Situació
Vista exterior de la capçalera de l’església de Sant Joan de Palau-saverdera. Tot i que aparentment sembla molt regular, la planta dels tres absis varia considerablement l’una amb comparació a l’altra. Així mentre l’absidiola de migjorn no acaba d’atènyer el semicercle, la de tramuntana té la planta interiorment ultrapassada.
F. Tur
L’església parroquial de Sant Joan és emplaçada al sector de ponent de la vila de Palau-saverdera, a la plaça de l’Església.
Mapa: 258M781. Situació: 31TEG121842.
Palau-saverdera es troba al peu de la carretera local de Roses a Vilajuïga. Altres accessos molt menys utilitzats són la carretera que hi porta des de la comarcal de Roses a Olot (per Castelló i Figueres), que surt de l’indret de la Caseta de l’Estany, i també el camí veïnal, asfaltat i senyalitzat, que hi arriba, travessant la zona d’aiguamolls de l’antic estany, partint de Castelló d’Empúries. (JBH)
Història
El lloc de Palau-saverdera és esmentat l’any 974 en una butlla del papa Benet VI a favor de Sant Pere de Rodes, entre els límits del territori del monestir: “…ipsas vineas de villa Palatio”. Hom troba la mateixa referència en un precepte del rei Lotari de l’any 982, en el qual també s’al·ludeix a una possessió de Sant Pere de Rodes situada “in villa Palatio, in Turricella”, és a dir, al veïnat actual de les Torroelles, a ponent de l’actual terme municipal. Aquest alou és anomenat també en una butlla del papa Joan XV de l’any 990 a favor del mateix cenobi.
La vila de Palau és documentada els anys 1035 i 1060. En textos dels anys 1115 i 1164 apareix ja l’apel·latiu Saverdera (Palaz de Çavardera).
L’església parroquial de Sant Joan de Villa Palacii surt documentada l’any 1070 en una donació feta per Ponç Veneder al monestir de Santa Maria de Roses d’un alou situat a l’indret d’Anglada, en aquesta parròquia.
L’any 1227 hi ha referències a la venda d’un mas de la parròquia de Sant Joan de Palacio de Verdaria. L’any 1251, Bernat de Tamariu, de Roses, acomplí el desig de la seva mare fundant una llàntia perpètua a l’església de Santa Maria de Roses, que dotà amb la seva meitat d’un mas del puig de Palau, de la parròquia de Sant Joan de Palau-saverdera.
L’any 1256 el cavaller Pere Bech reconegué que tenia pel bisbe una part del delme d’aquesta parròquia, la qual s’enregistra en les Rationes decimarum els anys 1279 i 1280. També figura en els nomenclàtors diocesans del segle XIV i de dates posteriors. Ha mantingut, fins al present, la funció parroquial.
L’església de Sant Joan de Palau-saverdera ha estat objecte d’una important restauració per part del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Girona. Les obres s’inauguraren el 29 d’agost de l’any 1981. Entre les intervencions més destacades, cal precisar que fou enderrocat una mena de pòrtic o cancell del final del segle XIX que formava part de l’entrada, practicada també modernament, al centre del frontis, la qual ha estat anul·lada refent l’espai de parament destruït; ha estat refeta la porta situada a migdia; també han estat enderrocades la sagristia i altres construccions parasitàries del costat de tramuntana; les voltes s’han cobert amb lloses de pissarra, restitució del sistema original, del qual quedaven restes sota les teulades que hom ha substituït. L’interior ha estat totalment repicat i han estat reconstruïdes les parts malmeses d’alguns elements antics. S’ha fet un nou paviment amb material ceràmic i s’ha enderrocat un cor modern.
És imprescindible que una intervenció tan important vagi acompanyada d’una completa investigació arquitectònica i arqueològica del monument. Hom ignora si es realitzà; si de cas cal lamentar que els resultats no hagin estat publicats encara. Es coneix només un text molt breu i sense signatura aparegut amb motiu de l’esmentada festa d’inauguració. En aquest escrit, entre d’altres informacions, figura que “es feren estudis sota el paviment i les excavacions demostraren que l’església fou bastida sobre una antiga vila (sic) romana”(*). Com es pot veure no s’hi precisa el nom de l’arqueòleg que dirigí l’excavació. Les nostres indagacions en aquest sentit tampoc no ho han pogut esclarir.
Ja havia estat assenyalat que l’església es dreça en un indret poblat molt probablement en època romana, si hem de jutjar pels materials ceràmics d’aquesta època que es veuen encastats als paraments romànics i com indica, també, el topònim Palau(*). Cal esperar, doncs, que els resultats de l’excavació arqueològica al·ludida en el text anònim abans esmentat siguin aviat publicats, ja que aportaran, gairebé amb certesa, dades d’interès sobre tota aquesta qüestió. (JBH)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, edifici de planta basílical, amb tres naus amb la central originàriament dividida en quatre trams per uns arcs torals i rematades a llevant per tres absis, més o menys semicirculars. Importants reformes posteriors afegiren dues capelles laterals, una a cada banda, i la comunicació entre les naus fou substancialment alterada.
J. Rodeja, J. Falguera, J. Torrent
L’església de Sant Joan de Palau-saverdera és de planta basílical, de tres naus paral·leles i capçades a llevant per tres absis dels quals el central, més gran, té planta semicircular, mentre que les absidioles presenten plantes d’una certa irregularitat: interiorment ultrapassada, la de tramuntana, i sense acabar-se de tancar en semicercle pels extrems, la de migdia. L’església originàriament no tenia transsepte; fou molt més tard que s’hi afegiren capelles rectangulars, una a cada extrem dels murs perimetrals de les naus. Les característiques d’aquestes capelles revelen clarament llur època, molt més tardana que la resta del temple.
Els absis són coberts amb voltes de quart d’esfera i s’obren a les naus mitjançant plecs de mig punt que marquen la gradació.
La nau central fou coberta amb una volta de canó, amb una certa tendència al perfil ultrapassat, forma que presenten també els tres arcs torals sobre pilastres adossades i grosses impostes bisellades, que la divideixen en quatre trams. A les naus col·laterals, també dividides en quatre trams per tres arcs torals sobre pilars a cadascuna, hi ha espais amb voltes de diferent tipologia. El tram de l’extrem de llevant de la nau de tramuntana és cobert amb dues voltes d’arestes. Els sectors restants tenen una volta de canó, llevat de l’extrem occidental de la nau de migdia, que té una volta de quart de cercle.
Vista de l’interior de l’església, el qual ha vist substancialment alterat el sistema de comunicació entre les naus. Així hom substituí els pilars cruciformes per dos grans columnes semicirculars, i les quatre arcades que hi havia a cada banda pels dos grans arcs que hi ha actualment.
F. Tur
Sembla clar que la volta d’arestes correspon a la concepció original de l’edifici, si bé els trams de canó deuen ésser fruit d’una refecció poc posterior o, fins i tot, d’un canvi d’orientació dins el mateix procés constructiu. La volta de quart de cercle que apareix en un reduït sector de migdia pertany, evidentment, a una reparació tardana.
La comunicació entre les naus ha estat alterada. Hom pot comprovar que a l’origen era definida per quatre arcs formers, de mig punt, per cada banda, sostinguts per pilars massissos. Aquests pilars havien de tenir una planta cruciforme irregular (a causa de la diferència d’amplada i de gruix dels suports dels arcs torals, més grans a la nau central que a les col·laterals). Tots aquests elements “arcs formers i llurs pilars” desaparegueren en ésser construïdes al seu lloc unes altres arcades de molta més llum. A ambdós costats, els quatre arcs romànics foren substituïts per parells d’arcades de forma rebaixada, que s’uneixen en un pilar cilíndric de suport i pels extrems aprofiten les antigues pilastres adossades.
No es coneixen dades que permetin de situar amb precisió aquesta reforma (segles XVI o XVII?), la qual també comportà la destrucció d’una bona part de les pilastres adossades dels arcs torals. D’aquestes pilastres en resten fragments, en llur part superior, ja que foren segmentades a diferents alçades, segons llur situació per sobre de la curvatura dels arcs formers actuals.
Hi ha algunes restes dels arcs formers romànics que han quedat al descobert en repicar l’interior del temple. Especialment al costat de migdia, per sobre de l’actual arcada de llevant, apareixen fragments de dos dels arcs antics ara encastats en el mur; llurs dovelles són curtes, ben tallades i poc allisades.
L’estructura de les tres naus exigeix una coberta única, de dos llargs vessants. Com s’ha indicat, ha estat refeta amb lloses de pissarra, igualment que les cobertes semicòniques dels absis i les del creuer o les capelles laterals afegides.
L’accés al temple s’efectua per una porta situada al mur meridional, la qual és d’un sol arc de mig punt, de dovelles curtes. Aquesta porta ha estat novament oberta i en part reconstruïda durant les obres recents de restauració. És emplaçada en un tram de parament que fou visiblement engruixit en data tardana a la cara externa. Els elements actuals de la porta no són romànics, si bé deu ocupar el mateix lloc que la primitiva.
La il·luminació del temple s’aconsegueix mitjançant diverses finestres. A la capçalera, cada absis en té una al fons, de doble esqueixada i arcs de mig punt de petites dovelles extradossats. Les finestres de l’absis central i de l’absidiola de migdia presenten una situació marcadament descentrada respecte de l’eix de les respectives naus, particularitat que no existeix, en canvi, a l’absidiola de tramuntana. Al mur meridional hi ha una finestra de les mateixes característiques que les esmentades, però sense l’arc a l’extradós, la qual havia restat amagada en ésser bastida la capella que hom afegí en aquest costat. En la restauració recent ha estat reoberta. Hom ha recuperat la visió externa d’aquesta finestra mitjançant un rebaix fet al mur d’aquesta capella.
En el frontis hi ha una finestra cruciforme, al centre, de dimensions molt grans per a aquest tipus d’obertura, que ha estat dissenyada i feta durant la recent restauració. Es troba a l’espai de parament reconstruït en ésser anul·lada l’entrada moderna —precedida d’un cancell— que hi havia en aquest lloc. A cada costat i a la mateixa façana de ponent, sengles finestres d’arcs escarsers i de doble biaix donen a les naus laterals; llur aspecte actual correspon, en una bona part, a refeccions.
Al mur de la testera de les naus, sobre l’absidiola meridional, hi ha una petita finestra cruciforme (aquesta autèntica).
Malgrat les reformes i els afegitons, els murs de la nau no tenien ornamentació. La capçalera és l’única part de l’edifici amb decoració llombarda, que és present tant a l’interior com a l’exterior de l’absis central i només exteriorment a les dues absidioles.
A l’interior de l’hemicicle de l’absis major, sota una cornisa bisellada, hi ha un fris de dobles arcuacions entre lesenes. Aquests elements sobresurten del parament de manera molt pronunciada. Els arcs cecs són fets amb curtes dovelles diposades radialment, i són suportats per grosses mènsules llises; les lesenes havien estat tallades a diferents altures i han estat reconstruïdes.
La decoració arquitectònica exterior de la capçalera triabsidal consisteix en tres sèries de dobles arcuacions entre lesenes, a l’absis central, i dues arcuacions més, una a cada extrem del semicercle. Dins aquestes arcuacions es disposen vuit finestres cegues separades per curts pilars monolíticis. Aquestes finestres cegues són excepcionals per llurs mides, molt grans i desproporcionades dins el conjunt dimensional de la capçalera. Les dues absidioles presenten només arcuacions entre lesenes, disposades diferentment. Hi ha dues sèries de dobles arcuacions a l’absis de migdia i dues sèries de tres arcuacions al de tramuntana. Unes cornises bisellades rematen els tres absis; aquest element també existeix als murs laterals de les naus.
En parlar de la decoració dels absis cal fer referència a les tres finestres que s’hi obren, les quals, per llur realització formal, hom pot dir que s’integren dins el conjunt ornamental. Els arcs exteriors de les finestres són fets amb dovelles estretes i resseguits per la característica arquivolta, més prima i no sobresortint, a l’extradós. Les dovelles dels arcs d’aquestes finestres absidals són tallats en pedra calcària porosa —formació de travertí—, mentre que les arquivoltes que els ressegueixen han estat fetes amb peces rectangulars de ceràmica, de força gruix. Aquests fragments de terrissa, com d’altres que són encastats als paraments del temple, deuen ésser d’època romana en llur majoria: tègules i bipedals principalment. A la finestra de l’absis major, entre les peces de terrissa, hi ha també un tros d’antic paviment o de revestiment de morter i picadís ceràmic.
La finestra de l’absidiola meridional també té l’arc intern extradossat amb rajol.
Els elements esmentats, per la coloració dels materials utilitzats —la pedra calcària d’un gris clar i, molt especialment, la ceràmica vermellosa— destaquen dins el conjunt de l’edifici, per contrast amb el color més aviat fosc de la resta dels murs on predomina el granit i la pissarra. La calcària de travertí apareix en algunes de les petites dovelles —molt poques, però— que formen els arcs cecs de les decoracions de l’absis central i de l’absidiola de migdia.
L’aparell romànic ha estat fet amb blocs de mida petita i mitjana, molts dels quals són simplement escantonats i d’altres són una mica més carejats. Foren disposats amb tendència a formar filades regulars, la qual cosa només s’aconseguí en trams curts. Les cantonades són de lloses de formes allargades. Com ja ha estat indicat, el granit, de la mateixa contrada, és el mineral més emprat, però també hi ha pissarra i alguns escassos blocs de quarsita. El morter resta força visible entre les pedres, i en alguns indrets es conserva la junta ressaltada, imitant un carreuat. Als absis i al mur de tramuntana és on hi ha, entre les pedres, una diversitat de fragments de tègules i d’una altra ceràmica romana. Les voltes de canó foren construïdes amb petits carreus estrets que formen filades longitudinals.
Els paraments romànics són molt destruïts al frontis. A la cara exterior del mur meridional, on hi ha la portada, el parament fou engruixit en una època difícil de precisar, des de l’angle nord-oest de l’edifici fins al punt on s’adossa la capella d’aquest costat.
Sobre la façana de ponent es dreça un campanar d’espadanya de tres pilastres de carreuada, closes pels arcs fets amb rajol; el seu estat actual és el resultat de refeccions de diferents èpoques.
Les dues capelles afegides, com un creuer, són de planta rectangular i tenen voltes apuntades; cadascuna té una finestra de doble biaix. L’aparell dels murs és força descurat, un pedruscall amb grossos carreus angulars; es diferencia clarament dels paraments més antics de l’església. És difícil d’apuntar-ne la datació. Hom podria pensar, hipotèticament, que aquestes capelles foren afegides als segles XII o XIII, però no és impossible que siguin encara una mica posteriors.
Com han assenyalat diferents autors, l’església de Palau-saverdera s’inclou dins el grup de basíliques de tres naus i sense transsepte, que adopten els models llombards.
Tanmateix, Sant Joan de Palau-saverdera és un edifici que hom pot considerar força atípic dins el conjunt de l’arquitectura llombarda del segle XI a Catalunya. A l’Empordà —com al Rosselló— l’existència d’un art autòcton de marcada personalitat, que té la seva desclosa a la segona meitat del segle X amb Sant Pere de Rodes i els edificis que s’hi relacionen, fa que l’arquitectura llombarda trobi una certa resistència en la seva expansió. En la majoria dels casos hom veurà les formes llombardes aplicades de manera, poc usual o forçada en edificis que mantenen unes clares pervivències de l’art local esmentat anteriorment, el “primer romànic” segons J. Puig i Cadafalch.
Un detall de l ’interior de la capçalera, amb l’absis central, del qual cal observar el sistema com fou decorat el seu mur, amb arcuacions cegues i bandes llombardes, que han estat, però, molt restaurades.
E. Pablo
Un dels exemples més significatius d’aquest procés és l’església de Palau-saverdera. La decoració arquitectònica de tipus llombard només hi és present a la capçalera. L’element potser més destacable són les finestres cegues de l’absis central, molt grosses, d’unes mides poc freqüents. Aquesta particularitat, s’explica pel fet que ací les fornícules o finestres cegues tenen la funció principal de descarregar la volta, a més del sentit ornamental.
A Sant Joan de Palau-saverdera aquestes fornícules mantenen aquesta funcionalitat com en molts dels edificis primitius de les regions septentrionals d’Itàlia, on apareixen com a descàrrega de voltes, cobertes o murs. En aquest aspecte concret, l’absis de Palau-saverdera pot recordar el baptisteri de Biella, al Piemont, considerat del segle XI, per esmentar només un exemple especialment afí.
Un altre tret a destacar són les arquivoltes de les tres finestres dels absis, les quals són fetes amb terrissa. Els elements decoratius de ceràmica dins els paraments de pedra són corrents en l’arquitectura italiana, però certament excepcionals al nostre país, si bé n’hi ha alguns exemples. Hom pot invocar, per la seva proximitat a Palau-saverdera, l’església pre-romànica de Santa Creu de Rodes (o Santa Helena).
Algunes particularitats del cobriment de l’església admeten altres consideracions. Les tres naus tenen voltes —de canó a la central— i comporten una sola coberta de dos pendents. En algunes tramades de les naus col·laterals hi ha voltes d’arestes, però aquestes naus foren acabades de cobrir amb una volta de canó. És molt possible que hom abandonés el projecte inicial de construir voltes d’aresta dins el procés d’edificació. Així, doncs, és probable que entre els dos tipus de voltes de les naus laterals no hi hagi una discontinuïtat cronològica.
L’existència de voltes d’arestes apareix a les naus laterals d’unes poques basíliques catalanes del segle XI: Santa Eulàlia de Fullà (al Conflent) i, com a exemple més notable, Sant Vicenç de Cardona. Tanmateix, aquest tipus de volta coincideix, en les dites basíliques, amb l’aixecament dels murs de la nau central per sobre de les col·laterals, a fi d’ésser il·luminada directament, de manera que hi ha tres cobertes “una per nau” a diferent nivell. Les tramades de voltes d’aresta poden fer suposar que Sant Joan de Palau-saverdera fou una església concebuda segons l’esquema esmentat (elevació dels murs de la nau central per sobre de les laterals), que no degué, però, ésser posat en pràctica.
Sant Joan de Palau-saverdera és una mostra interessant i significativa de basílica romànica en la qual foren adoptades formes arquitectòniques llombardes, encara poc evolucionades, en coexistència amb certes pervivències de l’arquitectura anterior (arcs i voltes una mica ultrapassats, tipus d’aparell, etc.). N’és ben clar l’arcaisme, i cal considerar que aquesta església degué ésser bastida al començament del segle XI, potser dins les dues primeres dècades d’aquesta centúria, i probablement allunyada dels corrents d’influències que portaren l’arquitectura llombarda als altres indrets del país.
L’estat de conservació de l’església, després de les obres de restauració, és força bo. No ha estat publicat cap estudi arqueològic ni arquitectònic del monument amb relació a aquestes obres. A més d’això, algunes solucions puntuals d’aquesta restauració s’han de considerar força discutibles, per no dir francament desencertades en algun cas. En pot ésser un exemple el paviment ceràmic emprat en substitució dels enrajolats i enllosats anteriors. Un detall que semblaria revelar la manca d’un estudi aprofundit de l’edifici es troba en la realització d’aquesta restauració a la finestra de doble biaix situada al mur occidental de la capella afegida al costat de tramuntana de l’església. L’arc extern ha estat reconstruït imitant els de les finestres del absis; és a dir que hi ha estat introduïda una arquivolta feta amb fragments de terrissa. No hi ha dubte que aquesta reconstrucció de la finestra de la capella o el creuer pot donar lloc a lectures parcialment incorrectes del monument. Cal aclarir que l’aspecte actual d’aquesta finestra és el resultat d’una interpretació errònia dels restauradors que, potser, oblidaren que les capelles no són de la mateixa època que la resta de l’església romànica i, per tant, de diferent època que els absis i llurs obertures. (JBH)
Pintura
Detall d’un dels murs interiors del temple, amb vestigis de decoració mural, apareguda durant la campanya de restauració dels anys vuitanta.
F. Tur
En el text sense signatura del fullet publicat l’any 1981 amb motiu de la inauguració de les obres de restauració de l’església de Palau-saverdera, citat abans, s’hi pot llegir: “…sigui la restauració de l’interior del temple, posant al descobert la nua pedra que havia estat arrebossada amb diverses capes de guix, segons el gust de segles passats. Fou aleshores, quan es decobrí, potser ja una mica tard, que dessota hi havia pintures al fresc que complien un fi pedagògic i catequètic d’èpoques passades, cosa normal en les esglésies romàniques. Tècnics en la matèria les reconstruïren en el que fou possible”. El subratllat és nostre, per destacar una frase que no sabem, ben bé, com interpretar.
Actualment només són visibles uns minsos vestigis de pintura mural a l’extrem de llevant de la nau de tramuntana, al tram de volta d’arestes i també a l’absidiola de migdia i també a la volta de l’absis major. Les restes es limiten gairebé a simples taques de color.
La volta de l’absis central roman encara arrebossada. Probablement no fou repicada en descobrir-hi les restes de decoració pintada esmentades. Cal esperar que es realitzi una exploració, amb les garanties científiques pertinents, en aquest espai, l’únic on encara es podrien descobrir restes, potser notables, de pintures romàniques. (JBH)
Piques
Pica baptismal interior
Pica baptismal conservada a l’interior de l’església. És un exemplar d’una gran sobrietat i mancat de qualsevol tipus d’ornamentació, la datació de la qual es fa difícil de precisar.
F. Tur
L’absidiola de migjorn de l’església conté una pica baptismal romànica. Es tracta d’una peça monolítica, semioval i exempta de decoració, molt simple i funcional. Fa 73 cm d’alçada total per un diàmetre extern de 93,5 cm. Té una fondària de 45 cm i el gruix de les parets a la vora superior és aproximadament d’uns 9,5 cm.
L’austeritat d’aquesta Peça concorda amb la d’altres de la comarca (Santa Maria de Vilabertran), i també contrasta amb alguna altra, com ara la de Santa Maria de Castelló d’Empúries, de factura molt més complexa.
La total absència de decoració fa més difícil la datació d’una Peça ja per si mateixa difícil de classificar cronològicament, atès que normalment aquest tipus d’objectes participen, en gran mesura, d’una manera de fer popular, que les pot fer situar, i no sempre encertadament, en una època endarrerida. No hi ha res que indiqui que aquesta pica no pugui ésser de l’època de construcció de l’església, tot i que no ens afermen en aquest punt. (AOA)
Pica a l’extrem de ponent
Una altra pica ha estat col·locada, d’ençà de la restauració, a l’extrem de ponent de la nau central. És força més petita que la pica baptismal ja esmentada. La seva alçada és reduïda i l’estructura és força curiosa. És una pica monolítica, tallada en pedra sorrenca. Té forma de copa molt oberta, amb peu cilíndric.
La seva alçada total és de 40 cm. La base o el peu té una alçada de 15 cm i el diàmetre és de 25 cm. El diàmetre superior, màxim, és de 63 cm, i el gruix de la vora, de 8,5 cm. Al fons i al centre de la cavitat hi ha un desguàs circular.
La petita pica és una Peça simple i rústega, que no presenta cap mena de detall ornamental. És més, la cara externa de la copa o part alta és rugosa, sense allisar. En canvi el peu cilíndric és perfectament polit.
La simplicitat d’aquesta Peça impossibilita qualsevol intent d’aproximació cronològica. (JBH)
Estela
A poca distància i a llevant de l’església de Sant Joan de Palau saverdera hi ha una àmplia plaça —plaça de la Diputació— a l’indret que fou cementiri parroquial. En agençar aquest espai, l’any 1980, hi fou trobada casualment, i recollida, una estela funerària(*). Hom decidí col·locar-la vora l’església, al racó que fou enjardinat, al costat del mur de tramuntana.
Aquesta estela és tallada en granit. La seva forma és aproximadament rectangular, però l’extrem superior és una mica irregular, ja que no forma angles rectes amb els altres costats. La pedra és ampla i estreta, fa 90 cm d’amplada i 12 cm de gruix.
Al centre d’una de les cares amples hi ha un tema esculpit en baix relleu: una mà estesa, representada esquemàticament, sobre la qual es dreça una creu. Aquesta creu, que sorgeix d’entre els dits índex i polze, es volgué representar darrere la mà, en segon terme. És una creu llatina i els braços són fets amb un simple ressalt de 4 cm d’amplada; té uns eixamplaments poc destacats en els extrems del pal i dels braços.
La datació de l’estela ha de restar, forçosament, imprecisa. (JBH-BBG-ECV-MDPC)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i de Sivilla i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911, pàgs. 184-185.
- Walter Muir White hill: L’art romànic a Catalunya. Segle XI, Edicions 62, Barcelona 1973, pàgs. 35-36.
- Eduard Junyent: Catalogne romane, “Zodiaque”, Yonne 1960, pàg. 36 (ed. catalana: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1975, pàg. 209).
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 300-302.
- Joan Badia i Homs: Palau-saverdera, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. IV, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1981, pàg. 307.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1986, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 307.
Bibliografia sobre l’estela
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (All Empordà), Diputació de Girona, Girona 1986, 2a. ed., Notes de la segona edició, pàg. 570.
- Joan Badia i Homs, Benjamí Bofarull i Gallofré, Enric Carreras i Vigorósi Miquel-Dídac Pinero i Costa: Els límits territorials dels monestirs de Sant Pere de Rodes, Santa Maria de Roses i Sant Quirze de Colera pels volts de l’any mil, Sant Pere de Rodes, IV, (inèdit).