Fa l’aparició en el panorama industrial català de bracet amb Ramon Monroig –vegeu més endavant–, de qui era soci. Tots dos guanyaren la medalla d’argent a l’exposició industrial de Madrid del 1841 per unes mostres de clorur de calç.
Però després d’aquesta experiència, ell i Monroig entraren en la fabricació d’àcids. Monroig canvià aviat d’opinió, se’n separà amicalment –tot sembla indicar-ho– i s’instal·là pel seu compte, tot dedicant-se a matèries tintòries.
Subirá posà la fàbrica al carrer de Feman-dina, al barri del Raval, xamfrà del que era aleshores el carrer de Ponent i que ara es diu de Joaquim Costa. Ocupà, precisament, les restes del que fou el palau del duc de Femandina, que donà nom al carrer, després d’una petita deformació (vegeu Balaguer, V., Las calles de Barcelona).
El 1845, segons consta per la seva aportació a l’exposició de Madrid d’aquest any, Subirá fabricava àcid sulfúric, nitrat de plom, amoníac, sulfat de sosa, àcid nítric i àcid muriàtic (clorhídric).
El 1849 fou un dels comissionats catalans que se n’anà a Madrid a discutir el nou aranzel. Tenia la ploma fàcil i fou l’encarregat de redactar la major part dels escrits de la Comissió i reclamar, sempre que es tractava de la seva especialitat, els productes químics. Amb motiu de l’exposició del 1860, a Barcelona, el redactor –Francisco de Orellana– li agraí públicament l’assessorament rebut en aquest capítol. La crítica molt favorable que mereix la mostra del seu antic soci, Monroig, demostra que les relacions devien ser bones.
Subirá morí el 1866 i la fàbrica desaparegué amb ell.