Fins a mitjan segle XIX, totes les matèries tintòries tenien un origen vegetal, animal, mineral o eren productes d’elements químics bàsics. No existien els colors de síntesi, els fets al laboratori, producte d’una reacció química. Els primers industrials de la química treien el màxim partit dels colors naturals que es trobaven a la naturalesa, els afinaven i els aplicaven.
L’aparició dels colorants artificials, producte de síntesi, provocà una autèntica revolució industrial. L’oferta dels naturals estava limitada per la planta, l’animal o el mineral que el proporcionava. Es tractava molt sovint de plantes o animals de països llunyans o d’elements no fàcils d’obtenir. És cert que amb els anys s’anaven incorporant nous elements de color, però aquesta diversificació de les fonts produïa un increment dels procediments per a obtenir el color i augmentava la complexitat industrial.
El color artificial, en canvi, procedeix del quitrà, un subproducte de la destil·lació del carbó per a produir gas per a l’enllumenat. El carbó era molt abundant i el quitrà, un element amb poca utilitat fins aleshores, també ho era.
El pare dels colorants artificials fou el químic alemany Runge, el qual trobà anilina i fenol en el quitrà. Però el primer colorant artificial fou produït el 1856 en un laboratori britànic per un químic de 18 anys, Perkins, d’una manera fortuïta, quan intentava fer la síntesis de la quinina. En va sortir el violat d’anilina.
Dos anys més tard, un químic de Lió, Verguin, descobrí un color roig extraordinari, procedent de la mateixa anilina, el qual anomenà fucsina. Es va vendre la patent d’invenció a uns tintorers de la seva ciutat, els germans Renart. Després van anar apareixent altres colors, tots ells de gran qualitat. La seva oferta industrial començarà a arraconar els colorants naturals.
Geogràficament, els colorants artificials nasqueren al voltant de les grans ciutats del sud d’Alemanya, de la regió francesa de Lió i de la zona nord de Suïssa, que tenien una gran tradició d’indústria tèxtil i de tintorers. Els britànics també participaren de la trobada, ja que eren enginyers d’aquell país els qui fabricaven el gas procedent de l’hulla a Alemanya.
En tot cas, les grans empreses químiques actuals es troben concentrades en aquesta zona i el seu origen es troba estretament vinculat als colorants artificials. La història, a vegades, té un pes decisiu sobre els fets econòmics. És el cas de les grans empreses químiques. Les lletres BASF signifiquen Badische Anilin & Soda Fabrik. AGFA vol dir Actien Gesellschaft Für Anilin Fabrikation. El nom complet de la Bayer és Fàbrica de Color Bayer. La futura Hoechst –nom d’una població prop de Frankfurt– porta també la paraula color en el seu primer nom. El mateix podríem dir de les grans empreses químiques suïsses: Cari Geigy començà el 1859 produint la fucsina; Edouard Sandoz crearà una fàbrica de colorants, el 1886, a Basilea.
Els clients d’aquests industrials eren els estampadors i els tintorers. Com era lògic, l’oferta de colors artificials s’apropà a la font de la demanda. I per això vingueren a Catalunya. Perquè aquí hi havia una indústria tèxtil que estava interessada en els seus productes.
L’any 1884 la casa alemanya Bayer ja tenia un representant a Barcelona que venia els seus colors d’anilina. I l’any 1901, ja hi havia a Barcelona representants de les següents cases estrangeres que venien colorants artificials:
- AGFA al carrer de Casp, núm. 89, establerta l’any 1900 però abans representada pels fills de Manuel Mas.
- Bayer a la rambla de Catalunya, núm. 43.
- Leopold Cassella, de Frankfurt, una de les empreses que creà la futura Hoechst, representada per Felip Küpfer, al carrer del Bruc, núm. 66.
- BASF, representada per Sixte Quintana, a la ronda de Sant Pere, núm. 16.
Els colors artificials alemanys provocaren l’ensorrada dels conreus de la roja tintòria, que eren especialment importants a la Provença. Ara hauran de passar a les plantes aromàtiques, útils per a la indústria de la perfumeria. I la desaparició del comerç d’anyil, que els britànics importaven de les seves plantacions de l’índia.
En el cas de Catalunya, la primera referència que hem trobat de l’aplicació de 1’anilina és del 1863 i esmenta una peça típica de la indumentària catalana: la barretina.
"La moda ha invadido un campo que hasta ahora le había sido vedado, el de las “barretinas” que usan nuestros montañeses. Estas que por lo general son de color de escarlata o de un morado oscuro, han sido substituidas en algunos puntos de Cataluña por otras de igual forma, pero de color Magenta, esto es, de ese brillante color morado-carmesí, que se obtiene con la anilina o la fucsina." (Diario de Barcelona, març del 1863, pàg. 3 199).