Sant Quintí dels Banys d’Arles

Situació

L’antiga església parroquial de Sant Quintí, avui desapareguda, era situada vora les termes romanes bastides al segle II dC, a l’actual poble dels Banys d’Arles, emplaçat a la riba dreta del Tec. (PP)

Història

Dins el recinte de les antigues termes romanes o banys d’Arles, que donaren nom a l’actual municipi, fou fundat i erigit vers el 778 el monestir de Santa Maria de Vallespir (després d’Arles) per Castellà, hispà emigrat a aquelles terres de l’altra banda dels Pirineus a causa de les incursions sarraïnes. L’abadia de Santa Maria disposà d’una església pròpia, però per tal d’atendre les necessitats d’una població creixent que s’anava establint al voltant del cenobi, hom erigí una església a l’indret dels Banys, dedicada a sant Quintí. Una de les primeres mencions documentals d’aquest temple data de l’any 869, en un precepte del rei Carles el Calb atorgat en favor de l’abadia d’Arles, pel qual li confirmava, entre d’altres propietats, la cella Sancti Quintini martyris cum balneis omnique integritate; posteriorment, la possessió d’aquesta església per part de l’abadia d’Arles li fou confirmada pels preceptes de Lluís el Tartamut i Carloman, datats respectivament els anys 878 i 881.

L’església de Sant Quintí adquirí la categoria de parròquia dels Banys d’Arles segurament en el mateix moment que el monestir de Santa Maria fou traslladat per l’abat Sunifred en un indret proper, vora el Tec, dit Arles.

Sembla que el culte a sant Quintí, màrtir, constituïa la cristianització d’un antic culte pagà en aquest indret —anterior a la construcció d’aquesta església-, del qual són testimoni unes laminetes de plom (exvots) amb incripcions descobertes l’any 1845 dins la font calda dita “lo Gros Escaldador”. Aquestes inscripcions van ser escrites amb caràcters llatins, tot i que també contenen algunes lletres gregues, i el seu contingut consta d’invocacions a diversos déus menors, entre els quals destaquen les Kantae Niskae (“Verges brillants”), que eren nimfes de les fonts “amb poders per a guarir malalts”; l’estudi d’aquestes laminetes ha estat essencial per a desxifrar i conèixer la llengua preromana d’aquests territoris de la Gàl·lia Narbonesa, car algunes contenen mots que no són escrits en llatí, sinó en una llengua més antiga.

L’església de Sant Quintí, que ja havia estat consagrada segurament al segle X, rebé una nova consagració el 3 de setembre de l’any 1061 per part del bisbe Artau d’Elna, segurament després de les obres de remodelació que s’havien fet a l’edifici durant els primers decennis del segle XI. Posteriorment, al segle XIV, tornà a ser objecte de noves reformes.

Al segon quart del segle XIII, l’any 1237, Nunó Sanç, senyor del Rosselló, comprà a l’abat d’Arles la vila dels Banys, excepte l’església de Sancti Quintini amb els seus delmes, primícies i possessions. A la darreria d’aquesta centúria, en la relació de parròquies i esglésies que satisferen la dècima papal recaptada a la diòcesi d’Elna els anys 1279 i 1280, consta que el rector de Balneis pagà la quantitat de 20 sous ambdós anys.

Malauradament, no es disposa fins avui dia d’altres referències històriques documentals del passat medieval d’aquesta església. Probablement, amb el transcurs dels segles, l’edifici es devia anar degradant i ja no disposava de les condicions adequades per als serveis de culte i, a més, degué restar massa reduït per a una població cada cop més nombrosa; així, a la darreria del segle XIX, fou construïda una nova església parroquial d’estil neomedievalitzant al poble dels Banys d’Arles, també dedicada a sant Quintí, mentre que l’antiga església fou venuda als propietaris de les termes i destinada a garatge. Després de ser inscrita en l’inventari dels Monuments Històrics l’any 1927, dos anys més tard, el 1929, aquesta inscripció fou anul·lada a petició dels propietaris, els quals la van fer enderrocar el 1932 per construir al seu lloc les cambres d’un hotel termal.

A pesar de la seva destrucció, hom coneix l’estructura de l’antiga església de Sant Quintí gràcies a les plantes i fotografies fetes l’any 1910 per l’arquitecte Lucien Sallez, i sobretot pels dibuixos i les plantes fetes per l’arquitecte Jean-Paul Fourquin i el seu fill Paul-Alain l’any 1917. Amb anterioritat, el comandant Ratheau havia presentat un estudi sobre aquesta església en el Congrès archéologique, celebrat a París el 1868.

A l’interior de l’actual parròquia de Sant Quintí dels Banys d’Arles es conserva —procedent de l’antiga església desapareguda— una imatge de la Mare de Déu de tradició romànica, per bé que per la factura correspongui possiblement al segle XIV. Es tracta d’una talla policromada que fa 70 cm d’alçada, venerada amb el títol de Nostra Senyora de Vida. (PP)

Església

Planta de l’església, aixecada el 1917 per J.P. Fourquin, i restitució de la planta primitiva dels segles IX i XI, segons l’estudi que en feu P. Ponsich (1954-55).

De resultes de la rica documentació sobre l’antic temple de Sant Quintí dels Banys d’Arles que s’acaba de mencionar, hom dedueix que, a l’origen, es tractava d’una església preromànica de planta basilical, de tres naus, tot i que les laterals eren desiguals entre elles, essent més ample la del costat nord. La nau central acabava a llevant amb un absis de planta de ferradura. A l’interior, la nau central era coberta amb volta de canó de mig punt que recolzava sobre arcs torals, i les naus laterals també eren cobertes amb una volta de les mateixes característiques. Tot l’edifici disposava d’una única teulada de dos vessants.

Entre l’arc triomfal i el primer arc toral de la nau hi havia un transsepte elevat cobert amb volta de canó perpendicular a l’eix de la nau que il·luminava l’interior de l’església mitjançant tres finestres. La porta, oberta probablement a la façana de ponent, havia estat refeta el 1745, data inscrita damunt de la llinda.

La construcció de les voltes de la nau central i de les laterals podria correspondre a la consagració de l’any 1061, car amb anterioritat devia ser coberta amb encavallades de fusta; així mateix, podrien haver estat fetes les finestres de doble esqueixada i el campanar de base quadrada adossat a la nau lateral sud; cal dir que qualsevol d’aquestes noves construccions foren suposadament obrades al segle XI ja dins l’estil romànic; ens movem, per tant, en el terreny de les hipòtesis, ja que avui és impossible de saber-ho amb certesa.

Més tard, probablement a l’inici del segle XIV, amb la finalitat d’eixamplar l’espai interior de l’església, s’obriren dos grans arcs a una banda i l’altra de la nau principal, de manera que es convertí en un edifici de nau única. (PP)

La tipologia de l’església de Sant Quintí, de tres naus amb un sol absis i transsepte elevat, és molt singular dins el context de l’arquitectura medieval catalana, tant pel seu transsepte elevat (Adell, 1982, vol. 1, núm. 7, pàgs. 405-423), com per la presència d’un sol absis, fet que ens evoca edificis del segle XI com Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb (vegeu el volum XVII d’aquesta col·lecció, pàgs. 273-275), on, amb una estructura diferent, es repeteix l’absis únic en un edifici de tres naus.

Tot i la seva excepcionalitat, la presència de l’absis únic en un cos basilical es repeteix en obres hispàniques del segle X o anteriors, com San Cebrián de Marote o Santa María de Quintanilla de las Viñas, o en obres italianes que segueixen una antiga tradició arquitectònica, que a Catalunya no tindrà gaire difusió. (JAA)

Bibliografia

• Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 303-304
• Rius, 1946, vol. I, pàgs. 39 i 49
• Ponsich, 1954-55, pàgs. 69-99
• Cazes, 1975, pàgs. 3-6 i 1990, pàg. 15