Els alocs al Maresme

Vitex agnus-castus (nc.)

La gran quantitat de flors que produeixen els aloes en una època de l’any, l’estiu, en la qual escassegen les fonts d’aliment, tenen un paper clau per a nombrosos himenòpters i, en especial, per a borinots com aquest Bombus terrestris que sincronitzen l’emergència de les formes sexuals amb l’època de floració dels alocs.

Jordi Corbera.

L’aloc (Vitex agnus-castus) era una espècie abundant als trams baixos de les rieres del Maresme al final dels anys quaranta del segle XX, però les grans alteracions que ha sofert aquest hàbitat de llavors ençà han fet que la distribució de l’espècie patís una forta regressió. Aquest fet ja es va poder constatar durant els estudis que sobre els boscos de ribera de la conca de la riera d’Argentona es van portar a terme durant els anys 1999 i 2000 per la Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró. En aquest context, aquesta institució, conjuntament amb altres de la comarca, va iniciar el 2002 el Projecte Alocs, per a l’estudi dels alocars de la comarca, amb la finalitat de conèixer la distribució i abundància d’aquest arbust, avaluar l’estat de conservació de les poblacions existents, considerar la viabilitat de conservació i recuperació dels alocars i fomentar la consciència social tot implicant la ciutadania.

Un estudi d’aquest abast geogràfic, però, no hauria estat possible sense un elevat nombre de participants. És per això que, des de la coordinació del projecte, es va buscar la col·laboració d’un gran nombre d’entitats de caràcter veïnal, excursionista i conservacionista distribuïdes per la comarca, les quals van propiciar la formació d’onze grups locals. Van participar en l’estudi més d’un centenar de voluntaris i, entre el 2003 i el 2005, van recollir informació d’un total de 59 rieres, torrents o rials pertanyents a 22 conques hidrogràfiques de la comarca. Les rieres es recorrien aigua amunt, des de la desembocadura en direcció a la capçalera, i a cada tram de 25 m es recollia informació sobre totes dues ribes (els usos del sòl immediats, la vegetació i les alteracions que patia) i també de la llera (amplada, pendent dels marges i usos). Si l’aloc hi era present, se n’anotava a més l’estat fenològic, la densitat de la població, la distància d’aquesta a la llera, el port dels individus i la presència i el tipus d’amenaça que podien patir, si era el cas. En un gràfic adjunt s’indicava metre a metre la cobertura dels aloes a cadascuna de les ribes.

Durant els tres anys que va durar el mostreig de camp es van recórrer 74.650 m de rieres i es va recollir informació d’un total de 2.986 trams. Els aloes eren presents en 43 de les 59 rieres estudiades, tot i que en 19 d’aquests corrents només eren testimonials (menys de 5 trams). De forma espontània ho feien en 531 trams (17,8%), mentre que en 254 (8,5%) hi havien estat plantats recentment. Les rieres on es va poder observar un percentatge més alt de trams amb alocs (>50%) van ser la riera de Sant Ou, a Tordera; el rial de les Teixoneres, a Canet de Mar; els torrents de can Solé i de la Salamandra, a Mataró, i el torrent de can Cabanyes i la riera d’Ameia, a Argentona. Es va comprovar que els alocs, en general, no ocupaven la totalitat del tram i sovint només creixien en una de les ribes. En efecte, la cobertura real d’alocs era molt petita i els valors màxims d’aquest paràmetre es van estimar al torrent de can Cabanyes (18,2% pel marge esquerre i 16,5% pel marge dret). També es van poder observar diferències en la distribució dels alocs degudes a l’orientació geogràfica del torrent, en el sentit que els valors de cobertura més alts corresponien a les ribes amb una insolació més elevada.

Rieres, rials i torrents del Maresme estudiats pel Projecte Alocs (2003-05), indicats en vermell al mapa. En verd es marquen aquells torrents on es va constatar una presència d’alocs més elevada. 1 torrent de can Cabanyes; 2 riera d’Ameia; 3 torrent de can Solé; 4 torrent de la Salamandra; 5 rial de les Teixoneres; 6 riera de Sant Ou.

IDEM, a partir de Corbera i altres, 2007

En una proporció molt alta (80%) els alocs estaven sotmesos a algun tipus d’amenaça allà on creixien. Més d’un 60% dels trams amb alocs patien un elevat recobriment d’arbres o bé de canyes (Arundo donax), que els limitaven la llum i en feien més dificultós el creixement. En un percentatge més baix (11,3%), els alocs patien podes periòdiques, en especial si la llera era utilitzada com a via de comunicació, casos en què els aloes no arribaven mai a adquirir un port arbustiu. A aquestes amenaces, cal afegir que les llavors, tot i que es produeixen en grans quantitats (fins a 60.000 per una mata de 2,5 m d’alçària), sembla que tenen un poder germinatiu relativament baix. Durant el projecte no es va poder observar cap nou plançó, un fet que ha d’afectar la recuperació natural de les poblacions.

S’ha constatat que els torrents del Maresme amb les cobertures més elevades queden força allunyats de la línia de la costa, fet que contrasta amb la distribució que es pot observar a les comarques de Girona o a les Balears. Sembla clar que això es deu a la profunda transformació que ha sofert el litoral d’aquesta comarca, on una urbanització sense fre ha convertit moltes de les antigues rieres en vies asfaltades o canals de formigó sovint soterrats.

L’alocar és una comunitat rara i amenaçada a Catalunya i, tot i constar a la "Directiva Hàbitats" com d’interès comunitari, al Maresme només una part ha estat recentment inclosa en la xarxa Natura 2000, de manera que en queden fora algunes de les poblacions més denses. Caldria prendre mesures per a preservar els exemples d’aquest hàbitat que encara queden i afavorir la reinstauració dels aloes en llocs on havien estat freqüents i en indrets on avui encara sigui viable el seu desenvolupament.