Situació
El santuari de Santa Maria de Domanova, situat en el mateix lloc on hi hagué el castell de Domanova, és al cim del puig d’aquest nom, que té forma cònica. És cobert de bosc i destaca en el paisatge de la plana dc Rodés, al sud de la vall de la Tet, a l’extrem oriental del Conflent, vora el seu límit amb el Rosselló.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 28’ 26” - Long. 2° 33’ 35” E.
Partint de Perpinyà i passant per Illa, per la carretera N-116, tot just passat el coll de Ternera, pel qual hom penetra a la comarca del Conflent, es troba a la dreta la carretera que porta al poble de Rodés. Just enfront, a l’esquerra, surt un camí, paral·lel a la ribera de Rigardà. Cal seguir-lo i a uns 250 m s’ha d’agafar el trencant de la dreta. Uns 500 m més enllà surt a l’esquerra la pista de terra, apta per a vehicles, que puja fins al santuari.
Història
Al segle XVII, N. Camós, basant-se en una llegenda, atribuïa una gran antiguitat a aquest lloc de culte, que identificava amb la domus nova. Però en els primers segles de la seva història només apareix documentat el castell o casa forta de Domanova. El nom domus tant pot designar un establiment religiós —fet molt corrent—, com una casa feudal. Els autors moderns tendeixen a creure que l’església de Domanova que és citada a partir del final del segle XIII va succeir el castell. Tanmateix, A. Cazes opina que la primitiva domus nova faria referència a una església “nova”, per oposició a l’antiga que hi havia en aquest indret, dita Sant Miquel de Croses, la qual es trobava, segons aquest autor, vora la ribera de Croses.
El lloc de Domanova és citat en la documentació l’any 942 en una donació, feta pel comte Sunifred II de Cerdanya a l’abadia empordanesa de Sant Pere de Rodes, d’un alou situat al terme de Vilella, que limitava per una part amb l’indret de Domonova. Aquest indret fou bressol d’una important família amb aquest mateix nom, que ja apareix documentada al segle XI, tot i que a la darreria del segle XIII no hi ha més notícies d’aquest casal, i sí en canvi de l’església situada al mateix lloc, com ja hem indicat.
Una de les primeres mencions documentals d’aquesta antiga església parroquial, la proporcionen les relacions de parròquies que els anys 1279 i 1280 contribuïren a sufragar el delme recaptat a la diòcesi d’Elna; hi consta que el capellà de Domonova satisféu per aquest concepte les quantitats de 35 i 34 lliures respectivament per cada any esmentat.
L’any 1293 es fa menció de “Raymundus Bajuli capellanus de Domanova” i de l’església de Santa Maria, que l’any 1312 era anomenada “ecclesie Beate Marie de Domanova”. Al segle XIV era parròquia sembla que de tot el terme de Rodés: “parrochia Sanctae Mariae de Domanova”, en documents dels anys 1329 i 1380.
Segons N. Camós, vers el 1580 l’església fou cremada per una colla d’hugonots comandats per un tal Piarro. Una inscripció que recordava el fet, segons F. Monsalvatje, figurava en una taula pintada que representava l’incendi i la mort de l’ermità. Però segons A. Cazes l’esmentada inscripció s’hauria trobat, encara al segle XIX, a la muralla del santuari: Esta iglesia fou cremada per Lugonox, la imatge conservada, lo harmita mort. 1580.
L’any 1602, el papa Climent VIII concedí indulgència plenària als qui visitessin el santuari el dia de l’Anunciació, festa tradicional en la qual s’hi puja en processó des de Rodés.
A les primeres dècades del segle XVII ja feia temps que no era parròquia, funció que havia passat a l’església de Sant Joan de Rodés. En un inventari fet l’any 1624 després de la marxa d’un ermità, es descobrí que la pila baptismal havia estat utilitzada com a tina per fer vi.
L’actual edifici correspon majoritàriament a una reconstrucció del segle XVII, si bé ha mantingut algunes parts de l’obra anterior, romànica. L’any 1648 Guiomar Llot i Cornellà, esposa de Francesc Llot, de Rigardà, llegà 25 lliures a l’obra de “Nostra Senyora de Domanova, parròquia de la vila de Rodés… per la nova construcció de la capella… “. Pels anys 1697-98 es bastí l’actual absis o capçalera. En documents dels anys 1688 i 1750 és designada com a hermita de Nostra Senyora de Domanova.
El santuari conserva mobiliari litúrgic interessant. El retaule major del temple, barroc, és de vers el 1701 i degué ésser daurat el 1723, data que hi és gravada. És presidit a la fornícula central per una talla de la marededéu gòtica, del segle XV, que procedeix del retaule més antic, el qual ha estat col·locat en un costat de la nau. La reixa de l’altar major és una peça de forja notable, del segle XVIII.
Església
Aquesta església actualment és d’una sola nau, força ampla, capçada a llevant per un absis semicircular. Segons N. Camós en la seva obra publicada l’any 1657, l’església de Domanova tenia dues naus, una dedicada a santa Maria i l’altra a sant Miquel. Amb la reforma i la reconstrucció del segle XVII fou quan les dues naus es convertiren en una de sola; es van suprimir les voltes i tot el conjunt es cobrí amb l’embigat actual, sobre arcs de diafragma fets amb rajol. La capçalera antiga fou totalment enderrocada i substituïda pel gran absis actual, semicilíndric. Es construí també una capella lateral al costat de tramuntana de la nau i la casa de l’ermità i dependències afegides al sud de l’església, en part sobre una porxada que precedeix la seva entrada. Es van fer altres reformes o afegitons en aquest conjunt en èpoques posteriors.
Si, com ja hem indicat, la capçalera primitiva no s’ha conservat, en canvi els murs perimetrals de la nau pertanyen, en gran part, a la construcció romànica.
A l’interior de la nau hi han quedat les arrencades de les antigues voltes a cada costat, amb la seva corbatura ben aparent. Són testimonis de les voltes que van ésser derruïdes quan les dues naus del temple antic es convertiren en una de sola. Això significa que els dos murs laterals han mantingut el parament antic en tota la seva alçada.
Porta d’entrada a l’església situada al sud de la nau, d’època romànica, aprofitada en reconstruir l’església al segle XVII; conserva una ferramenta d’una marcada senzillesa amb volutes poc desenvolupades.
ECSA - A. Roura
La porta d’entrada situada al sud de la nau és la del temple romànic. És una porta de dimensions reduïdes i molt senzilla, sense detalls ornamentals. Consta de dos arcs de mig punt, en degradació. A la base dels muntants, uns sòcols força alts creen uns basaments sortints; les dovelles dels arcs són curtes i de força amplada, ben tallades i polides en pedra calcària, com els carreus dels brancals. En els arcs hi ha possibles vestigis de pintura mural, ja molt esborrats: simples traços inconnexos de color ocre vermellós.
El temple tenia una altra porta, situada en el mur de tramuntana (a la seva meitat occidental). Ara és tapiada i únicament es pot veure des de l’exterior. És estreta (105 cm d’ample), de factura i estructura molt diferents a la porta del costat sud, suara esmentada. Consta de dos arcs de mig punt, un molt més alt o peraltat que l’altre, i ambdós situats al nivell del parament. L’espai que queda entre ells s’ha omplert amb el mateix aparell que la resta d’aquest mur. Els rastres d’arrebossats n’impedeixen una observació acurada, però es pot apreciar que els dos arcs són fets amb llosetes de pissarra, llargues i estretes, només trencades, que es disposen en ventall, lligades amb morter ben visible a les juntures. L’aspecte arcaic d’ambdós arcs i de l’aparell timpà semblaria indicar que l’estructura, una mica estranya, de l’obertura probablement és originària.
Hom suposa que aquesta entrada oberta vers el nord donava al cementiri parroquial. Tanmateix no sembla que s’hagi comprovat amb certesa la situació d’aquest cementiri.
Únicament des de l’interior de l’església es pot observar una finestra antiga, a la façana sud de la nau, la qual probablement era d’un sol biaix. En el frontis o façana de ponent, hi ha un ull de bou al centre i, situada a la meitat sud del mur i a un nivell més baix, una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt, estreta i molt alta. A causa dels arrebossats, no és possible esbrinar si aquestes obertures són antigues del tot o en part. Per la seva distribució podrien haver format part d’un conjunt simètric de tres obertures, en aquesta façana.
Els paraments resten en gran part amagats sota les capes de morter, de diferents èpoques, ja esmentades. A l’exterior del frontis figura esgrafiat l’any 1832.
A l’interior de la nau, que és totalment encimentat, hi ha tres espais reduïts, en els murs laterals, que han estat repicats (dos al sud i un al nord). L’aparell que s’ha descobert és fet amb blocs de pedra trencats, de mida petita i força homogènia, que tenen tendència a la forma de carreuó i s’afileren amb certa regularitat. El morter és molt visible i sortint en els junts, que són resseguits amb les característiques incisions que simulen un perfecte aparellat, a base de traços simples i profunds. Aquestes juntes remarcades han aparegut molt ben conservades.
A l’exterior de l’edifici, aquest mateix tipus d’aparell es detecta sobretot al mur de tramuntana, ja que els arrebossats han caigut en diversos punts. Les incisions a les juntes de morter estan molt erosionades, però s’observen en diferents llocs, especialment al sector de més cap a llevant. Aquest mur ha estat apuntalat amb tres contraforts i sobrepujat tardanament. L’alçada originària l’assenyalen les diferències de gruix i un rengle de llosetes de pissarra de la coberta primitiva.
A la façana de ponent, l’aparell extern, visible solament a la part inferior que forma un lleuger talús, té algunes filades de pedres inclinades, insinuant un parament d’opus spicatum.
Són escassos i difícils d’observar els elements que poden permetre un intent d’aproximació cronològica de les pervivències romàniques d’aquesta església: els murs perimetrals de la nau i algunes de les seves obertures.
Pel tipus d’aparell de carreuó amb juntes incises i per la factura d’alguna de les obertures —sobretot els arcs de llosetes de la porta de tramuntana—, ens inclinem a pensar que la construcció pot situar-se dins el segle XI, a desgrat que les primeres notícies conegudes sobre l’església siguin d’època posterior.
Forja
En els dos petits batents de fusta de la porta de Santa Maria de Domanova hi ha clavats uns elements de forja, romànica o de tradició romànica. Hi trobem els característics jocs o cintes amb volutes, un total de vuit, disposats quatre a cada batent de manera força simètrica.
Els parells de volutes o espirals afrontades hi són poc desenvolupats i se situen a cada extrem i també al centre de les tires. Són peces llises, de marcada senzillesa.
Bibliografia
- Marca, 1688, Cols. 1 226 i 1 250
- Alart, 1868, pàgs. 69-72
- Brutails, 1901
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 19-20
- Rius, 1946, pàgs. 47 i 55
- Ponsich, 1980*, pàg. 119
- Pous, 1981a, pàgs. 90-93
- Cazes, 1990, pàg. 25