Els Alts Forns de Catalunya, a l'Hospitalet

La Ferreria de Sant Josep, a Sants, s’extingí amb la fi del segle. Però el primer de gener de 1900 els germans Francesc i Frederic Bori inauguraren la Ferreria de Sant Josep a l’Hospitalet de Llobregat, a poca distància de l’antiga ubicació. La maquinària era la mateixa.

La nova ferreria es dedicarà sobretot a la fabricació de laminats de ferro, que s’obtenen del ferro verge, primer, i del ferro vell o ferralla, tan aviat com s’incorporà el primer forn Martin Siemens (1909). La seva importància era mitjana i feien barres de ferro de poc gruix.

El 1907 hi hagué un nou canvi de propietat. La Ferreria passà a les mans de Joan Torres i Vilanova, que tenia una fàbrica de llits metàl·lics al carrer de Còrsega de Barcelona. Torres amplià la fàbrica comprant un forn per rescalfar i un forn Martin Siemens de fusió de 14 tones, procedent de la fàbrica de la Mare de Déu del Carme, de Can Tunis. Els trens de laminatge van passar al taller del carrer de Còrsega el 1912.

Però els responsables tècnics del manteniment del forn fracassaren. L’any 1913, Torres es veié obligat a parar-lo i perdé molts diners. La conseqüència serà la venda, el 1916, a una societat que s’acabava de construir.

Alts Forns de Catalunya SA es constituí el 1916 amb el propòsit de comprar les instal·lacions de la Ferreria de Sant Josep, que era coneguda com la Farga Torres, a l’Hospitalet. L’empresa era de capital francès i depenia del grup Périer et Cie., que uns anys abans havia pres una important participació a la Banca Arnús, gràcies a la intervenció de Francesc Cambó. Aquest havia buscat un soci català per a Gonçal Arnús, nét del financer i banquer Evarist Arnús, però sense èxit, i havia anat a parar al grup francès que tenia ganes d’invertir a Catalunya.

El primer Consell d’Administració d’Alts Forns de Catalunya estava presidit per Henri Bauer, que també presidia la Banca Arnús, acompanyat per Jules Pauchet, Henri Dussaix i Enric Moya, com a Secretari. Els francesos ampliaren les instal·lacions, aprofitant l’eufòria econòmica creada amb motiu de la neutralitat espanyola durant la primera guerra europea, però les reduïren al mínim quan arribà la crisi el 1921. Tancaren aleshores el que quedava de l’antiga fàbrica de la Mare de Déu del Carme a Can Tunis i, durant un parell d’anys, es limitaren a importar ferros de Bèlgica i a vendre’ls.

Forjadors, escultura de Miquel Blai (La Ilustració Catalana, 1907).

Superada la crisi, les activitats reprengueren amb força. El 1926 s’instal·là el primer forn elèctric, al qual seguí un altre l’any següent. Es fabricaven aleshores eixos de carro i boles de ferro i s’amplià la producció a eixos de vagons de ferrocarril i forjats de tota mena. A la vetlla de la guerra civil (1936) la capacitat de producció era de 23 tones diàries amb dos forns elèctrics de 5 i 7 tones.

Amb la guerra, l’empresa fou col·lectivitzada i la seva producció incrementada, ja que es tractava de material d’interès estratègic. La producció arribà a les 100 tones diàries amb quatre forns elèctrics funcionant i 750 treballadors.

Acabada la guerra espanyola, els francesos vengueren la seva participació a Rivière SA, que havia introduït a Catalunya les tècniques de la fabricació del filferro i derivats. En les mans d’aquest grup, Alts Forns de Catalunya seguí un procés d’ampliació de la seva producció i de modernització de les seves instal·lacions. L’any 1956 fou la introductora a Espanya de l’acer rodó corrugat d’alt límit elàstic de duresa natural, que comercialitzà amb el nom de REA.

El 1965, Alts Forns de Catalunya s’acollí a l’acció concertada amb l’administració central. S’instal·laren dos forns elèctrics de 25 i 50 tones, respectivament, amb una capacitat de producció de 170 000 tones d’acer anuals, si bé no s’obtingueren mai. La producció era d’alam-brón, acers rodons en barres i en rotlles.

A la segona meitat del segle XX, les instal·lacions eren al bell mig de la segona ciutat de Catalunya, un lloc no gaire escaient per a les activitats siderúrgiques. Els problemes de sobreproducció de l’estat espanyol aconsellaren un acord amb la casa Torras, que preveia augmentar immediatament la producció de l’acereria de l’Hospitalet. L’any 1980, Torras, Herrería y Construcciones SA, comprà les accions d’Alts Forns de Catalunya i l’absorbí. Aquest mateix any produí 128 000 tones d’acer i 120 000 de productes laminats. Dos anys més tard es tancaren les instal·lacions per traslladar-se a les que inaugurava la seva nova propietària a Castellbisbal.