Situació
Torre mestra del castell, en molt mal estat de conservació.
ECSA - J. Bolòs
Vista de conjunt de la vila de Montanyana, amb l’església parroquial i la torre del castell al capdamunt del turó.
ECSA - J. Bolòs
Les restes del castell són al capdamunt d’un turó que domina l’antiga vila de Montanyana, amagada dins una petita vall lateral de la Noguera Ribagorçana, a l’entrada de la Terreta.
Mapa: 32-12(289). Situació: 31TCG082706.
S’arriba a Montanyana per un ramal indicat de la carretera N-230, que surt un poc més amunt del Pont de Montanyana, al quilòmetre 90, a la banda esquerra. La carretera segueix la vall i mena directament a Montanyana, després d’uns 2 km. S’hi accedeix per un pont medieval i les cases són al pendent del turó coronat per les restes del castell i per l’església parroquial de la Mare de Déu de Baldos. (JBP)
Història
Montanyana arribà a ser la segona població del comtat de Ribagorça i aconseguí tenir un dia 150 focs (1381).
La importància que assolí Montanyana a l’edat mitjana cal explicar-la per un conjunt de factors favorables propis d’aquella època, com la seva situació estratègica i fronterera, el seu conjunt fortificat, el pas de cabaneres, etc.
Un diploma alaonès de l’any 916 presenta l’adquisició per part del prevere Àlvar d’unes terres d’aprisió al pagus d’Orrit, al lloc dit Fontangana (el copista sobreposà la lletra “F” damunt una “M”). Podríem estar davant la primera referència de l’indret. El castell s’organitzà ja a la fi del segle X com a baluard fronterer del primer comtat de Ribagorça. Vers l’any 997 el prevere Baró lliurà al cenobi d’Alaó tot l’alou que tenia al terme o marca del castell de Montanyana. Totes aquestes primeres notícies guarden relació amb el monestir d’Alaó, que seria capdavanter en l’organització del territori. Amb la incursió sarraïna del 1006 el terme degué caure en mans musulmanes fins que vers el 1020 fou recuperat definitivament per Ramon III de Pallars Jussà en concordança amb Sanç III de Pamplona. Així s’explica que l’any 1026 el bisbe Borrell consagrés de nou l’església de Sant Martí de Montanyana, situada al castell de Montanyana, que ja és documentada abans de l’ocupació musulmana, vers l’any 1000.
Francesc Fité ha plantejat la hipòtesi que, com que Arnau Mir de Tost va donar Montanyana per esponsalici a Arsenda i aquest matrimoni es va celebrar cap al 1030, hom podria suposar una tercera conquesta de Montanyana per part d’aquest magnat urgellès. En realitat, l’assignació de la dècima conjugal probablement és posterior, tot i que cal dir que aquests senyors d’Àger sí que foren els veritables organitzadors i fortificadors del castell de Montanyana.
Els Montanyana.
JBP
A partir de mitjan segle XI, el castell de Montanyana esdevingué una peça més en el complicat joc de les aliances feudals i de les lluites internes per la divisió del patrimoni comtal del Pallars, del qual formava part l’esmentat castell. El 31 de maig de 1053 Ramon IV de Pallars Jussà signà amb Arnau Mir de Tost una convinença i un perdonament pels quals li cedí la senyoria de Montanyana, Mur i Llimiana, en canvi d’una quantitat equivalent a quinze unces d’or de Barcelona. Aquests castells i el d’Areny foren empenyorats l’any 1055 pel comte Ramon a Arnau Mir de Tost i la seva dona Arsenda per raó de l’esponsalici amb llur filla Valença. Novament, l’any 1064 els tres castells foren lliurats en penyora als esmentats senyors d’Àger com a garantia de no perjudicar-los en la tinença del castell d’Areny. El 1068 Arsenda llegà en testament el castell de Montanyana, que com diu tenia per esponsalici, a la seva filla Valença i al seu net Arnau Ramon de Pallars Jussà; la qual cosa confirmà també Arnau Mir de Tost (1071), de manera que la senyoria de Montanyana va ésser recuperada del tot pels comtes de Pallars Jussà.
D’acord amb la pregona importància que tenia el castell de Montanyana per al comtat pallarès —en principi era un dels pocs llocs que permetien una ulterior expansió cap al migjorn—, part del patrimoni i el feu van ser cedits a dues branques de la família comtal pallaresa. L’any 1077 Sunyer Ramon evacuà i definí al seu germà Ramon IV i a la seva cunyada Valença de Tost els castells de Montanyana i Castissent; els comtes li donaren llavors en esmena o composició la vall d’Escós, al Pallars Sobirà. El castell de Montanyana era ja termenat, confrontava per sol ixent amb el terme de Castissent, per migdia amb els termes de Girbeta i de Viacamp, per ponent amb el de Lluçars i per tramuntana amb els de Monesma i d’Areny. La segona branca de la família comtal, cognomenada Montanyana, feudataris dels comtes del Pallars Jussà, s’originà amb Bertran Ató, fill del vescomte Ató i, per tant, net del comte Sunyer. Bertran Ató el 1055 agafà el títol del feu principal, tot i que era també senyor de Fabregada, de Castellnou de Montsec i de Falç.
Poc després s’assisteix al naixement d’una segona branca del llinatge Montanyana, cognomenada després també Montanyana, que a poc a poc assolí força protagonisme fins al punt potser de suplantar la principal. Aquesta branca que arrenca de Pere, senyor de Llaguarres i fill de Bertran, senyor de Montanyana esdevingué un dels llinatges més importants de la Ribagorça. Foren partidaris dels barons de Benavent contra els Erill i protegiren especialment la canònica de Roda. Els Montanyana al llarg del segle XII i a partir del nucli central incrementaren llur patrimoni com una taca d’oli en totes les direccions possibles, per la Terreta (Areny, Claravalls, Giró, Puifel), per l’interfluvi i vall del Queixigar (Castigaleu, Monesma), per les valls de l’Isàvena (Roda, Lasquarri), de l’Éssera (sis castlanies) i també per la terra plana (Montsó, Almenar, Lleida). Tanmateix, a la vegada, anaren sorgint del tronc comú diverses branques que s’instal·laren en noves senyories (Falç-Siscar, Llaguarres, Lomberres).
El comte Arnau Mir I de Pallars Jussà cedí per esponsalici a la segona muller, Òria d’Entença, el castell de Montanyana. Mentre Arnau Mir era presoner a Navarra, Ramon III d’Erill matà injustament Roger de Montanyana, abans del 1169; en retornar el comte, se celebrà un famós plet en què Ramon de Montanyana actuà com a jutge. Mort el comte Arnau Mir (1174), el castell de Montanyana restà en poder de la comtessa Òria, tot i que llur fill Ramon V degué arribar a un acord amb l’Hospital, al qual cedí part de la vila.
Es desconeixen les circumstàncies que motivaren el setge de Montanyana per part d’Alfons el Cast el mes de juny de l’any 1190. La notícia la dona J. Zurita i queda confirmada pel llegat que feu el rei al monestir de Bonafont en aquesta data i lloc. Aleshores Alfons el Cast lluitava contra el vescomte d’Àger i de Cabrera, després de fer les paus amb el comte de Tolosa, per tal de sotmetre aquest turbulent magnat. En el fons, la causa última de la lluita era l’herència del Pallars Jussà. En aquest sentit els comtes reis havien procurat d’antic atreure els senyors de Montanyana, tal com es pot veure en la infeudació de Lomberres (1177), i potser l’afer de Montanyana decidí d’alguna manera la incorporació del comtat a la corona catalano-aragonesa (1192). El domini directe de la corona sobre Montanyana va ésser-hi breu, puix que la minoria de Jaume I comportà la pèrdua o la venda de molts feus ribagorçans, entre els quals consta el de Montanyana (1229).
Els Montanyana continuaren protagonitzant la vida local a la baixa edat mitjana. Guillem i Berenguer de Montanyana van retre homenatges i juraments de fidelitat al rei segons els Usatges i Costums de Catalunya, i altres membres assoliren influència i càrrecs a la cort. Així, per exemple, la reina Blanca d’Anjou nomenà marmessor en el seu testament a Ramon de Montanyana, canceller particular de la reina (1308).
Al llarg del segle XIII sorgí i es consolidà la universitat de Montanyana com a òrgan representatiu i de govern local, dirigida per cònsols i jurats. Nombrosos documents expedits per la cancelleria reial confirmen la importància de la vila en aquest moment. En primer terme destaca un privilegi del 1232, en què Jaume I eximí els veïns de Montanyana de tot tribut i servei reial, exceptuats els d’host i cavalcada; la qual cosa confirmà el seu fill Pere el Gran (1277). Una altra concessió reial atorgava als llauradors de Montanyana la facultat de poder artigar i treballar les terres fiscals del terme. La universitat de Montanyana formava aleshores part integrant de la Junta General de Ribagorça, i com a tal se li ordenà admetre els aranesos en aquesta institució (1265). Els serveis militars de la vila foren requerits especialment amb motiu de la invasió francesa de l’Aran i, després, per a fer fora els templers de Montsó (1307,1309). Al final del segle XIII, Montanyana degué ser recuperada per la corona, ja que al principi del segle següent era lloc de reialenc. L’any 1315 les seves rendes pujaven 300 sous jaquesos (el 44% més que Areny) i eren assignades a la cavalleria de Ramon de Cardona. Aleshores els veïns de Montanyana protestaven al rei pel pagament del bovatge i d’altres drets. En aquest temps consta que ja havia nascut el nucli del Pont de Montanyana.
D’ençà del 1322, Montanyana i el Pont passaren al tercer comtat de Ribagorça, tot i que Jaume II se’n reservà l’alt domini castellà; en aquest moment es va refer la seva fortificació. Pervisqueren a Montanyana fins a la fi de l’antic règim tres jurisdiccions no sempre fàcils de distingir. El domini reial estigué infeudat als barons de Mur. Així, Acard II de Mur es titulà senyor de Montanyana, Areny i Girbeta, i probablement fou ell qui manà bastir el recinte modern de la vila, puix que trobem les seves armes a la clau de la porta d’accés. El domini comtal gaudia de la jurisdicció civil i criminal, a més d’altres deures militars com el de guardar la torre amb mastí o el de proporcionar un cavaller ben guarnit. Els feus comtals o carlanies restaren en mans particulars fins al segle XIX. D’altra banda, el priorat de Sant Joan de Montanyana tenia jurisdicció exempta. (JBP)
Castell
Planta i secció de la torre mestra.
J. Bolòs
Castell format per una torre de planta circular i per un primer recinte, que devia ocupar el planell on ara hi ha la torre i també l’espai ocupat per l’església. Unes dotzenes de metres més avall, veiem les restes d’un segon recinte, del qual s’han conservat un portal dovellat, uns fragments de muralla i una torre força alta, que fa uns 5 m a la base i que té diverses espitlleres; segurament, però, aquest portal i aquesta torre ja són d’època gòtica. Sota d’aquest segon recinte, ara s’estén el poble, organitzat sobretot en relació amb el carrer que baixava del castell i el carrer que anava al pont. Al turó que hi ha a l’altra banda del pont hi ha una altra torre, molt més petita i més tardana que la primera.
La torre del castell és alta i grossa; malauradament se n’ha perdut tota la meitat meridional. Té uns murs amb un gruix de 2,3 m, i el seu diàmetre interior, al nivell inferior, és de 4,7 m. L’alçada total actual de la torre és d’uns 12 m. L’interior era repartit en quatre nivells. L’inferior té una alçada d’uns 4 m i no presenta cap mena d’obertura; podia servir de rebost i celler. Al pis principal s’obria la porta, vers l’est, de la qual només s’ha conservat el muntant del costat septentrional i tres dovelles. Al muntant encara es veu el forat per a la barra de tancament. Hi havia dos pisos al damunt, amb un petit regruiximent. A la tercera planta ara no s’hi veu cap obertura. Per contra, al nivell superior, hi havia diverses finestres o obertures acabades en un arc de mig punt. Se’n veu una de mig desfeta, orientada cap al nord-oest. Segurament n’hi havia d’altres. Més cap a l’oest hi ha una llosa que sobresurt del mur, la finalitat de la qual no coneixem amb seguretat.
Alguns dels carreus que formen les parets d’aquesta torre són allargats i no gaire grans (15 cm d’alt X 30 cm de llarg), molts d’altres són més petits (10 cm X 20 cm). Són units amb morter de calç. El reble interior de la paret també és fet amb pedres i morter.
Cal pensar que aquest castell, situat a la confluència de dos rius, era format bàsicament per la torre i pel recinte que s’estenia pel planell que hi ha al cim del turó, que al costat nord encara s’estén al llarg de 15 m més enllà de la torre i que cap al sud inclou l’espai ocupat ara per l’església. Aquesta fortificació és, en certs aspectes, semblant a les de Viacamp, Monesma o Perarrua, on també hi ha una església al planell del castell, de vegades feta o refeta en un moment posterior.
La gran torre de Montanyana degué ésser construïda al segle XI, si bé, d’acord amb el seu aparell i amb la documentació conservada, pot ser d’una data propera a l’any 1000. Com molts altres castells d’aquesta època, el de Montanyana protegia una via de comunicació i els diversos nuclis de població que vivien en aquesta vall lateral de la Noguera Ribagorçana. Inicialment devia ser un castell refugi, i esdevingué aviat un castell feudal, destinat a la defensa i a fer de residència dels senyors del lloc.
Al turó del davant, a l’altra banda del pont, hi ha una torre, a la qual podem pujar per un corriol que s’inicia prop d’aquest pont i que passa per darrere les cases d’aquesta banda de riu. És una torre de guaita més petita i més tardana. Resta partida per la meitat. Té un diàmetre exterior d’uns 6 m i el gruix dels seus murs és de només uns 90 cm. Té una alçada total de 12 m, repartits en tres nivells. A l’inferior i al mitjà s’obren diverses espitlleres, formades per tres pedres col·locades a cada banda. En algun moment es feren al nivell superior una sèrie de filades de forats, que podien ésser destinats a un colomar. Les pedres dels murs no són gaire treballades i són col·locades en filades molt irregulars. Podem datar aquesta possible torre de guaita cap al segle XIII. (JBM)
Bibliografia
- Marca, 1688, ap. CCCXXIV, cols. 1213-1218
- Moner, 1884, doc. 34
- Serrano, 1912, pàgs. 410-411, 426-427 i 489-491
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 60, pàgs. 75-76, doc. 78, pàg. 92, doc. 82, pàg. 94, doc. 123, pàgs. 123-124, doc. 126, pàgs. 127-128, doc. 127, pàgs. 128-129, doc. 130, pàgs. 131-132, doc. 131, pàgs. 132-133 i doc. 142, pàgs. 138-139
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 131, pàg. 350, doc. 301, pàg. 443 i doc. 303, pàg. 444
- Sanahuja, 1961, doc. 25, pàgs. 339-342 i doc. 26, pàgs. 342-347
- Valls, 1961, vol. IV, pàgs. 147-154
- Caruana, 1962, VII, pàg. 185
- Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 43, pàgs. 72-73
- Bertran, 1977, núm. 38, pàgs. 77-94
- Guitart, 1979, vol. 1, pàg. 109
- Boix, 1982, docs. 16, 41, 73,117, 160, 230, 231, 240, 244, 272, 286, 289, 297, 315, 321, 332, 379, 388 i 466
- Esteban, Galtier, García, 1982, pàgs. 280-281
- Fité, 1988, vol. 3, pàg. 973 i segs
- Martínez, 1991, pàg. 109
- Fité, 1993, pàg. 100