Situació
Aspecte del petit nucli de població d’Espirà de Conflent, presidit per l’antiga església prioral.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Santa Maria, que havia estat seu d’un antic priorat canonical, es troba al centre del poble d’Espirà de Conflent, entre la plaça de l’Església i la plaça de la Rectoria.
Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 37’ 8” N - Long. 2° 29’ 57” E.
Per a arribar a Espirà de Conflent cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (JBH)
Història
El lloc d’Espirà és documentat des de la segona meitat del segle X. Tot i que és molt probable que ja al segle X disposés d’una església, no se’n coneix cap referència fins l’any 1145. Aquesta notícia, que és recollida en el Cartoral de Fossà i esmentada per A. Cazes, indica que en el dit any el prior de Santa Maria de Serrabona va transmetre a l’ardiaca d’Elna dues parts del delme de l’església de Santa Maria d’Espirà.
Es desconeix la data exacta de fundació d’un priorat de canonges augustinians a l’església de Santa Maria d’Espirà per part del priorat de Serrabona, però fou establert amb tota seguretat vers la fi del segle XI. La primera notícia certa de la seva existència és de l’any 1190, quan el seu prior, Ramon de Palau, amb l’aprovació dels germans de comunitat composta per sis canonges, concedí a Joan Vallespir i la seva muller un casal propi de la domus de Santa Maria, en canvi d’un cens anual; els dits esposos es comprometien a llegar llurs béns al monestir en cas de morir sense fills. Un altre document del 1192 aporta noves precisions sobre aquesta concessió.
De l’any 1194 es té notícia d’una donació feta pel prior ja esmentat, Ramon de Palau, amb el consentiment dels canonges.
A partir d’aquest moment les notícies són escadusseres. Del 16 de desembre de 1236 és la compra d’una vinya per part del prior Ramon, en benefici d’ell, dels seus successors i de “tot el convent, present i futur”.
Ben entrat el segle XIII la canònica caigué en una gran decadència. Sembla que vers el 1271 la comunitat era pràcticament extingida, i el títol prioral havia esdevingut un simple benefici eclesiàstic.
En alguns documents, a partir dels segles XIII i XIV, el lloc és anomenat Espiranell, segurament per distingir-lo d’Espirà de l’Aglí, al Rosselló, on hi havia un altre priorat augustinià, també sota l’advocació de santa Maria. En aquest sentit cal consignar que els anys 1279 i 1280 el priore de Aspiranello contribuí a satisfer la dècima recaptada en aquells anys a la diòcesi d’Elna.
Com totes les canòniques augustinianes de Catalunya, Santa Maria d’Espirà de Conflent fou secularitzada el 1592 per la butlla apostòlica del papa Climent VII.
El priorat de Santa Maria d’Espirà de Conflent, després d’un llarg període de decadència, fou restaurat el 1607 pel bisbe d’Elna, Onofre de Reard, en prendre possessió el prior Pere Nicolau, el 13 de gener del dit any. Aquest prior escriví el “Llibre y declaració de noms, virtuts, perfeccions, gràcias, títols, excelèncias y grandesas de la sempre Santa Verge Maria, Mare de Déu; en honra y glòria de la Inmaculada Concepció”, el capítol tercer del qual és dedicat enterament a l’església i priorat d’Espirà de Conflent. Així doncs, bona part de les primeres notícies sobre el priorat procedeixen d’aquesta obra. El prior Nicolau també explica que, quan arribà a Espirà, els edificis claustrals amenaçaven ruïna. L’any 1608 es donà llicència per a reparar l’església, i el 1611 es renovava l’altar major.
El priorat d’Espirà de Conflent, secularitzat, perdurà fins a la Revolució Francesa. (JBH)
Remodelacions de l’antiga canònica a partir de la secularització
La secularització de la canònica augustiniana d’Espirà comportà, com en altres casos, un remodelatge dels edificis segons uns nous usos. Així, en època moderna, l’església es troba aïllada del context monàstic i envoltada de cases particulars al centre mateix del poble. Com a parròquia, l’església romànica va ésser adaptada a les característiques d’un temple posttridentí: construcció d’una alta torre-campanar per sobre el transsepte i l’absidiola sud, afegiment de capelles laterals als costats nord i sud i construcció d’una sagristia que substituí l’absidiola nord. La façana sud, que s’obre a la placeta de l’Església, es presentava a l’inici del segle XX amb un curiós coronament de merlets graonats, que és difícil atribuir a un període precís (potser al segle XVIII?). Declarada Monument Històric el 20 de març de 1912, l’església fou objecte de treballs immediats de consolidació, alhora que se’n demolí el campanar, que amenaçava ruïna. Tot i que el perill d’esfondrament era evident, l’eliminació de la torre-campanar responia també a un intent d’unificar l’estil d’un antic edifici romànic. En substitució del campanar enderrocat es construí un campanar d’espadanya pseudoromànic sobre la façana ponentina. L’any 1951, en reparar-se les cobertes, s’eliminaren els merlets, seguint el mateix criteri arqueologista de retornar-li l’aspecte d’edifici romànic. Els murs exteriors de l’absis i de l’absidiola sud foren rehabilitats l’any 1965. (OP)
Priorologi de Santa Maria d’Espirà de Conflent
Vegeu el priorologi de Santa Maria d’Espirà de Conflent, segons A. Cazes: Notre-Dame d’Espirà de Conflent, Guia turística “Conflent”, Prada 1975, pàg. 36.
| Ramon de Palau | 1190-1196 |
| Ramon | 1236 |
| Bernat Paller | 1256-1273 |
| Pere Balaguer | 1283 |
| Bernat Conill | 1297-1309 |
| Guillem de Ribesaltes | 1311-1320 |
| Simó Franc | 1344-1348 |
| Arnau Troc | 1349 |
| Amalric | 1349 |
| Jaume Vives | 1368 |
| Jaume Comes | 1371 |
| Bernat Lacaça | ? |
| Berenguer Roig | 1380-1390 |
| Joan Pere Garrejat | 1390-1393 |
| Pere Genoer | 1404-1420 |
| Bernat Malasang | 1440-1470 |
| Pere Gallet | 1478-1510 |
| Joan Guerau Ballaró | 1514-1520 |
| Felip de Josa | 1524-1541 |
| Pere Joan Ayres | 1562 |
| Melchor Martínez de Lagunilla | 1568-†1605 |
| Pere Nicolau | 1607-†1634 |
| Antoni Balla | 1635-†1638 |
| Esteve Mestre | 1639-1646 |
| Francesc Morer | 1646-1665 |
| Josep Morer | 1665-†1693 |
| Rafael Cruzat | 1695-†1714 |
| Fructuós de Queralt | 1714 |
| Antoni Abric | 1715 |
| Joan Gendrillo | 1715-†1728 |
| Josep Rondil | 1729-†1751 |
| Mateu Garriga | 1751-1768 |
| Joan Baptista Ribes | 1768-1769 |
| Mateu Garriga | 1770-†1773 |
| Tomàs Tolrà | 1774-†1803 |
Església
Planta de l’església, amb nombroses ampliacions, on encara es reconeix la seva estructura original romànica.
ECSA - R. Mallol
L’església parroquial de Santa Maria d’Espirà és un edifici d’origen romànic de planta de creu llatina, amb una sola nau, transsepte de braços sobresortints i capçalera, que originàriament era de tres absis de planta semicircular.
Ha sofert algunes transformacions al llarg dels segles. L’estructura primitiva ha estat alterada principalment, com ja s’ha esmentat, per la destrucció de l’absidiola del costat nord, en el lloc de la qual es construí una sagristia; també s’afegiren capelles laterals a cada costat de la nau. A la façana meridional, davant de la porta d’entrada, es construí un pòrtic. A l’extrem de ponent de la nau, a cada costat hi ha construccions adossades. Sobretot les de migdia, que donen a la plaça de l’Església, corresponen als edificis del priorat, però no han conservat restes aparents d’època medieval.
L’absidiola septentrional és, doncs, l’element més important desaparegut de l’edifici romànic.
La nau és coberta amb una volta apuntada i seguida. Els dos braços del transsepte tenen voltes de canó, de mig punt. Lés voltes dels absis són de quart d’esfera, acabades en simples plecs de mig punt, que són dobles i en gradació pel que fa a l’absis central. A l’arrencada de les voltes del transsepte corre una grossa cornisa de perfil de pla i cavet, la qual també ressegueix els arcs o plecs de les dues absidioles, a manera d’arquivolta o guardapols. En el cas de l’absidiola destruïda del costat de tramuntana, l’arc i la seva arquivolta són els únics testimonis que en subsisteixen. Les voltes dels dos absis que s’han conservat tenen cornises de secció de pla i bossell, també destacades.
La porta d’entrada, a la façana meridional del temple, té al davant l’ampli pòrtic, ja esmentat, afegit en època tardana. És una portada que consta de tres arcs de mig punt, en gradació, sense llinda ni timpà, perfectament aparellada amb peces de granit ben tallades i polides. Una arquivolta que ressegueix l’arc més extern i les impostes dels arcs són decorades amb diferents motius en relleu.
Capçalera de l’església, amb l’absis central d’estructura típica del segle XII mig tapat per l’edifici de la sagristia, que es va fer suprimint l’absidiola del costat nord.
ECSA - A. Roura
El mur exterior de l’absis central presenta un destacat entaulament ornamentat amb diferents registres: de dalt a baix, una motllura o cornisa de cavet, una franja plana i llisa, un fris de dents de serra, un altre relleu llis i una seqüència de grosses mènsules corbades. El finestral que s’obre al centre d’aquest absis és de doble esqueixada i d’amplis vessants, però l’interior és amagat actualment pel retaule barroc. Al vessant extern hi ha dos arcs de mig punt en gradació, el superior fet amb dovelles curtes i extradossat per una arquivolta amb la característica ornamentació de dents de serra. L’arc intern té un mainell format per dues columnes amb els corresponents capitells esculpits, que sostenen una arquivolta trenada.
L’absidiola de migdia, única existent de les dues que formaven part de la capçalera del temple, presenta una cornisa de cavet. La finestra és de doble biaix i d’arc de mig punt, resseguit també per una arquivolta de dents de serra.
A la façana occidental de l’església hi ha només una finestra, que ha estat molt modificada. Damunt d’aquest mur es dreça el campanar d’espadanya, que consta de dues arcades de mig punt, més una altra, més petita, sota el vèrtex del frontó. Aquest campanar és fruit de la restauració de principi de segle.
Els paraments romànics no són visibles, en absolut, a l’interior de l’església, ja que són recoberts de capes d’arrebossats i han sofert les diverses reformes que s’han fet a l’edifici: les capelles laterals afegides, un cor situat a l’extrem de ponent de la nau i els retaules i la resta del mobiliari litúrgic, el qual, d’altra banda, és d’un interès excepcional.
Als paraments exteriors es poden observar dos tipus d’aparells diferenciats. Als absis, al braç meridional del transsepte i al poc que es pot veure del mur del mateix costat de la nau, l’aparell és molt acurat, de grans carreus de granit, ben escairats i polits, col·locats regularment, a trencajunt. La pedra ha sofert una erosió molt forta. Un gran nombre de carreus han hagut d’ésser substituïts per altres de nova talla durant una intervenció restauradora de fa alguns anys. Aquesta obra és ben evident tant en els dos absis existents com en el creuer meridional. S’han deixat diferents espais amb els carreus antics, molt desgastats, com a testimonis.
El frontis i el braç septentrional del transsepte presenten, en canvi, uns aparells molt més rústecs, a base de blocs de pedra trencats, amarats en abundant morter, que tendeixen a disposar-se en filades uniformes, lligant amb cantonades de carreus grans i escairats.
A causa de l’estat actual del monument —amb molts sectors alterats, o bé ocults pels afegitons tardans—, seria difícil precisar si les dites diferències observables en els paraments poden respondre a etapes constructives de datació més o menys dispar. En qualsevol cas, les característiques formals i d’estil que predominen a l’església d’Espirà corresponen a una obra del segle XII avançat. De qualitat una mica inferior, s’apropa al model del temple d’una altra canònica del Conflent, la de Santa Maria de Cornellà, pel que fa a la decoració i l’arquitectura del transsepte i la capçalera i la de la façana de ponent. Aquestes parts de l’església de Cornellà són considerades de la segona meitat del segle XII.
Els frisos de dents de serra que extradossen els arcs de les finestres ja apareixen a Santa Maria de Vilabertran (Alt Empordà), església, precisament, d’una canònica augustiniana que fou consagrada l’any 1100. En aquesta mateixa zona aquest tipus de decoració, alhora senzill i elegant, es retroba a Santa Maria de l’Om de Masarac, priorat sufragani de Vilabertran, i es difon per algunes esglésies parroquials construïdes a partir de mitjan segle XII (com ara Sant Esteve de Pedret, Santa Maria d’Agullana i Sant Martí del Far). A les terres de la Catalunya del Nord també podem trobar aquesta decoració, concretada a portals i finestres, en esglésies del segle XII que no tenen una relació directa, coneguda, amb comunitats canòniques augustinianes, com, per exemple, a Santa Maria de Marcèvol, al mateix Conflent, que era un priorat de canonges, però del Sant Sepulcre. També es retroba, per exemple, en esglésies parroquials com Santa Maria la Mar (Rosselló) i Santa Maria de Formiguera (Capcir). Tanmateix, podem retreure encara un altre priorat augustinià: Santa Maria de Sant Feliu d’Amunt, al Rosselló, una església que presenta els frisos de dents de serra a la portada i a la finestra de la seva façana, datable a la darreria del segle XII. (JBH)
Portada
Porta de l’església, oberta al mur de migdia i aixoplugada per un porxo, que encara conserva restes del conjunt de ferramentes.
ECSA - A. Roura
Detall de la decoració escultòrica de la portada de l’església.
ECSA - A. Roura
La porta romànica de l’església de Santa Maria d’Espirà és situada a la meitat occidental de la façana de migdia. Aquesta portada perfora el mur per mitjà de tres arcades de mig punt, en gradació. L’arquivolta que ressegueix l’arc més extern, a manera de guardapols, forma una motllura de perfil bisellat. El seu pla inclinat ha estat decorat amb una seqüència de petits relleus. També són esculpides les impostes dels arcs, formades per una altra motllura, seguida al nivell dels salmers. Tots els elements de la portada són de granit, amb un treball de talla força acurat.
L’esmentada ornamentació resta, per desgràcia, molt perduda en diversos punts. Alguns relleus són ja molt gastats per l’erosió, o bé tenen parts desaparegudes a causa de trencaments.
Cadascuna de les dovelles de l’arquivolta presenta, en el reduït espai disponible, un petit relleu o més d’un. D’esquerra a dreta (de l’espectador) hi veiem: una flor; una bola o semisfera (parcialment trencada); un relleu erosionat; un altre element també molt gastat (potser un peix); una màscara o cap humà; un altre relleu completament gastat; una flor; un quadrúpede (potser un lleó); tres daus; un altre dau més gran; un animal (possiblement); un altre relleu gastat; una bola o flor parcialment trencada; dues figures humanes, situades l’una sobre l’altra, verticalment: un home amb les cames obertes i el sexe aparent, i l’altra figura en posició d’ajupir-se, o asseguda; un tema erosionat (potser un animal); un altre relleu gastat, molt petit; dues flors.
A cada extrem, les dues impostes en les quals s’inicia l’arquivolta tenien també uns relleus, ja molt gastats i indesxifrables.
La decoració de les impostes dels arcs de la porta també té fragments importants destruïts per fractures. A l’esquerra, la part conservada presenta una màscara o rostre humà estrafet i unes fulles. La imposta de la dreta té decoració incisa, a base d’una tija sinuosa que genera petites fulles.
L’escultura d’aquesta portada és de marcada rudesa, obra d’algun artífex popular. En aquest sentit, podem assenyalar que és força allunyada de l’escultura de l’absis de la mateixa església, la qual és de qualitat molt superior. En canvi, els relleus de la porta són propers a l’ornamentació de la pica beneitera de l’interior del temple, també rústega i ingènua.
L’escultura de la porta recorda conjunts ornamentals, generalment també de portades, de comarques pirinenques més occidentals, com la Cerdanya o la Vall d’Aran. A les terres situades més a llevant trobem alguns exemples de portades romàniques que s’hi poden comparar, com ara la de Sant Joan de Banyuls, al Rosselló, i la de Sant Martí de Maçanet de Cabrenys, a l’Alt Empordà.
La portada d’Espirà s’inscriu perfectament dins la datació atribuïda al conjunt d’aquesta església, al final del segle XII. (JBH)
Escultura
Finestra central de l’absis major, decorada amb columnes i capitells de temàtica animalística i resseguida exteriorment per un fris de dents de serra.
ECSA - A. Roura
La finestra situada al centre de l’absis major de Santa Maria, en el seu vessant intern, resta amagada, com ja s’ha esmentat, per un retaule barroc. El vessant extern consta de dos arcs de mig punt, en gradació, més un fris de dents de serra.
Dues columnes amb els corresponents capitells sostenen una arquivolta torçada en espiral i decorada amb petites rosetes en relleu a les estries. Les columnetes són cilíndriques i llises; el perfil de les bases presenta una escòcia entre dos tors, damunt d’un plint poc destacat.
El capitell del costat esquerre (sud) és decorat amb dues àguiles situades en els angles, posades dempeus, amb les urpes arrapades en el collarí, que és una motllura llisa. Les seves ales, desplegades, ocupen les dues cares visibles del capitell, en les quals, a la part superior i damunt les ales, apareixen uns rostres humans o màscares.
L’altre capitell, a la dreta (nord), presenta uns lleons alats, posats dempeus sobre les potes del darrere, damunt del collarí, que és soguejat. Els cossos dels lleons ocupen les cares del capitell i cada parella té un cap comú situat a l’angle superior. Amb la boca mosseguen les puntes de les ales. Al centre de cada cara, a la part superior, hi ha una petita flor. Aquest capitell té parts malmeses, per trencaments.
Els cimacis dels capitells són exempts i destacats, en forma de cavet. Ambdós tenen un fris decoratiu de tema vegetal, pràcticament idèntic: una tija sinuosa de la qual sorgeixen brots i fulles.
L’escultura és de certa qualitat i té força detall, com podem veure en el plomatge de les aus i en els caps i ales dels lleons. El tema dels lleons alats amb cossos dobles amb cap comú, que agafen les ales amb la boca, és present a Cuixà i a la tribuna i galeria de Serrabona. Més apropada encara tenim la decoració de la canònica augustiniana de Santa Maria de Cornellà. Els lleons alats que agafen les puntes de les ales amb les boques figuren repetidament a la seva portada, mentre que les aus de presa amb les ales desplegades són presents en algun capitell dels finestrals de l’absis. Aquests finestrals de Cornellà, amb frisos de dents de serra resseguint els arcs i les arquivoltes estriades, són, evidentment, uns models seguits a Espirà. (JBH)
Pica
Un aspecte de la decoració escultòrica de la pica beneitera obrada en marbre rosat.
ECSA - A. Roura
El temple de Santa Maria conserva una pica beneitera situada al costat de la porta d’entrada, a mà dreta. És una pica monolítica, de marbre rosat del Conflent. Té forma de copa ovoide amb la base plana. Fa 42 cm d’alçada; el diàmetre superior és de 48 cm i la vora té un gruix de 4 cm. El diàmetre de la base és de 19 cm.
La seva superfície externa és decorada amb baixos relleus que deuen donar la volta a la pica, més de la meitat de la qual resta amagada, ja que és encastada a la paret.
Sota de la motllura llisa del contorn superior es distribueixen els diferents temes esculpits, de manera desordenada, almenys aparentment. A l’espai visible de la pica veiem, de dreta a esquerra, una petita flor o roseta i una voluta o espiral que enllaça amb unes cintes que creen un dibuix geomètric força complex i acaben a l’altre extrem també en forma de voluta. D’aquest punt sorgeix una derivació de la cinta que desenrotlla una altra espiral o voluta molt més gran, la qual ocupa una part considerable del conjunt. A la part inferior hi ha una altra roseta, i a sobre, d’esquerra a dreta, un ocell figurat dret, la lluita d’una serp amb un llangardaix o dragó, una creu grega dins un cercle i una flor, també encerclada.
Aquesta part visible del conjunt esculpit és de caràcter força rude, amb els diversos elements representats de forma esquemàtica, sense gaire detall. Això resta palès sobretot en el tema zoomòrfic, predominant i destacat. L’ocell s’ha representat amb un simple relleu pla i llis i té un bec prominent. Sembla contemplar la lluita dels dos rèptils. La serp, llarga i entortolligada, és en acció de mossegar el cap del llangardaix, del qual s’afiguren les quatre potes, esteses, i una llarga cua.
Entre els relleus esmentats queden amplis espais sense esculpir. La superfície de la pica hi és simplement allisada, ben polida.
L’escultura de la pica recorda obres de factura més aviat matussera, del romànic tardà. En l’aspecte purament formal no és pas gaire allunyada dels relleus que veiem a la porta d’aquesta mateixa església de Santa Maria. Tanmateix, un exemple especialment apropat seria l’escultura del claustre rossellonès de Sant Genís de Fontanes. En els capitells de Sant Genis hi ha diferents temes esculpits, sovint sense relació aparent entre ells, separats per espais sense decorar, llisos, i elaborats amb l’ús del relleu pla i semiplà, com succeeix a la pica d’Espirà. A més, hi són figurats diversos animals comuns, com ocells i rèptils, amb una especial abundor de serps. Com a la pica, hi apareixen també rosetes i les cintes amb espirals. (JBH)
Talla
Mare de Déu d’Espirà, conservada a l’interior de l’església.
ECSA - A. Roura
A l’església parroquial d’Espirà de Conflent és venerada encara una imatge romànica de la Mare de Déu amb el Fill, tallada en fusta. Avui és col·locada sobre l’altar de l’absidiola meridional, però durant molt de temps estigué en una fornícula que hi ha sobre la porta de l’església. Va ésser recuperada d’aquest lloc i restaurada vers l’any 1970.
La imatge és de dimensions grans: fa 99 cm d’alçada i la seva amplada màxima és de 43 cm. Presenta una frontalitat i una simetria totals.
Tot i que la Mare s’ha representat asseguda, no es figura per a res el setial (escambell, tron o cadira curul). Comentant aquesta particularitat, M. Delcor ha escrit que la inexistència del tron en aquesta marededéu vol significar que “Ella mateixa és el tron de la Saviesa”. La Mare, també excepcionalment, no porta corona, còfia ni vel. La cabellera, migpartida, amb plecs o rínxols paral·lels, acaba en una doble i llarga trena que cau a cada costat del pit i continua davant dels braços, fins als colzes. Vesteix una túnica, de la qual sembla que no sobresortien els peus, bé que la part baixa resta malmesa, i, això no es pot assegurar, una sobretúnica curta, tancada al coll per un galó penjant, que arriba fins a mitja cama, i un mantell que cau sobre els avantbraços. Els plecs són marcats i longitudinals, excepte al mantell, on són horitzontals i sinuosos. Aquesta vestimenta s’ha afigurat ajustada i deixa endevinar les formes del pit. Els genolls són molt prominents. El marxapeu de la imatge és poc destacat.
El rostre de la Mare és gran i una mica allargat. Manté restes importants de la policromia, a diferència del vestit, on gairebé no existeixen. Els ulls són grans i ovalats, sota d’un front ample, el nas allargat i la boca petita. L’expressió és solemne i de serenitat. Les orelles, grans, són ben aparents a causa de la manca de vel i per la cabellera recollida formant la doble trena.
Les mans de la Mare han desaparegut, però per la posició dels braços s’endevina que devien estar, molt probablement, en actitud d’oferiment. El cos és força voluminós, però el conjunt no deixa de tenir una certa esveltesa.
El Fill, assegut al bell mig de la falda materna, és una figura força estilitzada. Vesteix una mena de toga amb plecs horitzontals a la part inferior, d’on sobresurten els peus. Amb la mà esquerra manté el llibre sobre el genoll del mateix costat. Tot el costat dret del seu cos, amb el braç, ha desaparegut; segurament beneïa amb la mà dreta. El cap és petit i ovalat. Porta una corona acabada amb merlets. El rostre és força inexpressiu, menys treballat que el de la Mare.
La marededéu d’Espirà és una imatge-reliquiari. A la cara posterior hi han estat practicades dues grans cavitats de forma trapezial que ocupen una part àmpliament majoritària de la superfície i li donen un aspecte d’armari. Una cavitat és situada a la part superior del cos, i l’altra a la part inferior. Aquesta darrera, més gran, resta dividida per una post, a manera de prestatge. Cal suposar que aquests grans reconditoris, originàriament, eren tapats per peces de fusta que hi encaixaven, o bé per una porteta formant batent.
Evidentment, aquests reconditoris eren destinats a contenir relíquies de mida molt considerable.
Sembla que les imatges-reliquiari existien des dels primers segles medievals. De marededéus contenint relíquies n’hi ha belles mostres a l’Alvèrnia i en altres terres occitanes i franceses.
En el seu text sobre la Mare de Déu d’Espirà, M. Delcor esmenta el cas de la verge-reliquiari de Vezelay que va ésser salvada d’un incendi l’any 1166. En terres catalanes tenim exemples famosos d’imatges-reliquiari, en especial el Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses. Ara bé, entre les marededéus aquesta tipologia és una mica més rara. És possible, però, que el reconditori d’alguna estàtua, per trobar-se molt dissimulat, estigui encara per descobrir.
Aquest ha estat el cas, ben recent, de la Mare de Déu de Sant Cugat del Vallès, guardada al Museu de Terrassa. L’any 1989, durant els treballs de restauració de la imatge, es descobrí una cavitat darrere el cap, tapada amb una fusta. Encara hi havia les relíquies. Els pergamins que les acompanyaven han permès datar la marededéu al segle XIII: any 1218 (vegeu el volum XVIII, pàgs. 184-186, d’aquesta col·lecció). La Mare de Déu del Remei de Sant Julià de Lòria (Andorra), considerada del segle XII, té dues cavitats darrere el tron. La Mare de Déu de la Devesa (Garrotxa), imatge desapareguda, tenia un reconditori a l’esquena (segles XII o XIII).
Al mateix Conflent, en el veïnatge d’Espirà, trobem la magnífica marededéu del priorat de Santa Maria de Cornellà, considerada del segle XII. Aquesta marededéu té una cavitat de forma circular al dors.
Tanmateix, l’existència de contenidors de relíquies no és, forçosament, un signe d’antiguitat de les imatges. També al Conflent, i ben a prop d’Espirà, la Mare de Déu dels Dragons (o dels Rèptils) de la parroquial de Vinçà té una grossa cavitat al darrere i a la part baixa del tron, tancada amb una porteta. Aquesta imatge ja és gòtica i pot datar dels segles XIV o XV. De la mateixa època i estil (gòtiques o protogòtiques) són les marededéus de Formiguera, al Capcir, que té una tanca al dors, i d’Ur, a la Cerdanya, que té, també al dors, una petita cavitat quadrada.
La Mare de Déu d’Espirà, d’altra banda, és una obra difícil de poder adscriure a una tipologia o un model concrets. Ja hem destacat abans algunes de les seves singularitats, com les grans dimensions o el fet de no tenir tron o cadira. La inexistència de vel i la cabellera recollida per darrere les orelles l’apropa a algunes imatges de més al nord, com ara la magnífica Mare de Déu de Chazes (Haute Loire) o la de Ronzières (Puy-de-Dôme). A Catalunya, la força estranya Mare de Déu del Museu Marès, procedent de la col·lecció Junyent, és figurada també amb el cap descobert i una llarga cabellera (segles XII o XIII) (vegeu vol. XXIII, pàgs. 338-340, d’aquesta col·lecció). Evidentment, les trenes ens obliguen a esmentar una imatge, tallada en pedra i d’una qualitat molt més elevada: la Mare de Déu del Claustre de la seu de Solsona.
Entenem que la datació probable de la Mare de Déu d’Espirà ha de restar dins un ventall cronològic una mica ampli, que situaríem entre la segona meitat del segle XII i les primeres dècades del segle XIII. (JBH)
Ferramenta
Detall d’una de les peces de la ferramenta original situada de forma arbitrària en els nous batents de la porta.
ECSA - A. Roura
Els dos batents de fusta de la porta d’aquesta església no són, evidentment, els d’època medieval. Tanmateix, a la superfície han estat clavetejades nombroses peces procedents del conjunt de ferramenta romànica o de tradició romànica. Aquests elements, sencers o fragmentaris, hi són distribuïts força irregularment. Els claus que els subjecten són de cabota plana, rodona o piramidal.
Hi ha fins a vuit peces força senceres, que presenten el disseny característic d’aquests conjunts, a base de tires horitzontals de ferro forjat que desenvolupen dobles espirals o volutes cargolades en sentit oposat, als extrems i al centre. Altres set fragments pertanyien a aquest mateix tipus de peça: diferents volutes i trossos de tires. En canvi, hi ha uns altres cinc elements que tenen una forma menys corrent; consten d’una tira llisa acabada en punta, a manera de sageta. El forrellat, el guardapany i un tirador d’argolla són peces simples, possiblement molt refetes o obrades del tot en èpoques posteriors a les altres de l’actual conjunt. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Nicolau, 1630, cap. III; Alart, 1880, pàg. 36; Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 167-170; Borrallo, 1938-39; Rius, 1946, pàgs. 46 i 55; Delcor, 1970, pàgs. 97-101; Cazes, 1975, pàgs. 2-23; Ponsich, 1980*, pàg. 103; Cazes, 1990, pàg. 64.
Bibliografia sobre la portada
- Borrallo, 1939; Durliat, 1958, pàg. 23; Dictionnaire des églises de france, 1966, pàg. 56; Cazes, 1975, pàg. 3.
Bibliografia sobre l’escultura
- Durliat, 1958, pàg. 23; Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 56; Cazes, 1975, pàg. 3.
Bibliografia sobre la pica
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 56.
Bibliografia sobre la talla
- Delcor, 1970, pàgs. 99-103; Cazes, 1975, pàg. 6.