Les comunicacions i l’economia de la Ribagorça a l’època feudal

La xarxa de comunicacions

Camí medieval que encara conserva l’enllosat, vora Girbeta, a la vall de la Noguera Ribagorçana, poc abans de l’estret de Montrebei.

ECSA - J. Bolòs

Una orografia difícil i una situació més aviat marginal han estat sempre factors que han condicionat la història de les terres ribagorçanes. Dues serralades paral·leles a l’eix pirinenc, amb prou feines excavades pels rius, configuren un territori aïllat i força trencat en petites i encaixades valls glacials, clotades estructurals, depressions reduïdes i accidentats sinclinals. Els eixos fluvials s’emmotllen al paisatge mineral, no tenen un sentit precís, central, i difícilment poden donar sortida a persones i mercaderies. En aquest país les comunicacions són vitals, estructuren el territori; és per això que es troba un ampli ventall toponímic de tots aquells aspectes que hi estan relacionats: colls (Cóll), collades (Bonansa), passos (Malpàs), ports (Taüll, Portilló), guals i graus (Graus), ponts (Suert), vies (Viajuntes), camins (l’Estrada), punts (Miralles, Espills), termenals (Orrit), etc.

Documentalment no hi ha constància de cap strata maiore (Àger), de manera que les velles calçades romanes es devien aturar en arribar a Labitolosa i Tolba, i en tot cas, només alguns vials i camins pogueren ésser reaprofitats. Això no obstant, a l’època que comprèn el present estudi, la Ribagorça es convertí en territori estratègic i punt de relacions entre l’altre vessant dels Pirineus i la plana musulmana i, en moments de conteses, entre la Mediterrània i l’Atlàntic peninsular. En aquest sentit, F. Fité ha indicat la importància d’una via transversal que al segle XI menaria a Sant Jaume de Galícia, tot passant pels santuaris d’Àger i de Roda.

Per tant, i sempre segons les possibilitats, s’entén que no sols fou revitalitzada l’antiga xarxa viària sinó que hi hagué un important esforç en aquesta direcció. En el millor dels casos, però, eren camins de bast i corriols perfectament adaptats al terreny, i amb grans pendents. L’acció humana es reservava als punts més inaccessibles; petits trams empedrats i murats són encara visibles als colls, arcs de reforç són documentats a Bellasia (856), guals i graus successivament foren salvats per ponts de tota mena (Aulet, 874), i veritables obres d’enginyeria obriren perillosos escorrancs pels penya-segats dels congosts. El pas de Mont-rebei o les scalae de Sopeira i de Bardaixí donen fe d’aquesta lluita tenaç per superar el medi que encara perdurava al segle XIV.

Sengles cites de via regia (834, 868) suggereixen que, arran de la reorganització del país, els francs condicionaren els antics vials al llarg de les Nogueres. És un fet excepcional que normalment els eixos principals rebien el nom de stratae publicae, tant per la seva qualitat com pel seu caràcter fiscal. Es faria llarg d’enumerar-les totes, bé que cal destacar la gran densitat que s’observa a la Terreta i als seus brancals, mentre que en altres llocs, fins i tot vora Roda, només són documentades als traçats principals. La seva condició pública es va anar perdent a mesura que el país es feudalitzava; ja al segle X, els castlans de Sopeira obraren amb independència en planejar vias et semitas. Cada vegada compareixen amb més força les mencions de viae que en un principi devien ser de categoria inferior, com els camins rals, els quals a desgrat de les marrades obviaven les dificultats del terreny, tot enfilant-se per les carenes i els altiplans. Vora l’any mil hom distingia ja entre via carrale (Pallerols, 987) i via cavalar (Güell 996). D’altra banda, amb el desenvolupament de la ramaderia es documenten les primeres carrerades transhumants, les quals venien a completar la xarxa de camins i d’hàbitat, ja que segueixen les altes calmes dels interfluvis. És possible que la primera carrera documentada sigui la del port de les Ares al seu pas per Vallabriga (1023, 1045), que va ser la més important, ja que aquest coll donà aleshores nom a tots els territoris de més amunt (Super Aras, 1068). A llevant, la de la serra del Cis probablement constituí la fortuna de molts nuclis tardívols (Queixigar). A ponent, la de l’Éssera creuava per Sant Quilis (1225). La carrera publica del Montsec (Siscar, 1242) ha deixat testimonis considerables, car vora Girbeta n’apareixen encara trams enllosats. L’esment de viae antiquae a mitjan segle XII reflecteix, si més no, la renovació de la xarxa viària afavorida pel sistema feudal.

El pont de Sant Jaume, sobre l’Isàvena, que facilitava el pas a una important ruta de comunicació vers les altes valls ribagorçanes.

ECSA - J. Bolòs

Menció a part mereixen els ponts, ja que la seva construcció és un clar exponent del creixement econòmic. Els ponts, a més de garantir les comunicacions, són cruïlles i punts de contacte privilegiats, llocs on es fixen transaccions comercials i antics nuclis d’habitatge (Suert), cosa que té una estreta relació amb l’estructuració del territori i les unitats polítiques. Allí on veiem que un terme ultrapassa un curs d’aigua, antigament hi havia un pont. De pontarrons i de passarel·les ligneorum, sempre n’hi ha hagut. És possible d’esbrinar la tradició romana en els ponts d’Olena i d’El Grado, vers Labitolosa. D’època musulmana, almenys, dataria l’alchantara de Castelló Ceboller (1142), però poca cosa més. Diversos motius, a més de l’intrínsec, afavoreixen ara l’ús de ponts fets de pedra. El primer documentat és el d’Aulet (874); versemblantment, vora cada monestir n’hi havia un. Al llarg del romànic es generalitzen, en coherència amb un millor aprofitament de l’aigua: molins (Benasc, 1008), peixeres (Ovarra, 1124), canals de regatge (Vilanova, 1023) i d’unes possibilitats materials: “rio de illo Ponte” (Graus, 1085). A partir del segle XI hom considerava un deure pietós sufragar aquestes construccions; així consta un llegat d’Arsenda de Tost “per a fer ponts sobre aigües o als graus malignes” (1068). Amb tot, de la mateixa manera que els camins, els ponts foren objecte de l’apropiació senyorial: unes deixes d’Arnau Mir de Tost van dirigides al pont de la Noguera “que ja havia comprat” (1071). No s’ha d’oblidar que allí es cobraven pontatges i peatges i tota mena de lleudes; amb aquesta finalitat es bastiren probablement els ponts de Noals (1040) i el de Sant Jaume (1131). Altres foren escenari de fets luctuosos; per exemple, al pont de Lasquarri va ser mort el 1039 el rei Gonçal. L’establiment del vescomtat d’Àger, a banda i banda de la Noguera, afavorí en aquest sector una zona de màxima densitat; en aquest indret hom troba informacions dels ponts de Tragó (1156) i de Bellmunt (1182), els quals serien complementats amb els de Montfalcó, Penavera i Blancafort, que esdevingué el més important. Fora del país hom considerà vital el pont de Montsó (1141). Cap al segle XIII es pot veure un nou impuls amb la creació del Pont de Montanyana i del Pont de Suert, potser arran dels interessos ramaders.

Vora els camins principals van anar sorgint tota mena d’institucions que tenien com a finalitat exercir la caritat entre els “pauperes venientes”, pelegrins i vianants desvalguts. Des d’antic, aquesta tasca era atesa per les comunitats religioses, i segons costum, assignaren el redelme a l’Almoina (Roda, 1094), bé que sovint aquesta pràctica esdevingué més ritual que altra cosa i l’hostatgeria era reservada als visitants a cavall. Al segle XII arribà la competència dels ordes militars (Siscar), i les cases més importants organitzaren hospicis i hospitals a mig camí de Lleida: Santa Maria d’Alaó a Andaní (1160) i Sant Vicenç de Roda i Sant Victorià d’Assan a Tamarit de Llitera.

Per la banda dels ports, Alfons I de Catalunya-Aragó volgué assegurar les relacions amb l’Aran fundant l’hospital de Vielha el 1192. Els viatgers occitans també trobaren aixopluc en l’hospital de Benasc (1 758 m), on conflueixen els camins de la Renclusa i del Portilló. L’almoinera del monestir de Lavaix, al segle XII, tenia cura del coll de Viu, mentre que la Mercede de Sant Victorià d’Assan oferia allotjament als pelegrins i vianants dels ports de ponent. Finalment, a frec dels camins ramaders sorgí l’hospital de Llinars (1274) i un establiment dependent del monestir d’Alaó a Queixigar. Potser també algun podium lampadi orientava els viatgers en les fosques nits (Podium Falconarum, 1074).

Lògicament, les relacions exteriors estigueren marcades pels lligams polítics (Tolosa, Gascunya, Narbona, etc.). En un principi, almenys, cal afirmar que els contactes amb les terres occitanes, i més si es considera com a tal l’Aran, foren tant o més assidus que no pas amb la resta dels països d’aquesta banda. Amb tot, no es pot negligir l’existència de condicionants geogràfics que fan impracticables els alts ports pirinencs durant l’hivern, ni l’existència de la seu d’Urgell com un gran focus d’atracció fins mitjan segle XI. Des d’allí, una massa anònima de camperols, d’eclesiàstics i de nobles sortí del país per visitar col·lectivament o individualment els santuaris més famosos. El moviment devia ser prou important perquè el bisbe Ramon Dalmau fundés un centre de romiatge a Tolba justament dedicat a la Mare de Déu del Pui, i volgués equiparar les gràcies espirituals amb les dels pelegrins que anaven al Sant Sepulcre de Jerusalem, Sant Pere de Roma, Sant Jaume de Galícia i Santa Maria del Pui (1080). L’empresa sempre era arriscada i sovint hom dictava la seva darrera voluntat abans d’emprendre camí. Val a dir que la marxa en pelegrinatge era forçada en alguns casos, com els d’alta traïció o d’interdicte. En aquests temps els bisbes de Roda viatjaren força a Roma cercant privilegis i relíquies; adés hi anaven pel port d’Aran, adés per l’Empordà.

D’altra banda, les relacions amb les terres musulmanes s’endevinen més o menys intenses; després de cada campanya militar hom convenia els lliuraments d’ostatges, els lligams familiars, el pagament de tributs o la redempció de captius a Lleida. Tropes de joves mercenaris intervenien activament en les lluites de l’altre bàndol. Sanç Ramírez de Ribagorça, per exemple, fou desheretat pel seu pare Ramir I d’Aragó, fins que no tornés d’Al-Andalus on era “proter lozania” (1059); el seu fill primogènit, Pere I, acostumava a signar en àrab (1085) i els seus dominis arribaven fins a Oropesa. No podem oblidar tampoc les anades a terres musulmanes per negocis i expedicions; com a resultat il·lustratiu d’això, per exemple, se sap que el bisbe de Ribagorça Ramon Guillem forní de tota mena de teixits musulmans el tresor de la catedral de Roda, especialment després de l’expedició que el portà per terres de Granada el 1126.

No cal insistir que a partir de mitjan segle XII la ciutat de Lleida esdevingué el principal centre d’atracció. Certament el Baix Cinca, la Llitera i el Segrià foren repoblades per ribagorçans, com també alguns punts de la Noguera. Mentre que el bisbe i el capítol de Roda es traslladaren a la ciutat del Segre, els barons d’Erill organitzaren Alfarràs, Andaní, Almenar, Saidí, Fraga, etc.; els Estopanyà es feren els amos de Tamarit i de la rodalia fins a l’àrea del Cinca; els Benavent deixaren el seu nom en una població del Segrià; els Entença per la vall del Cinca baixaren fins a la ribera de l’Ebre; i això sense oblidar tota la gent anònima que en portà el pes fonamental, com ha demostrat J. Lladonosa en els seus estudis. Anys després, els cronistes rodencs destaquen l’ocupació del llunyà Racó d’Ademús (1210). Una branca dels Entença protagonitzà la conquesta de València (1232) i fundà una baronia al Priorat (1244). I uns i altres (els Castre, els Peralta, els Siscar), participaren en l’expansió mediterrània que els hauria de portar seguint la ruta de les illes fins a punts tan llunyans com Atenes i Neopàtria.

L’economia

No hi ha dubte que al llarg del període romànic s’observa una millora del sistema productiu certament molt remarcable. Un treball obstinat i certes novetats tecnològiques van permetre millorar molt les difícils condicions de subsistència, situació que va afavorir el creixement demogràfic. Arreu del país, van sorgint autèntiques explotacions agro-pecuàries que gradualment es van especialitzant en aquells productes més adients a llur medi. En aquest període es posen en pràctica innovacions de tota mena, entre les quals convé destacar la divulgació del molí hidràulic, fins al punt que el seu nombre superarà àmpliament el de les esglésies. Al final de l’etapa de creixement que va del segle IX fins al segle XIV, totes les contrades de la Ribagorça van assolir un dels punts més alts de poblament, en molts llocs mai més superat. Amb tot, no convé exagerar; l’aïllament, la baixa productivitat agrícola, el paper marginal de les activitats industrials, les dificultats de transport i la migradesa de les relacions comercials, malgrat estímuls de tota mena, han estat des de sempre entrebancs gairebé insuperables per als ribagorçans. Així, doncs, cal considerar que només situacions conjunturals com les que es donen en aquest període poden explicar l’acumulació dels notables excedents que foren destinats, en part, al món de les arts. Un fris de la cripta de la catedral de Roda, dins una representació unitària del cosmos, proporciona una bona i rica síntesi de la vida quotidiana segons els dotze mesos de l’any.

Els recursos naturals

Segons el baix nivell tecnològic es pot parlar d’un aprofitament integral dels recursos que oferia el medi natural. Almenys fins a l’any mil, el saltus continua dominant arreu un paisatge certament molt trencat i de gran diversitat (Espés, Sas, les Paüls), amb predomini del que avui anomenem zones improductives. En aquest medi muntanyenc, tant la caça com la recol·lecció continuen essent activitats bàsiques, les quals permeten superar els períodes de fam. La caça té una doble finalitat: d’una banda l’obtenció d’aliments i pells, i de l’altra, la defensa de conreus i de ramats, i fins i tot la pràctica d’un esport aristocràtic. Així, doncs, les silvis forneixen a l’home medieval tota mena de productes de primera necessitat: part de l’alimentació càrnia, cuirs, fruits silvestres, baies i arrels, fusta per a la construcció i l’utillatge, llenya per als focs, escorces i resines de múltiples aplicacions, a més de proporcionar un complement per a l’alimentació del bestiar. En aquest sentit, la toponímia informa de nogueres (la Noguera), avellanoses (Avellanos), vernedes (les Vernedes), freixes (Freixenet), castanyers (Castanesa), etc., i destaca les fagedes (la Faiada), els alzinars (Carrasquer) i els pinars (Pinobastre). Eren preuats arbres, arbusts i plantes que proporcionaven materials resistents com la savina (Savinós), la ginesta (Ginast), el jonc (Jonquer) o la sarga (la Sarga). Als colls i les calmes es troben les grans zones de pastures naturals que permeten la ramaderia extensiva, sovint mig salvatge, i a mesura que augmenta la pressió d’aquesta es van eixamplant les pascharia (estives i emprius, 1012). Lògicament, un altre recurs important són les aigües canalitzades que subministren peix i mouen les moles abans d’irrigar les insulae dedicades a horts i canemars. També els afloraments superficials de minerals i alguns meners de ferro i d’argent són explotats per la metal·lúrgia local. Finalment, fonts, pous i eres vessen sal, un producte fonamental per a la conservació dels aliments i per als ramats de bestiar. Saliners com ara els d’Aguilaniu, disputats pels veïns de Jusseu (987), són documentats fins pràcticament els nostres dies. Altrament, consta l’exportació de sal de jaciments com els d’Estopanyà (1064), Castre (1094), Calassanç i Peralta (1090).

En un primer moment tots aquests recursos eren d’ús col·lectiu i comunal, i per tant subjectes al reconeixement de l’alta propietat fiscal (pascuaticum). Tanmateix, eren béns cobejats, i en el marc de la progressiva feudalització del país molts d’ells esdevingueren de propietat senyorial. Quant a aquesta qüestió, R. d’Abadal, trobà una primera notícia dels vedats comtals en l’esment de funcionaris tals com venatores i falconarii (859). Moltes de les falsificacions monàstiques tingueren com a objectiu l’apropiació dels pastius més rics (Castanesa, Benasc), i ja a la segona meitat del segle XI hom considerava les aigües com una cosa privada.

L’agricultura

El baix nivell tecnològic limitava força l’activitat agrícola. En aquest paisatge tan trencat, la pràctica radicava en l’esforç personal humà (“quod ego edificavi manibus meis et traxi de scalido”, 853), ajudat per l’energia animal i per un instrumental bàsic de treball. El problema de l’adob hi ha estat sempre present. La rotació biennal sovint no compensava l’esgotament de les terres. En aquest context, hom estima uns rendiments força baixos i una alta dependència del medi. Amb tot, no hi ha dubte que els homes de l’època desplegaren ingents recursos per vèncer totes les dificultats. Arreu del país apareixen nous trossos de terra, anteriorment coberts de bosc, de garriga, etc., que havien estat preparats per al conreu segons un sistema elemental de rompuda (aprisio vel ruptura); moltes vegades l’explotació d’aquestes sortes enclavades als emprius només és temporal, i després les terres passen a pastius. Tard o d’hora, tots els pendissos que ofereixen un mínim de possibilitats són afaiçonats. Vinyes i panars remunten els vessants més arrecerats fins a assolir alçades admirables (Vinyals, 1 040 m; Castanesa, 1 502 m).

Llevat de l’alta muntanya amb les seves prades naturals, en general predominen les terres campes destinades als conreus herbacis de secà. Els censos agraris consignen diversos cereals panificables (annona) com ara el blat i les seves varietats (forment, candial, espelta, corrom), el sègol que tan bé s’adapta als terrenys pobres de muntanya, i l’ordi, mentre que la civada i el mill eren destinats al consum animal. En segon terme hom troba els conreus llenyosos o permanents representats majoritàriament per la vinya, ja que aquesta proporciona fruits excel·lents i de molt de profit amb relació al treball. Raïms i vins constitueixen una font bàsica per a l’alimentació. És així com tothom cobeja les planes més rialleres per plantar mallols, bé directament, bé mitjançant contractes de complantatio; així, a Castillo de Sos concorren pobles de tota la vall i de més enllà (Espés). Certament, la producció devia ser d’ínfima qualitat, i a mesura que s’intensifiquen els contactes comercials es tendeix cap a l’especialització, de manera que la vinya retrocedeix a les zones que li són més pròpies. Els arbres fruiters són altament apreciats, però, almenys al començament, ocupen un lloc marginal (“terras cum ipso arbore”) i no es pot parlar pas d’una associació generalitzada amb els conreus esmentats. Documentalment consten amb el nom genèric “pomiferis et impomiferis”, i, dins els primers, es troba especial esment dels pomers, les nogueres, els avellaners, les pereres i els cirerers. L’olivera apareix als horts des del segle XI, i segons la descripció tan exacta que es fa de l’emplaçament, es pot deduir l’alta importància que tenien. Va ser doncs, en principi, un conreu intensiu de regadiu, com també algunes lleguminoses (faves, pèsols), cebes, alls i altres hortalisses que a més a més alimentaven els ramats porcins. El regadiu, a causa de l’encaix de les aigües i la pluviositat, sembla que no assolí mai una importància considerable tot i que a les insulae hom conreava plantes industrials com el cànem. Aquestes eren les millors terres, tenien un preu molt elevat i determinaven moltes vegades la configuració de l’hàbitat. Cap a la fi del segle XII sembla que als sinclinals s’introdueixen altres produccions amb alt valor afegit, com és el cas del pebre.

L’anomenat menologi de Roda i altres motius iconogràfics donen una visió dels treballs agrícoles. Hom preparava la terra amb fertilitzants orgànics i successives llaurades (operare) a partir de l’arada de tipus romà, amb relia de ferro i tirada per un jou de bous. Després venien les operacions de plantar-la o sembrar-la (seminare), i cavar-la (cavare) amb l’aixada de galló, utilitzada també com a arada, i d’altres de més petites. Amb les falces secateras al juny se segaven les herbes i al juliol es tallaven les messes; la dalla dels prats sembla incorporada al segle XII. L’acció de batre els cereals a l’era és representada a l’agost (trillare, mallare). La vinya comporta quatre menes de treballs: la poda del mes de març amb les falces potareras (putando), l’entrecavada (fodiendo), l’arranjament dels sarments (morgando) i la verema pel mes de setembre (excipiendo). Val a dir que diferents tipus d’establiments com pallisses, orris, molins fariners, trulls amb premses i cellers amb cups i bótes (cupa rourena) tenen relació amb la transformació i la conservació de la producció. Les dificultats de transport són visibles en la situació dels trulls, al peu mateix dels ceps, bé que alguns contractes del segle XII especifiquen el tragí fins al celler del senyor.

La ramaderia

La ramaderia continua essent una font bàsica de riquesa d’aquestes contrades, com ho fou a l’edat mitjana. A la fotografia, un ramat de cavalls en unes pastures properes al poble de Boí.

ECSA - F. Bedmar

Des de sempre, la vida pastorívola ha gaudit d’una puixant complexitat. Els lligams comunitaris hi són ben presents en aquelles zones on sempre ha estat predominant; les diverses aptituds del medi condicionen el seu ritme estacional i l’esforç mancomunat. Topònims com ara la Llevata, Herbera, Beranui, Felegars o Queixigar testimonien la presència de bones extensions de prades i pastius. En aquest sentit, hom estima abundants els recursos naturals, tot i la seva vàlua desigual, de manera que la pràctica d’una ramaderia extensiva no ha arribat mai a exhaurir les possibilitats reals d’aprofitament. En el cas d’una família d’Aulet, per exemple, es troben consignats els elements més indispensables d’una explotació agrària, és a dir, un cavall, un bou, vint-i-tres ovelles i una truja (874). Amb tot, arran del seu caràcter semovent i consuetudinari, la vitalitat ramadera és difícilment enregistrada i, per tant, avaluable.

No hi ha dubte que la ramaderia, almenys a muntanya, és l’activitat fonamental. La producció sempre ha estat objecte d’un aprofitament múltiple i variat, des del companatge alimentari (carn, llet i derivats) fins al vestit (llana, pells), passant pel transport o pel treball del camp. De fet la pràctica agrícola era força dependent dels adobs orgànics.

El capital ramader és consignat pels diversos instruments com “pecora majore vel minore” (956). Pel que fa al bestiar gros trobem l’asiní, el cavallí i el mular, els quals són objecte de recria amb vista als transports agrícoles, especialment. Cavalls i muls són usats com a mitjans de pagament i també per a muntar. D’aquesta manera en la societat feudal esdevenen objectes de gran luxe, només a l’abast dels nobles. El bestiar boví, en canvi, té clarament assignades funcions de treball i de producció alimentària; així, mentre els bous aparellats són destinats a llaurar la terra, vaques i vedells són engreixats per a carn i llet; anques de vaca són esmentades en les prestacions dels pobles pirinencs (Senyiu, Senet). El bestiar menut es troba arreu del país, i en concret, els ovins mantenen un clar predomini. Ovelles i moltons sencers o bé quarts, espatlles i pernes, són gairebé sempre presents entre els censos terrers. El cabrum és associat als ramats d’ovelles tot recorrent els territoris erms i més inhòspits. Pel que fa al porcí tot indica un retard en la seva difusió, d’alguna manera condicionada al món pre-pirinenc per l’extensió dels recs, i això, malgrat la importància que hom li dona en l’alimentació familiar (carns, pernils, llards). De segur que en totes les cases hi havia aviram i conills o coloms; els colomars són citats en la documentació per separat (1074). D’acord amb la producció, l’apicultura es desenvolupa molt des del segle XI, per tal com la cera era cobejada per senyors i monestirs, ja que esdevé la base de la il·luminació, mentre que la mel formava part integrant de la dieta canonical (Roda, 1139). Tot plegat, d’acord amb els recursos, els ramats d’ovins són el principal element de producció, amb excepció de les altes valls consagrades també a l’equí i el boví. Certament, a la fi del segle XI la vall de Benasc produïa, bàsicament, cavalls, vaques i ases; les vacades de la vall de Boí proporcionaven sucoses rendes als Erill (1196), mentre que els herbatges de Benasc proveïen els bestiars de tothom, com ara el rei, els comtes de Pallars, els Erill, la canònica de Roda i els hospitalers.

Magnats i comunitats religioses disposaven de grans ramats que eren confiats als seus propis pastors, i segons anaven creixent, la forta estacionalitat dels pasturatges imposà la rutina transhumant. Sens dubte, els mateixos sobirans obrien la llista dels grans ramaders; els ramats de Ramir I d’Aragó comprenien eugues, vaques i ovelles segons s’extreu d’un document del 1059. Els comtes reis es reservaren als pastius els drets d’herbatge i de carnalatge, mentre que llurs bestiars n’eren exempts. Així mateix, els monestirs van dur a terme una política d’adquisicions territorials clarament orientada a establir-se vora les cabaneres. En el cas del monestir d’Alaó és evident, ja que va ser un dels primers a aconseguir el lliure ús i trànsit de les pastures (871). Una darrere l’altra, totes les comunitats sense excepció al llarg del segle XI aconseguiren estives d’alta muntanya i llocs d’hivern a la plana, com també l’alliberament de servituds (Roda, 1085), fins i tot mitjançant falsificacions sonades (Taverna, Ovarra, Lavaix). A la segona meitat del segle XII, amb l’arribada dels ordes militars, tot indica que es produí una notable revalorització de l’activitat ramadera.

La indústria

Com diu R. d’Abadal, la indústria, com el comerç o el transport, és més aviat activitat humana, raó per la qual la seva constatació en aquesta època és excepcional. És inqüestionable l’existència d’ocupacions relacionades amb els productes de la terra: plantes tèxtils com el cànem havien d’ésser cuites, gramades, espadades, pentinades i filades; després, hom teixia tota mena de draps fins amb el lli, draps més bastos sortien de l’estopa, com també els encordats. Els vellons de llana havien de seguir processos semblants; sovint els colors eren naturals (de burell, blanc, negre), bé que també la roba podia ésser tenyida (blava, i després vermella); pells de tota mena havien d’ésser preparades i adobades; igualment, els vímets amb què els sargaires feien tota mena de cistells, etc. Tanmateix, és difícil de precisar fins a quin punt l’exercici d’aquestes tasques és una ocupació domèstica, té encara un caràcter complementari i de prestació de treball, o bé ja es pot parlar d’especialització artesana. Violant i Simorra descriu aquests processos lligats amb les feines tradicionals; per exemple, als capitells de Montanyana es pot veure en detall el filat de la llana.

Des d’antic, l’aprofitament d’alguns recursos naturals com el ferro, l’argent, la pega, el sèu de teia, la sal, tots ells subjectes al delme eclesiàstic, exigiren complexes instal·lacions i, lògicament, gent d’ofici. Pel que fa a l’aprofitament de l’energia hidràulica, a les construccions més notables i al seu embelliment, apareixen homes versats en les arts mecàniques i artístiques. Aquests foren anomenats magistri, persones il·lustrades, potser en sabers esotèrics, que ací i allà planificaven i dirigien aquelles obres que pretenien ésser immortals. La seva datació comprèn ben bé el cicle romànic; des de les primeres proves que devien protagonitzar vora l’any mil Guimar a Esplugafreda, Altemir a Calbera (996) o Oriol a Güel (996), fins a la tardor de l’estil, Ramon de Visalibons (1295), passant pels grans mestres: Bradila de Roda (996-1010), Senter a Fontova (1002), Begó a Benasc (1018), Bonfill a Montanyana (1026), Oriol a Santa Maria d’Ovarra (1047), Bernat Llorenç a Roda (1110), Gersibald de Monesma (1110), Bernat a Alaó (1113), Tomàs a Perarrua (1134) i Pere Llop a Siscar (1190); alguns d’ells van fer escola. En fi, quan s’observa que dos magistri consten en un vilatge com el d’Erdao (1018), hom s’adona que al començament del mil·lenni, almenys a la zona fronterera, hi havia una autèntica febre constructora. D’acord amb els antropònims, no cal cercar doncs procedències gaire llunyanes, bé que això no descarta al segle XI l’existència de magistri comanici atrets pel riu d’or musulmà, occitans i fins i tot llombars (longobardi). De fet, se sap que els arquitectes romànics eren retribuïts amb privilegis i alous del país, i per tant hi eren establerts. Els primers escultors i pintors, en canvi, semblen formar part de quadrilles itinerants. Als segles XII i XIII, però, hom parla de petits tallers a Roda i a la vall de Boí.

Relacionats amb la construcció hi ha molts altres sectors vinculats. D’argila, sorra, pedra, fusta, guix, calç, joncs, vímets, canyissos, etc., n’hi ha més o menys pertot arreu, encara que no siguin sempre de bona qualitat. Com es pot apreciar encara, les pedreres eren emplaçades a peu d’obra, retallant els sortints de la roca. Amb tot, les realitzacions més notables reclamaven el transport dels blocs mitjançant el tradicional estiras. Des del final del segle XI la molineria comportà la competència per les pedrisses que proporcionaven les millors moles, essent especialment cobejades les del Mall (Roda, privilegi del 1267). A la fi del segle XI un inventari del veí monestir de Fanlo proporciona els ferramentis emprats pels picapedrers: una maça gran i bona, un aixadó, un perpal gran, dos martells, una escoda, sis pics d’alkata i dos scopellos (enformadors). Igualment, a la fi del segle XI, tot bon monestir ribagorçà devia tenir almenys un bon magister lignorum que devia usar diversos tipus de serres (trallera, manera, dolatera), aixes i destrals; no s’ha d’oblidar pas la importància de la fusta a tots els nivells. La forneria és una altra de les ocupacions documentades, encara que indirectament: Forno Vetere vora Areny (859), vilar Fornones (908), Forno de illa Concisa (1030); hom els considera de calç o de guix més que no pas d’obra o de terrissa.

Una economia autàrquica, la presència de jaciments una mica pertot arreu, unes bones bases energètiques (boscs i salts) i una demanda creixent són factors que van afavorir el desenvolupament metal·lúrgic. El cas més remarcable són els meners d’argent de Benasc que molt probablement forniren les primeres encunyacions locals de grossos. Es desconeixen moltes de les qüestions relacionades amb la seca ribagorçana, encara que se sap que a la fi del segle XI els homes de la vall eren obligats a excavar galeries i es desconeix, també, com es repartien els esplets en temps d’Alfons I de Catalunya-Aragó (1170, 1182). Molt més generalitzada va ser la producció de ferro, d’acord amb la seva difusió pel món agrari. Se sap del cert que els carolingis prohibiren amb insistència tota exportació d’armes, cosa que fa pensar en l’estímul que representà el contraban de les immillorables espases franques als andalusins. Amb tot, un ferro de molta menys qualitat va permetre des del segle IX la fabricació d’instruments i d’eines agrícoles, fet cabdal en el progrés econòmic. Així, ja de bon començament, les cases eren proveïdes d’erramenta vel ferramenta (807), mentre que una família d’Aulet disposava de ferramenta ad laborandum (874). En aquest context, la fargueria sembla que gaudí d’un desenvolupament precoç. L’any 886 era ja tancada la fabrica que donava nom a un vilar d’Orrit (851), vora la qual és documentada una segona farga (973) que, si hom jutja pel nom, Misileo, devia estar dedicada als missiles ferrum; una tercera menció primerenca és la Fabregada a Suert (956). Cap a l’any mil moltes explotacions devien estar ben proveïdes de ferramenta, tot i que el seu preu era encara força alt: una relia era valorada en un parell de sous, és a dir, una terra (Cerllé, 1020). No hi ha dubte que hom millorà la reducció dels metalls a partir dels forns d’obra, però els costos només estaven a l’abast dels poderosos, i per tant, difícilment eren objecte de transacció. L’important nucli de la Fabregada, al Montsec, té relació amb la senyoria dels Montanyana i potser també amb els bisbes de Roda. El treball dels ferrers, d’altra banda, només es pot constatar a partir de l’antroponímia (Ferrini, 839); ja al segle XII un optimat com Guerau de Casserres, fill dels vescomtes d’Àger, adquireix el sobrenom de Ferrarius. Segons J. Coromines, Lluçars (1045) testimonia una antiga ferreria on s’esmolaven les eines de tall (llossar). En fi, tota entitat devia tenir almenys la seva fabrica; així consta al veí monestir de Fanlo, que disposava d’un encluden, dos mallos grandes, unes forfices i dos folles.

Amb tot, la indústria molinera ha deixat els signes més visibles del progrés que es registra en els temps romànics. En aquestes valls, la difusió del molí hidràulic amb les seves nombroses aplicacions representà una veritable revolució tècnica que arraconà els tradicionals molins de mà sota la pressió senyorial, i deixà en un segon pla el seu predecessor, el molí de sang, que tanmateix no va arribar a desaparèixer del tot. Dels molins de vent han quedat testimonis toponímics, però hom els considera més moderns. Tots els barrancs i rierols de mica en mica s’ompliren d’aquests nous enginys, construïts sovint en filera (molinares, 956), per a aprofitar millor el rec tot competint amb horts i canemars per ocupar les preuades insulae. Pel que fa als molins fariners, R. d’Abadal estima que abans de l’any mil ja es devia haver efectuat la substitució. Aquestes primeres moles probablement eren molt senzilles i accessibles a tota comunitat, amb els camins per a acudir-hi i les conduccions d’aigua per a fer-les moure (876). Al segle X els molins es van perfeccionant i es fan cada vegada més complicats i costosos; es tracta dels anomenats molendinos amb els seus ferramenta (972) que els proporcionava la metal·lúrgia local. La pressió senyorial explotà la seva divisió en porcions privades per a fer-se amb el control dels molins comunitaris. Aviat sorgiren les disputes derivades de l’ús de l’aigua, fins que, ja en el marc de la senyoria banal, els poderosos s’arrogaren la facultat de disposarne i per tant d’edificar molins; altrament, els senyors feren dels molins un monopoli. Al segle XI molts masos i capmasos eren ja dotats de llurs molins. Els primers convenis sobre la seva construcció reflecteixen contractes semblants a la parceria clàssica (1084). Al segle XII, les illes s’omplen de casales molendinorum, amb quatre o més molins cadascun a la planta baixa, mentre que al damunt acostumava a haver-hi l’habitatge i el corral; el moliner rebia un almut per dia traballat. Són encara majoritàriament molins de derivació, de manera que hi havia grans rivalitats per les rescloses (rechallo, açut) i els consegüents canals de regatge (molas i ramas), usats també com a peixera (molins del Peix). En arribar al segle XIII molts d’aquests molins eren considerats ja desfasats; la documentació parla de “molinis villos” (Graus), i a partir d’aquell moment, s’assisteix a un procés de renovació i de recuperació d’antics molins erms. El bassal no sembla difondre’s fins a les acaballes de l’època romànica, quan els sobirans controlen la regalia i es recuperen antics molins erms. Llavors els molins són descrits amb tots els elements: “aquacequis, caxeris, alveis, aquationis, aquatuillis, rotis, canalibus et molis” (1278).

Quant als molins d’oli, molt més sofisticats (moltura i refinat), són més difícils de registrar, atès que el mot torculaio pot designar també una premsa de vi. Un troliare hidràulic és consignat ja pel 856, però s’ha d’esperar al segle XI per trobar les primeres referències d’oliveres. L’antiga trilga comtal d’Orrit valorada en cent sous (1048) va ser destinada ja a l’elaboració d’oli, bé que devia tenir encara una tecnologia força senzilla. Un magnífic exemplar de premsa oliverera va ser trobat rere la catedral de Sant Vicenç de Roda. Més tardanament, vora els d’oli i de farina, apareixen els molins que al tradicional moviment circular incorporen el lineal basat en l’arbre de lleves (molendino plano, 1192). D’aquesta manera, s’incorporen els primers molins de batan que amb les seves maces colpegen teixits, i a poc a poc es van perfeccionant mentre que el seu camp d’aplicació és ampliat a altres activitats. Els primers molins drapers i blanquers (per a assaonar pells) són documentats al segle XIII, com és el cas de Graus (1227, 1265) o de Roda (1277); són remarcables els molins de Penavera amb el seu magnífic bassal.

Probablement, institucions com el monestir de Santa Maria de Ripoll (a l’illa d’Almussara) perfeccionaren els primers molins hidràulics, però ben aviat els mestres ribagorçans milloraren les seves habilitats en aquests enginys, fins i tot més enllà de la comarca i en llocs on se suposa arrelada aquesta tradició; així el capítol de Roda encarregà a Pere Garcia del Mesull la construcció d’un molí amb la seva torre a Osca (1113); semblantment, el monestir de Sant Victorià d’Assan contractà els bons oficis de Guillem de Roda per a reconstruir un casal moliner “duarum rotarum farinarium” a València (1284).

A l’entorn de les primeres aglomeracions humanes es va anar desenvolupant un nou sector, l’artesà. En principi, tota una sèrie de factors feren possible que els pagesos s’hi poguessin dedicar a temps parcial. Menestrals del segle XI treballaven per a les comunitats religioses, que alhora venien teixits a particulars: “ipso trappo que veni in ipso feretro” (Ovarra, 1020). A la fi d’aquest mateix segle, els homes de Benasc constrets pels mals usos havien de dedicar-se a la draperia. D’altra banda, totes aquelles activitats relacionades amb el cuir foren també primerenques (un tal Arnau Bernat, botlerium, documenta el 1085 l’ofici de boter). Al segle XII l’artesania esdevingué, almenys, una activitat complementària en aquells nuclis amb una certa demanda. El vi no és únicament un aliment bàsic, sinó que el de més qualitat, com era l’utilitzat per sacrificium, era tingut en alta estima (1009), i la seva elaboració donava feina als primers vinaters. Ferrers, forners, sabaters i sastres com els de Montclús atenien la cambreria de Roda (1130). En aquesta seu, hi havia tota mena de teixits locals (draps crus), per exemple: cobertors de llana, cobrellits de marta, de velló, de lli, borrasses, flassades, resedes. L’establiment dels primers obradors no és ben clar fins al segle XIII, quan ja es pot parlar d’una menestralia rural. L’any 1207, Pereta i el seu fill Ramon empenyoraren a l’abat de Capella “un palazo cum suo obrador” a la vila de Graus. L’esment d’una altra casa de Graus amb “illos calciners”, pertanyent al zabater Esteve de Tremp, fa pensar no sols en la calç amarada sinó també en el tractament dels cuirs. Amb el pas del temps, l’abillament i el guarniment donen treball a diferents oficis com tonedors, paraires, filadors, teixidors, drapers, feltrers, assaonadors, blanquers o basters.

Transaccions i diners

La Ribagorça presenta en aquesta època una economia més aviat tancada, orientada a l’autoconsum, amb un comerç escàs. La majoria de les notícies que han pervingut afecten transaccions de béns seents i demostren un imparable drenatge de la petita propietat alodial en favor dels grans dominis. Les vendes són particularment significatives a mitjan segle IX i primera meitat dels segles X i XI, quan es formen els patrimonis monàstics, comtals i senyorials, respectivament. Les donacions pietoses es fan més i més nombroses a mesura que ens acostem al mil·lenni, i qualitativament afecten en especial els béns fiscals. Tanmateix és palès que moltes d’aquestes transaccions eren forçades per circumstàncies particulars: préstecs de necessitat, deutes judicials, composicions i evacuacions, pressions dels poderosos, etc. Més enllà del segle XI, una vegada concentrada la terra, lògicament les transaccions són molt menys nombroses però conseqüentment els patrimonis són molt més importants, fins i tot atenyen castells sencers. És el cas del castell de Casserres, per la propietat del qual Ramon Berenguer I arribà a pagar, l’any 1067, la desorbitada suma de 7 000 mancusos d’or de Barcelona.

Els models de pagament segueixen tres nivells: en espècie (in rem valentem), per equivalència (in solidatas) i en numerari. Les mancances de metàl·lic són evidents almenys fins a mitjan segle XII, de manera que el muntant mitjà de pagaments en productes assoleix el 27% de les transaccions, i la situació esdevé especialment greu a mitjan segle XI. Això tradueix un augment de volum en les transaccions que obliga a recórrer als pagaments en espècie, en fort creixement. Per a aquest fi hom utilitza sovint caps d’animals: cavalls, eugues, muls, pollins, bous i vaques de cria, mentre que el bestiar menut (ovelles i xais) i els productes agrícoles (cereals i vi) no sovintegen fins al segle XI. Excepcionalment s’utilitzen altres béns: un coixí de plomes (819), un tresor militar (v. 960), vi de missa (1008), selles de muntar (1008), una rella (1021), un trentaneru (1023), una mula amb sella i una copa d’argent (1094). Amb tot, quasi sempre la valoració és estipulada en diners i s’utilitzen unitats d’equivalència (solidatas) que esdevenen mesures agràries (sollata de vi); són fets insòlits l’aparició de peculiatas (875), chapitas de corte (1006), lliures de cera i numos de pipere (1267). D’altra banda, la moneda manté el seu paper de mòdul de valoració, fins i tot quan es tracta un notable tresor.

En principi a la Ribagorça regeix el sistema monetari carolingi de plata a base del sou i dels diners. El primer, però, és sols moneda de compte, mentre que el segon sí que té una vigència real a partir d’encunyacions locals anomenades argenços. Versemblantment, l’existència d’afloraments superficials i de meners de plata (Benasc, Bielsa) va permetre solucionar en un primer moment un dels problemes més greus de l’època, la manca de numerari. La nova moneda apareix sota la denominació “argenteos grossos” (1002). Progressivament aquest “solidus in argento” serà substituït pel “solidus de denariis” (1085); de moment són poc utilitzats (“solido rotravo”, 1010). En realitat, després de la fam de numerari que es registra a la segona meitat del segle XI, les diferents emissions són curosament distingides: “ripacurcensis” (1081), “pallarenses” (1095, 1110), “grossos” (1100), “parentares” (1126), “grossos de Ripacurza” (1117-57). Després de les devaluacions fetes pel rei Ramir II d’Aragó i els seus successors, esdevenen “solidos de moneta optima” (1165, 1198), i cada vegada es fa més dominant la presència de moneda jaquesa (1165), fins que ja es consigna “curribilis in Aragone et in Ripacurcia” (1257). Amb tot, perviu el gros ribagorçà “per albaroch” (1275), i de tant en tant es troba esment d’altres monedes com l’agramuntesa (1187), la barcelonina, la melgoresa o la morlanesa, segons que les contrades siguin més acostades a llurs àrees de circulació. Al cap i a la fi, malgrat les disposicions reials “et habeant monetam Aragonum” (1300), hom utilitzava molt sovint els diners barcelonins.

Pel que fa al patró or, val a dir que les primeres referències de lliures i d’unces semblen purament imaginàries, i si de cas, aquest metall noble devia ser atresorat per les institucions. El bimetal·lisme probablement no arribà a la Ribagorça fins ben avançat el segle XI i, fora de la zona fronterera, la circulació de l’or sudanès es trobava limitada a les classes benestants, ja que els reis de Ribagorça i els comtes pallaresos gairebé sempre aconseguiren monopolitzar el cobrament de les paries musulmanes. Altrament, l’or hi té un paper molt feble, malgrat que ja l’any 1007 apareixen els mancusos com a unitats reals de pagament. Altres transaccions fan al·lusió a unces (1040), mancusos de Barcelona (1058), or pur de Saragossa i Lleida (1058) o als numos aureos (1072). A la fi de l’onzena centúria hi hagué gran afluència d’unces i mancusos de València, d’inferior qualitat. A partir del 1140 s’enregistra la circulació de l’or almoràvit, el morabatí, que equivalia a set sous. I encara al segle XIII són consignats aureos (1226) i, abundantment, l’alfonsí o or castellà (1283).

Tot i això, no es pot parlar d’un veritable desenvolupament d’una economia monetària. D’acord amb la tendència general d’una major disponibilitat de numerari, els censos en diners no són significatius fins a arribar pràcticament al segle XIII. Respecte al muntant mitjà de les transaccions, sempre es troben uns preus molt deprimits, bé que al segle XI s’hi marca una alça molt clara que després d’una depressió central culmina espectacularment cap a l’any 1100; a partir d’aquí segueix un descens vers la normalitat, amb algunes revifalles molt breus. Pel que fa a les diferents valoracions dels béns, ja R. d’Abadal observà una pujada de preus al segle IX, procés inflacionista que continua molt més enllà. Així, per exemple, si agafem els bous trobem que d’un o dos sous (864) pugen a set o vuit sous (1040), a deu sous (1074) i arriben als trenta-cinc sous (1151). La relació entre terra campa i vinya oscil·la entre 1:2 i 1:4 (874). En bona lògica, l’augment més espectacular es dona en els cavalls i els muls, ja altament valorats a l’inici del segle XI (100 sous); el seu preu es multiplica per set a la darreria de segle (1094). D’altra banda, hom subratlla la gran desproporció que hi havia entre petites i grans transaccions, com també entre la propietat gravada i l’alodial. A la fi del període es constata una inflació molt notable pel que fa a productes bàsics, potser causada per una situació crítica en el nivell de proveïment, per bé que en termes absoluts potser no fou tan remarcable si es considera que la moneda havia sofert contínues devaluacions.

Finalment, cal fer esment de les diverses restriccions i circumstàncies que afecten les transaccions de tota mena i, especialment, les donacions. Malgrat la insistència en la seva fermesa (“ut ita valeat donatio sicut et empcio”) i la utilització de vells formularis d’època romana tardana, de fet, la realitat sòcio-econòmica era molt més complexa, cosa que generà un niu d’embolics no sempre fàcils d’esbrinar. És ben clar que el concepte de propietat privada es trobava força limitat i restringit a l’època feudal, tant pel tipus de domini com per les disposicions que regien els casos especials. Quant a les donacions a l’Església es remarca que moltes d’elles, a més de les clàssiques motivacions espirituals, tenen un marcat caràcter utilitari: professions, encomanaments, participació en els beneficis materials, assegurança d’una bona vellesa, etc.; i en alguns casos, no són sinó restitucions (“propter redempcionem omnium peccatorum”), composicions judicials (890) o esmenes d’hereus en desacord amb parents delerosos per assegurar-se la salvació de l’ànima (1095). La compra-venda, en principi, té un significat econòmic molt més clar, però també observa tot tipus d’accepcions. D’altra banda, cal tenir present que sovint hom cedia només la possessió de l’immoble tot reservant-se’n l’usdefruit per a ell i la seva generació futura en canvi d’un cens: quan hom llegeix “et non ponimus super hoc nullum hominem nec de parentivus nec ullis propinquis” (876), vol dir que era una cosa normal fer-ho així. En altres, succeeix a l’inrevés: “mittimus ipsas billas in parrochiis vel in mogatas aut in oblias aut in ipsa opera” (987). Llavors, tractant-se de béns fiscals, no era suficient la determinació comtal i calia l’assentiment dels barons de la terra (“nobiliores fideles nostros”, 987) o, si més no, la subscripció del fidel local i del jutge. Al segle IX, tractant-se de vilars indivisos apareix l’altra part fent constar “fide fecit de auctoritzo” (Sentís, 846). La signatura dels testimonis, a més del valor intrínsec, era de gran importància, ja que aquests garantien la seva autenticitat i validesa. És per això que a mesura que el document escrit perd fermesa, es va ampliant la presència dels garants fins a esdevenir aquests insubstituïbles. Així, al segle X s’hi afegeixen de primer els anomenats visors i després els oïdors, és a dir, els veïns presents. A partir del segle XI, tot diluint-se la noció pública, hom cerca a posteriori la confirmació comtal, reial o senyorial. En aquest sentit, a les zones de contacte, s’introduí el costum aragonès d’intervenció dels magnats com a “fidanzas de salvetate de omnibus ominibus excepto rege” i de tota la comunitat o comunitats afectades, bé directament, bé a través de representants; això comportà l’aliala o convit als assistents, àpat que esdevingué sovint força gravós per als compradors.

Una qüestió interessant és la pràctica de l’afillament perquè, a més de la transmissió de béns a un fill que no ho és per generació, adquirí un alt significat polític en quedar l’adoptat com a senyor i protector de l’adoptant. Això és evident en la carta “donationis et propinquationis” que fa Fortuny Sanç de Sant Quilis a favor de la reina Ermessenda “ut adjuvetis mici’” (1044). Anys després, l’afillament, un antic costum gentilici, també fou aprofitat pels senyors feudals per assegurar la cohesió dels seus llinatges.

Comerç, fires i mercats

La vila de Graus, que va esdevenir ja des d’època medieval un important centre de comerç i comunicacions de la vall mitjana de l’Éssera i de la vall baixa de l’Isàvena.

ECSA - J. Todó

En principi, amb una economia orientada majoritàriament a l’autoconsum i en un context de marcat aïllament, l’activitat comercial es devia trobar força limitada i restringida. El canal de la Noguera Ribagorçana forneix punts de contacte entre dos nuclis bastant independents. D’altra banda, cal considerar també la relació ancestral entre la plana baixa i la muntanya humida, una connexió basada en activitats complementàries, i per tant, en l’intercanvi a dos nivells: una reciprocitat ramadera que a mesura que es desenvolupa la transhumància va a més, i les limitacions del medi que afavoreixen l’especialització i el bescanvi de productes molt concrets (oli, vi, sal), objecte d’un tragí a bast que difícilment ha deixat empremtes. D’altra banda, no hi ha dubte que a més d’aquests estímuls naturals, l’economia monetària i la producció local es van veure afavorides per les necessitats pròpies d’unes comunitats religioses que, en alguns casos, assoliren un nombre considerable d’integrants (Alaó, 970). Primerament apareix el vestiari, com a ofici encarregat de proporcionar el vestitus, teixits i pells que en molts casos havia de recaptar a l’exterior del recinte. La seva condició jurídica convertia les abadies en llocs privilegiats, ja que sota la protecció comtal gaudien de franqueses comercials i d’exempcions que afectaven el trànsit i la venda de mercaderies (peatges i telonis). Vora monestirs i guals es crearen, doncs, les primeres fires (Taverna, Barravés) i mercats (Montclús, 1085; Sant Jaume, 1100), punts que des de temps ancestrals aglutinaven la vida dels diferents pagus i contrades (“foro nundinali qui vulgus dicitur merchato”, 1006). Després, tot i les limitacions, amb l’erecció d’una seu episcopal (957), Roda esdevindria un centre molt actiu i concorregut per una munió de pelegrins. Mentrestant, arran del desenvolupament econòmic, es multiplicaren els mercats rurals i, especialment, aquells que s’especialitzaren en algun producte bàsic com la sal (Estopanyà, 1064; Calassanç, 1103). Altres mercats foren objecte de la nova estructuració feudal: els esplets corresponents a la vall de Sirès van ser monopolitzats pels Erill (1187). Finalment, anaren sorgint algunes viles notables que, sota l’emparança reial, aconseguiren cohesionar una certa activitat comercial (Graus, Benavarri).

A més del comerç local, cal considerar també altres factors que afavoriren l’existència d’un comerç a llarga distància que, certament, era de pas, molt esporàdic i restringit a objectes de gran luxe, exòtics i minoritaris. En aquest sentit, l’existència de jueus que potser feien d’intermediaris entre els carolingis i els andalusins és atestada, tant en l’àmbit toponímic (Rota al-Jahud, Castigaleu) i humà (Galef, Zacharia, Joseph, Isaac), com pel que fa a l’establiment de tota una sèrie de comunitats organitzades o aljames (Montclús, 1070; Alquèssar, Montsó, Barbastre, Tamarit). No hi ha dubte que al segle XI aquest tipus de comerç es va veure estimulat per l’arribada de l’or sudanès, els pelegrinatges i el camí de Sant Jaume. És prou conegut que, a part els marxants, els pelegrins duien com a viàtic un bon grapat de minúcies que anaven venent pel trajecte. La segona consagració de Sant Vicenç de Roda, l’any 1035, registra teixits provinents de regions llunyanes (sirians, bizantins, fatimites). Anys després, l’exemple del cavaller Arnau Mir de Tost és colpidor; bona part de les paries cobrades sembla que havien estat invertides en joies i teixits d’arreu del món conegut, des de miralls de l’índia fins a objectes d’Alemanya (1067). Gràcies al registre duaner de Jaca, consta llavors l’entrada d’espases franques, llorigues, coltells, puntes de llança i altres “ferros”, i la sortida de diversos articles andalusins com teixits de tota mena, primeres matèries (estany, fusta de boix, rendents i tints), cordovans i pells, espècies, sucre i paper. Els esclaus foren els objectes més preuats i estimats per tothom, bé que només apareixen accidentalment: deu esclaus negres foren transferits a Roma per Arnau Mir de Tost (1067); un esclau fugat de la presó de Sant Victorià d’Assan fou valorat en cent sous i l’afer hagué de presentar-se dos cops davant del rei. Pel testament del bisbe Ramon Dalmau (1094) hom dedueix una certa polarització entre els centres occitans (Llemotges) i els musulmans (Lleida). Se sap que el tresor de la catedral contenia objectes de tradició víkinga (cadira), d’or de Frísia, esmalts de Llemotges, mentre que voris, cristalls i especialment luxosos teixits provenien del món musulmà. Després consta que els canonges de Roda cercaven tota mena de teles i de vestits a la ciutat de Lleida, i tenien en gran estima el verd de Gant.

Pel que fa al transport, de la mateixa manera que l’activitat comercial, és també força desconegut. Llevat d’alguns trams, la major part es devia fer a bast, servint-se de rècules de muls i d’ases, i les marxes mitjanes probablement no superaven més de 5 km/h per aquests difícils viaranys pirinencs, amb desnivells de gran dificultat. Cal tenir en compte també el tradicional transport fluvial, més dinàmic però molt més perillós en aquests rius de corrents ràpids i desiguals que segons alguns els han donat el nom (la Noguera, la Valira). És molt probable que al davant hi anessin els clàssics traginers que compraven i venien per compte dels seus amos i que devien formar autèntiques caravanes amb escorta.

En principi, amb l’establiment de fires es crearen punts de trobada per a un comerç que encara no s’havia sedentaritzat. Aquests llocs havien d’ésser autèntiques “illes de pau”, i per tant, el seu èxit va anar relacionat amb l’extensió de la Pau i Treva (1068) i l’existència d’un poder fort que garantís el guiatge als assistents, les mesures i la vigilància. A la Ribagorça, doncs, la instauració de fires fou una prerrogativa jurisdiccional. La primera a ésser documentada és la de la Mare de Déu de Falç (1074), a la qual seguí la de Sant Bartomeu de Calassanç (1103), amb exempció de lleuda. Amb tot, devia ser anterior la de Sant Pere de Taverna; l’any 1201 el rei Pere el Catòlic, en presència dels barons del país, disposà el trasllat d’aquesta fira a la vila de Graus, a celebrar per Sant Miquel de setembre durant deu dies, i es repartí la meitat dels esplets amb l’abat de Sant Victorià d’Assan; dos anys després, atorgà privilegi de salvaguarda als concurrents fins que s’haguessin tornat a les seves cases. Altres fires afavorides foren les de Falç (1288) i de Campo (1297).

La generalització de mercats i tendes també sembla tardana, i així mateix, té relació amb la voluntat reial: el de Capella que feia la competència a Graus, cada dissabte (1273); a Falç, els dimecres (1288). La llista seria llarga, però si ens regim per l’èxit i l’acceptació de les diferents mesures, es comprova la irradiació de dos mercats principals: Graus i Benavarri; i la divisòria coincideix més o menys bé amb els límits lingüístics. Certament, les mesures oficials exposades en el costell, en un país tan divers com aquest, eren múltiples i presentaven notables disparitats. El muig (modi o almut) era la base del sistema pel que fa als àrids, amb els seus múltiples (el sester, l’aimina, el cafís, l’arrova, la faneca) i divisors (lliures i unces). Per a líquids com el vi es troben la canada i el porró. I com a mesures de superfície, el jornal o parellada i la mujada; i el pam, de longitud.

Segons la lleuda de Castelló Ceboller, circulaven sovint trossells i bales que no especifica, i també cavalls, eugues i muls, bous, vaques i ases, ovelles, i càrregues de cuiram, cera i oli (1142). Cal afegir la sal, exportada com se sap a l’altra banda dels Pirineus, a més d’altres produccions molt localitzades com pells de guineu o de castor, sèu de teia, mel o els anomenats amenllons. A més dels meners d’argent (Benasc, 1182), un altre cas notable és el del safrà que com és sabut es començà a conrear des de mitjan segle XII a les valls més assolellades i a requesta de l’àrea barcelonina; potser va ocórrer el mateix amb una altra espècia, el pebre. Tot plegat, era una economia abocada a l’autoconsum, i allò que hom cercava al mercat eren productes ben bàsics: sal, pells, manufactures (sabates), teixits bastos, robes i altres queviures. A les fires, amb el seu caràcter ramader i estacional, es practicà, des de sempre, el comerç del diner.

El crèdit

En una economia primitiva, força dependent del medi i sempre al límit de les possibilitats, lògicament el nivell de solvència dels petits propietaris era molt limitat, i per tant tard o d’hora llurs hisendes havien d’anar a parar a mans dels més poderosos. D’altra banda, les famílies s’endeutaven força per raó de la política matrimonial, sigui el dot d’una filla, sigui l’aixovar d’un fill. És així com es generà sovint la dependència dels particulars envers les institucions i els grans senyors. Una terra donada com a garantia d’un petit préstec acostuma a acabar en poder del creditor. Davant d’això, les famílies i els vigilants desenvoluparen tota una sèrie de mecanismes d’autodefensa, moltes vegades basats en l’explotació dels erms comunals (sortes). A muntanya, l’abundància dels recursos naturals i l’activitat ramadera condicionaren uns lligams comunitaris molt més ferms que a la plana. L’Església, almenys teòricament, exercia la caritat entre els pobres i desvalguts, i denunciava sempre que podia els contractes lleonins a què es veien abocades les persones en situació de necessitat. Sense anar més lluny, un capitell de Montanyana presenta una imatge aterridora de l’avarícia: un usurer ricament abillat amb el fruit dels guanys desmesurats porta fermat al coll un pesat sac de monedes, mentre és torturat per les esmolades urpes del diable. D’altra banda, a mesura que s’implantava la societat feudal, l’Església va anar impulsant el despreniment dels laics (deixes), la fundació d’organismes de beneficència (almoines, hospitals) i la creació en cada parròquia d’associacions d’ajuda mútua (confraries). Aquestes, documentades a partir del segle XII, esdevenen un important element de cohesió entre les comunitats de la Baixa Ribagorça. En fi, la documentació presenta sovint casos de laics que s’acullen a la protecció d’una institució religiosa aportant alguns béns en canvi d’assegurar-se en la vellesa el “victus et vestitus”.

Amb tot, no hi ha cap dubte que els poderosos aprofitaren els cicles de crisi i de fam per incrementar notablement els seus patrimonis. Moltes de les vendes i cessions que recullen els cartorals foren forçades per unes circumstàncies adverses. Tot i que els instruments fan referència al lliure arbitri d’ambdues parts, des d’antic els escrivans no deixen de consignar fórmules tals com “vindere deberem” (838). Un altre signe de vells préstecs executats foren les valoracions de les garanties en unitats d’equivalència-espècie (843). Certament, els monestirs foren els banquers de l’alta edat mitjana, però no foren els únics. Són prou coneguts els casos de sobirans convertits en creditors (Sanç III), i a l’inrevés, moltes de les donacions concedides per aquests, especialment a les comunitats, obeeixen en realitat a un robatori practicat en moments de dificultat extrema. Val a dir que després restituïen el tresor espoliat amb escreix, atemorits per les amenaces de l’infern i l’excomunió (Arnau I, Ramon IV, Ramir I, Ramir II), la qual deslligava els súbdits del jurament de fidelitat.

Al segle XI, a més d’altres causes pròpies d’una societat en expansió, cal relacionar l’empenta de l’economia crediticia amb la fallida de les velles institucions, i en especial, de la judicial. En el marc de la senyoria és el senyor qui jutja, qui fixa la composició de l’encausat i qui se n’acaba apropiant (1041). A nivells més alts, però, tothom s’afanya a comprar jutges, partidaris i proves; d’aquesta manera la seu de Roda hagué de recaptar grans sumes de diners per afrontar amb un mínim de garanties els grans plets en què es trobà embolicada i, tanmateix, el bisbe Guillem Pere no volia comparèixer davant la cúria romana perquè sabia que el bisbe d’Osca era molt més ric. En aquestes circumstàncies, no és estrany de trobar senyors com Enard de Benasc o Apó de Vallabriga que aconsegueixen tancar moltes operacions amb un crèdit. Un cas il·lustratiu és el del magnat Sanç Galíndez; una breu memòria seva consigna grans quantitats atorgades en préstecs arran de conteses judicials; prestà a un bisbe 2 335 sous “quo le li kalcot pro pleito” vers el 1062. Sovint, hom no hi consigna cap rèdit perquè es treballa amb penyores, és a dir, els interessos són els censos i serveis de l’aval que a més resta en poder del prestatari, cosa que permet obviar qualsevol reclamació d’usura.

El problema de la redempció de captius no apareix a la Ribagorça fins pràcticament al segle XII i té relació amb una major capacitat creditícia. Així, mentre que el bisbe Eimeric hagué d’anar a Narbona per recaptar els diners que li feien falta (1006), Dodó Pere de Montoliu pogué recórrer a la seu de Roda per aconseguir els cent mancusos (1103). El negoci era arriscat, gairebé reservat a l’Església, però tot i això també hi participaren particulars (Pere Ponç, 1110); la família d’Ennecó Sanç de Larrés, tanmateix, hagué d’esperar sis llargs anys a Saragossa fins que Fortuny Dat els prestà cinc-centes monedes d’or (1112).

Certament, al segle XII semblen importants els emprèstits, almenys entre les classes més benestants; molts d’ells es feien en espècie. Ha pervingut tot un registre de diverses quantitats de forment, ordi i sègol, prestades pel bisbe Ramon Guillem i l’ardiaca Bernat a Sanç Galí de l’Avellana, el qual es comprometia a tornarles per Sant Miquel de setembre, empenyorava les rendes dels seus homes i donava fiança (1123). En molts casos, l’endeutament seria progressiu, com el d’una dona anomenada Gerzon que hipotecà a Sant Victorià d’Assan una vinya per tapar uns altres dèbits (1173). En aquest sentit hom subratlla l’empenta dels ordes militars, institucions amb gran disponibilitat en metàl·lic que esdevenen els grans banquers del regne. Rotlan de Pilzà, un cavaller, preveient la pèrdua de les seves penyores, ja que no tenia fills legítims, les traspassà juntament amb el seu patrimoni a la comanda hospitalera de Siscar, per tal que “manuteneat et anteparet et defendat supradictum alaudem et filios de Rodlan et posteritatem eorum” (1175).

Lògicament, al segle XIII el comerç del diner cada vegada es va anar fent més notable. Aleshores apareixen els primers exemplars de censals i violaris, que en el futur tindrien una gran divulgació, i també alguna lletra de canvi. L’anomenada croada pels pastorells esdevé un pogrom que arrasa per sempre més l’aljama de Montclús (1320), jueus que sens dubte feia molt de temps que es dedicaven al negoci.