Situació
Una vista del mur frontal de ponent, en el qual és visible un aparellat en opus spicatum.
F. Tur
És l’església de l’antic lloc de Palol Sabaldòria, emplaçat 1 km a llevant del poble de Vilafant, al cim d’un tossal una mica enlairat sobre el marge esquerre del Manol, que en aquest punt discorre entre ribes encinglerades. Prop de les ruïnes del castell i de l’església medievals hi ha una gran casa anomenada Mas de Palol i una rajoleria on s’explota la terra argilosa de l’indret coneguda per la bòvila d’en Soler. Avui el lloc s’anomena popularment Palol, sense cap afegitó.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG957770.
Per anar-hi es pot agafar un camí que surt de Figueres de la carretera N-II. Palol Sabaldòria és a 2 km vers migdia. També s’hi pot anar per un altre camí, des del poble de Vilafant. (JBH-MLIR)
Història
La primera notícia documental coneguda sobre el lloc de Palol data de l’any 1020. D’aquest any és el testament del comte de Besalú, Bernat Tallaferro, que, entre altres possessions llegà al seu fill Berenguer ipsum alodem quem habebat infra terminos de villa Palaciol, sive in villa Fedancio… Posteriorment, l’any 1167, el bisbe de Girona Guillem donà al monestir de Santa Maria de Ripoll l’església de Santa Llogaia d’Alguema i la seva sufragània del castell de Palol: Ecclesiam sanctae Leocadiae de horto Madronae cum Ecclesia castri Palatiolo suffraganea sua.
El 1182 hi ha notícia d’un personatge anomenat Arnau de Palol, qui molt probablement pot estar relacionat amb Palol Sabaldòria.
En les Rationes decimarum s’esmenta l’any 1279 la capella de Palaciolo, la qual el 1280 és anomenada capella de Palaciolo de Balloria.
Ramon de Palol fou prior de Lledó entre el 1305 i el 1328, any en què morí. Aquest personatge era del llinatge originat a Palol Sabaldòria, circumstància que és demostrada per la làpida sepulcral dels seus progenitors, la qual era encastada a la façana de l’església de Santa Maria de Lledó.
Al segle XIV l’església de Palol continuava lligada al poble veí de Santa Llogaia. Segons un document de l’any 1362 Sancte Leocadie de Algama et parrochia de Palacio de Bauloria, eren regides per un sol rector.
En els nomenclàtors del segle XVII ja no hi ha cap esment sobre aquesta església i solament hi figura la parròquia de Santa Llogaia d’Àlguema.
És interessant la referència a aquesta església en l’edicte sobre les sufragànies de l’ardiaconat de Besalú que dictà el bisbe Josep de Taverner l’any 1722 (Arxiu Capitular de Girona). Hom disposava que el rector de Santa Llogaia havia de dir missa tots els dies de festa “en la Iglesia de Sant Miquel de Palol de Çavaldoria. Annexa; ben estès emperò, que la Iglesia de Sant Miquel, se pose en estat de poderse en ella dir Missa, reparant las parets, teuladas y tot lo demés que es necessari, perque la Iglesia estiga ab la deguda decencia, privant en lo interim, y fins a tant que sia per Nos ordenat altrament, al Rector de Santa Leocadia, y a qualsevol altre sacerdot, de dirhi Missa”.
Ignorem si la reparació s’efectúa, però és probable que no fos així. (JBH-MLIR)
Església
Planta de l'església.
Sant Miquel de Palol Sabaldòria és una esglesiola preromànica d’una nau amb absis de planta lleugerament trapezial, el qual és molt poc desviat vers tramuntana. Els murs perimetrals de la nau són una mica divergents envers la capçalera, de manera que la nau és una mica més ampla a l’extrem de llevant que al de ponent. L’edifici té 17,40 m de llargada total i 6,80 m d’amplada màxima a la nau, mides exteriors.
La nau té tres tramades dividides per dos ferms arcs torals. L’edifici es troba en estat de ruïna molt avançada. Una part important de la volta de la nau i la de l’absis són derruïdes. Els murs també són, en part, en ruïnes.
La nau era coberta amb volta de canó lleugerament ultrapassat, que arrencava d’unes marcades banquetes o esglaons en els murs laterals. L’únic sector on es conserva és a la crugia més occidental; s’hi observen les empremtes de l’encofrat de fusta utilitzat en ésser construïda. A les altres tramades se’n veuen només alguns fragments del seu inici. La volta de l’absis ha desaparegut completament.
El primer arc toral a partir del frontis o façana de ponent és l’únic que en part encara es conserva. És sostingut per unes grosses pilastres rectangulars adossades, molt sobresortints. L’arc és poc ultrapassat, de dovelles curtes i amples, ben polides i té unes grosses impostes monolítiques i llises, bisellades i de perfil de pla. L’arc té un grup de dovelles de la clau caigudes.
L’altre arc toral devia ésser de característiques idèntiques, però a causa de l’esfondrament de l’edifici en el seu sector, només se n’han conservat els pilars.
L’entrada al presbiteri era configurada per un arc triomfal molt destacat, que formava una pronunciada separació amb la nau. En resten només els basaments de les pilastres, molt sobresortints.
Abans de les darreres obres de restauració, aviat interrompudes, hi havia, caiguda al sòl de la nau, una imposta pertanyent·a l’arc toral o bé al triomfal ensorrats. Aquesta peça té les mateixes mides i forma que les impostes que veiem in situ a l’arc toral conservat, amb l’única diferència que no és, com aquelles, completament llisa. Presenta unes simples motllures paral·leles en la cara frontal.
Petita porta oberta al mur de migjorn, coberta amb un arc lleugerament ultrapassat.
F. Tur
L’església tenia dues portes. La principal s’obria al frontis. Avui és molt malmesa, convertida en un gros esvoranc. Resten algunes dovelles del seu arc, que són estretes i curtes, bastament tallades. Sobre la porta hi ha una petita finestra, l’única que avui resta al temple. És d’un sol biaix, amb arcs de forma una mica rebaixada. L’arc extern tallat en un sol carreu i l’intern, així com tot l’intradós, descansen sobre marcades banquetes. A la part superior d’aquesta façana de ponent, al vèrtex de la testera, hi ha rastres del basament d’una espadanya desapareguda.
L’altra porta, segundària, s’obre al mur meridional de la nau, a molt poca distància, gairebé a tocar de l’angle amb la capçalera. És una porta reduïda i estreta (80 cm d’amplada). El seu arc, de mig punt, és lleugerament passat de radi, i de banquetes o muntants avançats, que escanyen de manera considerable la llum de l’arc. L’obertura és força enlairada respecte al nivell del terreny exterior. Les dovelles de l’arc són lloses petites i estretes, només trencades, i als muntants es barregen amb carreus voluminosos.
En aquest mateix mur de migdia de la nau hi ha les restes d’una capella lateral, que fou afegida al temple potser als segles XVI o XVII. És l’únic afegitó tardà que s’observa a l’edifici.
El mur de tramuntana de la nau és el més ben conservat de l’església; no té cap obertura. A la part superior hi ha un rengle de lloses només desbastades, a manera de cornisa, que devia ésser, a l’ensems, l’extrem de la coberta d’enllosat. També són presents les lloses en un curt tram del llenç meridional, a l’extrem de ponent.
L’esglesiola fou bastida amb materials del terreny geològic de la mateixa contrada: pedra sorrenca i grossos rierencs, lligats amb morter molt dur que és ben visible. Els còdols han estat escapçats o deixats sense cap treball; les lloses de pedra sorrenca han estat escantonades bastament. Aquestes lloses foren col·locades en diferents punts dels aparells, tant a la cara externa com a la interna dels paraments, en un opus spicatum ben marcat. A la resta foren disposades de manera irregular, només amb una certa tendència a la sedimentació horitzontal. Aquest aparell lliga amb cantonades fetes amb carreus de pedra sorrenca de mida grossa, escairats sense molta cura, però polits, col·locats al llarg i de través. L’arc toral que es manté dret és fet, com hem indicat, amb dovelles ben tallades i polides, com també ho són les impostes; els pilars són de carreus de mida grossa.
Arreu dels paraments hi ha forats o encaixos per a bastides. A l’interior hi ha rastres d’una capa d’arrebossat, potser no gaire vell. Podria ser-ho força més el que encara s’arrapa en alguns fragments del parament extern del llenç de tramuntana.
L’església s’inscriu plenament, per les seves característiques, dins un grup d’edificis pre-romànics, simples i de caire més aviat rural. En aquest sentit cal remarcar tant la tipologia general de la seva planta, com la de l’aparell, la volta i les obertures. L’església pot ésser datada al segle IX o, com a molt, al segle X.
L’arc toral conservat, per la seva estructura i les destacades impostes, té clars paral·lels a la comarca, per exemple a les esglésies de Carbonils, els Vilars o els Solers.
Una referència especial mereix també la petita porta secundària del costat de migdia. És ben característica, per la seva factura i emplaçament, de l’arquitectura religiosa local anterior al mil·lenni. Les portes laterals, gairebé sempre situades a tramuntana de les naus, i sovint molt properes a la capçalera, són un element singular, i no pas ben explicat, d’un bon nombre de temples pre-romànics de l’Empordà. A Palol Sabaldòria la porta secundària és a migdia i a tocar de la capçalera. Si bé la situació a migdia sembla més lògica, és excepcional dins l’esmentat grup d’esglésies on les portes secundàries són a tramuntana.
Els anys setanta s’havien iniciat uns treballs de restauració a l’església per part dels serveis de la diputació de Girona que quedaren interromputs al cap de poc de començar. Des d’aleshores no s’han reprès i a l’església hi ha col·locat un xindri a l’arc toral més conservat que cal suposar que hom pensava refer en la seva part destruïda.
L’església és situada en un lloc arqueològic d’un gran interès, bé que inexplorat, amb restes d’una necròpoli i d’una ocupació d’època romana a les proximitats, i també restes possiblement altmedievals a l’entorn de l’església i el castell veí.
A dos dels carreus de la cantonada exterior del sud-est de l’edifici hi ha dues petites creus lleugerament incises. (JBH)
Bibliografia
- Pèire de Marca: Marca Hispanica…, París 1688, doc. CCCCLI, col·l. 1351.
- Joaquim Botet i Sisó: Cartoral de Carles Many, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, III-IV, Barcelona 1905-1906, pàg. 69.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVIII, Olot 1910.
- Josep Rius i Serra: Rationes Decimarum Hispaniae, vol. I, CSIC, Barcelona 1946.
- Joan Ainaud i de Lasarte: Notas sobre iglesias prerrománicas, “Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona”, VI, núm. 3-4, Barcelona 1948, pàgs. 314-315.
- Miquel Oliva i Prat: La arquitectura prerrománica en el Ampurdán, “Anales del Instituto de Estudios Ampurdaneses”, I, 1959.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 418-422; Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 629.
- Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre iglesias prerrománicas gerundenses, “Revista de Gerona”, VIII, núm. 20, Girona 1962, pàgs. 70-72.
- J. Fontaine: L’art pré-roman hispanique, vol. 2 (L’art mozarabe), col·l. “Zodiaque”, Sainte-Marie de la Pierre-qui-vire, Yonne 1977, pàgs. 285 i 403.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 205.
- Eduard Junyent i Subirà: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Textos i estudis de cultura catalana, núm. 3, Barcelona 1983, pàgs. 140-141.
- Josep M. Nolla i Brufau i Josep Casas i Genover: Carta arqueològica de les comarques de Girona, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, Girona 1984, pàg. 117. (JBH-MLIR)