Situació
Aspecte que ofereixen avui els vestigis encara notables d’aquesta església.
ECSA - J. Gary
Les ruïnes d’aquesta església es troben vers l’extrem meridional del terme de Sureda, a l’esquerra del còrrec de la Tanyareda i enlairades damunt la fonda vall de la ribera de la Font de l’Orri.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 30’ 8,4” N - Long. 2° 58’ 19,8” E.
El millor accés, actualment, és des de la carretera N-9, agafant el camí que per Sant Martí d’Albera puja vers el coll de l’Ullat. Des d’aquest coll cal continuar i agafar, a l’esquerra, el camí de terra que va a Sureda. Un cop passat el còrrec de la Tanyareda, les ruïnes de l’església queden una mica enlairades, a mà esquerra del camí, davant la penya del Roc de la Passió, que queda a la dreta. (JBH-BBG-ECV-PGF)
Història
La pervivència del topònim (Veda o “l’església de Veda”) indica la situació d’un alou que pertanyia a l’abadia de Sant Andreu de Sureda, segons dos documents dels anys 1143 i 1322.
L’any 1143 el comte Gausfred III de Rosselló i la seva esposa Ermengarda Trencavela donaren a l’església de Santa Maria, del monestir de Sant Andreu de Sureda, el “locum de Vesa, cum capella vel ecclesiae Sanctae Mariae Magdalenae de Vesa”, amb el terme i pertinences, en franc i lliure alou, i el mer i mixt imperi. S’hi precisen els afrontaments de l’alou.
L’any 1332, Dalmau de Castellnou, que era senyor de Montbram i la vall de Sant Martí, i la seva esposa Saurina, filla i hereva de Berenguer de Botonach, senyor del castell de Requesens, confirmaren a fra Pere Barrau, monjo de Sant Andreu de Sureda i prior o rector de la domus o església de Santa Maria Magdalena de ipsa Veda, a perpetuïtat, el domini alodial d’aquest lloc. A més, li concedien altres camps en alou. Hom esmenta, de nou, els afrontaments del territori.
Els topònims d’aquests documents admeten diferents hipòtesis pel que fa a algunes identificacions puntuals. Es pot afirmar, però, que l’alou comprenia l’alta i fonda vall de la ribera de la Font de l’Orri que neix de la unió dels correes de l’Orri o de la Tanyareda, des del Puig Neulós, i el coll de l’Orri fins a l’“Aigua de Vesa” (aquam de Vesa), amb els vessants que delimiten aquesta conca. (JBH-BBG-ECV-PGF)
Església
Les restes de Santa Maria Magdalena de Veda són, certament, molt destruïdes, però s’hi veuen encara elements prou significatius de l’edificació alt-medieval. Res no justifica, al nostre entendre, l’afirmació repetida en algunes obres, segons la qual, d’aquesta església, només en queda una pila de rocs.
L’església era de petites dimensions, d’una sola nau. Les ruïnes mostren, actualment, un sector de l’extrem de llevant on queden fragments dels dos murs laterals amb vestigis d’una coberta de volta. La part restant de l’edifici, vers ponent, és totalment assolada. S’hi arriben a identificar unes poques filades de pedres del mur de migdia de la nau i els fonaments de la cantonada sud-oest.
Uns senzills treballs de desenrunament descobririen la totalitat de la planta i, segurament, permetrien exhumar alguns murs encara de certa alçada.
La planimetria de l’estat actual de les restes permet suposar, amb possibilitats d’encert, que la part menys enrunada de llevant pertany a una capçalera carrada, de planta trapezial, una mica desviada cap al nord. Aquest absis de tipus preromànic seria poc més estret que la nau (uns 15 o 20 cm). Només manté visibles part dels murs laterals. No es veuen vestigis del de llevant ni de la comunicació amb la nau. D’acord amb aquesta hipòtesi, l’església hauria tingut una llargada total d’uns 10 m, 6 dels quals correspondrien a la nau, conservada només en l’extrem de ponent. Els murs tenen 80 cm de gruix.
Al sector de llevant o capçalera, el mur de migdia és menys soterrat, però en canvi les restes de volta són més aparents al costat de tramuntana. Era una volta de canó lleugerament ultrapassada, que arrencava de banquetes poc destacades, fetes amb una filada de llosetes planes. En els paraments interiors d’aquests murs, i en perfecta simetria, a cada costat hi ha una fornícula o armariet quadrat (35 cm de costat i 40 cm de fondària) que, curiosament, té una llosa lateral comuna amb un dels forats de bastida que perforen el mur.
L’aparell és fet amb pedres de mides petita i mitjana, sense treballar, majoritàriament de pissarra, però també amb la presència d’alguns blocs de granit i de quarsita. Es disposen amb tendència a la sedimentació horitzontal, però molt irregularment, travades amb abundant argamassa.
Aquesta esglesiola, molt probablement de capçalera trapezial, és una construcció preromànica que pot datar dels segles IX o X. Seria molt interessant el desenrunament de les restes, treball que podria esclarir definitivament el tipus de planta de l’església i descobriria elements que poden subsistir, avui soterrats. (JBH-BBG-ECV-PGF)
Construcció
Pel costat de Santa Maria Magdalena de Veda hi passava l’antic camí de Sureda a Requesens, o camí del Vell Roure. Uns 30 m al nord-est de l’església, en un collet, s’ha conservat un tram del camí tallat a la roca. Al seu costat, al cim d’un monticle rocós, dominant sobre el fondal de la vall, s’hi veuen rastres de fonaments d’una construcció rectangular, de 7 × 4 m, amb l’eix NW-SE, de pedra seca. Els murs amb prou feines sobresurten del sòl. Es tracta, segurament, d’una petita torre de guaita. (JBH-BBG-ECV-PGF)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Ponsich, 1958, 1959
- Llong, 1981, pàgs. 1-6.
Bibliografia sobre la construcció
- Llong, 1981, pàg. 5.