Situació
Interior de la nau de l’església, actualment en un lamentable estat d’abandó.
ECSA - A. Roura
Les restes d’aquesta església, que havia estat la parròquia de la vila d’Arles, es troben integrades dins una casa particular (casa A. Asais), situada uns 20 m al nord-est de l’actual parròquia i antic monestir de Santa Maria d’Arles, a la plaça de l’Església. No són visibles des de l’exterior. (PP)
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 27′ 28″ N - Long. 2° 38′ 11″ E.
Història
El primer esment d’aquesta església es troba en la seva acta de consagració, de l’any 993, que també és la de Sant Martí de Cortsaví, que es consagrà el mateix dia. El 19 de novembre de l’any 993 el bisbe Berenguer d’Elna acudí a la vila de Riuferrer per tal de consagrar les esglésies de Sant Esteve i Sant Martí, edificades ja feia una generació. Els veïns els cediren un cementiri de trenta passes al seu voltant i el bisbe les subjectà a la seu d’Elna. Seguidament es van descriure les afrontacions d’ambdues parròquies. Aquest document presenta força interrogants i podria ser apòcrif.
Sant Esteve fou la parròquia de la vila d’Arles i estigué subjecta al monestir de Santa Maria d’Arles des d’abans del 1011, moment en què en una butlla el papa Sergi IV confirmà a l’esmentada abadia la possessió, entre altres béns, de l’església de Sant Esteve. L’11 de novembre de l’any 1159 el bisbe Artau d’Elna, en el transcurs d’una visita pastoral al Vallespir, anà a Arles, la consagrà de nou, li reconegué els límits parroquials i manà que estigués subjecta a la seu d’Elna i al monestir d’Arles. Els límits descrits són gairebé els mateixos que els de la consagració del 993, quan es van establir conjuntament els termes parroquials de Sant Esteve d’Arles i Sant Martí de Cortsaví. En l’acta del 1159 també es confirmà la dotació de l’església. Sant Esteve d’Arles fou la parròquia de la vila o poble d’Arles (els masos del terme depenien de Sant Salvador d’Arles) fins a la Revolució Francesa. Després fou venuda com a “bé nacional”. (CPO)
Església
Aquesta església correspon segurament a l’edifici que consagrà el bisbe Artau d’Elna l’any 1159. A l’origen, constava d’una nau capçada per un absis semicircular i coberta per una volta de canó. Subsisteix encara la nau única, privada de la capçalera, que ha desaparegut. La nau és coberta amb una volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral. Els murs de la nau són resseguits per arcs formers adossats. (PP)
Bibliografia
- Monsalvatje, 1913, vol. 23, pàg. 52 i ap. VI, pàgs. 361-362
- Ordeig, 1994, vol. I(II), doc. 110, pàgs. 259-260