El cas de Joan Torras i Guardiola (1827-1910) és força excepcional: un arquitecte que crea un taller de construccions metàl·liques i acaba convertit en un fabricant d’acer.
Joan Torras, arquitecte
Joan Torras i Guardiola, un arquitecte que creà un taller de construccions metàl·liques i acabà convertit en fabricant d’acer.
Joan Torras nasqué a Sant Andreu de Palomar, prop de Barcelona, l’any 1827, fill d’un forner d’aquella població.
Començà estudis a la classe d’arquitectura de l’Escola de la Llotja, organitzats per la Junta de Comerç de Barcelona. Els hagué de continuar a Madrid, perquè a Barcelona no hi havia possibilitat d’acabar la carrera. El 1854 obtingué el títol d’arquitecte a la Real Academia de San Fernando i tomà tot seguit a Barcelona on començà a treballar. El seu interès per les matemàtiques i per la resistència de materials el portaren a donar classes de mecànica i construcció a l’Escola de Mestres d’Obres de Barcelona el 1859.
Quan el 1875 es fundà l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, Joan Torras esdevingué amb naturalitat catedràtic de mecànica de les construccions i resistència de materials, i després d’hidràulica i les seves aplicacions. Un dels auxiliars que tingué, al començament del segle XX, fou l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch.
Els estudis tècnics el portaren a interessar-se pel ferro com a metall de construcció. La seva introducció no fou fàcil en aquest sector. I això per dues raons. La primera era que el ferro colat, el ferro de fosa, podia ser un metall força trencadís si la fabricació tenia defectes. L’ensorrament d’un pont metàl·lic no era pas un cas excepcional a l’Europa de la meitat del segle XIX. Quan està a la intempèrie, l’oxidació afebleix l’estructura de ferro i pot arribar a cedir. La segona era de caràcter estètic. Els arquitectes consideraven que el primer que s’havia de fer amb una construcció metàl·lica era tapar el ferro, no tan sols per evitat l’oxidació, sinó per ennoblir 1’obra.
El primer monument que consagrà el ferro com a element arquitectònic fou la torre que l’enginyer Eiffel aixecà a París el 1889 amb motiu de l’Exposició Universal. La torre va ser molt criticada durant i després de la realització i caigueren anys fins a ser plenament acceptada pels parisencs i per l’opinió pública.
Joan Torras es llançà decididament a la utilització del ferro en la seva obra arquitectònica. Les mancances i defectes que devia trobar en els proveïdors el portaren a crear la seva pròpia empresa de construccions metàl·liques.
Les construccions metàl·liques
L’aventura metal·lúrgica de Joan Torras començà el 1877, quan l’ajuntament de Girona acordà la construcció de dos ponts de ferro sobre el riu Onyar, en substitució dels de fusta que hi havia.
El primer fou adjudicat a la casa de Gustave Eiffel, que tenia ja guanyada la seva fama per tot Europa. Serà el pont de les Peixateries Velles, un pont cobert de quaranta-dos metres de llargària, que és encara avui un element important en l’arquitectura urbana de Girona.
El segon pont fou adjudicat a l’arquitecte Joan Torras, en competència amb el mateix Eiffel i amb La Maquinista Terrestre i Marítima, la gran empresa catalana de construccions metàl·liques. Torras s’havia proposat de fer el pont i presentà el pressupost més baix. Cal dir que hi perdé diners, però hi guanyà una experiència i un prestigi. Fou el pont de Sant Agustí, una mica més curt que l’altre. Malauradament, fou destruït l’any 1974 i substituït per un de ciment en una decisió desgraciada de l’ajuntament gironí.
Per a construir el pont de Sant Agustí, Joan Torras creà un petit taller de construcció metàl·lica en els locals que ocupava al carrer de Trafalgar de Barcelona. Al pont de l’Onyar seguí una altra obra, també amb estructura metàl·lica, i després una altra. Des del 1877 fins al 1882, Joan Torras és un arquitecte que s’ha especialitzat en obres amb aquest tipus d’estructura. Actua per compte propi i assessora els seus col·legues quan aquests utilitzen el ferro, tot traient profit dels seus coneixements matemàtics i de resistència de materials.
Factura de la Ferreria de Joan Torras, 1897.
El 1882, aquell taller es convertí en una empresa que organitzà la seva comptabilitat al marge de les activitats del Torras arquitecte. Primer és un taller de muntatge de peces, que es compren fora i que es preparen allí. Però a mesura que van arribant les comandes, Torras va organitzant el seu taller i va ampliant el personal. S’introduí en el món de les obres particulars, gràcies al prestigi de què gaudia com a catedràtic i a una especialització pròpia, les jàsseres anomenades de gelosia o ventalla amb les bigues creuades.
Torras treballava amb ferros laminats com a primera matèria principal. Primer els comprava a la Ferreria de Sant Josep i a la de la Mare de Déu del Remei, però a mesura que l’empresa creix va donant preferència als ferros importats, sobretot belgues. I per una raó econòmica, com ell mateix dirà: Bélgica, aún cuando sus habitantes no tienen una gran inteligencia, son muy prácticos y sobre todo para fabricar barato son una especialidad.
L’obra de Torras durant aquest període és ja considerable: ponts –sobre el Mogent, el de la Bauma al riu Llobregat–, esglésies –cúpula del Pilar de Saragossa–, mercats, edificis públics i privats, edificis industrials. La seva feina consisteix a construir la part metàl·lica d’obres com els mercats de Mataró, Tortosa i Lleida, de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, de l’Hospital de Pobres de Reus, del Banc de Tortosa, del Casino de Terrassa, de la fàbrica d’alcohol Folch, Albiñana i Companyia al Poble Nou, de la fàbrica tèxtil Francesc Izard a Terrassa, del Gas de Reus, etc.
Però el seu prestigi es vincula especialment a les obres de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Joan Torras fou el proveïdor de la part metàl·lica i constructor d’edificis tan fonamentals com el palau de Belles Arts –enderrocat el 1940–, el palau de la Indústria i l’Hivernacle.
Bastida del monument a Colom (La Ilustració Catalana, 1888). La bastida del monument de Colom a Barcelona donà popularitat a Joan Torras.
La popularitat, però, la guanyà amb una obra temporal per definició: la bastida del monument a Colom, a la porta de la Pau, a la Rambla, inaugurat dintre dels actes de l’Exposició. Un dels principals problemes del monument era el de la col·locació de la peça de trenta-qua-tre tones de ferro fos que formava la base de la columna. Joan Torras va fer una bastida metàl·lica aparentment molt fina i delicada, que fou centre d’un espectacle per als barcelonins. El dia que s’encaixà la peça hi havia centenars de persones a la Rambla que aplaudiren l’èxit de l’operació, com si es tractés d’un espectacle de circ. L”’Esquella de la Torratxa”, el setmanari satíric barceloní, recollí així l’esdeveniment:
"Dilluns quedà colocada la basa del monument a Colom. Un concurs numerosíssim presencià la maniobra, que es realitzà amb tota felicitat, per medi del majestuós andami de ferro, construït per l’arquitecte Sr. Torras. Una cosa rara: els admiradors del monument són pocs: en canvi són moltíssims los admiradors de l’andami. No podria deixar-se estar lo monument i consejar l’andamiatge?" (7 de gener de 1888).
L'elaboració de l'acer
Quan Torras tenia setanta anys, una edat en la qual molta gent s’ha jubilat o voldria jubilar-se, va decidir construir una acereria que li proporcionés el ferro laminat que utilitzava la seva empresa de construccions metàl·liques.
Construir una acereria suposava una inversió considerable per a una persona individual i al mateix temps un repte tecnològic de primera categoria.
El problema de la inversió el resolgué gràcies a l’aplicació dels procediments posats en pràctica per l’anglès Henry Bessemer i pel francès Martin, que permetia la fabricació de l’acer comptant només amb la ferralla. I de ferralla n’hi havia molta a Catalunya. Fins i tot se n’exportava cap a França i Itàlia. Joan Torras ho dirà clarament:
"De manera que empleando el hierro viejo –ferralla– no hace falta sopladora ni otros aparatos de gran coste, pues basta el horno de reverbero con gasógeno y recuperador Siemens y los pequeños fabricantes pueden lograr el hierro obtenido por fusión, empleando este procedimiento."
El problema tècnic, el va solucionar personalment, gràcies als seus estudis, sense contractar enginyers estrangers com va fer la competència.
Va prendre la decisió en un moment en què va veure que els marges comercials de les seves construccions metàl·liques es reduïen. Les ferreries del País Basc es posaren d’acord amb el seu principal proveïdor a Catalunya –Material per a Ferrocarrils i Construccions, SA-i augmentaren el preu del ferro laminat que li venien, mentre abaixaven els dels productes semielaborats, que eren competència directa seva.
El 22 de maig de 1897, l’arquitecte Joan Torras invità els seus col·legues a visitar la seva acereria al Poble Nou. El taller del carrer de Trafalgar no donava per més. Torras pronuncià una conferència amb aquest motiu, que titulà “Elaboración del hierro”. Ell sabia perfectament que el acero no es más que el hierro carburado en cierta proporción y que tiene la propiedad de templarse. Però Torras és un home de la vella escola, que només accepta que la masa de hierro fundido está descarburada y convertida en lo que llaman acero los modernos. Es lògic que la seva activitat sigui anomenada ferreria i construccions.
Fins a la seva mort, el 1910, Torras continuà com a siderúrgic i fabricant de construccions metàl·liques. Entre les seves obres ell mateix destacava el templet construït en l’edifici de la Societat General de Telèfons de Barcelona (1902), la bastida per al monument a Alfons XII a Madrid, (1905), la trama metàl·lica per a la societat El Tibidabo, que construeix el seu parc d’atraccions (1909) i l’estructura metàl·lica d’una vaquería a la granja La Ricarda, al Prat de Llobregat (1910).
Can Torras dels ferros (1918-1988)
Joan Torras i Puig, fill de l’arquitecte, continuà l’empresa del seu pare. El 1918 aquesta es Convertí en una societat anònima per a aprofitar l’eufòria econòmica que visqué Catalunya els darrers anys de la primera guerra europea.
El 1930, Torras posà en marxa un pla de modernització de les seves instal·lacions al Poble Nou. L’acereria estarà formada per dos forns Martin-Siemens amb una capacitat de 30-35 tones cadascun. Dos trens de laminatge donaven forma a l’acer produït. Una foneria fabricava peces de motlle de ferro fos. Al costat d’aquestes instal·lacions, hi havia tres naus equipades per a la construcció metàl·lica. La capacitat màxima de producció d’acer era de 45 000 tones anuals.
Acció de Torras Ferreria i Construccions, SA.
En esclatar la guerra civil (1936), la fàbrica fou col·lectivitzada i s’integrà en l’Agrupació de la Foneria Col·lectivitzada de Catalunya. La seva producció s’incrementà d’acord amb la importància que aquesta tenia amb relació a la guerra. Entre altres coses feren blindatges per a vehicles de motor. El 1937, però, Torras fou incautada pel govern central i passà a dependre de la Subsecretaría de Armamento del Ministerio de Defensa.
L’empresa tomà a mans dels seus antics propietaris al final de la guerra, els quals la trobaren en bon estat de conservació, en general. Si en aquells anys de postguerra el desenvolupament fou lent no va ser per culpa de la fàbrica, sinó per les dificultats de proveïment de mineral de ferro i carbó, com també per les restriccions elèctriques que afectaren profundament la producció industrial catalana. Torras buscà mineral de ferro a les mines del Rif marroquí, carbó a Astúries i manganès sota la Tossa d’Alp, a la Cerdanya-Alt Berguedà, a 2 500 metres d’altitud.
El 1942, Torras Herrería y Construcciones encapçalà la creació de la Siderúrgica Asturiana, en la qual entrà pocs anys després l’INI com a accionista majoritari. Es tractava de produir nòduls d’acer a Avilés amb tecnologia de la casa alemanya Krupp. El 1944, conjuntament amb altres empreses catalanes –Rivière, el grup Suñer i. Roca Radiadors– compraren la Fábrica de Mieres, SA, moguts per la necessitat d’obtenir el subministrament de primeres matèries. El 1960, la Fábrica de Mieres s’integra a la Unión de Siderúrgicas Asturianas, SA UNINSA.
El 1954, Torras produí 25 000 tones d’acer en lingots, una xifra equivalent d’acers laminats i prop de 10 000 tones de construccions metàl·liques.
El 1964, Torras signà una acta de concert amb l’administració en la qual es comprometia a incrementar la seva producció d’acer fins a 100 000 tones anuals per a l’any 1972. L’equip productiu fou renovat totalment amb la introducció de dos forns elèctrics i el sistema de la colada contínua, en què l’acer líquid és canalitzat en un motlle d’aram refredat per aigua, on es converteix en una barra roent contínua. Però l’esforç financer portà a la suspensió de pagaments el 1969. Es presentà expedient de crisi laboral amb l’acomiadament de 365 persones que treballaven al Poble Nou i s’acordà el tancament del taller de construccions metàl·liques. Així renovada, la suspensió s’aixecà el 1970.
El 1975, Torras tenia una capacitat de producció de 100 000 tones anuals, però afrontava una nova crisi siderúrgica derivada d’una sobreproducció a nivell espanyol i mundial. L’aparició de les miniacereries donà una idea del que podia ser el futur: una siderúrgia no integral, que treballa amb una gamma reduïda de productes –els de més venda– i amb un alt nivell d’automatització. El Banc Industrial de Catalunya s’integrà al seu accionanat per a donar-li l’impuls financer necessari.
L’acció del banc permeté un acord amb Alts Forns de Catalunya, la unió de les dues empreses i la construcció de la miniacereria de Castellbisbal. El 1980, Torras comprà les accions d’Alts Forns de Catalunya i entrà en funcionament la fàbrica de Castellbisbal, mentre es tancaven definitivament les instal·lacions al Poble Nou. La nova acereria tenia una capacitat de producció de 600 000 tones d’acer i de productes laminats anuals.
El 1989, Torras quedà integrada en el grup siderúrgic català CELSA, que manté la fàbrica de Castellbisbal.
Bibliografia
- Cabana, F. i Feliu, A., Can Torras dels ferros (1876-1985). Barcelona 1987.
- Torras, J., "Elaboración del hierro", dins Anuario 1899 de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya.