Situació
El poble de Sureda és situat al peu de l’Albera, al sud del poble de Sant Andreu de Sureda.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 31’ 56,4” N - Long. 2° 57’ 16,2” E.
Hom arriba a Sureda, des d’Argelers, per la carretera D-2, després d’haver fet un recorregut de 6,5 km. (PP)
Història
El 9 d’octubre del 898, Guatafons i la seva esposa Narbona donaven a l’església d’Elna i al bisbe Riculf I dues vinyes del lloc dit Sureda (in locum Sunvereta) i una altra a Zacindecxi (o Azlindexi). Tal és la primera menció coneguda de Sureda, que deu el seu nom a la seves sureres (Hat. suber). El 23 de febrer del 944, els marmessors del difunt Adroer lliuraren, entre d’altres, al seu germà Bonifaci, levita, el seu alou al territori de Sureda (Suvereta) o de Jasnail de Elchindexi, segona menció d’aquest lloc de nom estrany (potser d’origen àrab?) i fins ara inexplicat. El 981, el precepte de Lotari a favor de Sant Genís de Fontanes confirmava a aquesta abadia un alou a Sureda (in villa Suvereda). Al febrer del 1017, amb ocasió de l’erecció en la seu episcopal de l’església de Sant Salvador i Santa Maria de Besalú, entre els béns donats a la nova catedral pel comte Bernat Tallaferro figuren el feu i alou que Bernat (de Santcristau ?) tenia per ell en benefici dins la villa Bechona i dins la de Sureda (Suvere). La forma Suvereda apareix encara en un document del 1050, i dins un altre del 1062, que esmenta l’església parroquial de Sant Aciscle (ja citada el 1051). Les formes Sureta i Sureda apareixen, per fi, en un document del 1188, atorgat per Alfons II a favor de Sant Andreu de Sureda.
A la fi del segle XIII, la senyoria de Sureda pertanyia a Dalmau de Castellnou, fill del vescomte Guillem V, el qual la trameté a Guillem, el seu tercer fill. A la mort d’aquest, el 1288, la seva vídua, Beatriu de Castellrosselló, rebé encara del rei Jaume II de Mallorca la concessió de les justícies de Sureda. El 1368, Pere IV concedí tota jurisdicció sobre la terra de Sureda al seu conseller Perpenyà Blan, mestre de la seca o taller monetari de Perpinyà, el qual morí sense fills, deixant la seva successió al seu nebot menor d’edat, Pere Blan, dit Perico. A mitjan segle XV, un altre burgès i financer de Perpinyà, Ermengol Grimau, era senyor de Sureda, probablement per compra. Margarida Grimau, la seva filla i hereva, esposà Jordi Pinyà, fill d’Antoni, el qual, al seu torn, n’exercí els drets. Dins el segon quart del segle XVI, la senyoria de Sureda passà a Guillem Galceran, vescomte d’Évol, el 1568. L’any 1593 fou adquirida per Rafael Antoni Daví, el qual morí sense fills el 1602, deixant el seu heretatge als germans Àngel i Gastó de Foix de Bearn.
Restà dins aquesta família fins al final del segle XVII. Passà al llinatge d’Oms (1682) pel casament de Francesca de Foix i de Bearn amb Joan II d’Oms (1682), el fill del qual, Francesc-Xavier d’Oms, senyor de Sureda (mort vers el 1756) fou el pare de Josep d’Oms, darrer senyor de Sureda, que emigrà el 1793, i a qui Lluís XV havia convertit en marquès d’Oms (agost del 1767), com a senyor d’Oms, Tellet, Bages i Sureda. (PP)
Recinte fortificat
El recinte de la població medieval de Sureda és situat a ponent de l’actual església, construïda al segle XVIII. Té una planta lleugerament rectangular; fa uns 38 m, de nord a sud, i uns 32 m, d’est a oest. Aquest espai quadrangular era partit per la meitat per un carrer, als extrems del qual hi havia sengles portals, dels quals en resta un, el del sector de migdia, en el carreró que dona a la plaça de la República; es tracta d’un portal adovellat, de mig punt i un tram de passadís cobert. Les restes de muralles poden ésser vistes vers el costat de llevant i migdia de l’església, on queden al descobert dos llenços de muralla, amb espitlleres força altes. La construcció és a base de còdols grans i blocs de pedra desbastats, que es disposen en filades força seguides, generalment inclinats. Per les seves característiques, aquesta muralla pot datar del segle XIII o bé ja del XIV. Resten molt pocs vestigis del castell, els quals estan repartits entre diferents propietaris particulars. (JBM-JBH)
Bibliografia
- Brutails, 1891**, pàgs. 40-43
- Bayrou-Castellví, 1987, pàg. 217.