Els quatre volums de la Flora dels Països Catalans, d’Oriol de Bolòs i Josep Vigo, i una mostra (corresponent al teix) de la representació gràfica i dels mapes de distribució, que constituïren una aportació extraordinària, perquè per primera vegada representaven cartografiades les àrees de les diferents espècies als Països Catalans, a la resta d’Europa i a la Mediterrània.
La recerca florística ha generat, a la dècada del 2000, la culminació d’obres de síntesi, en format de flores o manuals d’identificació, l’avenç dels aties de distribució i, també, la confecció de portals de biodiversitat en la web.
Les darreres dècades s’ha completat la Flora dels Països Catalans, que es va iniciar el 1984 i va culminar amb la publicació del quart volum, el 2005, fruit d’una laboriosa activitat d’Oriol de Bolós, amb la col·laboració de Josep Vigo. L’obra fou la primera compilació específica i homogènia d’una flora de les plantes vasculars, que comprèn tot l’àmbit dels Països Catalans (a excepció de l’Alguer). Concebuda com a eina per a identificar les plantes silvestres de l’àmbit geogràfic català, presenta unes claus dicotòmiques exhaustives que permeten reconèixer les espècies fins i tot quan no tenen flors i que remeten a unes descripcions força completes, si es comparen amb les flores estàndard. El tractament de la nomenclatura, molt sintètic, permet abordar els grups conflictius de manera còmoda. La corologia fou innovadora en el fet de reconèixer grans territoris fisiogràfics, com també ho fou el tractament fitosociològic de les plantes, per a les quals s’indica l’aliança fitosociològica a què pertanyen, seguint la línia de les escoles de botànica alemanyes. Els mapes de distribució, fruit d’una minuciosa recerca en les fonts documentals tant bibliogràfiques com d’herbari, constituïren també una aportació extraordinària, pel fet de cartografiar per primer cop les àrees de distribució dins els Països Catalans i dins Europa i la Mediterrània. La il·lustració de la flora procedeix majoritàriament de la Flora de França, de l’abat Hippolyte Coste (1937), però va ser completada per Margarida Masclans. La maquetació de l’obra, amb la part descriptiva seguida de la il·lustració i els mapes, i de la informació sobre ecologia, corologia, límits altitudinals i àrea general de distribució, fa molt fàcil la consulta per espècies.
Portada de la tercera edició (2005) de la Flora manual dels Països Catalans, d’Oriol de Bolòs, Josep Vigo, Ramon M. Masalles i Josep M. Ninot, i una de les il·lustracions originals de Margarida Masclans per al gènere Senecio realitzades per l’obra.
L’aparició, el 1990, de la Flora manual dels Països Catalans, dissenyada en un volum compacte, va satisfer la necessitat de disposar d’una versió abreujada per portar al camp de la Flora dels Països Catalans, obra matriu en quatre volums. Conté la mateixa informació bàsica i permet el reconeixement de tots els tàxons. La part descriptiva es presenta separada de les claus dicotòmiques, cosa que fa les consultes més operatives, i és acompanyada d’il·lustracions originals de Margarida Masclans per a la majoria dels tàxons; un esforç equiparable d’il·lustració de la flora autòctona al que havia fet Eugeni Sierra (1919-1999) per a l’obra prèvia (1981, reeditada el 1986) de Ramon Folch La vegetació dels Països Catalans. Al llarg de les diferents edicions d’aquesta flora manual (1990, 1992 i 2005) s’han actualitzat continguts, nomenclatures i corologies. Per a l’Alguer, les dades es troben en l’obra de G. Bachetta, E. Bocchieri i G. Iiriti (2005) on s’ha efectuat una recent síntesi de les plantes vasculars conegudes a l’illa de Sardenya.
Més de vint anys després de l’inici de la publicació de la Flora ibérica (1985) l’obra té 15 volums publicats, dels 21 previstos. Continua essent una obra de referència per a les plantes del territori ibèric, especialment pel tractament taxonòmic i de la nomenclatura i la qualitat excepcional de les il·lustracions d’Eugeni Sierra, si bé aspectes com l’ecologia, la corologia i la cartografia són tractats amb més detall en la Flora dels Països Catalans.
Està en un avançat estat de redacció una nova flora de la França mediterrània continental (Flore de la France méditerranéenne continentale), sota els auspicis del Conservatori Botànic Nacional Mediterrani de Porquerolles. Projecte iniciat el 2001 i coordinat per P. Jauzein i J.-M. Tison. És una flora pràctica amb les claus de determinació molt treballades, nomenclatura actualitzada i descripcions concises però completes. La part d’illustracions al traç serà especialment acurada per a ajudar l’usuari a identificar les plantes.
Portada del segon volum de l’Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans (1991), pertanyent al projecte ORCA, amb il·lustracions d’Eugeni Sierra. Conté els mapes 104-306, compilats per Oriol de Bolòs i Àngel M. Romo. Des del 1982, s’han publicat 2.799 mapes de tàxons, aplegats en 11 volums.
L’Organització per a la Cartografia de les Plantes Vasculars dels Països Catalans (ORCA), nascuda el 1982 de la necessitat de conèixer detalladament la distribució dels tàxons al llarg dels Països Catalans, sota la direcció d’Oriol de Bolòs, va generar dues línies de publicacions: els catàlegs locals, que aborden la flora de les plantes vasculars dels diferents quadrats UTM de 10 km de costat, i els aties de distribució del conjunt del territori dels Països Catalans. La direcció del projecte és a càrrec de Josep Vigo d’ençà del traspàs d’Oriol de Bolòs (2007). El projecte va néixer amb vocació internacional. Prova d’això és el volum introductori, publicat l’any 1985 i redactat en català i anglès. La informació que conté sobre les característiques fisiogràfiques dels Països Catalans és una de les millors síntesis fetes d’aquest territori. També l’any 1989 es va publicar, en dos volums, la recopilació de totes les dades aplegades personalment per Oriol de Bolòs, que es van editar i donar a conèixer davant la lentitud de publicació del conjunt de l’obra. Pel que fa als aties, se’n publicaren 15 volums entre el 1987 i el 2008 (la previsió és publicar-ne 20); des de l’inici del projecte fins al 1989, de l’equip reduït de persones que hi treballaven s’ha passat als més de 60 collaboradors que té actualment. Quant als catàlegs locals, se n’han publicat 17 volums. El primer, sobre la flora de Santa Pau, va sortir el 1987, i l’últim, sobre la flora d’Isona, el 2008.
Els portals de biodiversitat que es poden consultar permeten conèixer els tàxons fixats fins ara i la seva cartografia, però no són eines pensades per a la identificació, ja que no inclouen ni descripcions ni claus d’identificació.
Cal fer menció del nou portal Silene (http://www.cbnmed.fr/silene/index.php), que comprèn tota la Catalunya del Nord i està sota els auspicis del Conservatori Botànic Nacional Mediterrani de Porquerolles. Conté més de 100.000 registres d’aquest territori, que provenen de catàlegs, flores locals, inventaris específics i observacions de camp dels botànics del conservatori i dels seus corresponsals. Es poden fer cerques per departaments i per termes municipals, ajustar les peticions a diferents períodes i intervals de temps, obtenir representacions cartogràfiques en una retícula de coordenades UTM de 10 × 10 km, i segregar les citacions anteriors al 1990 de les posteriors a aquest any. Aquest portal s’emmarca en el nou impuls que han tingut els estudis de biodiversitat vegetal arran de la creació, a tot l’Estat francès, dels conservatoris botànics nacionals.
En definitiva, pel que fa a la biodiversitat vegetal i el coneixement, es pot dir que, malgrat que els estudis florístics han estat prou representatius per a donar una idea força completa del conjunt de la flora dels Països Catalans, queden encara alguns territoris que han estat tradicionalment poc estudiats, com és el cas de la Franja de Ponent i del centre del sud de Catalunya. Pel que fa a la Catalunya del Nord, determinats territoris van ser objecte d’estudi al principi del segle XX, però des del punt de vista de la botànica no han estat explorats en temps recents. A nivell taxonòmic queda encara pendent de realitzar una revisió acurada de determinats grups de plantes vasculars. Així, per exemple, en l’àmbit dels Països Catalans, caldria dur a terme una revisió dels gèneres Rubus, Festuca i Hieracium, entre d’altres.
D’altra banda, les amenaces sobre la biodiversitat vegetal provenen de diferents àmbits. Els canvis en l’ús del territori comporten sovint la fragmentació dels hàbitats naturals, a conseqüència de la construcció de grans infraestructures o de la substitució de l’agricultura tradicional per l’agricultura industrial i la ramaderia extensiva. Un primer efecte fàcilment visible és l’empobriment de la biodiversitat vegetal i el paper cada cop més destacat de les plantes invasores. A aquest escenari, se superposen els efectes del canvi climàtic, un camp en què s’aboquen recursos per a poder quantificar els efectes que té i elaborar models predictius.
Per omplir aquests buits s’han iniciat programes de seguiment de la biodiversitat a llarg termini, però els iniciats fins ara abracen àrees puntuals. També s’han fet valoracions dels beneficis socials de la biodiversitat i, fins i tot, s’ha quantificat econòmicament la biodiversitat a fi d’equiparar-la a altres béns i recursos per als humans. El gran repte de la societat és trobar l’equilibri entre el manteniment de la biodiversitat i l’explotació dels recursos naturals i una qualitat de vida acceptable per a l’espècie humana.