B(02-03), fa uns 80 cm de profunditat. El material aparegué concentrat i és més variat i abundant que a la sitja 1. Hi aparegueren lloses de teulada, carbons, ossos d’animals, ceràmica domèstica, objectes lítics, maó, fragments de vidre, fragments de ferro, claus, un ganivet de ferro i nombroses granes de cereals.

La sitja 3, situada als quadres B(3-4) i C(3-4), és la més gran i més profunda (140 cm). Es caracteritza per la gran quantitat de pedres que contenia, entre les quals aparegueren fragments de lloses de teulada, maó, ceràmica, vidres, claus i, a partir de la meitat, ossos d’animal i una gran quantitat de granes de cereals.

L’estudi de les granes de cereals ha estat elaborat per R. Buxó(*), el qual ha identificat les espècies següents: blat tendre (Triticum aestivum-compactum), civada (Avena sp) o ordi (Hordeum vulgare).

Sectors H5 i H6

Es tracta de dues construccions fetes amb paret seca i que aprofiten una roca com a paret N-NE, la qual fou arranjada inicialment amb pedres més petites, de les quals encara resten alguns exemplars.

Possiblement aquestes dues construccions no s’acabaren mai. D’una part, el material és excessivament pobre, escàs i barrejat, no hi ha ni carbons ni claus; d’altra banda, a H6 aparegué una sitja començada. La pedra que hi ha als voltants tampoc no és suficient per a poder-la construir.

Els materials arqueològics són escassos, variats i molt barrejats. Entre tots cal destacar una punta de sílex blanc, en forma de fulla de llorer amb peduncle incipient, plana, de bifacial pla, tipus echarpée.

Al recinte H5 aparegué un fragment de tassa de ceràmica vidrada amb dibuixos vermells que encaixà, com ja s’ha dit, amb un altre trobat a H1.

Sector H11

Hom havia recollit a la superfície alguns fragments de ceràmica grisa feta amb torn i d’altres a mà, la qual cosa feia pensar en la possibilitat de trobar materials més antics. Els resultats foren poc satisfactoris. Es trobà un nivell únic, amb un possible arranjament del terreny, amb el consegüent moviment de terres i materials. Només als quadres F8, F7 i E7 fou localitzat un nivell de pedres de mida petita, més o menys triades, que formaven un soler.

Els materials són més semblants als dels voltants de l’església, que als de possibles llocs d’habitació que trobem a la part alta del roc de Sant Vicenç (ceràmiques a mà, grises, fines, de color fosc, ceràmica comuna de color gris clar i groc taronja, fragments de maó, una base de ceràmica sigil·lada clara i alguns fragments d’imitació, ossos d’animal, pedres d’esmolar i objectes de ferro molt oxidats i, per tant, inidentificables.

Sectors T1 i M2

T1 és una torre de planta quadrangular, de 4,5 × 3,7 m, destruïda possiblement després del pariatge de l’any 1288, de la qual resten encara uns 2 m d’alçada. Fou construïda sobre la roca de granit. Els murs han estat construïts amb pedres més o menys arranjades, sense argamassa. L’accés al seu interior és poc clar, però segurament es feia a partir d’unes escales excavades a la roca del fonament, que arribaven al peu del mur de la torre. L’obertura d’accés interior és desconeguda.

Els materials que s’hi trobaren són molt escassos. Només hi havia alguns fragments de ceràmica domèstica, alguns claus i un sol fragment de ceràmica sigil·lada paleocristiana.

M2 és la part més alta de la muralla, que tanca el poblat per la part de tramuntana. Hom hi ha realitzat fins ara una única prospecció que caldrà continuar els anys propers.

Fragment de sivella trobada en una tomba durant la campanya d’excavacions de l’any 1985.

J.M. Ubach

El mur, poc gruixut (50-60 cm), segueix el pendent del terreny. El tipus de parament que hom observa a la superfície és de pedra seca, construït sobre un altre de mides similars, però d’orientació diferent, de pedres unides amb morter de calç i sorra. Els materials que hi ha són més abundants que els de T1 i inclouen ceràmiques domèstiques grises, al nivell que correspon al mur superior, i, al nivell inferior, unes ceràmiques grises més fines que les anteriors, juntament amb ceràmiques estampillades paleocristianes.

Sectors Ml, H4 i H7

La muralla Ml continua des de H1 fins a M2, i forma un pas empedrat rudimentàriament entre la penya i el mur, d’una amplada aproximada d’1 m, fins arribar a H4 (vegeu-ne plànol), habitació que aprofita les parets de la torre T1 i les de la muralla H4; és dividida pel centre i al llarg per un graó que forma un nivell més alt, utilitzat segurament com a lloc de dormitori. A la paret de tramuntana, al centre, hi ha una fornícula.

Vora la torre, separada, però, d’ella per un gran bloc de granit utilitzat com a mur, hi ha l’habitació H7, de planta quadrangular, igualment sense excavar.

Sector C2

El sector C2 és situat sobre la paret de tramuntana de la nau de l’església. En aquesta zona han estat dutes a terme excavacions durant tres campanyes, amb resultats força interessants. Hi ha diversos tipus d’estructures, amb una funcionalitat distinta, i amb materials corresponents a èpoques diferents.

En primer lloc hi ha una cisterna d’època incerta, però que sembla anterior a l’església. Fou construïda excavant un forat a la roca mare. L’interior fou revestit amb un parament lligat amb calç, sorra i maó trinxat, que li dona un to vermellós fosc(*). Aquesta estructura pot relacionar-se o bé amb l’església (piscina baptismal), o bé amb una premsa de vi que aparegué al costat.

Hi ha també cinc sitges que podrien ésser de la mateixa època que la cisterna. El que sembla clar és que aquest tipus d’estructura és anterior a l’església. Són excavades a la roca. Algunes tenen una forma més o menys cilíndrica, d’altres la tenen totalment bombada.

Cronològicament, del mateix moment que les sitges hi ha una dotzena de forats de pal, la majoria dels quals són excavats entre les tombes 1 i 2 d’aquest sector.

Contemporànies al funcionament de l’església hi ha tretze tombes excavades en el granit en descomposició, de les quals parlarem després.

Més moderns que l’església hi ha una sèrie de murs de pedra seca, que passen per sobre algunes d’aquestes estructures. (XLM)

Necròpoli

Planta de l’església i de la necròpolis del seu entorn.

F. Rodríguez-X. Llovera

L’estudi dels enterraments de Sant Vicenç d’Enclar ha seguit la proposta d’esquemes i fitxes de treball feta per M. Riu i J. Bolòs,(*) adequats al nostre programa de treball, per tal d’arribar així a una unificació metodològica en l’estudi de les tombes medievals.

Pel que fa al tipus de sepultura, hi ha vint-i-dues tombes excavades a la roca mare, la majoria de les quals envolten l’església, dotze tombes en cista, localitzades, totes menys una, al sector que anomenem necròpolis I. A més, sis tombes han estat elaborades amb una tècnica mitxa, és a dir, una part de la tomba ha estat excavada a la roca i una part ha estat construida amb pedres.

La forma de les plantes correspon bàsicament als tipus B, D i F de la classificació de M. Riu, i la secció als tipus b i c d’aquesta classificació.

Pel que fa a la situació, hi ha un sol exemplar de tomba aïllada, localitzada al sector H1. Es tracta, com hem dit, d’una tomba que hi ha sota un mur d’una habitació. Les restes humanes havien desaparegut totes, llevat del crani, que havia estat respectat, tot col·locant-lo acuradament sota el mur.

La resta de tombes poden ésser agrupades en quatre conjunts: necròpolis I (divuit tombes d’adults), zona α² (tres tombes d’adults i una d’infant), sector f (dues tombes d’adults, dues d’infants i una d’un nadó) i sector C2 (set tombes d’adults i sis d’infants).

La majoria de les tombes foren orientades en direcció llevantponent, tot i que trobem totes les del sector f i algunes d’infantils del sector C2, que foren orientades en direcció tramuntana-migjorn.

Pel que fa als materials, direm que aquestes sepultures han estat excavades en el granit en descomposició, sovint en un estadi de descomposició molt notable i, per tant, fàcil d’excavar. Foren construïdes unes cistes de pedra granítica i llicorella o bé fou utilitzada la tècnica mixta.

Quant a la tapa, en la quasi totalitat dels casos foren utilitzades lloses de llicorella, inexistent en tot el roc de Sant Vicenç, les quals no sempre tapen la totalitat de la sepultura. En alguns casos hi havia dos i fins i tot tres nivells de lloses. És el cas, sobretot, de les tombes dels sectors α, φ i la tomba 7 de la necròpolis I.

Referent a la capçalera, en les sepultures d’adults excavades a la roca, la capçalera és sempre ben diferenciada. A les infantils pot ésser ben marcada, incipient i en un sol cas és inexistent. Les sepultures que utilitzen la tècnica mixta sempre tenen el cap ben diferenciat. A les construïdes en cista la capçalera sempre apareix ben marcada, tot i que en alguns casos només hi han estat col·locades dues pedres per donar-li la forma antropomòrfica, que serveixen a la vegada per a mantenir el cap dret. Cal remarcar també que en dos casos la capçalera acaba en una llosa i, almenys en tres ocasions, hi ha també unes lloses col·locades als peus de la tomba.

Els costats, els peus i la base tenen tendència a ésser rectes. En algunes ocasions la tomba no és simètrica, sinó que presenta una certa corba. Els peus poden ésser arrodonits o rectes. Les bases no presenten cap preparació especial (tegulae, lloses, calç, etc.); o bé és la mateixa roca, en el cas de les excavacions, o bé és la mateixa terra, en el cas de les cistes.

En allò que respecta a l’aixovar, la majoria de sepultures de l’alta edat mitjana no contenen cap objecte. A Sant Vicenç d’Enclar, tret de fragments de ceràmica, claus i algun altre objecte difícil d’incloure com a material d’aixovar, hi ha tres tombes que sí que en tenen de manera clara. Es tracta de les tombes que contenien petites ampolles de vidre. Respecte a això, Jean-Pierre Sodini(*) diu que és corrent trobar objectes de ferro, ceràmica i vidre. Manuel Riu fa notar l’existència de ceràmica i objectes de vidre en sepultures, col·locats generalment vora o sobre el cap, com fóra el cas de les ampolletes de Sant Vicenç d’Enclar, i esmenta la possibilitat que “podien contenir aigua beneïda, costum que sembla abandonar-se a mitjan segle VIII, però que reaparegué el segle XI i, sobretot, el XII a Catalunya i a França.“(*) Pensem també en la possibilitat que aquestes ampolletes poguessin contenir ofrenes rituals: blat, oli i vi, o que anessin destinades a cremar encens, o bé a contenir algun perfum.

Si cal parlar de datació, es tracta de tombes típiques dels segles X i XI, malgrat que pogueren haver estat utilitzades i reutilitzades posteriorment. Segons les tipologies de Jordi Bolòs i Montserrat Pagès(*), les més antigues són les més pròximes a l’església, excavades en el granit en descomposició i de línia simètrica; posteriorment hom devia anar utilitzant la zona més ampla del pla de la necròpolis. Cap de les tombes no sembla, en principi, si seguim aquestes tipologies, posterior al segle XI. Per tant, d’acord amb la història de l’indret, resta un buit que comprèn els segles XII i XIII. En el cas que hom hagués utilitzat Sant Vicenç d’Enclar com a lloc d’habitació estable i no pas de simple enclavament militar, haurien d’haver aparegut tombes típiques d’aquest moment. Cal, però, no renunciar a la possibilitat de reaprofitament de tombes, fet constatat a la necròpolis I i en tres casos.

Per acabar apuntem que a la necròpolis I no s’observa cap estratigrafia. Els materials, principalment fragments de ceràmica, claus, objectes de ferro molt trencats i oxidats i alguna moneda, apareixen barrejats. Només el quadre D2 d’aquest sector, en el qual no hi havia cap sepultura, semblava guardar, bé que sense cap ordre, materials més antics que la necròpolis (ceràmiques fetes a mà, fragments d’estampilla paleocristiana, esclats de sílex, un anell de bronze amb decoracions paleocristianes, etc.).

Al sector C2, juntament amb les tombes antropomorfes han aparegut nombrosos materials, cronològicament anteriors, dels quals parlarem més endavant.

L’excavació més interessant des del punt de vista estratigràfic dels quatre grups de sepultures és el sector φ. Les tombes aparegueren sota una estructura d’habitació, construïda possiblement després del segle XII, i per sota cinc nivells diferents. Per sobre les tombes aparegué un nivell amb focs, que afectà la roca mare. Això podria portar-nos a pensar en l’existència de focs rituals. (XLM)

La necròpolis de Sant Vicenç d’Enclar és constituïda per tombes de dos tipus bàsics, les excavades a la roca i les cistes, en les quals es donen algunes varietats formals; constitueixen dos conjunts ben caracteritzats. Les tombes excavades a la roca tenen una datació que cal situar, segons la seva tipologia, a les últimes dècades del segle IX i durant tot el X. Semblen, doncs, les més antigues i es troben majoritàriament als sectors més privilegiats dels enterraments; són les més properes als murs de l’església que envolten en unes disposicions aparentment condicionades per les parets de la construcció. Una d’aquestes zones, el sector |3, és davant el mur de migjorn, on hi ha quatre tombes amb una mateixa orientació, tres d’adult i una d’infantil. Al racó format per la torre del campanar hi ha una tomba d’adult corresponent a un home probablement senil, alt i d’aspecte molt robust, amb signes d’una antiga fractura tibial i línies de Harris visibles radiogràficament i que, associades a la gran curvatura del peroné, suggereixen una probable pobresa alimentària en la seva joventut. Presenta també una desviació de l’envà nasal, producte probablement d’una agressió. Al seu costat, una tomba infantil contenia les restes d’un nen d’uns 18 mesos. A l’altra banda de la torre del campanar, a l’accés al recinte eclesial hi ha dues tombes d’adult, de dos homes, l’un d’edat madura, alt i molt robust, amb signes d’artrosi; l’altre, d’edat indeterminable, presenta un enfonsament traumàtic al crani, possiblement produït durant la infantesa per un instrument de vora tallant, i els dos turmells fracturats.

Tomba coberta de llicorella, parcialment excavada a la roca.

Laboratori Fotogràfic Nacional d’Andorra

Al mur de ponent, al sector f, constituint un grup molt compacte, hi ha cinc tombes antropomorfes, d’excel·lent factura, en una disposició ordenada, paral·lela al mur, dues de les quals són d’adult. Un dels esquelets és de sexe indeterminable i l’altre, probablement pertanyia a un home d’edat madura, d’una certa alçada. Les altres tres són infantils, només una contenia restes òssies d’un nen d’uns 6 anys. Les altres dues corresponen a nadons.

Més enllà del mur de l’església, al sector C2, sobre una estructura de funció desconeguda hi ha unes altres tombes, una d’un home madur que presenta una espectacular fractura doble a la cama dreta, alt. Als seus peus hi ha tres tombes infantils sense restes òssies, buides.

Una sepultura infantil, d’un nen d’entre 1 i 6 mesos d’edat és l’enllaç amb un altre agrupament de tres tombes ben arrenglerades i una de superposada que corresponen a un adult alofís molt deteriorat, amb un visible traumatisme a l’envà nasal, a un segon adult quasi sense restes i un esquelet infantil molt malmès d’un nadó sobre una tomba d’adult buida.

La presència d’esquelets d’adult —diagnosticats com a masculins o indeterminables— associats a tombes d’infants, fa suposar l’existència d’un grup amb una estructura demogràfica particular, però en el qual hi devia haver persones d’ambdós sexes —hi ha la possibilitat que els indeterminables siguin femenins—, de distintes edats i també infants. No creiem incórrer en una extrapolació banal en suggerir la presència de dones en aquests sectors del cementiri, ja que entre els difunts hi ha nadons i el més probable és que no es practiqués cap segregació entre les dones i els seus fills petits, costum no documentat, i, per tant, les mares havien de ser-hi. No hi ha reutilitzacions de les tombes, la qual cosa indica que, possiblement, el grup era poc populós i que l’ocupació de la necròpolis fou relativament curta; a més els enterraments posteriors devien respectar les tombes primitives.

L’existència de llinatges, lligams familiars o d’algun altre tipus es pot intuir pels clars agrupaments de tombes de les zones p, tp i C2. La relació entre els individus enterrats devia ésser intensa, però n’ignorem el caràcter concret (classe social, parentiu, etc.). Les tombes orientades de la mateixa manera, amb enterraments infantils a cadascun dels grups, suggereixen una relació en el temps, cronològica i d’una intensitat qualitativa, el significat de la qual se’ns escapa. La relació de les tombes superposades de C2 en una àrea on l’espai podia haver estat obert, indica també un lligam de gran profunditat entre els dos enterraments.

A l’altre extrem de la inexplicable construcció, a la zona de més a llevant hi ha una tomba antropomorfa amb una orientació paral·lela al sector α, situada a l’altra banda de l’absis quadrat, amb un esquelet d’home madur o senil, alt, molt fort i robust. Més a tramuntana hi ha una bella cista, amb les restes probablement d’un home molt alt, de crani gràcil i esquelet molt fort i robust amb petits traumatismes ocasionats per esforços físics (hèrnies discals), artrosi i una fractura costal. A la mateixa renglera, però més a ponent, una tomba antropomorfa contenia les restes d’un esquelet de sexe indeterminable, adult, amb els peus fracturats. La presència d’aquestes tombes amb la mateixa orientació que les altres, però que corresponen a models diferents i presenten una relativa dispersió, pot ésser interpretada com el resultat d’una diferència cronològica i, fins i tot, social. A l’àrea sud-est, la necròpolis és constituïda per tombes bàsicament de cista amb alguns exemples de factura mixta que formen fileres contínues amb orientació similar, adaptades al terreny. Les tombes mixtes contenien esquelets en mal estat de conservació, de sexe indeterminable en tres casos i dos corresponents a un home. Un d’ells presenta una erosió sobre el parietal. L’altre home era d’edat adulta i ambdós eren alts.

Les tombes de cista tenen possiblement una datació més tardana, atribuïda al segle XI ja avançat fins al XII. Corresponien a quatre homes d’edat senil, a tres homes adults i un subadult de sexe indeterminat, tots d’alçada elevada. Tres d’aquest individus tenen lesions cranials que en un cas provocaren la mort. Poden haver estat el producte d’agressions violentes, però no s’ha d’excloure la possibilitat d’accidents involuntaris. Dos individus presenten fractures dels peus, produïdes per sengles caigudes i també s’hi detecta artrosi en estadis molt avançats. Fora de context, fou recuperat un crani recollit fa anys amb una enorme fractura de la sinostosi que afectava tot el costat esquerre —parietal, temporal i frontal— i a la qual l’home sobrevisqué amb bona recuperació, tot i que ignorem les seqüeles que devia patir.

En aquesta zona del cementeri hi ha senyals de reutilitzacions, com a la tomba 1, al costat de la qual hi havia dos cranis. També la tomba 9 té al costat restes dels ossos llargs de tres adults. Aquest sector no té restes infantils, ni dins les tombes ni en sepultures pròpies.

Un grup més nombrós de tombes que el de les antropomorfes, l’absència d’infants, la majoria dels esquelets, per no dir tots, de sexe masculí, la inexistència d’agrupaments de tombes, la disposició homogènia de les tombes, les nombroses fractures d’origen violent— que també es troben en els esquelets de les tombes antropomorfes—, són aspectes que indueixen a pensar que es podia tractar d’una àrea especial d’enterrament, reflex d’un grup de poblament que devia dur a terme activitats físiques de caràcter bel·licós i molt dures (defenses d’una fortificació?). Era el producte d’un canvi de manera de viure o també de mentalitat? L’aixovar de les tombes antropomorfes no té un caràcter luxós, però sí distintiu; apareix només en algunes en què lamentablement no restaven esquelets estudiables, llevat del cas d’un home senil; sembla un costum atàvic que diferenciava els individus, sense que hàgim descobert amb quin criteri, mentre que més endavant no hi ha cap tractament especial.

Més agosarada fóra la interpretació d’un enterrament aïllat, proper a l’habitatge (H1) de Sant Vicenç, constituït per una tomba antropomorfa en la qual aparegué, desplaçat del seu probable lloc d’origen, la capçalera, un crani deteriorat d’un individu adult d’edat i sexe indeterminables, sense rastre de l’esquelet postcranial, probablement per unes condicions de conservació molt desfavorables.

La tipologia cranial correspon a la fórmula mediterrània, descrita per Pons, amb importants variacions individuals: dolicocèfals predominant sobre mesocèfals, alçada cranial mitjana (orto-metriocrània), capacitat cranial mitjana, cares mitjanes (mesenes), òrbites altes (hipsiconques), nas estret o mitjà (lepto-mesorrínia). De tota manera, la conservació incompleta de les cares dificulta l’atribució de la tipologia. El crani fracturat té una forma influïda pel tipus nòrdic segons la baixa alçada de la volta cranial. La sèrie es massa petita per a avaluar l’homogeneïtat o heterogeneïtat dels seus components. El que sí que és comú a tots els individus és una alçada important, entre 170 i 180 cm. El desenvolupament de les insercions musculars és fort i en els húmers assoleix la màxima expressió —llevat de l’home mort d’un cop al crani, el qual, per la seva joventut, no havia arribat a desenvolupar unes insercions importants.

Des del punt de vista patològic és molt interessant l’existència dels traumatismes, ja esmentats, de dos orígens distints; les probables agressions que es localitzen al crani i a la cara, i l’accidental, caigudes dempeus bàsicament, que afecten les extremitats inferiors. Són la manifestació més clara d’unes condicions de vida dures i violentes a través de l’existència de l’ocupació medieval de Sant Vicenç d’Enclar. La documentació també en parla; per exemple el noble d’Urgell, Guitard, morí en campanya de guerra a les valls andorranes pels volts del 996. També són destacables els signes d’una malnutrició i crisi durant el creixement, en especial al sector de les tombes de cista. L’artrosi assoleix estadis evolucionats arreu de l’esquelet, però especialment als braços i en aquest cas es relaciona amb l’edat. Les vèrtebres presenten senyals de microtraumatismes, d’hèrnies discals intratecals, que són el producte d’esforços físics. N’hem observades en quatre individus (el 40% dels examinats), tres adults i un home senil, localitzades a les vèrtebres lumbars i que, associades a d’altres lesions traumàtiques, accentuen el quadre d’activitats físiques intenses.

La dentició es conserva malament en un sòl àcid com és el de Sant Vicenç. A vegades mostra un desgast irregular que afecta les incisives fins a consumir pràcticament tota la corona, mentre que les molars tenen les cúspides allisades solament, aspecte que presenta el 32 % de les denticions estudiades, normalment atribuït a una mala oclusió de les dues arcades. També hi ha exemples de queixals desgastats fins al collet i d’altres en què el desgast és poc accentuat; en resum, la variació de les condicions dentàries es considerable. Les càries han afectat cinc individus dels setze que hem estudiat amb la particularitat d’alterar peces inusuals com les incisives i canines, a més de les premolars i molars. Hem observat pèrdues dentàries en vida de diferents peces en el 75 % de la població, atribuïbles potser a la càries o potser a una atrició intensa; un individu havia perdut totes les seves dents. En algun cas es presenten profunds solcs travessers a la corona dentària, possible producte d’estats de mancança durant la formació de la peça en la infantesa per raons diverses. També hem detectat casos de gastritis a partir de la dentició.

L’estructura demogràfica d’aquesta població és totalment atípica. A partir de la independència hipotètica del sector de les tombes antropomorfes de les de cista, hem comprovat que a la zona més antiga hi ha un home senil, quatre adults i sis esquelets d’edat indeterminada. A més, hi ha sis nens —cinc són nadons i un té 6 anys—. La mortalitat infantil representa el 35,29 % de la mortalitat total del sector i en la fase més fatídica, abans dels 5 anys, representa el 29,41 %. En canvi, el sector de les tombes en cista mostra l’absència d’individus de la classe d’edat madura, ja que hi ha quatre vells, quatre adults i un subadult. En conjunt, les classes d’edat madura i senil són les més representatives (23,8 % cadascuna), juntament amb les dels infants menors de 5 anys (també 23,8 %). Adults i subadults estan escassament representats, fenomen que no es dona en cap població coneguda.

Considerada globalment, és clar que la mostra no és suficient ni representativa per a conèixer amb precisió les condicions de vida de l’època, ja que l’esperança de vida en néixer era en teoria de 36 anys i la de la classe adulta (25-40 anys) era de 28,5 anys, esperança que considerem com a alta per a una població preindustrial. La dificultat d’assignar el sexe femení a aquests esquelets —probablement els indeterminats— incomoda l’elaboració d’una hipòtesi més clara i concreta sobre la població de Sant Vicenç d’Enclar. (EVB)

Ceràmica

Dibuixos fets partint dels fragments trobats de ceràmiques paleocristianes.

X. Llovera

La ceràmica comuna de l’època del Baix Imperi Romà apareix concentrada bàsicament a la zona de l’absis de l’església. N’apareixen d’altres fragments dispersos al voltant de l’església.

Cal destacar un fragment de morter, de pasta taronja, fina, amb inclusions de pedres a l’interior. Es tracta d’una forma corrent dins el model romà i tardo-romà(*).

També trobem alguns fragments d’àmfora. Un d’ells correspon a la forma 52 d’Almagro(*), que cronològicament el situa al segle III. P. de Palol(*) en trobà un al Cap des Port, a Fornells, Menorca, de cronologia anterior al segle IV.

A Sant Vicenç d’Enclar hi ha també un grup de ceràmiques del tipus estampillat paleocristià, concentrades bàsicament al sector anomenat C2, per sota el nivell superior de les tombes. N’hi ha també alguns fragments dispersos a la necròpolis I i a la zona M2. Són ceràmiques que provenen directament del Llenguadoc i de Provença.

Segons Rigoir(*), demostren les relacions que hi havia al segle V de la nostra era entre els pobles de la Mediterrània septentrional occidental. El mateix autor parla de la comoditat del transport marítim i de la unió dels pobles mediterranis. Vistes les troballes en zones interiors i, fins i tot, muntanyoses com el Pirineu, caldria replantejar-se el problema de les relacions entre el litoral i l’interior. Una de les possibles vies d’estudi hauria d’ésser el dels mateixos estampillats, per a poder-ne seguir millor les distribucions dels diferents tallers.

Les ceràmiques que predominen en el jaciment de Sant Vicenç d’Enclar són principalment les de cocció reductora(*).

Hi ha també un conjunt de ceràmiques que segueixen les mateixes formes, però sense ésser decorades. El tipus de pasta pot ésser tan compacte o més groller que el de les mateixes ceràmiques estampillades. No són necessàriament produccions locals que imiten formes de luxe; poden ésser igualment importades.

Pel que fa a les ceràmiques domèstiques de l’alta edat mitjana, les ceràmiques amb torn tenen una llarga perduració, tant en les formes com en les decoracions i les pastes. Hi ha, però, algunes variacions que poden observar-se en algunes ocasions.

A Sant Vicenç d’Enclar n’han aparegudes en tot el conjunt, però no hi ha encara una estratigrafia clara. Sortosament hi ha altres jaciments (alguns d’ells d’Andorra, com Sant Andreu del Prat del Campanar a Arinsal i Sant Martí de Nagol) que permeten situar aquestes ceràmiques en tres grups cronològics(*).

En el primer grup, amb escàs material, cal situar les ceràmiques de pasta fina, de les quals hom ha parlat anteriorment, semblants a les D.S.P. (ceràmiques estampillades paleocristianes), juntament amb unes altres de pasta igualment compacta, però més prima, amb un dels fragments amb restes de pintura de color vinós (possiblement carolíngia).

En el segon grup, el més voluminós i més ben representat a Sant Vicenç, cal incloure les pastes grises terroses, de parets irregulars, retocades a mà, poc cuites, poroses, amb desgreixatge groller i decorades amb acanalats poc vistosos, fets amb espàtula, generalment amples i poc profunds; d’altres vegades són decorats amb cordons llisos. Cronològicament cal situar-les entre els segles X i XIII.

El tercer grup inclou les ceràmiques grises clares, de parets més regulars i ben tornejades, de bona cocció i amb desgreixatge fins, amb decoracions incises regulars, cordons impresos i acanalats. A Sant Vicenç són pràcticament inexistents, bé que a Sant Martí de Nagol són molt nombroses. Cronològicament correspon a les produccions utilitzades durant els segles XII, XIII i XIV. (XLM)

Talla

Imatge d’una santa, segurament procedent d’aquesta església i actualment conservada a l’església veïna de Santa Coloma.

J. Vigué

A l’església de Santa Coloma d’Andorra, bé que segurament procedent de l’església de Sant Vicenç d’Enclar, es conserva la imatge d’una santa, de fusta policromada, que fa 69 cm d’alt. El seu estat de conservació és bo, llevat de la part de la cara. Sembla que no se li ha efectuat cap mena de restauració.

Dreta sobre un petit pedestal, la seva posició és totalment frontal. És una imatge-reliquiari amb un petit reconditori darrere. Cal considerar la possibilitat que es tracti d’una Mare de Déu que estigui dreta, tot i que el fet que no porti el Nen fa dubtar d’aquesta hipòtesi i porta a pensar que es tracta d’una santa. D’altra banda, en el període romànic la Mare de Déu era presentada en majestat i amb el Fill a la falda, mentre que l’evolució posterior tendeix a posar la Mare de Déu dreta com correspon a l’època gòtica. Això indueix a pensar que si es tracta d’una Mare de Déu correspon a una imatge molt tardana. En qualsevol cas sembla incontestable aquesta datació.

La cara és troba en mal estat de conservació i pràcticament ha perdut la seva policromia original. El nas és bastant recte i la boca petita. Va vestida amb una túnica llarga de color blau, que li cau fin als peus i s’arrossega per terra. Aquesta túnica té un escot rodó amb un galó daurat i va cenyida a la cintura amb un cinyell. Per sota l’escot li surt un altre coll, decorat com si es tractés d’un teixit de punta. Per sobre duu un mantell de color vermell, decorat amb un galó i una sanefa. Li baixa des de les espatlles i s’arreplega sota els braços fent una ampla volada, sobretot al braç dret. Amb la mà esquerra l’agafa sota la cintura i forma uns plecs molt folgats. Aquesta manera de dur el mantell recorda la que és pròpia de les marededéus tardanes (segle XIII).

Al cap porta un vel que li cau sobre les espatlles. És de color blanc i decorat amb una sanefa que recorda el treball de les puntes igual que el coll.

A la mà esquerra porta un llibre tancat i sostingut per la part inferior. La mà dreta és presenta verticalment i, com les marededéus tardanes, sembla que vulgui retenir alguna cosa o bé que portés algun atribut. Els peus li surten d’entre la llarga túnica, que els deixa visibles per mitjà d’uns plecs arrodonits en forma d’arc.

En conjunt la peça pot ésser datada del final del segle XIII, fet que corrobora la manera de dur el mantell i la posició que té la mà dreta, molt característica de les imatges tardanes. (PBM)

Bibliografia

Bibliografia sobre la necròpolis

• Udina, 1984; Campillo, 1985, pàgs. 74-75; Canturri-Rossa, 1985, pàgs. 71-72; Vives, 1985, pàgs. 73-74; Guillamet-Llovera, 1986, pàgs. 29-59.

Bibliografia sobre la ceràmica

• Baraut, 1976; Buxó, 1985, pàg. 63; Campillo, 1985, pàgs. 74-75; Canturri, 1985, pàg. 64; Canturri-Llovera-Roca-Guillamet, 1985, pàgs. 65-68; Canturri-Rodríguez, 1985, pàgs. 71-72; Canturri-Lloverarodríguez-Guillamet-Sansa, 1985, pàgs. 82-83; Colomer-Mataró, 1985, pàgs. 62-63; Guillamet-Llovera, 1986, Pàgs. 29-60; Llovera, 1984; Rodríguez, 1985, pàgs. 68-71; Vives, 1985, pàgs. 73-74. (XLM)

Bibliografia sobre la talla

• Exposition, 1958; Durliat-Allegre, 1969; Delcor, 1970; Noguera, 1977; Cook-Gudiol, 1980, VI. (PBM)