L’any 1880 l’estat espanyol va importar 557 000 hectòlitres d’aiguardent. Aquestes són les xifres oficials i resulten sorprenents per a un país que té molt vi i en el qual l’aiguardent havia estat un dels principals productes d’exportació durant el segle XIX.
La Societat Folch i Albiñana fou la primera a establir una fàbrica d’alcohol que després s’expandirà a la fabricació de gel artificial i de farina. (Barcelona Artística e Industrial, 1913).
L’explicació que donaren els fabricants d’alcohols és que en l’epígraf aiguardent dels aranzels de duanes figuraven tota mena d’alcohols. Que per a ells l’aiguardent era l’esperit de vi, mentre que el que s’importava era l’alcohol o esperit procedent de la patata o del blat de moro. Aquest, procedia sobretot d’Alemanya i era utilitzat per a millorar el grau dels vins espanyols.
Aquesta situació, segons un fulletó, “había de excitar el espíritu industrial de los catalanes. A la casa de los señores Folch, Albiñana y Compañía corresponde la gloria de haber establecido una fábrica de alcoholes con todos los adelantos que requiere esta industria, creando un nuevo germen de riqueza en nuestro país”.
La societat Folch, Albiñana i Companyia es devia constituir per a fer la fàbrica d’alcohol, ja que no en consta l’existència abans del 1879. Els dos socis principals viatjaren per Europa, visitaren les principals fàbriques d’alcohol, i importaren la maquinària necessària per a repetir a Barcelona l’experiència exterior. La instal·lació es va fer al núm. 27 del passeig de la Duana, actualment passeig del Marquès de l’Argentera.
La duana era l’edifici destinat després al Govern Civil i el passeig de la Duana era el que enllaçava la plaça de Palau amb el parc de la Ciutadella.
L’alcohol s’obté per la fermentació dels sucres d’algunes plantes. Alemanya, que era aleshores la gran productora, l’obtenia de la patata i començava a fer el canvi cap a la bleda-rave o remolatxa. A l’estat espanyol encara no s’havia introduït el cultiu industrial d’aquesta planta i l’alcohol s’obtenia del blat de moro, que venia d’Andalusia, de la pastanaga, o fins i tot de la figa de moro, que es comprava a la zona de Granada.
L’establiment industrial es traslladà aviat del passeig de la Duana al passeig del Cementiri, al Poblenou, terme de Sant Martí de Provençals. L’edifici fou destruït amb motiu de la construcció de la Vila Olímpica el 1988. El nom popular era el de ca l’Esperits, en referència a l’esperit o alcohol que s’hi fabricava, mentre que els propietaris li deien “La Joaquina”.
La fàbrica va ser construïda sota la direcció de l’enginyer M.P Kyll de Colònia. Contenia:
- Una malteria, amb dipòsits que podien emmagatzemar fins a un milió i mig de quilos de blat de moro i ordi.
- Un edifici destinat a la cocció i procés de sacarificació.
- Els cellers de fermentació.
- Un edifici per a destil·lació.
L’energia era subministrada per una màquina de vapor, sistema Corliss, de 25 cavalls de força. La fàbrica produïa prop de 7 000 litres diaris d’alcohol.
Les restes de la destil·lació produïen uns residus líquids que podien aprofitar-se com a aliment per al bestiar. Folch, Albiñana i Companyia instal·laren un estable al costat de la fàbrica amb capacitat per a 300 vedells, que s’alimentaven sobretot d’aquests residus.
Cap al 1890, Folch, Albiñana i Companyia iniciaren una altra indústria, inèdita a Catalunya i a l’estat: el gel artificial.
Fàbrica de la Societat Folch i Albiñana (Barcelona Artística e Industrial, 1913).
El gel que es consumia a Barcelona era gel natural, conservat en els pous de glaç que hi havia al voltant de Barcelona i sobretot a la zona de Castellterçol i Moià. Els pous de glaç conservaven fins a l’estiu les barres de gel, allí dipositades i separades per manyocs de palla per a impedir-ne la solidificació.
Els químics feia molts anys que havien aconseguit de fer gel, bé utilitzant líquids refrigerants, que feien baixar la temperatura ambiental, bé per l’evaporació d’un líquid, com l’amoníac o l’èter. Però una cosa era aconseguir-ho en un laboratori i una altra trobar el sistema de producció industrial. No cal dir que es veien les nombroses aplicacions del gel, des de les begudes refrescants fins a la conservació dels aliments.
A Barcelona, l’any 1878, Joan Brugués instal·là una fàbrica de gel al carrer de Lancaster amb el sistema Picter per aplicació de 1’àcid sulfurós. Però l’experiència va ser curta.
Un dels iniciadors de la indústria frigorífica moderna fou l’enginyer alemany Cari Ritter von Linde (1842-1934) amb la invenció d’unes màquines d’absorció i compressió. Per a explotarles creà la Gesellschaft für Lindes Eismaschinen –la societat per a les màquines de gel de Linde–.
Apareix aleshores en la nostra història un personatge que mereixeria una atenció especial, però que aquí apareix com a instal·lador de la primera fabrica de gel per l’empresa Folch i Albiñana. Es tracta d’Isidre Abelló i Camps (1863-1946), nascut a la Riba i resident a Terrassa, un enginyer format a la Universitat Politècnica de Reims (França). Isidre Abelló conegué i tractà Linde amb motiu dels viatges que realitzà per Europa per a ampliar els estudis i fou ell el qui importà la maquinària i dirigí la instal·lació de la primera fàbrica de gel. Després representà la casa alemanya a Barcelona i el 1922 fundà Abelló, Oxígeno-Linde SA per a la producció d’oxigen, nitrogen, aire líquid i aire comprimit segons les patents de l’inventor alemany.
Al final de segle, Folch, Albiñana i Companyia produïa gel al Poble Nou i tenia tres dipòsits a Barcelona: un al carrer de Tallers, núm. 19, un altre al carrer d’Aroles núm. 3 i un tercer al carrer de Claris, núm. 2.
L’empresa afegí una nova activitat a les que ja tenia: es dedicà a la fabricació de farines des del 1896 o 1897.
L’any 1908 morí Joaquim Folch, el primer de la família, però la societat es mantingué entre Frederic Albiñana i els fills de Joaquim Folch.
El 1916 es produeix un fet sorprenent o que pot semblar sorprenent. La Societat Folch i Albiñana es converteix en la societat anònima Mines del Priorat SA.
A les poblacions del Molar i Bellmunt –sobretot en aquesta darrera– s’explotaven mines de galena, de la qual s’extreia plom, des de l’època prehistòrica i amb més o menys continuïtat fins al segle XIX. El 1900 se’n va fer càrrec una empresa belga, domiciliada a Anvers, que fou la que vengué les concessions i el material d’explotació a la successora de Folch i Albiñana.
Mines del Priorat SA tenia tres administradors i accionistes: Joaquim Folch, fill, Frederic Albiñana i Joan Navarro i Reverter. Aquest darrer era un polític valencià, tres vegades Ministre d’Hisenda en el govern espanyol, i vice-president de l’Exposició Universal de Barcelona el 1888.
L’any 1917, Mines del Priorat SA tenia 600 treballadors a les mines Eugènia i Regia. La seva producció va anar minvant en el transcurs dels anys, però al final de la dècada dels anys seixanta tenia encara prop de 300 treballadors i produïa de 2 000 a 2 500 tones anuals de plom, el 5% de la producció espanyola. Es van tancar definitivament el 1975.
Mentrestant, es mantenia la producció a ca l’Esperits de Barcelona, limitada ara a l’alcohol industrial i al gel a nom de Folch, Germans. L’any 1921 es transformà en Fàbriques Folch SA, una empresa familiar, de la qual era president Manuel Folch i Girona, vice-president el seu germà Joaquim i secretari Albert Folch i Rusiñol. Continuà dedicada a la fabricació de gel i al lloguer de locals industrials fins a l’expropiació i l’enderrocament de l’edifici.
Bibliografia
- “La industria alcoholera en España”. Fulletó publicat per la Comisión de Fabricantes de Alcoholes de España, Barcelona 1883.