Àrea de distribució de la sargantana italiana (Podarcis sicula) a les Balears. Present a Menorca al principi del segle XX, recentment ha ocupat alguns illots balears, i s’ha detectat també a la Colònia de Sant Jordi de Mallorca.
IDEM, a partir de dades dels autors.
La sargantana italiana o siciliana (Podarcis sicula), es distribuïa originàriament per la península Itàlica, les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília, la costa oriental de l’Adriàtica, des d’Eslovènia fins a Montenegro, i moltes illes d’aquesta regió. Tanmateix, ha estat introduïda en diverses localitats de la costa mediterrània, des de Turquia fins a la península Ibèrica, i també en indrets força més allunyats, com el Regne Unit o els Estats Units. A la península Ibèrica s’ha trobat a la ciutat d’Almeria, a les localitats cantàbriques de Ris (Noja) i Oriñón, i a la ciutat de Lisboa. A les Balears, se’n coneix la presència des del 1905.
S’han descrit més de 90 subespècies d’aquesta sargantana, la meitat de les quals actualment no es consideren vàlides. Entre les sargantanes mediterrànies, la italiana destaca pel seu notable èxit com a espècie invasora i es considera que no té problemes de conservació.
Es tracta d’una sargantana força robusta, que pot assolir els 9 cm de cap i cos. La coloració, bé que variable, és típicament verda al dors i blanquinosa o verdosa al ventre. Cal destacar un conspicu disseny vertebral lineal o reticulat, de tonalitat fosca, i els ocels, poc o molt abundants, dels flancs, mentre que el ventre no té taques destacades. Com a trets morfològics diagnòstics cal assenyalar la carena de les escates caudals, més marcada que en la resta de sargantanes dels Països Catalans, i la presència freqüent d’un ocel blavenc als membres anteriors.
La sargantana italiana és una espècie molt adaptable, que ocupa tot tipus d’hàbitats, tant naturals com seminaturals i urbans. Les parets seques, tan característiques del paisatge menorquí, li són hàbitats especialment favorables. És fonamentalment entomòfaga, tot i que ocasionalment ingereix matèria vegetal. En condicions adients pot fer fins a 5 postes anuals, amb un màxim de 5 ous per posta. Aquests trets biològics expliquen el seu elevat potencial colonitzador.
La sargantana italiana (Podareis sicula) és capaç d’evolucionar a una velocitat inesperadament gran, tant a nivell morfològic com fisiològic, fet que posa en qüestió la validesa de la uniformitat dels rellotges moleculars.
Guillem Giner.
La forma menorquina d’aquesta sargantana es va atribuir, inicialment, a la subespècie Podarcis sicula cettii, que és la pròpia de Sardenya, però segons anàlisis genètiques de seqüenciació del DNA mitocondrial caldria assignar-la a la subespècie típica de Sicília (P. s. sicula), origen considerat avui com el més probable per a la població menorquina. En qualsevol cas, queda demostrat que és una espècie introduïda modernament a les Balears. Al final del 2009 se’n va detectar també la presència a la Colònia de Sant Jordi de Mallorca, on sembla que ha arribat amb els materials de construcció del centre d’exposicions del Parc Nacional de Cabrera, situat en aquest port. Atesa la proximitat al parc nacional i l’amenaça que podria representar per a diverses poblacions microinsulars de sargantana gimnèsica (P. lilfordi), s’han dut a termes tasques d’erradicació d’aquesta població incipient. Cal tenir en compte que a l’illot de ses Mones –unit durant un temps a la costa del port d’Addaia–, la sargantana italiana ha substituït la sargantana gimnèsica, que hi era present fins fa quinze anys. A més, alguns autors consideren que la sargantana italiana també ha contribuït a la desaparició de la sargantana gimnèsica de l’illa de Menorca.