Factura de la fàbrica de matèries colorants artificials i productes químics Vero Vidal.L’industrial Vero Vidal, amb la col·laboració tècnica de l’enginyer Leopold Sagnier, fou el primer a establir una fàbrica de colorants artificials, si bé molt dependent d’empreses proveïdores alemanyes. A la mort de Vero Vidal l’empresa continuà a nom de la seva vídua.
L’introductor a Catalunya de les tècniques de producció artificial de colorants fou Leopold Sagnier i Villavecchia, que s’associà successivament a dos empresaris: Vero Vidal i Josep Pellicer. La història començà el 1881 i s’acabà amb la creació d’una societat anònima: la Fabricació Nacional de Colorants i Explosius, el 1922.
Leopold Sagnier era enginyer industrial i pertanyia a una família ben coneguda de Barcelona. El seu germà Enric (1864-1939) serà un distingit arquitecte, al qual el Papa Pius XI concedí el marquesat de Sagnier (1923). Un altre germà –Joaquim– es distingirà com a jurista castrense i serà alcalde de Barcelona (1913-14).
El 1881 Leopold Sagnier s’associà amb Vero Vidal per a establir una fàbrica de colorants artificials, obtinguts per destil·lació de l’hulla i del quitrà. Ell era el tècnic i Vero Vidal l’empresari que donà el nom a l’empresa.
Fàbrica (“Barcelona Artística e Industrial”, 1919).
La fàbrica s’instal·là al carrer de Pere IV, núm. 515, –antiga carretera de Mataró– i el despatx es posà a la ronda de Sant Pere, núm. 15, de Barcelona. Una bona part de les primeres matèries s’importava d’Alemanya.
L’empresa agafà volada amb l’aranzel del 1891, que era força proteccionista. El 1897 tenia 20 obrers a la fàbrica i produïa uns 40 000 quilos de colorants, que venia dintre de l’Estat i a Portugal. Era la primera empresa en aquesta producció i l’única en aquell tombant de segle.
Vero Vidal i Cusachs morí el 22 de maig de 1912, però l’empresa continuà sota la denominació de Viuda de Vero Vidal i sota la gerència de Leopold Sagnier. La seva producció anava totalment dirigida a la indústria tèxtil: mordents, colors per a estampats i altres productes químics. El despatx es traslladà al carrer de Claris, núm. 26. Morta la vídua –el 1918 o el 1919– el negoci quedà en mans de Leopold Sagnier.
En els primers anys del segle havien sorgit a Catalunya una sèrie d’iniciatives empresarials de caràcter paral·lel a la de Vero Vidal i Leopold Sagnier. Totes elles feien colors procedents de 1’anilina i totes elles es proveïen de primeres matèries alemanyes. Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914 aquests fabricants es trobaren amb greus problemes de proveïment. Acabada la guerra, aquests problemes es mantenien, a causa de la difícil situació econòmica d’Alemanya. La gravetat de la situació i el desig de mantenir el protagonisme de la química alemanya en els mercats mundials portaran a la creació el 1925 de la I.G. Farben, que aglutinava tota la gran indústria dels colorants.
A Catalunya i molt més modestament es farà una cosa semblant. L’any 1919 Leopold Sagnier i altres industrials demanaren a la Comissió Protectora de la Producció Nacional –un organisme públic– reduccions fiscals i ajuts per al seu projecte de producció de colorants.
El nou projecte es concretarà el 30 de setembre de 1922 amb la constitució de la Fabricació Nacional de Colorants i Explosius, SA amb un capital de set milions de pessetes. L’empresa serà el resultat de la fusió de sis empreses de productes químics:
- Leopold Sagnier, successor de Vero Vidal.
- Josep Pellicer, propietari d’una fàbrica de colors d’anilina i de productes químics al barri barceloní de Sant Andreu, prop de l’estació de ferrocarril.
- Ramon Graupera i Garrigó, que fabricava coles, drogues, betums, cremes per al calçat i líquids per a netejar metalls –Gran Via, núm. 481–.
- Marca i Otzet, fàbrica de colors d’anilina i productes químics.
- La Societat Espanyola de Productes Químics, també productora de colors d’anilina, al carrer de Pere IV, núm. 423.
- La Química Terrassenca SA
Fàbrica (Barcelona Artística i Industrial, 1919). Josep Pellicer, que tenia una fàbrica de colors d’anilina, encapçalarà la creació de l’empresa Fabricació Nacional de Colorants i Explosius, SA el 1922.
La nova empresa es concentrà en la fabricació de colorants artificials, destinats a la indústria tèxtil. La fàbrica de Josep Pellicer i ell personalment es configuraren com a peça central de l’empresa. No obstant, inicialment, la FNCE tenia tres fàbriques més: dues a Sant Martí de Provençals i una a Terrassa.
L’any 1926 i vistes les dificultats per a fer la competència a les grans empreses alemanyes, que s’estaven reorganitzant a Catalunya, optaren per concedir l’exclusiva dels seus productes a la Unió Química i Lluch SA que era la base comercial a l’estat espanyol de la Bayer i de la Hoechst i ara la de I.G. Farben. La secció de colorants de l’Electroquímica de Flix, controlada per interessos alemanys, s’afegirà com la cinquena fàbrica de l’empresa. El 1939 canvià la seva denominació per la d’Unicolor SA.
Durant la guerra civil espanyola, la FNCE fou col·lectivitzada, com totes les grans i mitjanes empreses. L’empresa no havia fabricat mai explosius tot i figurar aquesta paraula en el seu nom social.
Acabada la guerra espanyola i la Segona Guerra Mundial, la Fabricació Nacional de Colorants, SA –havien fet desaparèixer Explosius– vengué el 50% del seu capital a la Bayer alemanya, que es farà amb el control absolut de la societat.
Bibliografia
- Historia de UNICOLOR, Barcelona 1967.