L'electroquímica de Flix. I finalment, la Sosa!

L’Electroquímica de Flix SA.

La sosa o carbonat de sodi és un dels components més importants de la química, segons tots els diccionaris i les enciclopèdies del segle XIX. Com a blanquejant té utilització directa en la indústria tèxtil i és també indispensable per a la fabricació del sabó i del vidre.

La sosa natural es trobava en les cendres de la barrella, una planta herbàcia força corrent als Països Catalans, vora del mar. Durant el segle XVIII el conreu de la barrella fou intensiu en zones com el Delta de l’Ebre, el Baix Cinca o la regió d’Alacant, d’on s’exportava cap a França i altres països europeus.

El descobriment de la sosa artificial, mitjançant un procediment químic, fou conseqüència de la interrupció de les importacions de la barrella que rebia França, procedent de l’estat espanyol, amb motiu de la Revolució Francesa. El comitè francès de Salvació Pública va fer una crida als químics francesos perquè trobessin un procediment per a fabricar-la. El resultat fou la sosa Leblanc, el nom del cirurgià francès convertit en químic d’ocasió.

El procediment es basava en la sal marina –clorur de sodi– transformada en sulfat de sosa per l’acció de l’àcid sulfúric. El sulfat es converteix en carbonat de sosa sota l’acció de la calor, del carbó i del carbonat de calci. En aquest procés es desprenia una gran quantitat d’àcid clorhídric, que podia donar un clorur de calci.

El clor precisament era un element decolorant, que tenia una gran aplicació sobre les teles, ja que no afectava el teixit o la fibra.

El 1894 una empresa alemanya aconseguí per primera vegada l’obtenció de sosa càustica –hidròxid de sodi– mitjançant electròlisi sobre la sal marina. El resultat era el mateix que en el sistema Leblanc però amb el clorur de calci en el mateix nivell que la sosa. Es posava així a la disposició dels industrials tèxtils un blanquejador i un decolorant de les teles alhora. La nova empresa es deia Chemische Fabrik Elektron i estava participada per l’empresa Schuckert i Companyia de Nuremberg, que ara havia agafat el nom de Societat Anònima d’Electricitat –Electrizitàts A.G.–.

Electroquímica de Flix: socis fundadors i participació en el capital (1897).

Malgrat ser la principal proveïdora d’Europa en la primera matèria per a obtenir la sosa, a l’estat espanyol no hi havia fàbrica de sosa. Els comentaristes econòmics es queixaven sovint de l’enrariment industrial que suposava aquest buit. L’estat espanyol consumia unes 20 000 tones de sosa a l’any que s’havien d’importar en la seva totalitat.

El 2 de juny de 1897 es constituí a Barcelona la Societat Electroquímica de Flix SA, que es proposava, segons els Estatuts, la fabricació de productes químics i especialment del clorur de calci i altres combinacions del clor i de la sosa càustica. El capital era totalment alemany i es comptava amb el procediment electrolític aportat per la Chemische Fabrik Elektron.

El motor del projecte era l’enginyer Georg Ahlmeyer, establert a Bilbao des del 1887 on es dedicava preferentment a les instal·lacions d’enllumenat elèctric. Després, sense deixar l’oficina de Bilbao, s’instal·là a Madrid com a representant de l’esmentada Societat Anònima d’Electricitat. El seu protagonisme queda demostrat pel fet de ser ell el qui va escollir el lloc de la fàbrica i el qui aportà els terrenys i la concessió del salt d’aigua. A més serà l’administrador d’una societat en la qual és l’únic accionista individual.

El consell d’administració està totalment format per alemanys, lògicament vinculats a les empreses que hi participaven i amb la incorporació de dues persones: una de Barcelona i una de Madrid. Josep Mansana era l’administrador de la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, la futura Catalana de Gas. Alvaro Figueroa havia estat nomenat comte de Romanones el 1893, era advocat, fill d’una famflia de terratinents i iniciava una important carrera política.

La població de Flix i la central elèctrica de l’Electroquímica de Flix (a dalt i al mig) i l'embassament a l’Ebre (a baix). L’Electroquímica de Flix inicià la fabricació de sosa càustica pel sistema de l’electròlisi sobre la sal marina. La patent i el capital eren alemanys.

Per què Georg Ahlmeyer va triar Flix per a establir la fàbrica? Les raons són diverses i vàlides. L’obtenció del clorur de calç i de la sosa càustica exigia com a primeres matèries la pedra calcària, la sal marina i l’electricitat a bon preu. Les salines del Delta de l’Ebre –Sant Carles de la Ràpita– li proporcionarien la sal, les pedreres de Faió (Ribera d’Ebre), la calç i el salt d’aigua sobre el riu una part de l’electricitat que li feia falta. Després, més tard, incorporà una central tèrmica que funcionava amb carbó procedent de mines pròpies de lignit –Mequinensa– Per al transport de les primeres matèries i dels productes fabricats comptarà amb la via fluvial a base de vaporets propis, construïts a Alemanya, i amb la línia de ferrocarril Barcelona-Saragossa arran de fàbrica. La situació era perfecta.

Potser aquestes circumstàncies s’haurien pogut trobar també en algun altre lloc de la península. Però hi havia una altra raó de pes: el mercat català. Al final del segle XIX, gairebé tots els consumidors dels seus productes eren a Catalunya.

El període de construcció de la fàbrica s’allargà sobre el que els enginyers alemanys tenien previst. Actuaren en contra raons exteriors i interiors. El 1898, quan s’inicien les obres, és 1’any de la guerra amb els Estats Units i la pèrdua de les darreres colònies espanyoles. A Flix no hi arribà la guerra, però sí el trastorn polític pel qual passà el país. Més importància per a l’empresa van tenir els problemes derivats dels alts i baixos del cabal de l’Ebre, no previstos per l’empresa.

Els enginyers alemanys tenien unes estadístiques sobre el cabal del riu en les quals aquest es mantenia regular durant tot l’any. Però les estadístiques ignoraven que les aigües del Segre, que arribaven a l’Ebre uns quilòmetres més amunt de la presa, pertorbaven de tant en tant la calma d’aquell tram de riu. El riu Segre, aleshores, baixava lliurement des de la Cerdanya, sense cap embassament que en frenés la velocitat de les aigües. El fet concret és que una riuada, atribuïble al Segre, desféu les construccions fetes i entorpí fortament les obres, a més d’influir sobre la capacitat de producció elèctrica i la bondat del producte químic fabricat.

L’any 1900, l’Electroquímica de Flix encara no estava completament en marxa i la sortida del producte era dolenta, tenint en compte les causes esmentades i una deficient xarxa de comercialització. Mentrestant, l’empresa havia proporcionat enllumenat elèctric a la vila de Flix.

En un context de revisió del que s’havia fet per a millorar producte i resultats, la societat comprà a Regs i Canalització de l’Ebre el canal de navegació de Flix, que permeté donar un cabal regular d’aigua a la central elèctrica. El 1904, es concedí l’exclusiva de venda dels seus productes a favor de la SA Cros, acabada de constituir, en el que serà l’inici de les relacions amb l’empresa de fertilitzants catalana.

La revisió arribà fins i tot al capital social. El 1907, es reduí en el 50% i passà de 4 a 2 milions de pessetes. Guillem Muller fou nomenat nou administrador de la fàbrica i gerent.

A partir d’aleshores, les desgràcies s’acabaren i l’empresa es redreçà. El 1907 pogué repartir ja un dividend del 7% sobre el nominal de les accions, que s’amplià al 9% el 1912 i al 10% el 1913, l’anterior a l’esclat de la guerra europea. L’acció entrarà a cotitzar a la Borsa de Barcelona.

El 1912 i a conseqüència del descobriment de la conca potàssica de Súria-Sallent-Balsareny, l’Electroquímica de Flix s’afegí a les tasques investigadores. La potassa era una primera matèria per a ella que li arribava d’Alemanya, fins aleshores el principal i quasi únic productor d’aquest mineral. També compraren unes salines a la província d’Almeria, per a assegurar aquí també el seu proveïment.

Electroquímica de Flix: producció (en tones).

La guerra europea exigí canvis en la producció. La primera matèria la tenia a l’abast, però l’empresa era alemanya i d’allí venien la maquinària, els tècnics i alguns elements, per exemple els elèctrodes de magnetita de les plantes d’electròlisi. Per a compensar la baixa producció dels seus elements tradicionals inicià la fabricació de colorants artificials, d’àcid tartàric i de clorats. Els clorats donaran origen a la fabricació d’explosius. La fàbrica s’instal·larà a l’altre costat de l’Ebre i jurídicament-uns anys més tard– a una empresa amb naturalesa jurídica pròpia, que es deia Cloratita, SA.

La SA Cros, concessionària de les vendes de la companyia, havia pres una posició minoritària en el capital i tenia com a representant seu al Consell d’Administració Manuel Cros.

Electroquímica de Flix: dividends (% sobre el nominal de les accions).

La companyia també recuperà vendes i beneficis durant els anys de guerra a Europa, gràcies a l’explotació de les seves mines de carbó a Mequinensa, amb una producció que arribà a les 30 000 tones –del 1921 al 1923–, i que es destinava a la venda, un cop cobertes les necessitats de l’empresa, aprofitant la forta alça del mineral a conseqüència del conflicte armat.

El 1923, fou una de les empreses fundadores de la Unión Salinera de España, a la qual aportà les seves salines i instal·lacions a Almería i col·laborà en el desenvolupament tècnic de les de Torrevella (Alacant) que tenien en arrendament. Era l’única fàbrica a l’estat espanyol que produïa àcid clorhídric sintètic, clorur de calç, clorur bòric i sulfur sòdic. La sosa càustica era compartida amb la fàbrica de la Solvay a Torrelavega (Santander).

El 1925 es constituí a Alemanya la mítica I.G. Farben, per fusió de la gran indústria química alemanya que s’enfrontava així a la crisi econòmica del seu país i podia mantenir el predomini d’aquella indústria en el mercat europeu i mundial. Per aquest fet i pel de la integració de la Grieshiem-Elektron –que era la titular de les accions de l’Electroquímica–, la societat quedà sota el control de la primera empresa química mundial.

El 1930 es donà un pas endavant en un vell projecte de l’Electroquímica: la creació d’un nou aprofitament hidroelèctric. El constructor serà el grup Regs i Forces de l’Ebre –grup de La Canadenca o Barcelona Traction–, la qual es comprometé a la concessió preferent d’energia a l’empresa química, a canvi dels terrenys necessaris i del traspàs dels estudis realitzats per aquest projecte. El salt, però, no es posarà en marxa fins el 1945. A Flix treballaran prop de 500 persones.

A la vigília de la guerra civil espanyola (1934) el capital de la societat estava repartit entre la LG. Farben, amb les dues terceres parts del capital, i la SA Cros, amb la tercera part restant. Juli Galve, de l’empresa catalana, en fou nomenat president.

Electroquímica de Flix Balanç del 1899 (en milers de pessetes).

L’Electroquímica va rebre les conseqüències de dues guerres seguides. La primera –la guerra civil de 1936-39– va suposar la destrucció de la fàbrica i d’una bona part de les seves instal·lacions, ja que va presenciar la batalla de l’Ebre en primera línia. La segona –la guerra mundial, 1939-45– va representar l’apropiació de tots els béns de la LG. Farben, una empresa que havia actuat a favor del govern hitlerià. El 1951 les accions alemanyes foren subhastades i adjudicades a la SA Cros, que es convertirà en accionista majoritari. L’Electroquímica serà des d’ara una filial, tot i que la Hoechst –una de les resultants de la dissolta I.G.Farben– recom-prarà el 25% del capital uns anys més tard.

L’Electroquímica de Flix fou absorbida per la SA Cros el 1973.

Bibliografia

  • Historia de la Electro-Química de Flix SA., 1897-1965.