Situació
Conjunt de les ruïnes del castell i de la capella de Sant Martí sobre el penyal dit la Popa.
M. Anglada
El castell es troba sobre un extrem d’una petita serra rocosa que fa de contrafort del massís de Sauva Negra. Aquest esperó rocós, vist des de les cares sud-est i nord-oest, sembla el perfil posterior d’un vaixell per la balma que hi ha a l’extrem de llevant. Per això ha rebut el nom popular de la Popa. La cota sobre el nivell de la mar és d’uns 850 m.
Mapa: L37-15(393). Situació: 31TDG316251.
El camí que cal agafar és el que surt de Castellcir al final del carrer de l’Amargura, el mateix que va a Sant Andreu. Poc abans d’arribar a la riera de Tenes o de Castellcir hi ha una bifurcació. Cal agafar el camí de l’esquerra, que passa pel mas de l’Antoja, fins trobar dues bifurcacions que travessen la riera de Castellcir. Es pren la segona bifurcació, on es troba una barrera que algunes vegades és tancada amb clau. Aleshores cal travessar la riera i prendre la pista que segueix el torrent de la casa nova del Castell, fins arribar al trencall de la dreta, on s’acaba la pista a pocs metres del castell, els quals s’han de fer a peu. Hi ha altres camins i corriols, però són molt perdedors. El recorregut entre Castellcir i el cim del Castell és d’uns 2,5 km. La clau de la tanca la facilita un dels regidors de l’ajuntament. El castell és dins de la gran finca de Sant Andreu, propietat del senyor Torelló. (MAB)
Història
El mot de Castellcirvio apareix per primera vegada el 1014 en la documentació antiga de Sant Benet de Bages, monestir que tenia béns al seu terme. A partir del 1020, el Castello-cirvi, Castro-cirvi o Castro Cervi va reemplaçar i fer desaparèixer totalment l’antiga denominació del terme com a Castrum de Tenis o castell de Tenes.
Suposem que el canvi de nom es correspon amb l’erecció d’un nou castell, segons s’exposa més endavant en parlar de la Torrassa dels Moros.
La dinastia dels Castellcir apareix per primera vegada al principi del segle XI amb un Gerard, casat amb Ermessenda, que va fer erigir i va dotar el 1032 una nova església parroquial de Sant Andreu de Castellcir, en part subsistent. El seu fill Guillem Gerard, que s’havia criat al monestir de Sant Benet de Bages i era parent de l’abat Miró, l’any 1070 va retornar al monestir els alous que fraudulentament li havia usurpat el seu pare i que es trobaven als termes de Castellcirvi, Castellterçol i al castell dels fills de Guadamir.
Suposem que ells són el tronc de la família Castellcir que amb el membre Bertran de Castellcir (1113-20) comencen a fer donacions al monestir de l’Estany, entre elles l’alt domini del castell de Castellcir. El monestir de l’Estany des del segle XII tenia el domini eminent del castell i els Castellcir reconeixien vassallatge al monestir i li pagaven un tribut anyal, però el domini útil i la possessió la continuaven tenint els membres del llinatge. També van cedir masos i terres al monestir de l’Estany, cosa que féu que el monestir esdevingués el propietari més gran del terme.
Els Castellcir foren famosos per la seva bel·licositat. El 1249 el rei Jaume II assetjà i prengué el castell de Castellcir a causa de les malvestats comeses pel seu senyor, Gilabert de Castellcir, que també fou excomunicat per Roma per haver mort un canonge i un capellà. En això sembla que es basa una llegenda local, encara viva, que explica que l’antiga església parroquial de Sant Andreu es trobava al turó de Vilacís, a les envistes del castell; el seu capellà fou mort per un tret de ballesta disparat pel senyor des del castell, i per això fou castigat a edificar una nova església en un lloc no visible des del castell.
La línia dels Castellcir es va extingir el 1348 en morir tots els seus membres, llevat de la noia Alamanda, en la terrible Pesta Negra.
El 1363 el rei va vendre a carta de gràcia la jurisdicció i el terme de Castellcir a Guilabert de Centelles i el 1383 ho va fer a Pere de Planella, de la famosa família dels Planella de Mora. Els Planella el posseïren fins els temps moderns, transformats després en comtes de Ller, barons de Granera i marquesos de Castellbell. (APF)
Castell
Planta del castell i de la capella de Sant Martí de la Roca.
M. Anglada
A l’esplanada que hi ha al cim de la roca on es bastí el castell, la qual té una longitud d’uns 100 m i una amplada no gaire superior als 10 m, hi ha diverses construccions fetes també en èpoques diverses. Les més antigues són les situades a la part central (tenen una longitud d’uns 38 m) i també una que hi havia a l’extrem sud-oest i algunes de les de l’extrem nord-est, properes per tant a la capella. Els murs originals de la major part d’aquests edificis, llevat els de la sala principal, només es conserven en una alçada força reduïda. (JBM)
Entrada lateral a la torre o nucli central del castell.
M. Anglada
El cos principal d’aquesta sala central té una planta rectangular (fa 4 m per 7,8 m) i és cobert amb una volta molt ben construïda, de canó, que recolza sobre uns murs laterals que fan 1,35 cm de gruix. La portalada, acabada amb un arc de mig punt format per 13 dovelles (resseguides per un segon arc fals), és situada a la façana nord-oest. És l’únic accés al castell; davant seu comença una ampla escalinata. A la paret oposada a la de la porta, a la sala, hi ha tres espitlleres que donen al cingle. A cada mur lateral d’aquest cos principal hi ha sengles portals que permetien d’accedir a les altres dependències. (MAB)
A la banda nord-est hi devia haver una sala d’uns 9 m de llarg. De les parets originals, actualment, gairebé no se’n conserva res, llevat d’alguns fragments de mur (continuació sense interrupció dels de la sala central); a l’extrem del mur nord, a prop del cos central, hi ha una sagetera.
Al costat sud-oest de la sala central hi havia una altra cambra de 10 m de llarg que incloïa una cisterna, segurament afegida en un moment posterior. Tota la part inferior del mur, uns 2,3 m, és de l’època original, la mateixa en què es féu la sala adjacent. A continuació, més cap al sud-oest, hi ha quatre dependències de mides diverses. Els murs són fets amb carreus escairats, com la resta, bé que només es conserven en una alçada molt reduïda.
A l’extrem sud-oest de la penya del castell hi ha un mur transversal de tancament que fa 70 cm d’ample; hi devia haver una espècie de bestorre. A l’altre extrem de la roca, la paret est de l’església i una paret que hi ha 3 m més enllà d’aquest mur poden ésser també de l’època original, o potser fins i tot anteriors; cal dir així mateix que són molt gruixudes (145 cm). En aquest sector, arran de terra, hom encara pot veure alguns altres murs també antics.
Els carreus de totes les construccions fetes en un moment inicial són ben escairats i tenen aproximadament 25 cm d’alt per 35 cm de llarg.
Aquest conjunt d’edificis pot ésser datat o bé al final del segle XII o bé ja, més aviat, al segle XIII. Al seu costat, els murs que s’alcen sobre la nau central, damunt les parets de la sala del sud-oest i els de gairebé tot l’edifici del nord-est són posteriors. També són d’una etapa posterior unes muralles que hi ha en un nivell molt inferior al sud-oest; devien ésser part d’un segon recinte. Actualment, aquest espectacular castell es troba en bastant mal estat de conservació, tot i que encara era habitat fa uns 30 anys. (JBM)
Bibliografia
- Els castells catalans, II, 1969, pàgs. 202-212
- Pladevall, 1979
- Pladevall, 1991, pàgs. 111-112