Situació
Una vista de l’exterior de l’església des del costat sud-oriental. Hom hi pot veure perfectament l’esquema de l’edifici, amb una nau, capçada a llevant per un absis semicircular, amb la porta d’entrada a migjorn.
F. Tur
L’antiga cel·la i església parroquial de Sant Silvestre es troba a uns 3 km de l’actual poblet de Valleta, aigües amunt de la riera del mateix nom, isolada en un paratge desert, vora el marge esquerre d’aquesta riera.
Mapa: 220M781. Situació: 31TEG082911.
Tot i que el reduït nucli agrupat de Valleta es troba a 4 km a ponent de Llançà, vora la carretera de la Bisbal a Portbou, el camí menys dolent actualment per intentar d’arribar amb vehicle fins a l’església, cal agafar-lo a la mateixa vila de Llançà. És una pista de terra que surt del costat de tramuntana de la població, i que hom pot seguir després de travessar la carretera de Portbou, la riera i la via del tren per sota un petit viaducte. El camí porta, pel coll del Terrer, fins a l’església de Sant Silvestre en un recorregut d’uns 7 km. (JBH)
Història
El nom de Valleta, amb el qual hom coneix la riera i la vall on hi ha el poblat del mateix nom i l’església de Sant Silvestre, no apareix en documents medievals. Des de la segona meitat del segle X apareix amb el topònim “Budiga” o “Budica”. Com a límit de les possessions de Sant Pere de Rodes és citat a les butlles papals dels anys 974 i 990 i en el precepte reial de Lotari de l’any 982. L’església de Sant Silvestre consta que era situada al vilar Renoall o vil·la Mala, l’any 1029.
Sant Silvestre ja figura com una possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles l’any 877, en un precepte del rei Lluís el Tartamut, juntament amb la cel·la propera de Sant Martí de Vallmala o de Fontanet. El papa Benet VIII en una butlla de l’any 1017 confirmà a aquest monestir de Banyoles la possessió d’un mas de Sant Silvestre: “Et in sancti Sylvestri manso, cum terras et vineis et cum ipsos eremos, et cum decimas de ipso maso”.
En l’acta de consagració de Sant Martí de Vallmala de l’any 1019 torna a aparèixer Sant Silvestre, amb el mas, dominis que eren dels monjos de Banyoles.
El 7 de desembre de l’any 1029 el bisbe de Girona Pere consagrà l’església de Sant Silvestre: “…ad consecrandam ecclesiam in honore Sancti Sylvestri confessoris, in locum quem dicunt vilare Renoalli vel villam Mala, in comitatu Petrelatense…”. Consta que havia estat edificada pel prevere Duran i altres nombroses persones. El bisbe concedí les trenta passes de la sagrera i els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels del terme de la parròquia, els límits del qual són establerts; diferents personatges dotaren, en aquesta avinentesa, l’esglesia parroquial amb propietats situades a la mateixa rodalia. Cal interpretar, doncs, que en aquest moment l’antiga cel·la monàstica que ja existia al darrer quart del segle IX, fou convertida en parròquia.
L’església de Sant Silvestre figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i, com a parròquia, en les relacions diocesanes del segle XIV. Tanmateix, en els nomenclàtors del segle XVII (anys 1606 i 1691) ja no surt esmentada; havia perdut la funció parroquial.
L’antic temple, tot i haver-se conservat enterament dret romania completament abandonat. Arran de les gestions fetes pels grups populars de la comarca per al salvament del patrimoni, es fundà l’agrupació “Amics de Sant Silvestre”, a Llançà, la qual aconseguí de promoure la consolidació i restauració de l’edifici per part dels serveis de la diputació de Girona. Hom inaugurà les obres i retornà el culte a l’església l’any 1983. (JBH)
Església
L’església de Sant Silvestre és un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular, ultrapassada o de ferradura sobretot interiorment.
La nau té una volta de canó seguit. L’absis és precedit per un espai presbiteral també amb volta de canó, una mica més baix i estret que la nau amb la qual enllaça per un simple plec; els murs laterals a l’interior, són inclinats amb una lleugera tendència a convergir vers el santuari. Aquest és cobert amb volta de quart d’esfera acabada amb un plec de mig punt. Les voltes presenten empremtes de l’encanyissat que fou utilitzat en construir-les. Als costats de tramuntana, ponent i migdia de la nau hi ha un banc d’obra seguit. Dins el traçat hi ha encastada la pica baptismal, situada a l’angle sud-oest. És una curiosa pica feta amb obra, pedres petites i morter, i completament emblanquinada. Té la forma d’una copa gran o un vas ovoide de base plana; probablement pertany a una època tardana, i fou feta en substitució d’un pica primitiva de pedra. S’ha conservat força bé el paviment de lloses rectangulars, que s’eleva de nivell a l’entrada del presbiteri permitjà de dues grades.
Damunt el frontis es drecen tres pilars rectangulars, sense cloure en arcades, d’un campanar d’espadanya. La testera de capçalera de la nau s’eleva una mica sobre el nivell de la coberta. L’edifici ha mantingut un notable enllosat de peces de llicorella, tant damunt la nau com a l’absis, el qual ha estat objecte d’una restauració potser excessiva, tenint en compte el seu relatiu bon estat de conservació abans de les obres.
Les obertures, per llur diversa tipologia, són testimonis de les diferents etapes constructives que té l’edifici. La porta és del tipus tardo-romànic corrent a l’arquitectura religiosa rural de les comarques nord-orientals; en aquest cas, un dels exemples situats més a prop del litoral de l’Empordà, juntament amb les de Santa Maria de Roses i Sant Miquel de Colera. Consta de tres arcs de mig punt que creen la gradació i emmarquen una llinda monolítica i l’espai de timpà que ha estat omplert amb carreus. No hi ha cap detall ornamental, ni tan sols el motllurat i el guardapols que trobem en altres exemplars del mateix tipus.
A la nau hi ha dues finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, una de les quals és al centre del frontis, l’única obertura d’aquesta façana. L’altra s’obre a migdia de la nau, a llevant de la portada. Aquesta darrera presenta un detall ornamental molt simple, geomètric —unes línies múltiples, en ventall— a l’arquet que es crea a la divisòria dels vessants de l’obertura.
A l’absis hi ha dues finestres més, ben diferents de les esmentades, de tipus molt més arcaic. Són d’un sol biaix, de mides reduïdes; una és situada al fons de l’hemicicle, a llevant, i l’altra al costat de migdia. Ambdues són d’arcs de mig punt, l’extern molt petit i tallat en una sola pedra. Els muntants són fets amb carreus força voluminosos i escairats. Hom hi utilitzà pedra sorrenca i pedra tosca, material que destaca, per la seva coloració clara, de les llicorelles fosques del parament que envolta les obertures. Ala finestra de llevant hi ha, a més, altres tres peces ben tallades de pedra tosca, les quals formen com una mena de marc inferior de l’obertura.
Un detall del mur exterior de l’absis amb una senzilla finestra i l’aparell, curiós per la gran varietat i dispersió que presenta.
E. Costa
L’edifici presenta, bàsicament, dos tipus d’aparell. L’absis és fet enterament amb lloses de llicorella, de mida més aviat petita, sense treballar o només trencades, però bastant homogènies; són lligades amb un abundant morter, aspre i molt ferm. En diferents punts han estat disposades en filades d’espiga ben marcada, en d’altres formes rengles amb inclinació en un sentit o en un altre i, finalment, també hi ha espais on tendeixen a la sedimentació horitzontal. El morter resta ben visible a les juntures. L’opus spicatum és especialment remarcat a la part inferior del parament, sota les finestres, on hi ha tres llargues filades, de cap a cap delmur semicircular.
Aquest aparell també és present als murs perimetrals de la nau, però només parcialment. Hom el pot veure a ponent i a tramuntana fins a un nivell força elevat. Es pot dir que aquests murs hi pertanyen gairebé enterament. En canvi, sembla que al mur meridional només correspon un curt tram de llevant, a continuació de l’angle amb la capçalera.
La part restant dels paraments de la nau ha estat construïda amb blocs de llicorella trencats, amb una certa tendència a l’escaire en els més grans, que tendeixen a disposar-se en filades horitzontals, la qual cosa no sempre s’aconseguí. Al morter, molt vistent, entre les pedres hi ha incisions imitant carreuada, de traç molt fi. En alguns punts són línies simples, però en altres presenten un doble traç paral·lel, fet curosament. Aquestes darreres són especialment ben conservades al mur meridional, als espais propers a la porta.
L’edifici presenta, almenys, testimonis formals de dues etapes constructives. Ha conservat estructures importants d’un temple característic de l’arquitectura religiosa que es desenvolupà als comtats del nord-est al llarg del segle X, quan les antigues capçaleres carrades es transformaren en absis de ferradura. Sant Silvestre és un exemple, dins un vessant rural, de l’arquitectura autòctona de la qual són obres cabdals Sant Pere de Rodes, Sant Andreu de Sureda, Sant Genís de Fontanes, Sant Quirc de Colera, en les estructures que s’hi han conservat, o també, en unes dimensions i importància més modestes, Santa Maria de Vilanant. Com a edificis simples, equiparables a Sant Silvestre, podríem esmentar la veïna església de Sant Genís del Terrer, Sant Pere del Pla de l’Arca i Sant Andreu de Vila-robau.
Hom pot situar l’absis de Sant Silvestre, ultrapassat amb les petites finestres i una bona part de la nau amb el mateix tipus d’aparell dins el segle X o potser a la segona meitat del segle. Cal tenir en compte, però, que l’acta de consagració de l’any 1029 pot fer suposar altrament que l’edifici pot haver estat bastit força després de l’any mil dins tradicions constructives arcaïtzants. Sense rebutjar del tot aquesta possibilitat, entenem que a aquesta època —primeres dècades del segle XI— poden pertànyer, més aviat, una part dels elements de la nau, com la volta de canó. Tanmateix, no és segur que hi hagi d’haver forçosament una relació entre la data de consagració esmentada i la construcció de l’edifici od’una de les seves parts. No és impossible que aquesta consagració respongui únicament, a la conversió en església parroquial de l’antiga cel·la de Sant Silvestre.
De fet, les estructures de la nau, en el seu estat actual, són de difícil datació. Hom procurà lligar molt bé els paraments refets amb els antics, sobretot per mitjà de morter abundant. L’aparell, de filades de carreus poc grossos i mal escairats, probablement no és tan antic com el seu aspecte podria fer imaginar. Hom hi utilitzà la llicorella del terreny geològic de l’indret, que per la seva fragilitat impedeix d’aconseguir un perfecte escaire. No hi ha dubte, de tota manera, que les obertures actuals de la nau responen a una refecció del romànic tardà, del segle XII o potser del XIII. L’aparell proper a la porta i la finestra meridionals, amb els rectangles amb dobles incisions, ha de ser-ne, lògicament, coetani. (JBH)
Grafits
A l’esmentat mur de migdia de la nau, a tocar del scarreus del brancal de llevant de la porta, hi ha una minúscula creu grega de 6 × 6 cm, amb línies molt fines. (JBH)
Bibliografia
- Pèire de Marca: Marca hispanica…, París 1688, c. 907, doc. CXVII; c. 928, doc. CXXX; c. 942, doc. CXL; c. 1000-1001, doc. CLXXIV.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, vol. XVIII, Olot 1910.
- Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae, vol. I, CSIC, Barcelona 1946.
- Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-1965.
- J. Grau: Nuevas aportaciones del origen ampurdanés del arte románico, “Revista de Gerona”, núm. 29, Girona 1964, pàgs. 18-21.
- Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, III, “Revista de Gerona”, núm. 78, Girona 1977, pàgs. 11-13.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 223-224 i 227-228, vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 564-565.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 210.
- Eduard Junyent i Subirá: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Textos i estudis de la cultura catalana, núm. 3, Barcelona 1983, pàgs. 201-202.
- Ramon Ordeig i Mata: Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes, III: anys 1000-1050, “Revista Catalana de Teología”, VIII, 1983, pàgs. 424-426.
- J. Badia, B. Bofarull, E. Carreras, M-D. Pineroi J. Tarrús: Llançà i rodalia. Ruta megalítica i pre-romànica, Diputació de Girona - Ajuntament de Llançà, s. d. (1988). (JBH-MLIR)