Situació
Peculiar aspecte d’aquest edifici des del costat sud-oest, amb la porta d’entrada i el teulat d’un sol vessant que recolza sobre el campanar.
ECSA - F. Parra
El santuari de la Feixa es troba damunt la Vileta de Serradui, a 1 025 m d’altitud, aprofitant un contrafort i al peu del penya-segat ponentí de la serra del Cis. Mapa: 32-11 (251).
Situació: 31TCG021892.
L’accés a l’antiga església de la Feixa es fa des de la Vileta, per la pista que surt al cap de la caseria en direcció nord-est i s’enfila cap a la serra. (JBP)
Història
L’arxiu de l’antiga catedral de Roda conservava l’acta de consagració d’aquesta església, malauradament avui perduda. Segons els extrets d’alguns erudits, un diumenge del mes d’octubre del 1018, any segon del regnat de Sanç III de Pamplona al comtat de Ribagorça, va venir fins aquí el bisbe Borrell per tal de consagrar una església “a honor de nostre senyor Jesucrist i de la verge Santa Maria, a la vila de Serradui, al comtat de Ribagorça”. L’instrument registrava el prevere Borrell com a fundador, la clàssica dotació dels habitants de la rodalia, entre els quals figuren Ramon, Ató i el sacerdot Isarn, i també la distribució de les rendes parroquials.
El lloc de la Feixa és documentat per primera vegada l’any 1086, en què Vidal i la seva esposa Ovirana vengueren a Gombau Ramon i a la seva dona Arsenda una vinya a la Feixa de Serradui, pel preu de trenta-quatre sous; aquest comprador en feu donació a Santa Maria d’Alaó. Al segle XVIII es descobrí una lipsanoteca de pedra sota l’ara de l’altar major, amb relíquies i un pergamí que portava notícia d’una segona consagració de l’església, per part del bisbe Gombau de Camporrells, el 6 de desembre de 1196; data que segons J.M. de Moner també es llegia en una inscripció a la casa de l’ermità de la Feixa. Aquests objectes també s’han perdut; en resta només un trasllat.
L’església de la Feixa va perdre importància a mesura que la població se sentia més segura i es traslladava cap a la vall. Aquest fet explica probablement la seva reconversió en santuari.
A partir de la baixa edat mitjana (1309) el sagristà de Roda, com a rector principal de Serradui, tingué cura del santuari de la Feixa. Segons un conveni del 1530, les primícies dels fruits de la parròquia de Serradui foren dedicades a la conservació de les esglésies de la Feixa i de Sant Martí de la Vileta. El santuari gaudí sempre de gran devoció popular, especialment a partir del 1671 quan s’hi va crear una confraria religiosa i d’ajuda mútua que afavorí molt el papa Climent X amb una butlla d’indulgències (1672). Els ermitans de la Feixa tenien terres, rendes i colomar propi. L’any 1687 mossèn Llorenç Portella va nomenar Pere Espunya ermità de la Feixa. Acabada la guerra de Successió, una partida d’antics partidaris de l’arxiduc saquejà la comarca de Serradui i aquest santuari. En aquesta època la castellanització del nom fa que l’església aparegui amb el nom de la Teja. El 1723 es feu un conveni entre Esteve Ferrer, sagristà major de Roda, i Andreu Naval, capellà de Serradui, sobre els estris i els béns diversos de l’ermita. Consten també la reparació de les cobertes el 1733 i les protestes del sagristà de Roda per l’estat d’abandó del santuari. (JBP)
Església
Planta de l’església, que té l’antic absis semicircular substituït per una sagristia trapezoidal.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per tres arcs torals, suportats per sengles pilars rectangulars. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, avui desaparegut i substituït per una sagristia trapezoidal, que X. Barral interpreta com un suposat absis d’un edifici anterior a l’església actual. L’absis s’obria a la nau mitjançant un estret arc presbiteral, actualment cegat pel mur que separa la nau de la sagristia.
L’església conserva tres portes, una a ponent, d’arc de mig punt, amb la data del 1888, moment en què possiblement es degué reformar, i altres dues també d’arc de mig punt, més petites, situades a la façana sud. D’ambdues, la situada més a ponent és paredada per la construcció d’una capella adossada a l’angle sud-oest de la nau, probablement coetània de la sagristia, situada a llevant de la nau.
A la façana sud, prop de l’obertura de l’arc presbiteral, s’obre una finestra de doble esqueixada i a la façana de ponent, per sobre de la porta, se n’obre una de geminada, amb dos arquets minúsculs suportats per una matussera columna cilíndrica. La rusticitat d’aquesta finestra i la seva semblança amb obres anteriors al segle XI, com Sant Cristòfol de Cabrils, han portat a suposar-li un origen preromànic, que no es correspon amb la resta de la construcció.
Les façanes no tenen ornamentació. La façana de ponent és molt singular pel seu teulat d’un sol pendent, forçat per la construcció del campanar, una espadanya de dos ulls aixecada sobre la façana sud, a l’angle sud-oest.
Els paraments presenten un aparell de carreuó a penes escairat, disposat molt ordenadament en filades uniformes i irregulars, entre les quals s’observen algunes filades disposades de través.
L’estructura tipològica i constructiva d’aquest edifici descarta qualsevol hipòtesi sobre una datació anterior al segle XI, però la persistència d’elements tan rústecs com la finestra de la façana de ponent permet d’entreveure una forta incidència de la tradició arquitectònica en un edifici construït ja al segle XI, probablement dins el primer quart de segle, cap al 1018. La notícia de la consagració del 1196 s’ha d’entendre com la consagració d’un nou altar o la finalització d’unes reformes d’un edifici ja existent. (JAA)
Bibliografia
- Pasqual, 1785, pàg. 91
- Moner, 1878-80, vol. II, pàgs. 192 i 335 i vol. V, pàg. 156
- Barral, 1981, pàgs. 98 i 167
- Boix, 1982, docs. 288, 368, 404 i 464
- Iglesias, 1985-88, vol. I/3, pàgs. 60-63