Situació
Vista del costat sud-oest del castell, que conserva una nau coberta amb volta de canó.
ECSA - J. Bolòs
Les ruïnes del castell de l’Aguda —anomenat també de les Agudes— són situades a la part septentrional de la vall d’Ariga, coneguda també com a Valldària o Valldàries, en una de les carenes que limiten aquesta vall per la banda de tramuntana, situada paral·lela a la serra del Pubill, als límits amb la comarca de l’Alt Urgell.
Mapa: 34-13(329). Situació: 31TCG566446.
Per a accedir-hi cal seguir, en direcció nord, un camí carreter que s’inicia al vall del nucli habitat de Vilanova de l’Aguda i passa pel costat de la casa de Gaunau (3 km). Des d’aquest indret arrenca un camí cap a l’esquerra que mena (2 km) fins al castell i l’església de Sant Miquel, situada en el planell inferior. (JBM-MGF)
Història
La primera referència documental del castell de l’Aguda es remunta al 5 de gener de 1022, amb la celebració d’un judici relatiu a aquest castell, la possessió del qual reclamaven Arnau de Caboet, fill d’Isarn, i Borrell de Tarabau, fill d’Ermemir. EI judici se celebrà en presència de diversos prohoms i del jutge Sala. S’adjudicà aquest castell, per decisió unànime del tribunal, a Borrell de Tarabau, mentre que Arnau de Caboet es veié obligat a retirar les seves pretensions i a renunciar qualsevol dret que hi pogués tenir.
El mes de juliol de l’any 1047, Borrell i la seva esposa Adelaida, nous propietaris del castell, el donaren a la canònica de Santa Maria de la Seu, per a la salvació de les seves ànimes, juntament amb les esglésies que estaven dins els termes de valle Ariga (Valldàries), i també els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels. Donaven també ad propium alaudem tots els castells, els edificis, les viles i els vilatges construïts dins del terme, amb els censos, els serveis i les retribucions que els corresponien, com també terres, vinyes, cases, casalots, horts, arbres de diferents espècies, prats, pastures, boscos, garrigues, molins, peixeres, aigua, fonts, etc., que es trobessin dins del terme. A continuació s’esmenten les afrontacions del terme del castell de l’Aguda: a orient, limitava amb ipsa ecclesiola, i des d’allí continuava per ipsa serra, passant per la celada de Vidal; a continuació anava cap a l’Alzina d’Alfagen i els termes dels castells de Ribelles i la Figuera, fins a arribar a ipso Moratello, al Puig Gros i al riu Merdario; al sud, afrontava amb el pla de Mascançà i el riu Sió; a occident, confrontava amb el puig de Pinell, i des d’allà es dirigia cap al riu Merdario, al terme del castell de Ponts, al coll de Ciresa i la serra Arge; des d’aquest indret se n’anava cap als termes dels castells de la Clua i Ansamora fins a ipso Fonollo; finalment, al nord limitava amb la Portella, el castell d’Ansamora i des de la font de Formiguera anava de nou fins a la citada ipsa ecclesiola. Dins d’aquest ampli terme, també s’incloïa el terme del castell de Vilamajor, segons un document de l’any 1104.
El 30 de desembre de 1071, el bisbe Guillem permutà als canonges de Santa Maria de la Seu l’església de Sant Genís d’Er, la tercera part de la de Sant Genís de Montellà i la degania de Cerdanya, per la senyoria del castell de l’Aguda, excepte la dotzena part del delme de l’església i la meitat dels alous que havien estat de Borrell, difunt. A partir d’aquell moment, el castell de l’Aguda havia de passar a mans d’Ecard i els seus descendents, en feu de la canònica de Santa Maria d’Urgell i els seus bisbes, i les esglésies anteriorment citades amb les seves pertinences no podrien ser preses, alienades o permutades, sota pena d’excomunió. L’any 1085, en el seu testament, Ecard i Magència deixaven al seu fill primogènit, Bernat, la meitat dels alous de Solsona i els castells de l’Aguda i Calonge. Posteriorment, el 1149, aquest castell passà a mans del fill del dit Bernat, per voluntat testamentària.
Els anys 1067 i 1069 apareix documentat el castell de l’Aguda com a afrontació del castell de la Figuera de l’Aguda i del castell de Bordell respectivament. L’any 1099, el papa Urbà II confirmà, a petició del bisbe Ot, els béns de Santa Maria de la Seu, incloent-hi el castrum Aguda de Vallearia cum finibus suis. L’any 1154 (1159?) el papa Adrià IV i l’any 1163 el papa Alexandre III, tots dos per petició del bisbe Bernat Sanç d’Urgell, tornaran a confirmar i prendre sota protecció apostòlica el castell de l’Aguda i els seus termes.
Al final del segle XII, el castell de l’Aguda es trobava en mans de Ramon de Torroja, el qual el deixà a la seva neta Agnès.
A més d’aquestes mencions directes al castell de l’Aguda, també es conserva força documentació referent a compres, vendes, permutes i donacions de diversos tipus de propietats incloses dins dels termes del dit castell. (JTB)
Castell
Aquest castell era constituït per una torre mestra de planta circular i per una nau. De la torre mestra només resta un munt d’enderrocs, pedres i fragments de mur. Fa uns 25 anys, a causa de l’esllavissament de la penya damunt la qual era bastida, s’esfondrà i colgà els habitatges moderns que hi havia construïts prop seu. Per les característiques de l’indret i per allò que recorda la gent, havia d’ésser un edifici gran, semblant a altres construccions d’aquesta comarca com, per exemple, la torre d’Alòs o la de Sant Oïsme. Sembla que s’estrenyia lleugerament a la part superior. Els carreus, que trobem repartits sobretot per tota la banda oriental, fan uns 15 cm d’alt per uns 30 cm de llarg i recorden l’aparell constructiu del segle XI.
Al costat sud-oest hi ha una nau que ara fa uns 5, 7 m de llarg (tot i que fins a la roca que hi ha sota la torre hi ha encara 5 m més), 2 m d’ample i 2, 5 m d’alt, fins a l’arrencada de la volta de mig punt, feta en part amb un encofrat i en part amb llosetes col·locades verticalment. Al costat nord-oest predomina la roca; entremig hi ha algunes filades de carreus. La paret que hi ha davant seu, amb un gruix de 120 cm, és feta gairebé tota amb carreus ben arrenglerats. Entre la torre i aquesta nau, segurament coetània, hi ha una roca amb diversos forats de planta quadrada. (JBM-MGF)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 99 i vol. VI (II), pàg. 832
- Baraut, 1981, vol. IV, doc. 372, pàgs. 82-83 i doc. 459, pàg. 161; 1982, vol. V, doc. 510, pàgs. 51-52 i doc. 602, pàgs. 128-130; 1983, vol. VI, doc. 798, pàgs. 162-163; doc. 824, pàgs. 184-185 i doc. 841, pàgs. 197-198; 1984-85, vol. VII, doc. 935, pàg. 67 i doc. 953, pàgs. 82-83; 1986-87, vol. VIII, doc. 1 120, pàgs. 46-47; doc. 1170, pàgs. 98-99 i apèndix, doc. 16, pàgs. 130-131; 1988-89, vol. IX, doc. 1 205, pàgs. 35-36; doc. 1 325, pàgs. 153-154 i doc. 1 421, pàg. 233; 1990-91, vol. X, doc. 1 523, pàgs. 36-37 i doc. 1 599, pàgs. 123-124