Caracteritza externament els ofidis la forma del cos i la manca d’apèndixs desenvolupats, però també la presència de parpelles soldades transparents i d’una sola filera d’escates ventrals, entre altres característiques. En la família dels colúbrids, a la qual pertany l’exemplar de serp blanca (Elaphe scalaris) de la fotografia, el cap, el tronc i la cua se succeeixen sense solució de continuïtat, mentre que en les altres famílies pot haver-hi una diferenciació de les tres regions.
Hàbitat/Xavier Moreno.
Els ofidis són rèptils escatosos, de cos anguil·liforme, totalment àpodes, amb les parpelles soldades, fixes i transparents. El cap i la cua poden ser més o menys diferenciats de la resta del tronc, segons les famílies o les espècies.
El grup inclou unes 2700 espècies, esteses quasi arreu del món, amb una radiació adaptativa molt marcada que els permet d’ocupar tots els medis: terrestre, arbori, amfibi i, fins i tot, marí. La seva mida és també molt variada, des de pocs centímetres fins a 8 o 9 m de longitud. La morfologia i l’anatomia d’aquests animals són altament modificades i especialitzades; no tenen ni membres ni, en general, cintures (alguns tenen restes de cintura pelviana), ni estèrnum, oïda mitjana, timpà o orifici auditiu. Les vísceres són extremament allargades seguint la forma general del cos. Tenen el crani molt modificat i la llengua llarga, bífida i protràctil. No hi ha bufeta urinària. L’aparell copulador és doble, amb dos hemipenis, i el cos, com correspon a tots els escatosos, és cobert d’escates petites en tota la seva superfície.
Moltes de les característiques de les serps són considerades una conseqüència de llur origen a partir de saures excavadors. La caixa craniana és estesa i l’encèfal és protegit completament dins dels ossos dèrmics. Aquesta estructura constitueix un escut protector per al cervell durant el procés excavador, i també en el moment d’engolir preses grosses, i és una particularitat dels ofidis. Les peces del cap, sobretot la regió facial i especialment la mandíbula inferior, són adaptades a aquest procés engolidor i molt mòbils; en el cas de la mandíbula, les dues hemimandíbules són unides, usualment, mitjançant un lligament, no soldades; igualment, la unió de la mandíbula al crani és lligamentosa, de manera que la presa engolida pot tenir un diàmetre considerablement superior al del cos de la serp.
L’allargament del tronc redueix molts òrgans generalment parells a un de sol. L’oïda funciona mitjançant la percepció de vibracions a través del terra. L’òrgan de Jacobson dels ofidis és altament eficaç en el seu paper olfactiu. A més, algunes serps (els crotàlids) presenten receptors tèrmics facials per a la detecció de preses homeotermes. L’ull, amb parpelles soldades, els dona una mirada peculiar molt característica, que és interpretada, des d’un punt de vista antròpic, com a «fixa». La muda de la capa còrnia epidèrmica s’efectua en una sola peça, que desprenen sencera.
La columna vertebral és allargada, amb un nombre molt elevat de vèrtebres, totes molt semblants, de manera que és difícil distingir-ne les regions; pot haver-hi més de 400 vèrtebres, però sovint no n’hi ha tantes, i la majoria són de tipus dorsal, amb un nombre reduït de cervicals i una quantitat variable de vèrtebres caudals. Són vèrtebres complicades, que tenen cadascuna cinc punts de contacte amb l’anterior i, a més, amb les costelles, que són presents pràcticament a cada vèrtebra i que, per això mateix, són igualment nombroses; aquestes costelles es troben unides en la part ventral de la serp, no a l’estèrnum, que falta, sinó a l’escata ventral corresponent.
Les dues famílies d’ofidis presents a terres catalanes es poden diferenciar amb la sola observació de les característiques del cap. Els colúbrids (a dalt, cap de serp verda, Malpolon monspessulanus) el tenen més estret, sense un coll evident, cobert d’escates grosses i amb la pupil·la de l’ull generalment rodona. Els vipèrids (a baix, cap d’escurçó europeu, Vipera aspis) el tenen triangular, cobert d’escates menudes, amb el coll molt ben marcat i la pupil·la sempre vertical; d’altra banda, tenen el cos curt i robust i la cua curta i afilada.
Xavier Parellada i Antonio Bea.
Una peculiaritat d’alguns grups d’ofidis és la presència de glàndules verinoses i de dents especialitzades en injectar verí, de tipus neurotòxic i hemolític. Normalment, les serps més grosses no tenen verí i són constrictores (boids), mentre que les mitjanes o petites acostumen a presentar-ne més sovint, cosa que els facilita la captura de les preses. Les glàndules verinoses són una modificació de les glàndules salivals; les dents inoculadores del verí, un parell, connectades a les glàndules, poden presentar un solc posterior, per on flueix el verí, o ésser tubulars i actuar per injecció. Se situen al sostre de la boca, en posició anterior (proteròglifes), plegades contra el sostre en posició de repòs o en posició posterior (opistòglifes).
El desplaçament per reptació és molt característic, però no segueix un model únic; normalment aquests animals tenen uns costums molt discrets i la seva locomoció és molt ràpida i àgil. El desplaçament dels colúbrids és anguil·liforme, per ondulació de la columna vertebral; en alguns grups, aquest desplaçament es realitza amb uns punts de suport molt determinats del cos i la progressió no és lineal, sinó que deixa una sèrie de rastres paral·lels; en altres formes, la reptació deixa un rastre pràcticament continu.
Normalment, els ofidis són força termòfils, d’hibernació relativament llarga, especialment els individus més grossos. Són més sovint diürns que crepusculars o nocturns, i estrictament carnívors. Llur règim alimentari i la selecció de preses varia segons l’edat i la mida de l’animal, que menja primerament petits artròpodes i altres invertebrats, i passa, quan esdevé adult, a consumir petits vertebrats de grups diversos o animals més grossos, segons la mida.
Hi ha dues famílies d’ofidis representades als Països Catalans: els colúbrids i els vipèrids.