Situació
Vista exterior de l’edifici des de ponent, amb el mur frontal.
F. Tur
El llogaret de Palauborrell és un agrupament de tres masies, i tres casalots i bordes més, situat a 2,5 km del poble de Viladamat, al vessant oriental d’una serralada d’escassa elevació, en un replà o minsa vall entre el puig Rodó i el puig Viader. L’església de Santa Eulàlia és al centre del petit nucli, al costat del Mas del Batlle; actualment només aquesta casa i el Mas Briolf són habitats.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG038647.
Des de la rodalia de Viladamat un antic camí de terra porta a Palauborrell; cal agafar-lo a mà esquerra de la carretera C-252 de la Bisbal d’Empordà a Portbou. També s’hi arriba des de la carretera local de l’Escala a Orriols agafant, a l’esquerra, el darrer tram del camí de Palauborrell a Pelacalç i Montiró. Aquest recorregut per camí de terra és una mica més curt que l’anterior. Hom guarda una clau de l’església al Mas del Batlle.
Història
El poble de Palauborrell és emplaçat en un dels antics camins que menaven d’Empúries a l’interior del país. Hi confluïen altres vies des dels hàbitats de la contrada. Hom ha trobat ceràmica romana fins i tot al poble i hi ha estat localitzat un grup de sitges; aquestes restes no han estat estudiades. A la rodalia hi ha nombrosos jaciments arqueològics d’època romana.
Santa Eulàlia de Palauborrell era sufragània de la parròquia de Sant Feliu de la Garriga. Quan la funció parroquial passà, als segles XVII o XVIII, a l’església de Sant Quirze de Viladamat, la capella de Palauborrell passà a dependre’n i ha mantingut fins ara aquesta condició de sufragània. Actualment només s’hi celebra el culte un cop l’any, per la diada de la patrona santa Eulàlia de Mèrida, el dia 10 de desembre.
Les notícies documentals d’època medieval publicades sobre el lloc i l’església de Palauborrell són molt escasses.
El cavaller Guerau de Rupià, l’any 1149, amb motiu de “pergere ad Ispaniam”, dictà un testament en el qual, entre d’altres llegats, deixava a les seves tres filles un alou a Palauborrell.
En la donació d’unes terres al monestir de Sant Miquel de Fluvià feta per Girberga el mateix any 1149, surt esmentada l’església de Santa Eulàlia “in locum vocatum collo Palacii”, al comtat d’Empúries. Francesc Monsalvatje interpretà aquesta notícia com una referència al lloc i l’església de Palau de Santa Eulàlia. Creiem, però, molt més probable l’atribució a Palauborrell, on el domini de l’esmentat cenobi és documentat posteriorment, mentre que no succeeix així a Palau de Santa Eulàlia.
L’any 1362 dues parts del delme de Sant Feliu de la Garriga, Palauborrell i Viladamat foren venudes en subhasta a Francesc Guerau d’Ullà per Bernat Alemany d’Orriols com a marmessor del seu germà Huguet i per restituir a la vídua d’aquest, Guillema, una quantitat del dot.
El Mas del Batlle, veí de l’església, deu el seu nom al batlle de sac que el monestir de Sant Miquel de Fluvià tenia a Palaubordell. En època tardana (les primeres notícies són de l’any 1598) la Pia Almoina de Girona tenia drets sobre aquesta possessió del monestir. El paborde de la Pia Almoina era considerat senyor alodial del lloc.
L’any 1761 s’havia iniciat un llarg plet entre la Pia Almoina i el comte d’Empúries a causa d’unes vendes i establiments de terres de la vedruna del puig de Batlle, de Palauborrell, fetes pel comte a diferents particulars. La sentència de l’any 1770 fou favorable a la Pia Almoina, però respectava els establiments. L’any 1780 fou signada una concòrdia sobre drets i dominis de Palauborrell entre el monestir de Sant Pere de Galligants, al qual era agregat el de Sant Miquel de Fluvià, el notari Salvador Casals de l’Armentera, com a possessor del Mas del Batlle i de la batllia del monestir, i la Pia Almoina.
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada vers llevant per un absis trapezial. Tal com es troba actualment, l’edifici ha sofert importants reformes.
J. A. Adell
Aquesta església és un edifici senzill i petit, que consta d’una nau, capçada vers llevant per un absis de planta trapezial, més estret que la nau.
De la construcció original resten drets els murs perimetrals. La majoria dels altres elements pertanyen a reformes i refeccions d’època diversa. Així la nau és coberta amb una volta de mig punt de maó de pla, relativament moderna. Un arc triomfal de mig punt, fet amb dovelles grosses i ben polides, té l’amplada de la nau, de manera que en ésser construït foren rebaixats la cantonada de l’absis i l’inici de la seva volta al costat de tramuntana. Aquesta volta absidal, de pedres i morter i de forma apuntada, deu ésser també fruit d’alguna refecció. Un envà, a l’altura de l’entrada a l’antic presbiteri, ha convertit l’espai d’aquest absis en una sagristia. El paviment és de rajola i els paraments interiors són emblanquinats.
L’actual porta d’entrada és situada al frontis i és marcadament descentrada vers la meitat meridional del mur. És d’arc de mig punt de gran dovellatge i correspon també a una reforma. Les restes de la porta original són visibles en aquesta mateixa façana de ponent, al centre. Hi resta el muntant del costat de tramuntana amb l’inici d’un arc, amb dues dovelles de mida petita, que són ben escairades però no gaire polides, com els petits carreus del brancal, que són col·locats al llarg i de través.
El contorn superior d’aquesta façana occidental s’alça per sobre del nivell de la coberta de la nau i és força irregular a causa de la caiguda de pedres; s’hi dreça una petita espadanya de dues pilastres.
La finestra situada al mur de llevant de l’absis és l’única obertura antiga enterament conservada de l’església. A l’exterior tot el costat de tramuntana del seu emmarcament resta amagat pel mur d’un cobert del mas veí, que s’adossa a l’absis. És d’una sola esqueixada; interiorment el seu arc de mig punt és fet amb petites dovelles. A la cara externa, l’obertura, molt estreta, té el marc fet amb pedra calcària, força ben tallada, i té un minúscul arquet monolític tallat en una llinda d’un cert volum.
Els paraments de l’església són visibles a la cara externa dels murs. L’aparell hi és irregular i rústec, fet amb pedres de mida petita, només trencades barroerament amb presència majoritària de grans còdols escapçats o fins i tot sense treballar en absolut. Aquest material, sense formar filades, és travat amb un abundant morter de calç i sorra, de gra aspre, que és ben visible entre les pedres i lliga amb cantonades fetes amb carreus escairats. A la nau aquests carreus d’angle són més grossos i més ben allisats que a l’absis.
Al mur meridional de l’absis s’encastaren, durant alguna reparació, dues dovelles que, per les dimensions que tenen deuen pertànyer a la porta primitiva, destruïda, de la façana de ponent.
Alguns autors (Miquel Oliva, Eduard Junyent i Xavier Barral) han interpretat que només l’absis d’aquesta església pot ésser considerat pre-romànic, mentre que la nau és del tot o en part, obra d’una època posterior. Això no obstant, les diferències observades entre els aparells d’ambdós sectors de l’edifici són gairebé inapreciables. Per les estructures conservades sembla, doncs, més lògic considerar que són coetanis.
Entenem que Santa Eulàlia de Palauborrell, per les seves característiques formals i tipològiques, és un exemple d’església pre-romànica molt simple, datable als segles IX o X. D’aquesta església s’han conservat els murs de la nau i de la capçalera trapezial. Actualment és bastant abandonada i necessita una consolidació, sobretot a l’absis, i una refecció de les cobertes.
Escultura
Dibuix amb la decoració de la llinda de la finestra de l’absis.
J. Badia
A la llinda externa de la finestra de l’absis, ja esmentada, hi ha un fris decoratiu molt simple, cisellat amb línies o solcs profunds i força amples. Aquesta llinda i els motius esculpits resten amagats parcialment, a l’extrem de tramuntana, per la paret del cobert que, com ja hem indicat, s’adossà a l’absis.
Sobre l’arquet de la finestra hi ha una petita creu grega (9 × 9 cm) inscrita dins una figura romboïdal. El costat de migdia —visible— de la pedra és ocupat per l’allargament dels traços d’aquesta figura, formant angle, i per una ratlla vertical que senyala l’extrem del fris, d’acord amb el dibuix que publiquem. Cal suposar que a l’altre costat de la creu, el que resta darrere la paret adossada, el fris presenta un motiu idèntic al que ha estat descrit. La creu devia centrar, lògicament, un conjunt ornamental simètric. Tanmateix, hom no ho pot assegurar mentre no s’enderroqui la construcció parasitària.
Per la simplicitat i una certa rudesa formal del fris insculpit, no hi ha dificultat per considerar-lo pre-romànic, com la finestra de la qual forma part.
La decoració havia passat desapercebuda a causa de la vegetació que s’arrapava als paraments de l’església i a l’estat caòtic del cobert, envoltat de deixalles i d’enderrocs que impedien l’observació d’una part de les estructures de la capella. Aquesta situació no ha canviat gaire aquests darrers anys, però el canvi ha estat suficient per a permetre veure la finestra i la seva decoració, bé que amb entrebancs considerables.
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Nomenclátor histórico de las iglesias parroquiales y rurales, santuarios y capillas de la provincia y diócesis de Gerona, dins Noticias históricas, vol. XVIII, Olot 1910, pàg. 118.
- Jaume Caussa i Sunyer: Vilademat y Palau Borrell, “Revista de Gerona”, núm. 30, Girona 1965, pàgs. 63-69.
- Jaume Caussa i Sunyer: Palau Borrell, “Boletín del Centro de Estudios del Bajo Fluviá”, núm. 1, Torroella de Fluvià 1969.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 410-412.
- Josep M. Marquès i Planagumà: Pergamins de la Mitra (891-1687). Arxiu Diocesà de Girona, Institut d’Estudis Gironins, Girona 1984, pàgs. 15 i 112.
Bibliografia sobre l’església
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 27; vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 410-411.
- Joan Badia i Homs: Viladamat, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 4 (l’Empordà), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 154.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 204.
- Eduard Junyent i Subirà: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàg. 138.
- Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre iglesias prerrománicas gerundenses, “Revista de Gerona”, núm. 20, Girona 1962, pàgs. 73-75.