Situació
Església d’acurat aparell i gran absis, característics de la manera de construir de la segona meitat del segle XII.
ECSA - A. Roura
L’església de Sant Joan presideix un dels dos barris que conformen el poble de Conat, just a la dreta de l’aiguabarreig de les riberes d’Orbanyà i de Noedes, del qual neix la riera de Callau.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 36’ 49” E - Long. 2° 21’ 33” N.
Conat és a 5 km de Rià per la D-26, carretera estreta, de muntanya, que segueix la vall de la riera de Callau per la dreta. En arribar al poble es troba, primer, el barri on destaca l’església parroquial de Sant Joan, al costat del cementiri.
Història
Un esment indirecte sobre l’existència d’aquesta església es troba en una acta datada l’any 1175. Ramon de Rià, capellà de Conat, figura com a testimoni en la concessió de les pastures de Carlit a l’abadia cistercenca de Santa Maria de Poblet, per part de Guillem Bernat de Paracolls, la seva muller Blanca [de Conat] i la seva germana Berenguera. L’any 1186 és citada l’església de Sancti Johannis de Chonato.
Un notable document epigràfic, commemoratiu de la construcció del temple, s’ha conservat a la llinda de la seva portada. Com veurem més endavant, cal considerar l’edifici, i aquesta inscripció, del segle XII. Per ara, però, no és possible identificar el personatge (Pere de Pera o de la Pedra) que hi apareix com a “fundador” de l’església.
Església
És una església de dimensions força grans, d’una sola nau amb absis semicircular. Aquest absis és tan alt i gairebé tan ample com la nau. La seva coberta és de volta apuntada.
El temple destaca perquè posseeix “un dels aparells d’església més bells” de la regió, “literalment cuit pel sol”, com ha escrit M. Durliat. Efectivament, els paraments externs —que són els que podem observar— han estat bastits amb carreus grans, de mida homogènia, escairats i polits impecablement. Es disposen perfectament ajustats, en filades regulars, a trencajunt. La pedra calcària, molt dura, ha agafat una pàtina daurada que fa un gran efecte.
Amb la mateixa cura i la mateixa pedra són treballats els frisos de decoració arquitectònica, de tradició “llombarda” que corren per la part superior dels paraments externs de l’absis i de la façana esquerra (NE) de la nau. Malgrat el que es llegeix en algunes obres, aquesta ornamentació no existeix al mur dret de la nau; en aquest aspecte l’edifici presenta una marcada asimetria. En el mur esmentat hi ha només la cornisa, de perfil de pla i cavet.
Els frisos, immediatament a sota de l’esmentada cornisa, consten, de dalt a baix, d’una franja de carreus llisa, un rengle de dents de serra i un altre d’arcuacions força grans, monolítiques, amb petites mènsules de secció de bocell o de cavet, també totes llises. Les mènsules d’una i altra forma s’alternen regularment en el mur de la nau, i d’una manera menys ordenada, a l’absis. Els frisos són correguts de cap a cap dels murs, sense lesenes.
Les finestres d’aquesta església, de doble biaix i arcs de mig punt, són de dimensions excepcionalment grans, de vessants molt oberts, fetes amb dovelles curtes i carreus perfectament polits com tots els aparells. Hi ha una finestra al fons de l’absis i unes altres dues a la nau situades a les façanes laterals.
Porta de l’església, amb una llinda on hi ha gravada una inscripció referent, sembla, al fundador o promotor de l’església.
ECSA - A. Roura
La porta d’entrada es troba a la meitat de ponent de la façana esquerra de la nau (NE). Quatre grans mènsules encastades al llarg de la façana podrien ésser testimoni d’un antic pòrtic amb coberta d’embigat, del qual, en tot cas, no es veuen altres vestigis. És una portada d’un sol arc de mig punt, amb una grossa llinda monolítica i un timpà llis (actualment encalcinat). L’arc és fet amb dovelles llargues i estretes, mentre que en els brancals s’han emprat carreus de dimensions enormes. La porta és d’una extrema simplicitat, sense escultura i ni tan sols impostes o motllures de cap mena, fet que pot sorprendre en un temple de bella factura i esveltesa. Únicament, a la llinda, hi ha una inscripció commemorativa de la construcció de l’edifici, que ocupa dues línies, amb caràcters de notable qualitat epigràfica.
Per les característiques formals i d’estil de l’arquitectura, i també per l’esmentat element epigràfic, entenem que l’església pot datar de la segona meitat del segle XII, segurament d’un moment avançat dins aquest període. Es trobaria entre els edificis més evolucionats que presenten, encara, decoració arquitectònica de tipus “llombard”.
Hem deixat, a posta, per al final l’esment del frontis (façana NW), el qual presenta un aparell ben diferent de la resta de l’edifici. Té afegida una construcció moderna a la base. El parament visible ha estat repicat i consolidat amb abundant ciment. A desgrat d’això, i dels fragments de murs que han estat visiblement alterats en dates tardanes, s’aprecia un aparell de carreu força homogeni, propi del segle XI. Aquest mur ha de ser, per tant, una pervivència del temple anterior.
Es pot considerar d’aquesta mateixa època la base del campanar, torre de planta quadrada que es dreça al SW del temple. La seva part superior, amb finestrals de mig punt, ha estat refeta, o almenys completament modificada. La base, fins a una alçada d’uns 4 m, manté un aparell també de carreu. Una arcada de mig punt deixa obert el basament de la façana NE. La factura d’aquest arc, de dovelles petites, sense escaire ni poliment, confirma que ens trobem davant la resta d’una torre del segle XI.
Epigrafia
A la llinda de la porta de Sant Joan de Conat, a la seva part inferior, hi ha la següent inscripció, amb caràcters grans, en escriptura protogòtica epigràfica:
1 ?+ (?) HANC PETRUS A PETRA DICTUS QUE SCANDIT AD ETRA
2 AULAM FUNDAVIT ILLUM DEUS UNDE BEA VIT
Que vol dir: “Pere dit de la Pedra va fundar aquesta església i l’aixecà fins al cim, per això Déu l’ha recompensat”.
La làpida al·ludeix a un personatge que, per ara, no s’ha pogut identificar. Semblaria evident que fos una referència al fundador del temple. Aquesta és, d’altra banda, la creença més generalitzada. No podem oblidar, però, l’opinió —expressada ja per M. Durliat— segons la qual la inscripció ens transmet el nom de l’arquitecte. En aquest cas seria un missatge epigràfic com ara el del claustre de Sant Cugat del Vallès, que ens descobreix un artífex del romànic evolucionat. Afegirem que no deixa de ser temptador, com a hipòtesi, apuntar una relació del nom Pere de la Pedra amb l’autor d’un edifici com l’església de Conat en el qual s’aconsegueix una notable execució sense elements d’escultura, només amb un acurat treball de picapedrer.
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Alart, 1874, pàg. 58; Montsalvatje, 1914, vol. 23, pàg. 150; Durliat, 1958, pàg. 22; Ponsich, 1980*, pàg. 102; Cazes, 1990, pàg. 71.
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Bonnefoy, 1856-63, pàg. 289; Durliat, 1958, pàg. 22; Corpus des inscriptions, 1986, pàg. 46 i fig. 30.