Un indicador dels canvis florístics que s’han produït en qualsevol territori és l’evolució del nombre de tàxons. Les primeres dades sintètiques sobre la flora del País Valencià es publicaren en el llibre Claves para la flora valenciana, de l’any 1990, actualitzades i revisades amb regularitat pels mateixos autors fins el 2009. Aquestes obres mostren un increment progressiu a partir del 1990, que en constaven 2.607, fins a la darrera edició, en la qual en figuraven 3.198. Aquestes dades no recullen algunes novetats publicades els últims anys i, no obstant això, representen un increment superior al 20%. Aquesta tendència continuada reflecteix l’evolució positiva del coneixement de la diversitat florística, amb novetats per a la ciència i recombinacions de la nomenclatura, però també amb noves citacions d’espècies autòctones i, especialment, de neòfits provinents de tot el món. Els nombrosos treballs d’investigació desenvolupats des del principi dels anys noranta del segle XX han millorat significativament el coneixement de la flora rara, endèmica o amenaçada. La situació assolida ha permès desenvolupar la xarxa de microreserves de flora, establir la primera llista roja de la flora vascular valenciana i aprovar el Catàleg valencià d’espècies de flora amenaçades, que introdueix notables modificacions en la llista d’espècies protegides al País Valencià respecte a la normativa prèvia del 1985.
L’estepa de Cartagena (Cistus heterophyllus ssp. carthaginensis) ha estat multiplicada mitjançant tècniques in vitro per introduir-ne exemplars en microreserves de flora i en jardins didàctics. No obstant això, els mecanismes d’incompatibilitat impedeixen la reproducció sexual entre individus genèticament idèntics, per la qual cosa aquestes accions disminueixen escassament el risc d’extinció.
Albert Navarro.
La silene d’Ifac (Silene hifacensis) ha concentrat nombrosos esforços de conservació que han permès reintroduir-la a la seva localitat clàssica: el penyal d’Ifac (Alacant), on es considerava extingida des del 1930. A més, des del 1987, s’han descobert noves poblacions al litoral septentrional alacantí. Actualment la planta és present en sis nuclis (dos de reintroduïts) i té un total de 90 exemplars.
Ignacio López Astilleros.
Dels resultats obtinguts, destaquen dues espècies que foren considerades extingides al territori valencià i que han estat retrobades: la silene d’Ifac (Silene hifacensis) i Littorella uniflora. La primera, protagonista d’unes primeres experiències de reintroducció desenvolupades els anys setanta, és considerada entre les espècies més emblemàtiques del conservacionisme a Espanya. L. uniflora va ser descoberta en llacunes temporals de Sinarques (Plana d’Utiel), al final dels anys setanta, però no s’havia tornat a observar fins el seu recent redescobriment en una altra llacuna propera. Una altra planta insígnia de la conservació de la flora valenciana és l’estepa de Cartagena (Cistus heterophyllus ssp. carthaginensis), representada al territori valencià per un únic exemplar, descobert el 1986; els darrers estudis genètics en qüestionen la independència subespecífica i el converteixen en l’únic exemplar pur de C. heterophyllus al continent europeu, perquè els pocs coneguts a Múrcia estan hibridats amb l’estepa blanca (C. albidus).
Entre les ensopegueres, dues han canviat d’estatus taxonòmic recentment. Limonium castellonense, que hi constava com un endemisme dels Països Catalans que es podria haver extingit, actualment és considerat sinònim de L. densissimum, una espècie molt rara al País Valencià, amb poblacions disperses des del delta de l’Ebre fins al Grau de Castelló. D’altra banda, L. cavanillesii, descrit a partir de material d’herbari recol·lectat al principi del segle XX, no ha estat observat posteriorment a la natura. El 1994 es va trobar una població als penya-segats litorals de la serra d’Irta (Peníscola), que inicialment va ser atribuïda a aquest tàxon. Un estudi més minuciós va identificar-la com una espècie independent, L. perplexum, i suggeria que L. cavanillesii podia tenir un origen híbrid.
En el mateix sentit, la campaneta valenciana (Leucojum valentinum) hi figurava com a probablement extingida, mentre que actualment se’n coneixen una dotzena de poblacions, que apleguen més de 2.200 individus, amb fortes fluctuacions interanuals associades a la quantitat i distribució de les pluges.
A més de la violeta de font dels ports de Beseit (Pinguicula dertosensis), s’han descobert diverses poblacions de P. vallisneriifolia al sud-est de la província de València, que amplien notablement l’àrea de distribució d’aquest endemisme ibèric, que concentra les principals poblacions al massís de Cazorla-Segura.
La malva de fang o trencadalla (Kosteletzkya pentacarpa), no esmentada a la Història Natural dels Països Catalans, és una planta inclosa a l’annex II de la "Directiva Hàbitats" que es localitza majoritàriament al Parc Natural de l’Albufera (València). La població, considerada la més important de tota la Mediterrània occidental, ha experimentat una notable expansió els últims anys, probablement afavorida per l’eutrofització de les aigües.
Entre les novetats per a la ciència, s’han descrit nombroses espècies i subespècies, en la seua majoria endemismes exclusius del territori valencià o de distribució compartida amb les províncies veïnes: Biscutella maestracensis, Centaurea fabregatii, Hieracium aguilellae, H. dertosense, Orobanche portoilicitana, Thymus ricardii ssp. vigoi, etc. En aquest apartat, els exemples més destacats, a més de la ja esmentada ensopeguera d’Irta, són la tramussera valenciana (Lupinus mariae-josephae) i la denteguera valenciana (Odontites valentinus), una planta que ha passat desapercebuda durant anys per una sinonímia errònia entre O. recordonii, pròpia de matollars calcaris secs, i O. kaliformis, típica de comunitats salobres dels aiguamolls litorals. Recentment, el projecte Flora Ibérica ha aclarit els fets, però, per qüestions relacionades amb el codi de nomenclatura, s’ha decidit mantenir aquesta situació i descriure l’original O. kaliformis com un nou tàxon.
Ludwigia grandiflora s’instal·la a les comunitats palustres d’aiguamolls i riberes fluvials, amb nuclis compactes que poden ocupar àrees molt extenses, com es veu en aquesta fotografia de la marjal de Xeraco (València). Aquestes poblacions alteren la composició de les aigües –per l’aportació de fulles i nutrients orgànics–, eliminen altres hidròfits autòctons per competència i afecten negativament les concentracions d’oxigen dissolt. Sovint també envaeix els arrossars, amb conseqüències que superen l’àmbit ecològic.
Carlos Peña.
D’altra banda, les espècies al·lòctones protagonitzen canvis molt rellevants des dels anys vuitanta del segle XX. La majoria de les plantes que són qualificades actualment com a espècies exòtiques invasores (EEI) ja formaven part de la flora ornamental que s’utilitzava als enjardinaments públics i privats (Acacia, Agave, Ailanthus, Aptenia, Bryophyllum, Carpobrotus, Eichhornia, Ludwigia, Opuntia, Robinia, Senecio, etc.). La multiplicació de la superfície urbanitzada, els canvis en l’ús dels territoris i la interconnexió del món globalitzat han afavorit la seua expansió i l’arribada de moltíssimes altres. La Història Natural dels Països Catalans va dedicar un annex a les plantes al·lòctones incorporades a la flora dels Països Catalans, majoritàriament esteses per les comunitats ruderals i arvenses, però sense relacionar-les amb problemes ecològics. Avui, les EEI representen una amenaça per als hàbitats naturals que ha obligat a les administracions públiques a establir normes específiques per a controlar-les i erradicar-les.
La gran capacitat invasora de la cholla (Cylindropuntia rosea) li ha permès adquirir en pocs anys un protagonisme notori en el paisatge de la serra d’Oriola i altres territoris valencians. Els fillols articulats i coberts d’espines, que s’enganxen amb molta facilitat a qualsevol cosa, afavoreixen una dispersió molt efectiva, confirmada per la localització incessant de nous nuclis de població en zones molt allunyades. Ara per ara, la producció de llavors viables no és confirmada.
Simón Fos.
Entre els exemples més significants, destaquen diverses plantes presents als nostres territoris des d’antic i utilitzades tradicionalment amb objectius ornamentals, productius o d’altra mena. Aquestes activitats constituïen la millor eina per a controlar la seua capacitat invasora, però, en minvar o desaparèixer, aquestes espècies s’han expandit ràpidament pels hàbitats naturals i han assolit un grau d’invasió que posa en perill la vegetació autòctona. La canya (Arundo donax), el bàlsam (Carpobrotus edulis), l’ailant (Ailanthus altissima), la figuera de pala (Opuntia maxima) o l’atzavara (Agave americana) serien els millors exemples d’aquest comportament. Nombroses espècies de cactàcies, crassulàcies, agavàcies i d’altres famílies de plantes suculentes han arribat a convertir-se en elements localment invasors amb efectes indesitjats sobre les comunitats naturals. La llista d’espècies al·lòctones naturalitzades al País Valencià és molt extensa i continua creixent. Entre aquestes espècies, cal destacar-ne dues pel ràpid procés expansiu que experimenten: el sisal (Agave sisalana) i la cholla (Cylindropuntia rosea).
Al medi aquàtic, també s’ha observat una notable proliferació d’EEI: Azolla filiculoides, Cyperus sp. pl., Eichhornia crassipes, Eigeria densa, Elodea canadensis, Heteranthera sp. pl, Ludwigia sp. pl., Myriophyllum heterophyllum, Pistia stratiotes, Salvinia natans, etc. De tot aquest grup, cal esmentar A. filiculoides, el jacint d’aigua (E. crassipes) i la pesta densa (E. densa), amb poblaments d’elevada extensió i densitat que arriben a cobrir tota la làmina d’aigua de canals i rius, amb greus conseqüències per al medi aquàtic i la seva biodiversitat.