El marc històric del romànic de la Ribagorça. Precedents

La prehistòria

Dolmen del Forno o Cabaneta del Forno, a Cornudella de Valira.

ECSA - J. Boix

El territori ribagorçà és un dels menys investigats pel que fa a l’àmbit prehistòric. El testimoni d’hàbitat humà més antic data d’uns cent mil anys enrere i se situa a l’estació a l’aire lliure de Castelló del Pla, on s’han localitzat vestigis d’indústries mosterianes corresponents al paleolític mitjà. Altres empremtes menys estudiades són les troballes de materials lítics en diferents indrets de la comarca: Benavarri, Olvena, Cornudella de Valira, Vilaller i Viu de Llevata. El paleolític superior, molt més ric i variat en general, encaixaria de ple amb l’europeu (home de Cromanyó i indústries lítiques), bé que al nostre país, a manca d’estudis més aprofundits, aquest període només és documentat per algunes troballes esporàdiques, incertes i de difícil classificació.

Cova de la Colomera, prop de Mont-rebei, on s’han trobat materials d’època neolítica.

ECSA - J. Boix

A través del mesolític, d’ençà del 5000 aC, hom entra en el procés de neolitització, que representa un canvi radical en la manera de viure. Els vestigis es localitzen a les zones més meridionals; en aquell moment s’habitaren moltes de les coves i balmes dels Prepirineus, com per exemple la del Moro (Olvena) que té ceràmica cardial, i la Colomera, amb vasos epicardials i destrals de pedra polida (al Montsec). A l’eneolític, i sobretot a l’edat del bronze, es desenvolupà una economia agrícola i ramadera, combinada amb la caça i la recol·lecció tradicionals. La comarca va rebre aleshores influències d’altres focus culturals com les ceràmiques amb botons, que documenten relacions transpirinenques. Així mateix, la cultura megalítica evidencia una aportació important de població, d’origen forà, constituïda per pobles d’economia ramadera i transhumant, els quals introduïren l’enterrament col·lectiu, generalment en cistes dolmèniques; la zona de més densitat es troba als interfluvis de la Noguera Ribagorçana (Cornudella de Valira, Aneto, Pinyana, etc.), però també es poden rastrejar dòlmens en altres indrets, com per exemple a la vall de Benasc (Saünc). Aquest període seria el de màxima plenitud, fet que perduraria amb noves aportacions culturals al llarg del bronze mitjà i final (l’espluga de Jusseu, Espluga de Serra, l’espluga Liorna de Castellet, etc.). Les primeres explotacions metal·lúrgiques, com les dels meners cuprífers de Bono, Vilaller i Castanesa, potser foren producte d’aquests primerencs estímuls. S’han localitzat destrals de bronze (les Paüls), puntes de sageta (la cova del Moro, la cova de Canals prop de Pinyana), braçalets (Sant Aleix, Beguda d’Adons) i altres materials que, si més no, indiquen una pregona influència occitana.

Ja en el primer mil·lenni aC, la primera edat del ferro s’inicià amb la penetració de gent procedent de les grans planes centreuropees, els anomenats indoeuropeus. Pobles de cultura hallstàttica creuaren aleshores els Pirineus centrals (braçalets de Sant Aleix, camps d’urnes). Les empremtes celtes són visibles en establiments que porten topònims com Vallabriga, Saünc, etc., encara que la major part es dirigí vers les planes de la vall de l’Ebre. A la segona edat del ferro, però, hom creu que el marcat aïllament geogràfic a recer d’un relleu poderós, mantingué bona part de la comarca al marge del fenomen que avui es coneix per iberització, ja que sembla que aquesta nova fase cultural, en principi, no es consolidà a cap de les altres valls pirinenques. Així, doncs, el país restaria marginal i endarrerit fins a l’arribada dels romans, quan d’alguna manera s’incorporà a la civilització mediterrània.

Tot fa pensar que hi hagué un augment considerable de la població i un moviment d’ocupació de nous territoris, al mateix temps que, amb els canvis climàtics i altres factors, es produí una certa tendència a l’abandonament de coves i esplugues. Amb tot, segons dades actuals, l’hàbitat bàsicament continuà situat a les muntanyes, en vilatges més o menys encimbellats.

El món iberobasc

Al llarg del primer mil·lenni aC, llevat d’algunes excepcions notables, com s’esdevé a les comunitats pastorals i megalítiques, les col·lectivitats humanes de les valls fixaren políticament les seves línies essencials. Els estudis toponímics de J. Coromines han permès de saber, però, que, igual que la resta dels Pirineus, la població autòctona era de parla basca o bascoide. Certament, aquesta llengua es mantingué durant molt de temps, fins a la meitat de l’època medieval, bé que fou progressivament romanitzada i arraconada cap a les terres més altes; la vall de Boí va ser un dels últims refugis d’aquesta parla pirinenca. J. Moran confirma amb matisos l’existència encara a mitjan segle XIII de trets típics de la fonètica històrica del basc pel que fa a la vall de Senyiu. No hi ha dubte que sobre aquesta base original s’anà projectant la influència catalana que havia d’acabar prevalent, de manera que aquests territoris foren incorporats al domini lingüístic català tot mantenint alguns trets originals amb caràcter dialectal. Inferim, però, que almenys a la Ribagorça no es pot valorar d’entrada el fet vascó com un simple substrat pre-romà que es va diluint amb el pas del temps, ans al contrari, la seva pregona influència es registra a tots els nivells d’una manera diacrònica i persistent, molt més enllà dels primers temps.

Les escasses notícies proporcionades pels autors antics i per l’epigrafia llatina permeten de saber que els pobles pirinencs tenien una economia fonamentalment ramadera, probablement combinada amb una agricultura de rompuda, i una estructura social molt diferent a la romana, és a dir, de tipus gentilici i amb un destacat paper de la dona —matriarcat i herència—.

Amb el desplaçament cap a ponent dels ilergets, cap al segle III aC es produí un fenomen d’aculturització, és a dir, l’arribada al país dels corrents iberitzants. Sembla que una organització ibèrica es va sobreposar al ja esmentat poblament autòcton de tipus vascó que, com s’ha vist, era descendent dels pobles pirinencs de cultura megalítica. Els poderosos veïns del migdia, el poble dominant en l’època de les guerres púniques des del Montsec i des del Cinca, penetrarien per la Baixa Ribagorça; hom ha situat els límits septentrionals a la línia Viacamp, Benavarri i Graus. Això no obstant, més al N, diversos estudiosos han proposat identificar les seques d’ALAUN i d’ORE —aquesta del grup ausetà— amb Alaó i l’Orrit de la Terreta respectivament, però no hi ha cap més prova que ho avali i avui hom creu que no és gaire probable. També, sense confirmar, hi ha qui fa esment d’un poblat ibèric vora Montanui.

Així doncs, la major part del territori ribagorçà pertanyia a tribus iberobasques. Versemblantment, aquestes mantenien contactes amb els veïns jacetans (aquitans) i lògicament amb els mateixos vascons.

La romanització

Restes de murs atribuïts a la ciutat romana de Labitolosa, en curs d’excavació, al tossal del Calvari de la Pobla de Castre.

Arxiu ECSA

La romanització s’anà obrint camí molt a poc a poc per aquests indrets muntanyencs; no obstant això, a llarg termini, no es pot negligir pas la seva vàlua. Des de l’època sertoriana hom constata una decidida i creixent intervenció militar, sia per la fundació de Lugdunum Convenarum (Comenge) amb vascons pirinencs (72 aC), sia per les lluites entre Pompeu i Cèsar a les contrades de Lleida. En el cor del nostre país, com palesa l’estela o làpida funerària de la Croqueta (Calbera), al segle I dC la romanització encara no havia reeixit a canviar ni la llengua ni la vida dels naturals. La influència degué ésser més gran en alguns sectors que en altres, però això no vol dir que la Ribagorça s’escapés de l’autoritat romana.

La comarca devia formar part integrant del conventus de Tarraco, dins la província de la Hispània Citerior. A partir de l’esmentada estela i d’altres testimonis, hom pot deduir que la Ribagorça d’època imperial es degué caracteritzar per una acusada dualitat sòcio-econòmica, pròpia d’una zona de coexistència i de contacte entre dues col·lectivitats; d’una banda una societat més o menys romanitzada, segurament potenciada des de l’exterior, que recolzava sobre el clàssic règim municipal i sobre unes noves formes socials i econòmiques, la propietat privada. De l’altra, una població autòctona i rural, encara en bona part seminòmada, que en essència degué continuar durant molt de temps aferrada a les seves tradicions. No hi ha dubte tampoc que, amb el pas del temps, tingué lloc un procés d’adaptació i de transformació lligat als conflictes per la possessió de la terra.

De bon començament es devia palesar, doncs, la contraposició existent entre les planes més romanitzades i el medi muntanyenc, autòcton, integrat només d’una manera superficial. Les vies per excel·lència de penetració i control foren els cursos dels rius, en especial el curs del Cinca. Plini el Vell en el seu catàleg dels pobles hispans cita els cinciencs, amb la categoria jurídica d’estipendiaris. Ara com ara, els materials inventariats d’aquesta època són poc importants però variats: ceràmica, restes de construccions, monedes, làpides i fins i tot fragments escultòrics (Graus). Aquests gairebé sempre han estat localitzats d’una manera casual, i provenen bàsicament de valls que creuen o voregen la regió, en les proximitats dels estrets i estratègics congosts que controlen les comunicacions. Les inscripcions del tossal del Calvari (Castre), jaciment amb ceràmica ibèrica, confirmen l’existència en aquest indret d’una ciutat anomenada Labitolosa, desconeguda pels geògrafs romans. Cap als segles I i II dC els cives Labitolosani et incolae reteren memòria al conciutadà Marc Claudi Flac, duumvir i flamen de la ciutat, i abans tribú militar sota el govern de Vespasià. L’emplaçament de la vella ciutat romana de Labitolosa ha estat confirmat plenament per les darreres excavacions.

Més al N, hi ha constància d’antigues civitas o llocs fortificats possiblement en èpoques molt més tardanes: a l’interfluvi de l’Éssera, l’esmentat Castre podria identificar-se amb el castrum Vigetum, on resten vestigis de muralles romanes, Roda a la vall de l’Isàvena, més tard seu episcopal, Fontova a l’Éssera, i a la mateixa capçalera del Cinca el municipi de Boltanya. En canvi, a la vall de la Noguera Ribagorçana els vestigis són més escassos, encara que hi ha autors que pretenen situar a Tolba la Tolobis dels jacetans; existís o no el famós bisbat d’Ictosa —cosa que no és pas segura—, prop de la vila el jaciment de Pinyana palesa un possible assentament. A Benavarri, relacionat amb la Bergidum dels ilergets, s’ha localitzat una necròpoli d’època romana tardana. Altres vestigis remunten cotes més altes, com ara Sopeira, els Masos de Tamúrcia, i ja a la capçalera de la vall, l’interessant tresoret de Miravet, amb monedes imperials dels segles I i II dC i materials ceràmics; fins i tot, hom consigna l’aprofitament de les aigües de Caldes de Boí.

Tot fa pensar que la romanització, malgrat les marcades diferències segons els punts d’interès, dotà el territori d’una sòlida xarxa de comunicacions. En línies generals, els vials romans s’adaptarien als antics camins transhumants, especialment als llocs on els rius baixen encaixats. Des de la calçada general Astorga-Tarragona, passat Lleida, a l’alçada de Tolous (després Talinya, Montsó) empalmarien la via del Cinca i altres camins paral·lels a les valls. Les staciones d’Estada i d’Estadella eren el primer punt de referència obligat; després, pels ponts d’El Grado (Torreciudad) i pel d’Olvena pujava l’estrada vers Castre, i des d’ací, es dirigia a Graus —restes d’enterraments, monedes i muralles— i arribava fins a la vall de Benasc, on pels diversos ports els hispans podien accedir a la calçada de la Garona. No cal dir que en tots aquests llocs s’han trobat restes romanes, en especial a Benasc, la població més al N de la comarca, i hom pensa en la possibilitat que els meners d’argent fossin ja explotats. A l’altra banda, seguint la Noguera, cal situar a Viacamp un altre vial de penetració vers la Terreta. Orrit “el llunyà”, prop de formidables espadats on l’estrada es veia obligada a pujar pels colls careners, sembla ésser el non plus ultra. En aquest sentit hom ha deixat entreveure la notable importància d’Orrit a l’antiguitat, lloc que caldria relacionar amb la comunitat d’origen d’un Publio Mario Calpurniano Orretano esmentat en una inscripció de la veïna ciutat d’Aeso (Isona); de fet al segle IX hi ha al·lusions de l’antiga urbs que donà nom a la vall com a centre del pagus. A banda i banda, camins de bast remuntarien les serralades per les amnes Valeriae, topònims ben llatins.

Més amunt els ramals es concentrarien vora Suert, i mentre que el brancal de la Valira aniria als meners de Castanesa, d’altres completarien la xarxa de les valls i, lògicament, s’encimbellarien cap a l’Aran.

Després de la crisi del segle III, es produí la ruralització del món romà; apareix el cristianisme, i els pobles vascons sembla que recuperaren la seva empenta característica. Amb l’inici de l’edat mitjana començà una època de crisi i de transformacions. La reducció de la població degué provocar en general l’abandonament dels territoris més marginals, tot i que les muntanyes continuaren essent un bon refugi en temps de trasbalsos.

La cristianització

L’estudi d’una important necròpoli veïna a Monte Cillasa (Coscollola de Fontova) informa d’una primerenca comunitat cristiana de clara influència nord-africana (segle IV); d’altra banda, el mosaic de Noguera (Estada) sembla reflectir-ne també l’arribada. Tanmateix, la cristianització del país, a causa de l’aïllament secular, va constituir un procés llarg i laboriós, no sempre acabat ni completat ja que persistiren moltes de les pràctiques i creences paganes ancestrals, algunes de les quals han arribat als nostres dies a través de les tradicions locals. Les hagiografies donen especial importància a les persecucions de Saragossa, del començament del segle IV, en què moriren el diaca sant Vicenç —titular de Roda—, el bisbe sant Valeri, les suposades relíquies del qual foren traslladades a Roda, santa Grata, relacionada amb Senterada, i d’altres. Les influències també vingueren del N, i gaudiren de gran predicació sants gal·licans com Sadurní, Aventí de Larboust, Orenç d’Auc, Martí de Tours. Les cartes de Consenci a sant Agustí, d’entorn el 420, consignen que pel seu temps ja existien i es trobaven ben consolidades les diòcesis de Lleida i d’Osca amb els bisbes Segiti i Siagri, i que hi havia per la contrada hisendes amb cristians i monjos que hi vivien. També l’hagiologia tradicional ressalta l’apostolat de Sant Martí d’Assan, monestir dedicat també a santa Justa, i fundat per l’abat Emilià a l’inici del segle VI, en el veí territori del Sobrarb, i que poc després amb l’abat Victorià, ajudat per santa Maura i sant Gaudiós, tingué gran expansió; Duran i Gudiol, però, situa el primitiu Assan vora Osca. D’altra banda, cal destacar l’il·lustre sant Just, germà dels bisbes de València, d’Ègara i d’Osca. El primer bisbe conegut d’Urgell sens dubte va impulsar el moviment eremític i cenobític a la nostra terra, i també el culte a sant Vicenç màrtir segons alguns dels seus escrits conservats. Tot plegat, entre els bisbats de Lleida (que segons tradició arribava fins a Isona i Fonts), d’Urgell i d’Osca, la Ribagorça restaria en bona part per evangelitzar, i els monjos hispanogots des de les seves cel·les serien els veritables organitzadors i cristianitzadors de la comarca (roca de Sant Cugat, Ministeriolo d’Orrit, vall de Celles).

Amb la decadència de l’imperi Romà començaren les grans invasions, les revoltes dels camperols (bagaudes) i dels mateixos vascons. En aquest context, és lògic pensar que els Pirineus —d’una banda i de l’altra— assoliren la funció muntanya-refugi de tota mena d’exiliats, cristians (concili I de Saragossa), camperols, desheretats, jueus, gent que en definitiva s’oposava al nou ordre social representat per l’aristocràcia hispanoromana i els visigots; i també d’eremites i de monjos, que per motius ascètics es retiraven a la solitud de les muntanyes, a la nova Tebaida. En progressar la catequesi i la vida monàstica, tal vegada en vells centres pagans com l’Apolotensi (Alaó) o en antics albergs (Taverna), cadascun d’aquests cenobis primerencs es devia convertir en centre rector de diverses esglésies rurals fundades i administrades pels mateixos comunitaris. Hom creu trobar un indici de la cristianització tardana en el fet que en molts llocs les esglésies es construïren fora dels nuclis de poblament, fenomen que indica que en implantarse el cristianisme, ja hi havia en funcionament els pobles o comunitats. Aquest fenomen es constata no solament a la vall de Boí i altres indrets de la Ribagorça, sinó també a l’Alt Àneu, Ribera de Cardós i altres indrets pirinencs.

La disgregació visigòtica

Durant aquest període es va anar trencant la dèbil dicotomia que unia plana i muntanya, producte de la romanització, i, com es pot veure per exemple ai concili de Lleida (546), el problema dels anomenats vascons va esdevenir endèmic: sempre disposats a rebel·lar-se contra l’opressió dels terratinents i de la mateixa Església, i a devastar periòdicament les terres baixes. Els visigots es van veure obligats a reforçar el limes fronterer dels Pirineus centrals que, destruïda Lleida, tenia a Osca el centre principal, i aprofitaren el Cinca com a via de penetració. Hom creu que topònims com Llimiana o Pinyana demostren l’assentament de limitanei en aquests indrets pre-pirinencs. Certament, el funcionament a cavall dels segles VI al VII de seques a Boltanya i a Cestavi (Gistau), a la mateixa capçalera del Cinca, només s’explica per la conjunció de meners i les necessitats de numerari per a les campanyes militars de contenció que s’emprengueren contra els vascons. Amb tot, la dinàmica expansiva els portà cap a l’altra banda dels Pirineus, on crearen un ducat independent i s’instal·laren per tota la regió que d’aleshores ençà s’anomenà Gascunya. Tot aquest moviment de pobles va afectar d’alguna manera la vida de la comarca de la Ribagorça, i en va reforçar l’aïllament i condicionar el futur immediat. Es pot avançar com a hipòtesi que en aquell temps devia culminar la fortificació d’antics oppida com probablement va ser el cas de les anomenades civitates de Roda i Fontova, plataformes enlairades més o menys grans, closes per una muralla. En un moment incert desaparegué la civitas Labitolosae tot i que, a més de Castre, hom devia reforçar el flanc nord (Secastilla). Probablement també s’aixecaren aleshores castella que porten el nom de primitius fundadors; així Castissent (de Sanç), Castigaleu (de Galef), Casterner (de Ner). En fi, com és evident a Muro de Roda, s’aprofitava des d’antic l’orografia per a emplaçar llocs de refugi de tota una col·lectivitat en els cims de turons i moles.

Localisme i forta empremta cristiana van ser els trets més remarcables de la nova noblesa del segle VII, en lluita constant amb un aparell estatal heretat del Baix Imperi, per tal de desenvolupar la seva potencialitat econòmica, social i sobretot política. En aquesta situació, les antigues i sumptuoses villae senyorials es ruralitzaren i es transformaren en explotacions agràries. Les edificacions es tanquen i esdevenen les construccions defensives que en el futur seran anomenades palaus (Fontova, Güel, Banaston), mentre que el luxe resta reservat per a les noves obres religioses com capelles i oratoris martirials (potser Capella). Sovint aquests establiments religiosos prenien la forma d’una església o monestir propi, de patronat, que asseguraven als seus fundadors certes rendes, una major dependència dels camperols i les immunitats pròpies de la propietat eclesiàstica. La persistència d’hagiotopònims primitius, com és el cas de Sant Esteve del Mall, suggereix aquests orígens. L’evolució de la vil·la Fortunatus de Fraga n’és l’exemple.

Aquesta aristocràcia fundiària va anar concentrant en les seves mans bona part de la terra, amb la consegüent disminució d’altres tipus de propietat. Dins d’aquesta gran propietat existia una part que el propietari es reservava i feia treballar directament, mitjançant els esclaus; la resta es repartia en una sèrie de sortes o unitats autònomes, lliurades a persones de diversos estatuts jurídics però assimilats a la realitat d’una dependència total. Un bon mirall de la importància i la pervivència de l’antiga classe senatorial hispanoromana és la documentació del bisbe Vicenç d’Osca (557-576?), el qual de la mateixa manera que la major part dels prelats de l’època, procedia d’una important família terratinent, i en professar a Sant Martí d’Assan aportà una extensa heretat amb hisendes a les terrae de l’àrea del Cinca: Terrantona, Barbotana, Labitolosa-Calassanç, Lleidatana, Boletana i Saragossana. Es tractava, doncs, d’un latifundi escampat en una trentena de llocs al llarg d’una vall i treballat en règim de servitud i de colonat. Això explica que a més de la gran villa aïllada, abundessin també els pobles i llogarets (vicus), i especialment l’hàbitat disseminat (domus), on vivien camperols dependents de diversos senyors, les terres dels quals es trobaven barrejades. Necessàriament això topava amb la petita propietat alodial, que no es va perdre pas del tot, i amb els drets consuetudinaris de les comunitats gentilícies.

Amb el pas del temps, la situació del regne visigot es va fer quasi insostenible: males collites, fams, epidèmies, esclaus fugitius, increment de la tensió social, etc. Com sempre, els moments de confusió i de crisi foren aprofitats pels anomenats vascons, de manera que el nou i darrer rei, Roderic, organitzà una enèsima expedició; mentrestant, però, els musulmans eren ja a les portes de la Península Ibèrica, preparant la gran invasió.

La frontera musulmana

Vista aèria de la vella ciutat de Roda d’Isàvena, encastellada per tal de resistir les escomeses àrabs frequents als segles X i XI.

ECSA - J. Todó

El domini àrab d’aquests territoris marginals fou més aviat nominal, tal com havia estat sempre sota els altres dominis anteriors. El control de les altes valls degué esdevenir-se a partir de l’ocupació de l’antic limes visigot en el decurs de la segona etapa (714-721), així que arribaren els primers refugiats hispanoromans i capitulà Osca. D’altra banda, al-Rāzī informa de la capitulació dels principals castra de la plana, com ara Fraga, Montsó i Tamarit de Llitera, de tota la conca del Cinca fins a la capçalera (Boltanya), i fins i tot, dels qui vivien a les muntanyes de Lleida. Les cròniques esmenten només la rebel·lió d’un tal Kawia al-Yanudi l’any 718, finalment sufocada.

Des de llavors se sap que el territori ribagorçà va pertànyer al districte de Lleida i a la demarcació de Balyaris o Pallars —segons cita al-Bakr?—, adscripció que sens dubte provenia d’antic, probablement de la vella ciutat d’Isona. A ponent, l’alta vall del Cinca amb el castell de Munyons, nou centre de la vella civitas Labitolosae, formà part integrant de l’amal o territori de Barbitània que arribava per llevant fins a Montsó, i que oscil·là entre les cores de Lleida i d’Osca.

La pervivència de la ciutat episcopal de Lleida, on s’assentaren els musulmans, és un fet. Per la banda de ponent, les cròniques presenten les romanitzades terrae del Cinca com a zona de població musulmana des dels primers temps (Barbotana). Entre un i altre sector, elements toponímics com Castrocit (castell del Sàhib), Magarrofes, Manimunsons, Àjer, Almuzara, Algar, Miravet, Calàs, etc., proposen l’establiment de pactes amb la noblesa local i instal·lacions ocasionals de berbers en llocs estratègics com el port d’Aran (Senet). Amb tot, persistiren estructures arcaiques en molts llocs que restaren pràcticament al marge d’aquests esdeveniments. Però, sens dubte, i això és important, la invasió musulmana va accentuar encara més les disparitats, tant internes com externes, entre dues realitats sòcio-econòmiques, i la muntanya pirinenca esdevingué un focus permanent de rebel·lions, disposada a eludir qualsevol pagament de tributs, i més encara, a mesura que la pressió fiscal augmentava.

Vers migdia, es va produir un cert buit demogràfic menys accentuat que el que hi hagué a la vall de l’Ebre. A mitjan segle VIII, la Llitera quedà força despoblada arran de devastacions, lluites internes, crisi d’autoritat, fams generalitzades i la fugida de la gent a les muntanyes. Després, al final de segle, la determinació franca d’anar buidant de contingut àmplies zones de contacte a partir de campanyes de saqueig, colpejà una altra vegada aquest flanc força dèbil. Amb tot, la pervivència de tants topònims antics fa pensar que pràcticament pertot arreu continuà vivint una part important de la població preexistent. L’aplicació d’una política de tolerància i d’atracció que tingué l’adhesió dels seus habitants, com també el protagonisme muladí i la introducció progressiva d’un sistema tributari-mercantil, aconseguiren de capgirar la situació. Lleida i Montsó foren repoblades i sorgiren altres centres importants com Alquèssar, Barbastre i Balaguer. Lògicament, això degué aprofundir encara més les diferències amb el món rural pirinenc, endarrerit, aïllat i tancat en ell mateix.

Mentrestant s’anaren configurant els trets més rellevants que havien de condicionar els futurs esdeveniments a la Marca Superior: d’una banda, la persistent formació de coalicions muladís contra poders aliens, i de l’altra, la creixent intervenció franca que va conduir a l’erecció d’un seguit de petits comtats, que des del segle IX van constituir l’anomenada Marca Hispànica. Llavors és quan aquests territoris perifèrics entren veritablement a formar part integrant de la història.

Sembla que la pau interior no es va veure alterada fins que a tota la vall de l’Ebre esclataren lluites partidistes entre les clienteles d’al-Husayn i de Sulaymān. Consignen les cròniques que en 781-782 el fill del rebel al-Husayn de Saragossa anà a cercar protecció al Pallars, on es trobava emparat pels seus familiars. R. d’Abadal veié en aquest episodi la prova de l’arrelament al nostre país de la tendència que ell anomena independentista, d’insubordinació contra el poder central de Còrdova, més que l’afecció francòfila dels seus veïns de llevant. De fet, poc després, el 788, aquest Sasid ibn al-Husayn pogué aixecar-se i prendre la ciutat de Tortosa.

Tot seguit, un personatge anomenat Bahlul ibn Marzuq ibn Uskara, citat per al-’Udhrī, il·lustra com la influència de les grans famílies que controlaven la Marca Superior, sovint al marge de l’estat cordovès, restava ja mediatitzada per l’acció franca. Era aquest un llinatge muladí de clara ascendència èuscara, extens, radicat al Qars Muns (Munyons) i, com a tal, havia conservat les seves propietats a l’amal de Barbitània. Un canvi en les relacions de força portà Bahlul ibn Marzuq a la rebel·lió oberta contra l’emir: s’apoderà de Saragossa i Tortosa, establí forts lligams amb la cort d’Aquitània el 799 i, tanmateix, va ser assassinat per instigació dels francs, l’any 802, en una cova de la regió de Pallars. Les actuacions de Jalaf ibn Rasid, un lloctinent seu que s’apoderà de tot el regne de Bahlul, demostren la necessitat de fortificar i de reestructurar el territori fronterer. Bastí al-Qasr Banu Jalaf (Alquèssar) i traslladà la capital a un penyal pelat del migjorn anomenat al-Midyar, que després es convertiria en la florent ciutat de Barbastre (v. 860).

L’empremta carolíngia fou efímera i la frontera visqué una època de bones relacions sota l’hegemonia dels muladís Banū Qasī. Arran, però, de la instauració de comtes sobirans es trencà el statu quo. Muhammad I l’any 875 reforçà les antigues muralles romanes d’Osca, i successivament els Banū Qasī reconstruïren la despoblada Lleida (883-884) i fortificaren Montsó i Balaguer (896-898). Fou aquest un moment de gran virulència ja que les campanyes de càstig oblidaren els vells termes de les capitulacions pactades —lliurament de paries i de tributs, i d’ostatges que asseguraven l’obediència—.

La vinculació de la nova dinastia pallaresa amb els Banū Qasī s’afermà mitjançant aliança matrimonial. Amb tot, aquest llinatge muladí entrà en un ràpid declivi, circumstància que aprofità el mític comte Bernat de Ribagorça per a arribar fins a Calassanç (919-920) i recuperar la vall de l’Isàvena. El canvi de conjuntura és evident en la fortificació de Barbastre per part d’Amrús ibn Muhammad, el qual construí murs de pedra i bastí torrasses l’any 918. El darrer gran esforç per a consolidar el tradicional limes es registra quan Muhammad ibn Llop emmurallà, entre d’altres, Montsó, Balaguer, Barbastre, Àger, Llorenç (Lurinis), Montmagastre de Ribagorça i Calassanç (922-927). Tanmateix, aquesta política de l’últim representant dels Banū Qasī no fou compartida, i hagué de refugiar-se vora el seu gendre Ramon I de Pallars Jussà, que segons sembla, finalment l’assassinà vers l’any 932.

D’aleshores ençà, els califes de Còrdova posaren els fonaments d’una hegemonia aclaparadora a la Marca Superior, fins al punt que ‘Abd al-Raḥmān III ordenà demolir les inexpugnables muralles de Saragossa l’any 937 i obligà els prínceps cristians a fer el mateix en els seus estats. En aquesta situació, l’any 942 els hongaresos remuntaren els cursos de l’Ebre fins a arribar a Wadina (territori de Bernat?). De fet, tot i la pau cordovesa, a la Ribagorça es registraren contínues transgressions, adés “de gentem paganorum”, adés “de gentem sarracenorum”, que abraçaren les valls de Soperuny (a. 950), Bardaixí (a. 960), el Solà i els Molins (v. 980); incursions que degueren ésser protagonitzades pel visir lleidatà Zamega amb berbers zenetes sota el comandament tugíbida.

L’administració musulmana a la ciutat de Lleida adquirí en aquell moment molta importància com a cap d’una regió estratègica. L’organització del districte lleidatà es va fer a partir dels iqlim, circumscripcions financeres i administratives basades en nuclis mitjans amb el seu entorn (Montsó). D’aquestes entitats en depenien altres de menors: hisn o força fronterera (Hisn al-Roso, Castillonroi?), el cèlebre qal’a o baluard important (al-Qars, Alquèssar; Calàs), al-ma’qil o castell-refugi (Bitruh, Pedrós), els antics castra (Aguilaniu), diya’ o aldea (Jusseu), al-munya o vil·la i fahs (tot lloc conreat). De totes aquestes estructures tingueren especial importància i continuïtat les almúnies —moltes de les quals esdevingueren quadres—, fins al punt que el primer repartiment de la Llitera, l’any 1089, respectà l’antiga ordenació que descansava en aquestes cèl·lules.

La continuïtat de poblament és testimoniada per l’arrelament del fet mossàrab. Pel que fa a aquesta qüestió, ha pervingut un text de l’historiador Ibn Hayyān força explícit sobre la dinàmica fronterera: entre el 976 i el 977 un cabdill de la nissaga dels tugíbides, Mahn ibn Abd al-Azís, de sobrenom Abu al-Hawas, s’uní als cristians i els ajudà en les incursions nocturnes contra la frontera; s’apoderà d’Hisn al-Roso (Castillonroi?) tot fent costat als seus habitants per tal de no pagar tribut al valí de Lleida; quan els assetjà el caid Raxic al-Bargantí, intervingué un comte de la regió (Unifred I de Ribagorça?), però fou vençut, i la gent de l’indret hagué de sotmetre’s i lliurar el capitost rebel, que fou conduït presoner a Còrdova.

La perseverança de l’element mossàrab és també evident en el plet que protagonitzaren els homes d’Aguilaniu i de Jusseu pels pous saliners l’any 987. Ambdues comunitats estaven fortament arrelades, gaudien de personalitat administrativa i almenys no es consigna cap diferència interna. Fortuny, prevere, jutge dels cristians del Lleidatà, els va prendre jurament a l’església de Sant Sebastià, i d’entre els quinze caps de casa consignats a la manera musulmana només se’n descobreix un d’ascendència aràbiga (Bonfill fill d’Omar). D’altra banda, l’onomàstica àrab és clarament minoritària en els territoris reconquerits al llarg del segle XI, fet que confirma la primera impressió en aquests territoris llunyans d’una mera superposició d’estructures sobre quelcom que ja existia. La islamització devia ser poc profunda perquè no ha pervingut notícia de cap mesquita, llevat dels confins meridionals (Calassanç, Montmagastre i Estada).

L’entesa, més aviat fluixa, precedí les grans ràtzies que protagonitzaren cap a l’any 1000 al-Mansur i el seu fill al-Muzaffar. Val a dir que no encaixen del tot les notícies aràbigues amb les cristianes, però, a diferència d’altres zones, ací no sols es registren destruccions i esglésies cremades sinó també una voluntat ferma d’ocupació, almenys del sector central (996-1018), probablement protagonitzada pels berbers, i coincidint amb la crisi de la institució comtal. De fet, no sense sorna, els cronistes de Còrdova lloaren l’expedició del 1006 que pujant des de Barbastre devastà el pla d’Hadr Ibn Yuns (Avenoses?) i Sant Joan, i arribà fins a la capçalera del Cinca sense fer cap captiu (!). Així, mentre el confiat bisbe Eimeric era fet presoner a Roda, els homes de Rallui fugiren dispersats l’any 1007. La seu episcopal hagué de traslladar-se a Llesp, però mentrestant actuà amb tota normalitat un bisbe Jacob apel·lat Leritense, el qual consagrà Santa Maria de Güel (996), Sant Julià de Capella i confirmà la dotalia de Sant Esteve del Mall (1007). Finalment, la presència de castellans (1011) i de navarresos (996, 1017) capgirà del tot la conjuntura, i els anomenats sarraïns retrocediren definitivament fins a la serra del Castell de Llaguarres, bé pacíficament (Erdao, 1018; Santa Liestra, 1020), bé cremant esglésies i violant altars (Nocelles, 1023); entretant, antics col·laboradors com Rami i Faquil de Sant Esteve eren reduïts a servitud l’any 1012.

Fou aquesta la darrera temptativa de controlar l’espai ribagorçà; en el futur tot havia de canviar. La desintegració d’Al-Andalus portà al desgovern de les taifes. Les lluites familiars per l’hegemonia a la Frontera Superior convertí els regnes de Lleida i de Saragossa en tributaris i dependents dels estats cristians.

Amb tot, no es registra pas encara un vertader enfrontament entre dos bàndols clarament diferenciats. És ben conegut que al llarg del segle XI tropes mercenàries participaren activament en les lluites de l’altra banda. És sabut que tant Ramir I d’Aragó l’any 1035, com els pallaresos Ramon III (v. 1020) i Ramon IV (a. 1068) es valgueren dels mauros; aquest comte feu jurar als nostres barons: “non adducam sarracenos super te” (1094). I a l’inrevés encara era més normal; així, el rei de Saragossa no s’avingué a expulsar de l’exèrcit els mercenaris cristians, perquè, segons ell, eren molt millors soldats; és evident que en els darrers dies dels Banū Hūd foren imprescindibles per a la defensa de la frontera.

Arran de la intervenció papal, l’esperit de croada va anar calant en l’ànim dels muntanyencs. D’ençà de la famosa expedició de Barbastre l’any 1064, s’enregistra cada vegada més la lluita religiosa, afavorida per la intervenció forana, que culminà amb el regnat d’Alfons I el Bataller i la coneguda campanya per terres de Granada a la recerca de mossàrabs el 1126, als quals s’atorgà un estatut privilegiat. Diversos exemples palesen aquesta nova mentalitat: el futur comte Sanç Ramírez era desheretat pel seu pare l’any 1059 fins que no tornés d’Hispània; els béns dels conversos a l’islam eren confiscats, com va succeir a Llop, fill de Pura, l’any 1077; i les mares es planyien de no saber si els seus fills caiguts en captivitat eren vius o morts, com en el cas de Bonfill d’Àger l’any 1068. Dins d’aquesta dinàmica, la frontera musulmana es va enfonsar mentre que la formidable màquina militar dels feudals es mostrava molt superior. Conquerida la Baixa Ribagorça entre el 1045 (Bellmunt) i el 1089 (Munyons), les posicions cristianes avançaren cap a la terra plana: Estada (1087), Montsó (1089), Baells (1090), Saidí (1092), Almenar (1093), Naval (1095), Osca (1096), Barbastre (1100), Calassanç (1102), Balaguer (1105) i Tamarit (1107).

La desbandada hagué d’ésser contrarestada pels almoràvits, els quals des de l’inici del segle XII intentaren redreçar la situació. Llavors, tot i ser un país fortificat, la proximitat de la frontera tornà a intimidar el coratge dels ribagorçans. Des d’aleshores es multipliquen les referències d’ostatges retinguts a Lleida i a Saragossa, com Galceran de Soriana (1110) o el comte Artau II (1110); el venerat prelat Ramon Guillem alliberà captius “oppido Castelle”. No hi ha dubte que el perill era imminent, i més si considerem que els afers castellans absorbien les energies del rei emperador. Eixint de Fraga l’any 1110, els sarraïns arribaren fins a Lasquarri mateix el 1116, passant per Saidí, Montsó, i devastant la Llitera que tant havia costat afermar. Tanmateix, si llavors un bisbe mossàrab dit Julià restaura les esglésies de Gavasa (1113) i, a demanda d’un tal Ferriol, confia la casa del Vilet al monestir d’Alaó (1115), hom s’adona de les febles bases amb què comptava l’acció militar. La frontera, doncs, esdevingué més insegura que mai. Quan Alfons I el Bataller intentà portar-la als límits d’abans, patí l’estrepitosa derrota de Fraga el 1134, on a més del bisbe de Roda foren morts nombrosos cristians; val a dir que la desfeta de Fraga fou gairebé total. Després, malgrat la treva signada per Ramir II d’Aragó amb Ibn Ganiya (1135-1136), els almoràvits arribaren segons sembla fins a Benavarri (1137); això va ser possible pel fet que les forces barcelonines els devien franquejar el pas. Només restava la ciutat de Barbastre a primera línia, despoblada i desolada com era l’any 1138. Finalment, plantejada la successió dinàstica, foren els fidels del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona els qui aturaren l’avanç sarraí: el comte Artau III del Pallars Sobirà emparà Barbastre l’any 1140, uns nobles locals s’apoderaren de Xalamera el 1141 i Pere d’Estopanyà el 1142 recuperà per tercera i definitiva vegada Montsó. L’acció del príncep contra la cavalleria del Baix Cinca (1147, Ontiñena) i la conquesta de Tamarit, Fraga i Lleida el 1149, allunyaren per sempre més les terres ribagorçanes de la dinàmica frontera musulmana.

Bibliografia

• R. d’abadal i de Vinyals: Origen y proceso de consolidación de la diócesis ribagorzana de Roda, «Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón» (Saragossa), vol. V (1952), pàgs. 7-82.
• R. d’abadal i de Vinyals: Catalunya carolíngia, vol. III, Els comtats de Pallars i Ribagorça, 2 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1955.
• F. Balaguer: Ramiro II y la diócesis de Roda, «Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón» (Saragossa), vol. VII (1962), pàgs. 39-72.
• J.R. Barriga Planas: El sacramentan, ritual i pontifical de Roda, Fundació S. Vives Casajuana, Barcelona 1972.
• J. Boix i Pociello: La Ribagorça al segle XI, tesi de llicenciatura inèdita, Universitat de Barcelona, Barcelona 1982.
• J. Bolòs i Masclans: La vila de Senet (Alta Ribagorça) al segle XII. Aproximació al coneixement del paisatge i de la societat d’un poble pirinenc, “Miscel·lània en homenatge a J. Lladonosa”, IEI, Lleida 1992, pàgs. 147-163.
• P. Bonnassie: Catalunya mil anys enrera (segles X-XI), 2 vols., Edicions 62, Barcelona 1979-81.
• A. Canellas López: Colección diplomática de San Andrés de Fanlo, Instituto Fernando el Católico, Saragossa 1964.
• A. Coy i Cotonat: Sort y comarca Noguera-Pallaresa, Barcelona 1906.
• A. Duran i Gudiol: El monasterio de Sant Victorián de Sobrarbe desde el siglo X al XIII, “Aragonia Sacra” (Saragossa), núm. 6 (1991), pàgs. 7-55.
• M. Gómez de Valenzuela: La vida cotidiana en Aragón durante la Edad Media, ed. Librería General, col-l. Aragón, núm. 47, Saragossa 1980.
• G. Gonzalvo i Bou: La memoria dels comtes de Ribagorça, “Miscel·lània en homenatge a J. Lladonosa”, IEI, Lleida 1992, pàgs. 77-88.
• M. Iglesias Costa: Obarra, CSIC, Jaca 1975.
• M. Iglesias Costa: Roda de Isábena, CSIC, Jaca 1980.
• J. Lladonosa i Pujol: História de Lleida, 2 vols., ed. F. Camps Calmet, Tàrrega 1972.
• A. Martín Duque: Graus: un señorío feudal aragonés en el siglo XII, “Hispania” (Madrid), núm. 18 (1958), pàgs. 159-180.
• A. Martín Duque: Colección diplomática de Obarra (siglos XI-XIII), CSIC, Universidad de Navarra 1965.
• J. Miret i Sans: Les cases de templers y hospitalers en Catalunya. Aplech de noves i documents històrichs, Impremta de la casa de la Caritat, Barcelona 1910.
• J.M. Moner i de Siscar: Historia del condado de Ribagorza, desde sus orígenes hasta nuestros días, 5 vols., Fonts 1878-80.
• D. Monfar i Sors: Historia de los condes de Urgel, 2 vols., Barcelona 1853.
• J. Pasqual: El antiguo obispado de Pallas en Cataluña, sacado de la obscuridad y tinieblas en que estubo embuelto por muchos siglos, Imprenta Gallifa, Tremp 1785.
• I. Paül i Gutiérrez: Sobre l’ideari de Pere d’Aragó i les seves repercussions al comtat de Ribagorça, tesi de llicenciatura inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1978.
• I. Puig i Ferreté: El cartoral de Santa Maria de Lavaix: el monestir durant els segles XI-XIII, Societat Cultural Urgel·litana, la Seu d’Urgell 1984.
• I. Puig i Ferreté: El monestir de Santa Maria de Gerri (segles XI-XV), 2 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1991.
• M. Riu i Riu: Hipòtesi entorn dels orígens del feudalisme a Catalunya, “Quaderns d’Estudis Medievals” (Barcelona), núm. 4 (1981), pàgs. 195-208.
• M.J. Viguera: Aragón musulmán, ed. Librería General, col·l. Aragón, núm. 50, Saragossa 1981.