Planta de tramussera valenciana en flor.
Albert Navarro.
La tramussera valenciana (Lupinus mariae-josephae) és una de les espècies de descripció més recent als Països Catalans, i la seua troballa enllaça tot un seguit d’anècdotes inhabituals en la botànica moderna, acostumada al metodisme científic.
L’any 1977, un caçador del marquesat de Llombai va observar que les perdius comunes eren atretes per la llavor d’una tramussera salvatge que creixia als matollars secs dels Castellars, paratge del terme de Montserrat (Ribera Alta). Tot i recollir prou llavors i d’intentar-ne repetides vegades el conreu, va donar-se per vençut vora vint anys després, quan donà el material que encara conservava al banc de germoplasma de varietats agrícoles tradicionals del Centre d’Experimentació Agrària de Carcaixent. Casualment, en una visita a aquest banc de llavors, el Dr. Higinio Pascual, expert en l’estudi de les tramusseres, va adonar-se del particular dibuix i relleu de la coberta de la llavor, força diferent dels de la resta d’espècies. Amb prou esforç va obtenir-ne el 2004 un parell de plançons, i llavors va descobrir que es tractava d’una nova espècie per a la ciència, que va anomenar Lupinus mariaejosephii, nom que més tard seria corregit amb una declinació llatina més adient (mariae-josephae).
Llavors de tramussera valenciana.
Emili Laguna.
Diversos experts valencians, ajudats per l’equip que va descriure l’espècie, començaren el 2005 la cerca de la planta amb poques esperances de trobar-la, perquè el lloc de la descoberta inicial havia desaparegut al començament dels anys vuitanta del segle XX, en instal·lar-s’hi una gran pedrera. A la vegada es va iniciar un intent desesperat de produir-la a partir del poc material que encara es conservava, però ràpidament s’arribà a la conclusió que el lot inicial contenia sobretot llavors defectuoses i infèrtils, i que la taxa de germinació no depassava el 2%. Com a molt, mitjançant la micropropagació in vitro s’havia aconseguit un únic nou plançó, amb nul·les esperances de diversitat genètica.
Quan l’esperança de salvar l’espècie era mínima, els tècnics de conservació de flora de la Generalitat Valenciana van encetar una cerca més exhaustiva de la planta pels paratges propers als Castellars, començant per l’anomenada lloma del Tramussar de Llombai. La cerca va ser inicialment infructuosa per una errada cartogràfica (el nom del paratge apareixia pocs centenars de metres més enllà de la veritable lloma), però al maig del 2006 es trobaren a la fi els primers exemplars. Es tractava d’una població de vora 1.000 plantes adultes però amb escassa producció de llavor. Més endavant, amb l’ajuda d’especialistes en toponímia valenciana, es van descobrir dues noves poblacions: una al pla del Tramussar de Xàtiva i l’altra al pic del Tramús de Gandia. En el cas de la de Xàtiva, en una zona cremada pocs mesos enrere per un gran incendi forestal, s’hi van trobar milers de plantes de gran talla.
Àrea de distribució de la tramussera valenciana als Països Catalans.
IDEM, a partir del Catàleg valencià d’espècies de flora amenaçades.
Ara com ara es pot dir, doncs, que Lupinus mariae-josephae és una planta anual que colonitza els minúsculs prats terofítics del lapiaz del centre i el sud de València; que desapareix amb el desenvolupament de la vegetació arbustiva, i que mostra poblacions molt fluctuants, que poden germinar intensament quan desapareix la coberta vegetal que els envolta. Aquest endemisme ha despertat un important interès agronòmic, atès que es tracta de l’única espècie del gènere que creix sobre sòls calcaris, tot i que amb descarbonatació superficial. La planta s’ha inclòs en el recent Catàleg valencià d’espècies de flora amenaçades (Decret 70/2009), en la categoria de vulnerable, i la Generalitat va declarar el 2008 una microreserva de flora que protegeix la lloma del Tramussar de Llombai.