Situació
Vista des del costat sud-est d’aquest edifici característic del romànic avançat.
ECSA - J. Ponsich
Es troba al sud-est del terme de Sureda, a la vall de Sant Martí. És ara l’església del veïnat de la Vall.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 30’ 33,6” N - Long. 2° 59’ 49,8” E.
Per a arribar-hi, cal prendre la carretera que remunta la riba esquerra de la vall de la Maçana, fins a arribar al veïnat de la Vall. (PP)
Història
Segons el precepte de Lluís el Piadós per a Sant Andreu de Sureda del 823, els primers monjos fundadors del monestir —vinguts probablement d’Espanya— es degueren instal·lar d’antuvi en aquest indret, als voltants de l’any 800, i degueren fundar una cel·la, dedicada a sant Martí (cellula S. Martini, 823). Una vegada establerts a Sant Andreu de Sureda, l’església de la Vall va restar per sempre més sota la dependència de l’abadia (valíem S. Martini, 844, 1143, etc.; vall de Sant Martí, 1207; ecclesia S. Martini de la Vall, 1421). (PP)
Església
Planta de l’església, d’estructura clàssica dins el darrer romànic.
P. Ponsich
L’església de Sant Martí presenta les característiques pròpies del romànic evolucionat. Es pot datar al segle XII. És un edifici d’un sola nau amb un absis semicircular a llevant. La nau és coberta amb una volta apuntada, sense arcs torals, i l’absis té volta de forma ametllada, acabada en un plec apuntat.
En el frontis o façana de ponent hi ha la porta d’entrada, que perfora el mur amb tres arcs de mig punt en gradació. Posseeix una llinda i un timpà sense decoració. Els arcs tenen impostes de perfil corbat.
Les finestres són de doble esqueixada i arcs de mig punt. Una és situada al frontis, dues al mur meridional de la nau i una altra al fons de l’absis. Unes cornises de motllura incurvada corren sobre els paraments interiors i exteriors de la nau i l’absis. A l’interior de la nau hi ha un banc seguit al peu dels murs, que és molt ample i de doble esglaó.
L’edifici ha estat construït amb un aparell regular, fet amb carreus ben escairats, tallats en granit i col·locats a trencajunt en filades ben seguides. En canvi, els elements que emmarquen les obertures són tallats en pedra calcària, que destaca per la seva coloració més clara, i també per haver estat més ben polida que els carreus dels murs. L’absis conserva visible la coberta de lloses.
Porta de la façana de ponent, amb tres arcs en degradació.
ECSA - A. Roura
Aquest temple pertany a un grup d’esglésies difoses, amb poques variacions formals, per ambdós costats dels Pirineus, des del Ripollès i el Vallespir fins a la mar, durant els segles XII i XIII. Com a Sant Martí, les seves característiques principals són l’adopció de la volta apuntada, l’extrema nuesa ornamental, sovint del tot absent, com en aquest cas, i les portes d’arcs en degradació també sense ornamentar o molt poc decorades. Sant Martí de la Vall, per exemple, sembla una rèplica, en dimensions una mica més reduïdes, de l’església de Sant Llorenç del Mont que va ser consagrada l’any 1164 i que és ben a la vora, dins el terme veí d’Argelers.
Aquesta església ha estat restaurada, amb esperit voluntarista, per l’Associació d’Amics de la Mare de Déu del Castell, de Sureda. La consolidació s’acabà l’any 1992, tot i que les obres continuen aquest any i és previst que prossegueixin encara l’any 1994.
A l’interior es conserven dues piques de granit, una de baptismal i l’altra de beneitera, sense cap tipus de decoració. La primera és d’estructura troncocònica invertida, mentre que la segona té forma de petita conca o naveta, de secció ovalada. Aquesta ha romàs durant algun temps col·locada damunt una columna de pedra sorrenca, que també és llisa i que, segurament, és un element reaprofitat. (JBH)
Altar
Recentment hom ha trobat, durant les obres de restauració, l’ara de l’altar de l’església enterrada vora el presbiteri, que en aquests moments ja ha estat netejada per l’Associació Cultural de Sureda. És una taula de grans dimensions, feta de marbre blanc amb vetes blavoses i sense cap tipus de decoració. Mostra només un encaix per a la pedra consagrada. El perfil és de pla i bisell.
Aquesta ara ha estat col·locada sobre un suport refet amb grans carreus de marbre, ben tallats i polits, que s’han trobat juntament amb ella. El mateix tipus de carreus formen les grades d’accés al presbiteri en la seva part central.
Per la seva senzillesa és difícil datar l’ara. Com ella, és molt probable que els altres elements formessin part de l’altar d’època romànica. (JBH)
Bibliografia
- Abadal, 1952, vol. II (II), pàgs. 267-275
- Cazes, 1990, pàg. 9.