Situació
Població inicialment envoltada de murs i torres, de les quals només resta la torre d’en Virós, a la part dreta de la fotografia, ara convertida en habitatge.
ECSA - A. Roig
La vila de Rialb es troba en el centre mateix de la confluència de dues valls prou importants com la de la Noguera Pallaresa i la del riu de Sant Antoni. La població, que s’assenta a la dreta de la Noguera al peu mateix del turó del vell castell, és situada a 725 m d’altitud, i s’estén a banda i banda de la carretera que des de Sort s’enfila cap a Llavorsí. (ARD)
Mapa: 33-10(214). Situació: 31TCH467008.
Història
La vila de Rialb tingué l’origen en època medieval, arran de la fundació del castell homònim, documentat al segle XI. Per aquesta causa, la seva història és indestriable de la del castell, a la qual s’ha fet referència en la monografia anterior. Tanmateix, cal remarcar que durant la baixa edat mitjana fou una vila important, ja que fou el centre d’un dels cinc quarters del vescomtat de Castellbò. (MLlR)
Nucli urbà
Al llarg de tota la riba dreta de la Noguera, entre l’Alt Pallars i la Conca, hi ha un seguit d’assentaments ja documentats de temps antic, com Tremp, Salàs, Gerri, Sort i el mateix Rialb, que presenten en el seu entramat urbà restes d’elements defensius. Això demostra que totes aquestes poblacions foren en el seu moment unes viles closes, cada una d’elles amb solucions arquitectòniques pròpies, però que han deixat mostres evidents del seu caràcter defensiu.
Coincideix que tots aquests pobles han estat capdavanters dins de la seva jurisdicció i amb unes particularitats especials cada un d’ells, com pot ser, precisament, la seva tipologia urbana, totalment condicionada a l’estratègia d’assentament.
Rialb és un hàbitat concentrat distribuït a banda i banda del camí. Una vegada clos pels extrems amb portalades de control, es configura un nucli defensiu on el darrere de les cases delimita el perímetre murat de tancament. A trams successius s’alçaven unes mitges torres semicirculars, de les quals la torre d’en Virós és avui l’únic testimoni conservat. Hi ha constància de l’existència de més torres semblants a la d’en Virós, i almenys una altra de planta quadrada.
Aquestes torres semicirculars formaven tot un cos avançat a la línia dels murs de tanca, i en el cas de la d’en Virós, aquest espai s’aprofita per a alçar-hi habitatges; també així s’habilità la mateixa torre, fent-hi obertures de finestres en cada un dels cinc pisos.
L’eix vertebrador de la part antiga de la vila és el Carrer Major, que encara conserva alguna de les típiques cases porticades.
Aquesta tipologia d’assentament de cases mitgeres a banda i banda d’un camí amb els extrems closos i amb torres alternades en els murs exteriors, són formes defensives de fundació col·lectiva, que aquí, dins un àmbit de muntanya, potser tenen l’origen en un moment alt-medieval. Es tracta, però, d’una hipòtesi, ja que sense la pràctica arqueològica corresponent les apreciacions poden ser molt equivocades. (ARD)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàg. 1 434.