Situació
Vista de llevant de la capçalera de l’església, de la qual resta només un dels tres absis primitius.
J. Tous
L’antiga església parroquial de Sant Andreu de Castellcir és al marge esquerre de la riera de Castellcir o de Tenes, a la falda de la serra de Roca-sitjana, a uns 690 m d’altitud sobre el nivell de la mar. És emplaçada al costat del cementiri i antiga rectoria de Castellcir, avui dia convertida en un mas.
Mapa: L37-14(364). Situació: 31TDG304237.
S’hi va des de Castellterçol, d’on surt una carretera cap al nou poble de Castellcir. A la sortida d’aquest pel carrer de l’Amargura, més al nord, cal agafar la pista que condueix a Sant Andreu; després de travessar la riera hi ha aproximadament un quilòmetre de camí. (MAB)
Història
L’antiga parroquial de Castellcir és documentada des de l’any 939, quan la seva església, que ja feia temps que existia, fou supeditada o vinculada a la de Santa Maria de Moià, amb motiu de la consagració d’aquesta església. Aquesta subjecció fou, però, passatgera. Consta ja com a parròquia de ple dret el 1011, quan s’esmenta, en la primitiva documentació de Sant Benet de Bages, un alou situat en la seva parròquia.
Al voltant de l’any 1030, Gerard i Ermessenda, senyors del lloc, van erigir una nova església, que fou consagrada el 8 de gener del 1032 pel bisbe i abat Oliba. Aquest edifici, que és entre els edificis romànics més vells de la comarca, subsisteix encara en gran part dintre l’església actual, transformada al llarg dels segles.
Era inicialment de tres naus i tres absis, dedicats a sant Andreu, sant Joan i sant Jaume. Tenia un cimbori amb el campanar al damunt, fet que el convertiria, si fos d’abans del 1032, en un dels edificis més singulars del país. Al segle XII es va afegir un cor alt sostingut per columnes amb capitells treballats, mutilat més tardanament.
La consueta parroquial de Castellcir documenta la majoria de reformes o mutilacions fetes a l’església original. Així, consta que entre els anys 1617 i 1621 “els parroquians tragueren el cimbori i les campanes del dit lloc i les posaren en unes bigues al fossar o cementiri, on estigueren alguns anys, i després feren el campanar, on són avui; i abaixaren la nau del mig dotze o tretze pams, tragueren un pilar per banda i feren la sagristia”. Llegim en la mateixa consueta, un veritable historial de la parròquia, que els anys 1650 i 1651 es va reduir el cor, que arribava fins a mitja església, i que l’escala començava davant l’altar de Sant Isidre, cosa que va permetre de fer la capella del dit Sant Isidre. L’any 1760 es van convertir en ulls de bou les dues finestres en forma de creu amb què acabaven les naus laterals. Finalment, el 1888 es va alçar de 15 pams la volta de sobre el presbiteri, i l’altar major, on es feren grades, de 4 pams; es va recular l’altar 14 pams, el qual s’aferrà a la paret, i es recularen les grades del presbiteri allargant 10 pams el pla de l’església.
El resultat de totes aquestes reformes fou la mutilació substancial de la primitiva església de planta basilical, de la qual resten només les parets perimetrals amagades sota el morter modern i una única absidiola. Hom mutilà l’absis major per a fer un gran presbiteri i el que ocupava el lloc de la sagristia. També ha romàs la part del cor.
Aquesta església va deixar d’ésser el centre de la parròquia el 1962, quan es va construir la nova església a l’antic carrer de l’Amargura, ara centre del terme, que presideix una bonica imatge gòtica de Santa Maria, procedent de l’església de Sant Andreu. (APF)
Església
Planta de l’església, antigament basilical, ara molt transformada.
J. M. Masagué
És un edifici de planta basilical de tres naus molt mutilat i modificat, però que conserva encara el cos de les seves tres naus, que configuren un pla basilical, rematat a llevant per tres absis, semicirculars, amb el central més gran que els laterals. De la capçalera primitiva es conserva només l’absidiola nord, ornamentada exteriorment amb un fris d’arcuacions sota el ràfec, agrupades en sèries de dues arcuacions entre lesenes. Del segle XII resta una part d’una tribuna d’un cor que era suportada per sis columnes amb capitells d’idèntica ornamentació. Les bases d’aquestes columnes resten colgades en el paviment de l’església. La situació d’aquests elements, a l’interior de l’església, suportant un cor, resulta anòmala per la seva època, on només tindria els paral·lels de les tribunes monàstica i canònica de Sant Miquel de Cuixà, i de Santa Maria de Serrabona. Per això sembla molt raonable la hipòtesi de Mn. Gudiol que es tractés d’un porxo, o atri, com el de l’església de Sant Martí de Riudeperes, traslladat al segle passat a l’interior de l’església. No és vàlida, en canvi, la seva hipòtesi, reflectida en el plànol de J. Puig i Cadafalch, que l’església fos un tram més curta.
Seccions longitudinal i transversal d’aquesta interessant església.
J. M. Masagué
Les naus són cobertes amb volta de canó seguit a dues alçades, de curvatura una mica rebaixada, mentre que les absidioles són cobertes amb volta de quart d’esfera amb arcs en gradació. Els arcs i les pilastres de la tribuna del cor són de carreus grossos. En les arrencades dels arcs en gradació que corresponen a les absidioles hi ha àbacs escacats. L’aparell és ocult per les enguixades i els arrebossats, però s’entreveuen els petits carreus amb junts molt gruixuts de morter de calç; les cantonades són de carreus grossos.
Ens trobem, doncs, davant d’una obra característica de l’arquitectura del segle XI, que per la seva tipologia de pla basilical, amb voltes, sense reforç d’arcs torals, que només apareixen a la nau sud, es pot emparentar amb altres obres d’aquest segle com l’església de Sant Vicenç de Malla, tipologia que serà molt escassament emprada en els territoris d’influència de l’escola osonenca. (MAB)
Capitell
Columnes i capitells que sostenen la tribuna o cor d’aquesta antiga església parroquial.
M. Anglada
A l’interior de l’actual església de Castellcir es conserven en bon estat uns capitells sobre columnes corresponents a l’antic atri. El fet que siguin dins el temple, causa d’una restauració del segle passat, explicaria que les cares d’alguns capitells estiguin tapades, mentre que altres, sense treballar, restin al descobert.
Tots ells són cúbics i fan 30 cm d’amplada × 30 cm d’altura. Tenen per astràgal una estreta cinta llisa i l’àbac gairebé ha desaparegut. La cistella és l’única part decorada amb fulles lanceolades i caulicles. Aquestes fulles, de factura senzilla, es troben en el registre inferior i en els angles; la resta del tambor es reparteix entre unes tiges planes i solcades, que s’enlairen per la cara del capitell i s’enrotllen en volutes, i unes línies obliqües centrals que recorden els nervis foliacis. Només en un angle d’un dels capitells trobem una flor de quatre pètals sobre fons llis.
La composició es basa en uns paràmetres coneguts per tots els escultors romànics. És una interpretació desnaturalitzada del capitell corinti clàssic que combina els motius vegetals del registre inferior amb fulles i volutes del pis superior. Els escultors han procurat aprofitar tota la superfície i cenyir-se a una simetria, gairebé aconseguida. Així, doncs, no tots els capitells tenen la mateixa alçada dels caulicles ni de les fulles, ni una execució semblant, la qual cosa prova que l’artífex d’aquesta obra és un taller local format per escultors de diversa qualitat.
Les volutes, reduïdes a simples espirals aplanades, ens recorden alguns capitells de Serrabona, del Museu Diocesà d’Urgell, un relleu del Museu d’Art de Girona(*). El quadrifoli també apareix a les impostes de la tribuna rossellonesa(*) i la fulla lanceolada ens fa pensar en un capitell de Sant Pere de Madrona(*). Són exemples, llunyans entre si, que poden datar-se entre la meitat del segle XII i la meitat del XIII. Per tant, més que establir una relació directa amb algun centre, el taller de Castellcir utilitzà elements i fórmules generals en l’escultura romànica del moment. Quan la historiografia es refereix a l’escultura de Castellcir, esmenta l’existència a dins del temple d’un atri del segle XII amb capitells d’ornamentació vegetal (Junyent, 1975, pàg. 192; Vall, 1983, pàg. 124). La pèrdua de volum en favor d’un relleu més pla, la desnaturalització de les formes i la comparació amb els conjunts esmentats ens porta a situar els capitells de Castellcir entre el final del segle XII i el principi del XIII. (AAR)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Pladevall, 1970
- Pladevall, 1991, pàgs. 113-114
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 124
- Puig i Cadafalch, 1911, pàg. 133
- Whitehill, 1973, pàg. 15
Bibliografia sobre el capitell
- Puig i Cadafalch, 1911, pàgs. 133-134
- Junyent, 1968, pàg. 33
- Junyent, 1975, pàg. 192
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 124