La Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics

La Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics.

La Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics no era espanyola sinó suïssa per l’origen del seu capital. El grup promotor fou la Société d’Entreprises Elèctriques, amb domicili a Ginebra. L’empresa es constituí a Madrid el 19 de novembre de 1897, amb un capital d’un milió de pessetes.

L’objectiu primer de l’empresa era l’aprofitament de la tecnologia pròpia en el sector dels forns elèctrics. En aquell moment, el producte de forn elèctric més rendible era el carbur de calci, base del gas acetilè. D’aquí el nom de “carburs metàl·lics” de l’empresa.

La primera planta es farà a Catalunya. El 1899 van comprar una concessió per a fer un salt d’aigua al Canal Industrial de Berga, acabat de construir, i allí instal·laran la seva primera fàbrica de carburs.

La segona serà la de Corcubión (província de la Corunya), en prendre el control l’any 1906 de la Hidroeléctrica del Pindó a una societat creada al final del segle per l’enginyer francès Saunier, director de la fàbrica de gas de la Corunya, i que tenia un embassament i salt d’aigua al riu Jallas.

El 1910 i vist el declivi de l’enllumenat per acetilè, Carburs Metàl·lics inicià una diversificació, tenint en compte les noves possibilitats dels forns elèctrics i de l’acetilè. Començà la producció de gasos, oxigen i acetilè dissolt, amb la instal·lació d’una fàbrica a Barcelona –carrer d’Ausiàs Marc, xamfrà Sardenya– i una altra a València. Una de les aplicacions industrials de l’acetilè és la soldadura autògena. De l’electroquímica passarà a l’electrometal·lúrgica i a la fabricació de ferroaliatges. La seva producció anual era de 9 500 tones de carbur de calci i 2 000 de ferroaliatges.

El domicili social ja era a Barcelona, al passeig de Gràcia, núm. 30.

El grup suís va prendre el control d’Oxígeno Industrial SA, una empresa de Madrid i el 50% del capital de Fuerzas Motrices de Covadonga, concessionària d’un salt sobre el riu Dovra.

La titularitat estrangera fa que siguin poc conegudes les dades comptables i financeres durant tots aquells primers anys. Durant els anys de la guerra europea repartí un 6% de dividend.

Anunci publicat a l'Anuari 1923. L’any 1927 la Societat Anònima Amús-Garí encapçalà un grup financer que comprà les accions del grup suís.

L’any 1927, en plena onada nacionalitzadora d’empreses estrangeres promoguda per la dictadura del general Primo de Rivera, el grup suís va vendre la societat a un grup bancari, dominat per catalans. El 18 de novembre d’aquell any el capital va ser ampliat de 2 a 10 milions de pessetes. Nou d’aquests deu milions foren subscrits per les següents entitats financeres: SA. Amús-Garí, Banc Hispano-Colonial, Banc Urquijo Català, Banca Marsans i Banco Mercantil de Santander

El paper de l’Amús-Garí va ser decisiu en l’operació. Era el més important dels bancs catalans, especialitzat en la col·locació de valors a Borsa, igual que la Banca Marsans. La seva feina era promoure i llançar títols a un actiu mercat de capitals barceloní, controlat per l’Associació del Mercat Lliure de Valors, que els banquers d’aquesta corda dominaven. El vell Banc Hispano-Colonial, creat pel primer Marquès de Comillas, seguia sovint els seus competidors, més agressius que ell aleshores. L’Hispano-Colonial havia estat més banc de negocis, que mantenia en cartera una important participació de les empreses industrials, mentre que els bancs de valors tendien a vendre-les entre la seva clientela i a quedar-se’n només una participació petita i en tot cas minoritària. El Banc Urquijo Català era un filial de l’Urquijo madrileny, però tenia una forta autonomia dintre de Catalunya. El Banco Mercantil de Santander era una entitat local càntabra, que serà absorbida el 1945 pel seu col·lega el Banc de Santander.

Fàbriques de Carburs Metàl·lics (1928).

El primer president de Carburs Metàl·lics després de la seva compra pel grup bancari serà el president de l’Amús-Garí, Juan Antonio Gamazo y Abarca.

La nova etapa forçarà l’expansió de la societat. Es comprarà la fàbrica de carbur d’Arca-de, a Galícia, i s’ampliaran les de Berga i Corcubión. La societat desenvoluparà decididament el seu potencial hidroelèctric, destinat als seus forns, però també a la venda i distribució per a enllumenat a Galícia.

El 1930 es va prendre el control de la SA Eléctrica del Jallas, a la mateixa conca on tenia el salt del Pindó, i incrementà la seva producció hidroelèctrica.

Carburs Metàl·lics: resultats 1929-1940; capital, 1897-1940.

Després de la guerra civil, quan Carburs Metàl·lics celebrà els seus 50 anys d’existència (1947), tenien fàbriques de gasos industrials a Barcelona, Madrid, València, Còrdova, Sevilla, Granada, Vitòria, Pamplona, la Corunya, Las Palmas, Berga i Corcubión. A través de societats controlades, a Palma de Mallorca, Cartagena i Valladolid. Com a empresa hidroelèctrica, Electra del Jallas té més de 7 000 abonats a la zona litoral gallega, mentre que la Hidroeléctrica del Pindo es fa càrrec de noves concessions de salts a Galícia i Astúries.

Els bancs que havien promogut la compra de Carburs el 1927 van ser tots ells absorbits en els anys de postguerra: l’Amús-Garí pel Banc Espanyol de Crèdit, la Banca Marsans i l’Hispano-Colonial pel Banc Central, l’Urquijo Català pel Banc Hispano-Americà i el Mercantil de Santander pel Banc de Santander. Aquestes operacions permetran als quatre bancs espanyols de mantenir o augmentar posicions en una empresa important i rendible. Les accions de Carburs Metàl·lics cotitzen a la Borsa de Barcelona i tenen un mercat molt ampli. Com a successor de l’Amús-Garí, el Banc Espanyol de Crèdit té la participació més important.

El 1982 entrà en el capital l’empresa nord-americana Air Products amb una participació del 15%, que s’ampliarà fins prop del 25% uns anys més tard. El 1990 el Banc de Santander vendrà les seves accions a la Corporació Banesto –una filial del Banc Espanyol de Crèdit–, que així serà titular d’un altre 25%.