La biologia de la conservació de la flora

L’estàquia marítima (Stachys maritima), protegida legalment, és una de les espècies vegetals més amenaçades dels Països Catalans. Recentment s’han començat a prendre mesures per a recuperar aquest tàxon, com ara el reforçament poblacional en una de les poblacions naturals (platja de Pals), el manteniment d’un viver amb un centenar d’individus i la conservació de llavors al Jardí Botànic Marimurtra de Blanes.

Jordi López-Pujol

La biologia de la conservació és una disciplina científica recent que té com a objectiu l’estudi de la biodiversitat per tal de proporcionar les eines necessàries per a la seva conservació. És, per tant, el punt de trobada de dos col·lectius: d’una part, els gestors de la biodiversitat (Administració, entitats locals, ONG, etc.), que duen a terme diferents tipus d’actuacions per tal de garantir la supervivència de les espècies, i, de l’altra, els investigadors, responsables de la recerca científica sobre aquestes espècies i de l’establiment de les bases teòriques per a la posada en pràctica d’estratègies de conservació. L’objectiu últim de la feina conjunta d’aquests dos col·lectius és evitar la pèrdua de biodiversitat, entesa no solament com les espècies aïlladament sinó també com els ecosistemes, les interaccions entre espècies i la diversitat genètica dins les espècies. Per a assolir aquest objectiu, la coordinació i la comunicació entre gestors i científics és imprescindible. Els resultats científics han de proporcionar coneixements i eines útils per a planificar les actuacions, establir les prioritats i orientar els esforços humans, tècnics i econòmics. La biologia de la conservació és una ciència necessàriament multidisciplinària, ja que és imprescindible un coneixement sobre les espècies que inclogui moltes perspectives diferents, com són, en el cas de les plantes, la taxonomia, la corologia, la biologia evolutiva, la demografia, la genètica i la biologia reproductiva, entre d’altres.

Parcel·la de seguiment demogràfic de l’ensopeguera de Mansanet (Limonium mansanetianum) a Vilanova de Castelló (Ribera Alta). El Servei de Biodiversitat de la Generalitat Valenciana realitza un seguiment continuat de les poblacions d’aquesta espècie amenaçada i protegida i ha dut a terme el reforçament d’algunes poblacions.

Jordi López-Pujol

Els estudis de biologia de la conservació prenen especial rellevància en un territori com el dels Països Catalans, que constitueixen una de les àrees més riques (en termes florístics) de la regió biogeogràfica mediterrània, amb una diversitat taxonòmica superior als 4.500 tàxons (incloent-hi espècies, subespècies i varietats). Aquest territori, que representa poc més del 2,9% de la superfície total de la conca mediterrània (uns 70.000 km2), conté al voltant del 15% de tota la diversitat florística d’aquest reconegut punt calent (hotspot) mundial de biodiversitat. Des del punt de vista de la botànica es tracta, per tant, d’una de les àrees més interessants de la Mediterrània occidental i, per extensió, de tot Europa. A més, l’element endèmic hi té un paper remarcable: hi ha més de 200 tàxons de distribució exclusiva als Països Catalans i molts d’altres que, tot i no ser exclusius d’aquest territori, tenen una distribució mundial molt restringida. En molts casos aquests tàxons romanen aïllats en una o poques localitats, sovint en hàbitats rocallosos.

Plàntules de silene de Sennen (Silene sennenii) cultivades als vivers de la Universitat de Barcelona. Aquesta espècie endèmica i protegida, amb només cinc poblacions als voltants de Figueres (Alt Empordà), està fortament amenaçada per la destrucció i degradació de l’hàbitat on es troba. Es conrea amb una doble finalitat; d’una banda, obtenir material per a l’experimentació científica, minimitzant l’afectació de les poblacions naturals, i, de l’altra, posar a punt protocols per a la conservació in situ (reintroduccions i/o reforçaments poblacionals) i ex situ (en bancs de llavors i/o jardins botànics).

Mari Carmen Martinell.

Al mateix temps, però, els Països Catalans representen una de les àrees més transformades de la Mediterrània, sobretot pel que fa a la franja litoral. La industrialització i el creixement demogràfic a partir dels anys cinquanta del segle passat, juntament amb l’arribada del boom turístic, han suposat la urbanització gairebé completa, amb la consegüent pèrdua dels hàbitats originals de les zones costaneres, tret de poques excepcions (delta de l’Ebre, albufera de València). A les terres de l’interior l’impacte ha estat menor, tot i que els canvis en les pràctiques agrícoles, com també el desenvolupament de les activitats turístiques (sobretot, les relacionades amb els esports d’hivern i, tot i que menys, els esports d’aventura) suposen un risc creixent. A banda del canvi d’ús del territori, convé no oblidar altres amenaces de la flora, com ara la introducció d’espècies invasores (per exemple, el bàlsam, Carpobrotus sp., i el seneci del Cap, Senecio inaequidens, dues de les plantes invasores més preocupants dels Països Catalans) o la recol·lecció d’espècies per a l’ús tradicional (medicinal, alimentari, etc.) o amb finalitats científiques (herboritzacions excessives, col·leccionisme, etc.). Tota aquesta sèrie de transformacions i d’amenaces ha tingut un impacte visible sobre la nostra flora: alguns tàxons s’han extingit localment als Països Catalans (com per exemple, la lisimàquia menorquina, Lysimachia minoricensis, o el ranuncle de canyissar, Ranunculus lingua), mentre que la llista de tàxons amenaçats podria apropar-se al mig miler.

Embossament d’un individu florífer del corniol dels Ports (Aquilegia paui). Aquesta espècie, endèmica dels ports de Beseit, amb poques poblacions i un nombre molt reduït d’individus, és protegida legalment. Els embossaments, que impedeixen l’accés dels pol·linitzadors a les flors, permeten comprovar la capacitat d’autopol·linització i estudiar-ne el sistema reproductiu.

Mari Carmen Martinell.

Tot i que els orígens de la conservació de la flora a les nostres contrades es remunten a temps medievals, el seu desenvolupament com a ciència no s’inicia fins al final dels anys cinquanta del segle XX, amb un primer intent de reintroducció de la lisimàquia menorquina a la seva localitat natural. Avui dia la biologia de la conservació com a disciplina científica ha agafat una notable embranzida a casa nostra, i tant des de nombroses universitats com d’altres centres de recerca (instituts, jardins botànics) i grups de recerca locals d’arreu dels Països Catalans s’han endegat –i en molts casos completat nombrosos estudis encaminats a la conservació de la flora. Des de l’àmbit científic, una de les principals línies de recerca en conservació és l’avaluació i el diagnòstic de la diversitat vegetal. La catalogació en forma de les anomenades "llistes" i "llibres vermells" permet la priorització de les espècies en funció de les necessitats de protecció. En el nostre territori, el notable coneixement taxonòmic, florístic i corològic de què es disposava va facilitar la redacció de les primeres llistes de plantes rares i endèmiques, basades en criteris més o menys arbitraris. A mesura que creixia el coneixement botànic, i gràcies a l’estandardització dels criteris d’avaluació de les espècies establerts per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) s’han pogut desenvolupar veritables llibres vermells, en què el grau d’amenaça i estat de conservació de les espècies és avaluat objectivament.

La priorització de les espècies que cal conservar ha permès, d’ençà de la publicació d’aquestes llistes i llibres vermells, orientar els esforços de recerca cap a les espècies amb un risc més elevat. L’avaluació de l’estat de conservació d’una espècie exigeix, sovint, avaluar-ne el risc d’extinció. A mesura que disminueix el nombre d’individus d’una població –pel motiu que sigui-, augmenta la probabilitat d’extinció, que pot arribar a un punt sense retorn quan la població és massa petita per a sobreviure de manera natural. La determinació del llindar a partir del qual una població deixa d’ésser viable (l’anomenada mida poblacional mínima) es fa mitjançant l’anàlisi de viabilitat poblacional (population viability analysis o PVA), i requereix un coneixement profund de la dinàmica demogràfica de les espècies vegetals. Gràcies a diversos projectes, com per exemple, l’Atlas de flora amenazada, en l’àmbit de l’Estat espanyol, actualment es disposa de dades acumulades per a un bon grapat d’espècies de la nostra flora, per exemple, l’esperó de Bolòs (Delphinium bolosii), la lletrera de Font i Quer (Euphorbia fontqueriana), el timó terrer (Thymus webbianus) i el matapeix negre (Verbascum fontqueri). Aquests treballs demogràfics requereixen, com a pas previ, un coneixement profund de la biologia reproductiva i la pol·linització de les espècies, aspectes clau en el cicle vital de les plantes. Algunes espècies ben estudiades des d’aquest punt de vista són, per exemple, el ja esmentat esperó de Bolòs, la bufalaga velutina (Thymelaea velutina) i la boca de dragó valenciana (Antirrhinum valentinum). Finalment, les darreres dues dècades ha rebut un impuls notable l’estudi de la diversitat genètica de les espècies amenaçades. A les tècniques més antigues, però encara vigents, com poden ser els isoenzims, s’han afegit noves tècniques moleculars, com ara els RAPD (randomly amplified polymorphic DNA), els AFLP (amplified fragment length polymorphisms), els RFLP (restriction fragment length polymorphisms) o els microsatèl·lits. Als Països Catalans, moltes espècies han estat estudiades des d’aquest punt de vista molecular, com, per exemple, el socarrell bord (Femeniasia balearica), el clavell de roca (Petrocoptis pardoi) o diverses espècies endèmiques i amenaçades de boca de dragó (Antirrhinum sp.). Totes aquestes eines són imprescindibles a l’hora de dur a terme la gestió i la conservació de les espècies.

A banda de la recerca enfocada a l’estudi directe de les espècies amenaçades, altres línies d’investigació afronten genèricament les amenaces a les quals aquestes plantes –o el seus hàbitats– estan sotmeses. Seria el cas, per exemple, dels estudis sobre el foc, l’ecologia forestal o el canvi climàtic, que impliquen molts altres interessos ecològics, socials i econòmics, més enllà de la protecció exclusiva de les espècies vegetals. També es podrien incloure dins aquests tipus d’estudis aquells que tracten de les conseqüències de les invasions biològiques sobre els sistemes naturals i el seu paper com a disruptores de les interaccions ecològiques entre organismes autòctons.

La bracera dels Ports (Centaurea podospermifolia) és l’única espècie del gènere Centaurea legalment protegida a Catalunya (vulnerable, en el Catàleg de flora amenaçada de Catalunya). La seva àrea de distribució es limita als ports de Beseit i al massís de Cardó. Estudis recents de diversitat genètica indiquen que algunes de les seves poblacions naturals podrien patir un cert grau d’hibridació amb l’arrencapets (C. cephalariifolia), una espècie filogenèticament propera.

Laia Barres.

Paral·lelament al desenvolupament del vessant científic de la biologia de la conservació, s’ha avançat notablement en la gestió institucional de la biodiversitat, amb accions concretes dirigides o avalades per l’Administració i els centres de recerca. La declaració d’espais protegits a partir de mitjan segle XX en forma de diverses figures administratives (parcs nacionals i parcs naturals, entre d’altres) ha permès la conservació d’espècies amenaçades de plantes mitjançant la protecció del seu hàbitat. Tanmateix, aquests tipus d’espais protegits es defineixen principalment per a la protecció d’àrees d’interès biològic o ecològic general, incloent la seva biodiversitat, però no són destinats a la protecció en particular de les espècies vegetals amenaçades. Més recentment, ha anat guanyant importància aquesta darrera aproximació, i xarxes com el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), a Catalunya, o Natura 2000, d’àmbit europeu, inclouen llistes de plantes específicament protegides dins de cadascun dels espais que comprenen, tot i que resta per comprovar-ne l’efectivitat. Menció a part mereixen les microreserves al País Valencià, ideades expressament per a la protecció de la flora endèmica i amenaçada, amb una doble finalitat de gestió i recerca.

Més enllà de la protecció genèrica de l’hàbitat, les espècies més amenaçades necessiten sovint accions directes per a minimitzar els riscos d’extinció. Per a cada planta, les mesures que cal prendre són diferents, ja que depenen de les característiques biològiques i de les amenaces a què estigui sotmesa l’espècie. A més, aquestes mesures poden ser in situ, quan s’apliquen directament a les poblacions naturals, o ex situ, quan es basen en la recol·lecció de material i el seu manteniment fora del seu hàbitat, per exemple, en bancs de germoplasma o bé formant col·leccions vives als jardins botànics.

L’herba santa o card eivissenc (Carduncellus dianius) és un endemisme dianicopitiúsic, que creix en massissos calcaris al nord-est de la província d’Alacant (excepcionalment, en matollars al massís del Montgó i als penya-segats litorals de la costa septentrional d’Eivissa (incloent l’illot de s’Espartar). Tot i estar protegida, les seves poblacions han patit una notable regressió (especialment a la costa alacantina) fruit de la urbanització del litoral.

Jaume X. Soler.

Pel que fa a les actuacions directes sobre les espècies en les seves poblacions naturals, se’n poden dur a terme de diferents tipus. Per una banda, es poden establir mesures de protecció física de les plantes mitjançant la instal·lació de tancats, ja sigui per a evitar la depredació, si és un problema per a la supervivència de les poblacions o la seva reproducció, o per a evitar l’accés de persones (per exemple, per a protegir les espècies dunars de la hiperfreqüentació de les platges). Un altre tipus d’actuacions són aquelles destinades activament a la millora de la qualitat de l’hàbitat o a resoldre la problemàtica particular d’una espècie, com són les neteges, la gestió de la pastura, la retirada de plantes invasores, etc. Finalment, en alguns casos, quan la davallada de la població és tal que la seva persistència es veu compromesa o, fins i tot, si ja s’ha extingit, cal recórrer al reforçament de les poblacions o a la seva reintroducció, sigui amb individus o llavors d’altres poblacions de l’espècie, o bé provinents de bancs de llavors i jardins botànics.

Els jardins botànics, que a l’origen eren llocs d’aclimatació, exposició i experimentació, els darrers anys han esdevingut també espais de conservació d’espècies amenaçades, on aquestes es preserven en forma de llavors o es cultiven. Cal destacar en aquest sentit la tasca del Jardí Botànic de Barcelona, el Jardí Botànic Marimurtra (Blanes), el Jardí Botànic de Sóller i el Jardí Botànic de la Universitat de València. En el transcurs de l’última dècada s’han creat nombrosos bancs de germoplasma, on es conserven llavors de plantes amenaçades, que constitueixen un reservori de biodiversitat i diversitat genètica que, en cas de necessitat, podria servir per a restituir poblacions naturals. Tot sovint, aquests bancs de germoplasma estan lligats a jardins botànics, tot i que n’existeixen d’altres en centres de recerca (per exemple, a la Universitat de Girona) o de la mateixa Administració autonòmica, com el Banc de Llavors Forestals de la Conselleria de Medi Ambient de la Comunitat Valenciana.

Llistes i llibres vermells més recents que avaluen l’estat de conservació de la flora dels Països Catalans. PV País Valencià, IB Illes Balears, EE Estat espanyol, A Andorra, CAT Catalunya..

La protecció legal de les espècies, tot i que no garanteix la desaparició de les diferents amenaces, és un pas imprescindible per a conservar-ne un gran nombre, i al llarg dels darrers anys han anat apareixent diferents eines legislatives, ja siguin internacionals, estatals o autonòmiques. Moltes d’aquestes reglamentacions legalment vinculants recomanen desenvolupar plans de gestió i recuperació per a les espècies més amenaçades (i en alguns casos n’estableixen fins i tot l’obligatorietat). Aquest és el cas de les espècies considerades en perill d’extinció dins el Catálogo español de especies amenazadas (que inclou 16 espècies dels Països Catalans) o en els diferents catàlegs corresponents als principals territoris dels Països Catalans: el Catàleg balear d’espècies amenaçades i d’especial protecció (Decret 75/2005 de la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears), el Catàleg de Flora amenaçada de Catalunya (Decret 172/2008 del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya) i el Catàleg valencià d’espècies de flora amenaçades (Decret 70/2009 de la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge de la Generalitat Valenciana). Mentre que a les Illes Balears ja s’han aprovat un total de set plans de recuperació i un de gestió, al País Valencià la primera (i única) espècie a disposar d’un pla de recuperació és la silene d’Ifac (Silene hifacensis), i a Catalunya els primers plans de recuperació han de veure la llum els propers anys.