Esquema de les diverses fases en què es pot dividir el procés de colonització d’un territori nou per una espècie exòtica, des que s’hi introdueix fins que es converteix en invasora.
A partir de Pyšek i altres, 2004, i Duncan i Clark, 2005.
La invasió per espècies exòtiques constitueix, en l’actualitat, un important component del canvi global i una amenaça seriosa per a la conservació de la biodiversitat i els ecosistemes naturals. Les últimes dècades, a més, factors com la millora de les comunicacions, el lliure comerç i transport, el turisme i el canvi climàtic han contribuït a accelerar vertiginosament el ritme d’introducció d’espècies exòtiques, com també a intensificar-ne els impactes. Entre aquests impactes ecològics cal destacar el desplaçament d’espècies natives (per competència, depredació, transmissió de malalties, hibridació, etc.) i els canvis en l’estructura i el funcionament dels ecosistemes, resultants de la modificació del règim de pertorbacions i del cicle de l’aigua i els nutrients. Però els impactes no es restringeixen al medi natural, sinó que també tenen fortes repercussions en l’economia, la societat i la salut pública.
Es consideren espècies exòtiques aquelles presents en una regió diferent del territori d’origen, on han arribat per intervenció humana, ja sigui intencionada o involuntària. En el cas de les plantes, les espècies exòtiques sovint es classifiquen en arqueòfits i neòfits, introduïdes, respectivament, abans i després de l’any 1500 dC. Cal diferenciar, a més, les espècies adventícies o subespontànies, les poblacions de les quals encara no es mantenen per si soles sense més introduccions, de les naturalitzades, que formen poblacions que es mantenen per si soles. Les espècies invasores són espècies naturalitzades amb una gran capacitat d’expansió. També es consideren espècies invasores aquelles que, malgrat ocupar un territori petit, tenen un impacte ecològic o econòmic important.
El procés pel qual una espècie esdevé invasora és el resultat d’una seqüència d’estadis successius que només aconsegueix completar una petita proporció de les espècies que arriben a un territori. En primer lloc, les espècies han de ser transportades des de l’àrea d’origen i han de ser introduïdes en una nova localitat. Després, han d’aconseguir establir una població que es mantingui sense noves introduccions; només llavors es pot donar el procés d’expansió que caracteritza la majoria d’espècies invasores.
L’estat d’invasió de les diverses espècies de plantes exòtiques dels Països Catalans: territoris i hàbitats
Nombre d’espècies exòtiques per quadrat UTM de 10 × 10 km als Països Catalans.
IDEM, a partir de fonts diverses.
L’anàlisi del grau d’invasió d’hàbitats i regions des d’un punt de vista geogràfic resta limitada per la disponibilitat, la resolució i l’homogeneïtat de la informació florística disponible. Els Països Catalans són, en aquest sentit, un territori privilegiat, ja que la llarga tradició botànica ha permès recollir una gran quantitat de registres florístics sobre plantes exòtiques i disposar d’inventaris de vegetació, organitzats de forma sistemàtica (seguint la xarxa UTM de 10 × 10 km) en el Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya (BDBC). Paral·lelament, el Ministeri de Medi Ambient impulsà la realització d’un aties de les espècies exòtiques més invasores de tot l’Estat, organitzat també per quadrats UTM de 10 × 10 km i nodrit amb dades del BDBC i dades inèdites dels autors. Ambdues bases de dades posen de manifest l’alt grau d’invasió dels Països Catalans per plantes exòtiques. Només a Catalunya s’ha constatat la presència de més de 650 espècies exòtiques, i a les Balears, de més de 300. La composició d’aquest contingent de plantes és força heterogeni, tot i que hi dominen les espècies introduïdes a partir d’usos ornamentals (40%) o de conreus i explotacions forestals (20%). Un 30% d’aquestes plantes exòtiques s’han introduït de manera accidental, sovint en forma de llavors barrejades amb les dels conreus, o bé amb mercaderies com la llana.
En general, les plantes invasores es concentren a les àrees costaneres, especialment entorn de les grans àrees urbanes (Barcelona, Tarragona, València) i, secundàriament, a les planes irrigades de tot el litoral català i valencià, del nord-est de Catalunya i de la vall del Segre. A Catalunya s’observa un patró semblant per a la totalitat de plantes exòtiques. Sembla que el clima temperat i humit i el paisatge divers i humanitzat afavoreixen l’acumulació d’espècies exòtiques en aquestes àrees del territori. A tot arreu, els hàbitats més envaïts són, en general, els que gaudeixen d’una relativa disponibilitat de recursos (aigua i nutrients) i són sotmesos a pertorbacions freqüents, especialment els hàbitats antròpics. Els suburbis, els conreus, els herbassars ruderals i els boscos i les bosquines de ribera en són els millors exemples. A l’altre extrem se situen els hàbitats poc pertorbats, sotmesos a restriccions de recursos o a condicions ambientals extremes, com ara els rius de muntanya, les molleres, els hàbitats alpins i subalpins i els hàbitats més xèrics o halòfils.
Introduccions i expansions recents
La invasió dels Països Catalans per plantes exòtiques, lluny d’aturar-se, continua a bon ritme, especialment a Catalunya, on el nombre d’espècies observades ha passat de 463 a 680 entre una primera recopilació de la flora exòtica duta a terme per Teresa Casasayas el 1989 i les dades més recents recollides pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) a partir de fonts diverses i editades el 2009. En vint anys, la flora exòtica de Catalunya ha augmentat més d’un 45%, en part, per una millor prospecció del territori i en part per les noves introduccions. Els hàbitats més afectats per la proliferació d’espècies exòtiques són els aquàtics —especialment els d’aigua dolça, però també els marins—, els litorals, els agrícoles i els ruderals. Seguidament es presenten alguns exemples representatius d’introduccions o expansions recents a Catalunya.
Als hàbitats d’aigua dolça cal destacar diverses introduccions dels darrers vint anys: Azolla filiculoides, Eichhornia crassipes, Egeria densa, Vallisneria spiralis, Heteranthera reniformis i H. limosa. A. filiculoides, present al delta del Llobregat i al curs mitjà i baix del Ter, és especialment abundant al delta de l’Ebre, on colonitza sobretot els arrossars, juntament amb moltes altres espècies exòtiques d’introducció més antiga. E. crassipes va ser detectada per primer cop a l’Estat espanyol el 1988, a Bolulla (Castelló), i ha estat observada puntualment els darrers deu anys al delta del Llobregat i a la riera de Torrelles (massís de l’Albera). Al delta de l’Ebre és una espècie poc agressiva que, tanmateix, pot haver interferit amb la flora aquàtica autòctona en alguns ullals. En canvi, causa problemes destacables en diversos aiguamolls costaners i al riu d’Albaida i al Jalón, al País Valencià, on és objecte de control. E. densa és una planta d’aquari que va ser esmentada per primer cop a la península Ibèrica al final de la dècada de 1990, i recentment s’ha fet abundant en alguns sectors d’Alacant (marjal de Pego-Oliva, riu Bullent), cosa que va motivar la posada en marxa de mesures d’eradicació. V. spiralis, H. reniformis i H. limosa es localitzen, de moment, al delta de l’Ebre, que es configura com un dels epicentres d’introducció d’espècies exòtiques aquàtiques –no tan sols vegetalsde la península Ibèrica. Altres espècies aquàtiques exòtiques citades antigament als Països Catalans s’han expandit recentment. És el cas de Ludwigia grandiflora, que tenia una distribució puntual fins fa menys de vint anys, quan es va començar a estendre. Actualment és relativament abundant al País Valencià, en alguns rius i als arrossars que envolten l’Albufera, i recentment també ha començat un ràpid procés de colonització de la vall baixa del Llobregat.
La cortadèria o herba de la Pampa (Cortaderia selloana) s’ha anat escampant les darreres dècades a les vores dels cursos d’aigua, i per la seva resistència a la salinitat, també als aiguamolls litorals.
Albert Mallol / Floracatalana.net.
Fallopia japonica és una poligonàcia àmpliament estesa per l’Europa central que, als Països Catalans, només ocupa els marges dels rius de les contrades pirinenques i prepirinenques més humides.
iStockphoto / Steve McBil.
Cada cop més, a les vores dels cursos d’aigua i en altres ambients humits sovintegen algunes espècies exòtiques utilitzades en jardineria. És el cas de Cortaderia selloana, o herba de la pampa, abans de distribució més aviat dispersa i ara força freqüent a les maresmes litorals dels aiguamolls de l’Empordà i del delta del Llobregat, i als llits dels grans rius, com el Segre i l’Ebre. També és el cas de Fallopia japonica, poligonàcia localitzada abans en molts pocs punts de Catalunya i que ara creix abundantment a les vores de la Garona i els afluents principals, al Baish Aran. Juntament amb aquestes espècies es troben la canya (Arundo donax), un arqueòfit omnipresent a la Mediterrània, i Buddleja davidii, un neòfit arbustiu de flors vistoses totalment naturalitzat i força freqüent a la Catalunya humida.
A la mar també hi sovintegen les introduccions de noves espècies, en general involuntàries i lligades al transport marítim. Les darreres dècades cal destacar la introducció i l’expansió de dues espècies procedents del Pacífic: Caulerpa taxifolia i C. racemosa. La primera fou alliberada accidentalment de l’aquari de Mònaco al final de la dècada de 1980 i es mostra molt agressiva a França i a Itàlia, però no als Països Catalans, d’on fins i tot ha desaparegut localment. C. racemosa, d’arribada més recent, és força present al País Valencià i a les Balears, i el 2008 es va localitzar a Catalunya. El seu caràcter invasor és més marcat que el de C. taxifolia, i els seus possibles efectes sobre els hàbitats bentònics i la biodiversitat marina poden ser molt negatius, ja que fins i tot pot perjudicar els recursos pesquers.
El sotabosc de les pinedes que creixen sobre les antigues dunes del delta del Llobregat ha estat colonitzat per Pittosporum tobira, un arbust molt utilitzat en jardineria.
Fototeca / MC
Els hàbitats litorals terrestres es troben força sovint envaïts per plantes exòtiques, a causa de la forta pressió humana que suporten. A les pinedes de pi pinyer del delta del Llobregat, hi destaca la forta expansió de Pittosporum tobira, un arbust força utilitzat en jardineria i procedent de l’est asiàtic que també comença a colonitzar algunes brolles alterades del Garraf i del Baix Penedès. A les platges proliferen cada cop més altres espècies també ornamentals, com la composta Arctotheca calendula i la coneguda ungla de gat (Carpobrotus edulis), objecte arreu de programes de control a causa de la seva gran proliferació, que arriba a posar en perill la flora autòctona. Les acompanyen diverses plantes exòtiques ruderals, com ara Oenothera erythrosepala, Cenchrus incertus i Xanthium strumarium.
Austrocylindropuntia subulata és una cactàcia d’origen ornamental fins fa poc subespontània, però que comença a sovintejar naturalitzada al litoral central i meridional de Catalunya.
Francisco Gracia.
Els penya-segats litorals propers a àrees humanitzades són un lloc propici per a la instal·lació d’espècies xeròfites, sovint crasses, que en molts casos provenen de la xerojardineria. A part de les omnipresents atzavares (Agave americana) i les figueres de moro (Opuntia ficus-barbarica), cal esmentar Austrocylindropuntia subulata, una cactàcia ornamental naturalitzada a les costes de València i de Castelló d’ençà de la dècada de 1980 que sembla trobar-se a l’inici d’un procés d’expansió pel litoral català, especialment al Baix Penedès i al Garraf. Senecio angulatus és una composta reptant de grans dimensions que creix en àrees protegides, com ara el peu dels cingles, i que cada cop és més abundant arreu del litoral dels Països Catalans.
Sicyos angulatus és una cucurbitàcia originària de l’Amèrica del Nord que els darrers anys ha començat a estar present en clarianes de boscos frescals mediterranis. De fulles amples i lobulades, és una planta enfiladissa capaç de cobrir grans superfícies, a les quals s’arrapa gràcies als circells. Fa una flor petita que crida poc l’atenció, i el fruit és una baia d’un centímetre i mig de llarg, amb aspecte de cogombret recobert de pèls llargs, que apareix en grups.
Enric Bisbe.
A diferència dels conreus de secà, on es concentren nombrosos arqueòfits arvenses arribats en temps molt reculats, els conreus de regadiu són un altre dels punts principals de concentració de neòfits als Països Catalans. L’abundància a ple estiu d’aigua i nutrients en conreus com ara els de girasol i blat de moro els fa especialment idonis per a les espècies tropicals i subtropicals. Entre les espècies exòtiques d’arribada més recent cal destacar Sycios angulatus, una cucurbitàcia coneguda des del 1995 —inicialment confinada als boscos de ribera i a les plantacions de pollancres del Gironès— que d’ençà del 2004 començà a colonitzar els conreus de la plana de Lleida, d’on s’intenta eradicar. Les mesures d’eradicació potser evitaran un procés d’expansió semblant al que va experimentar Abutilon teophrasti, una malvàcia anual d’origen asiàtic que fins a la dècada de 1980 tenia una distribució molt puntual a Catalunya, però que d’aleshores ençà ha començat una forta expansió pels regadius catalans i valencians. Actualment és especialment abundant a les planes lleidatanes, on ha esdevingut una mala herba de primera magnitud dels camps de gira-sol i de blat de moro.
Un altre reservori d’espècies exòtiques són els ambients humits i rics en nutrients, com ara els herbassars higronitròfils, freqüents a les terrasses dels rius més alterats. En aquests llocs, recentment han proliferat diverses plantes herbàcies de grans dimensions i de cicle de vida perenne, com ara Rumex cristatus, originària de l’Europa oriental. Les primeres citacions d’aquesta espècie corresponen a Banyeres, Alacant (1991), i la regió metropolitana de Barcelona (1998), però actualment s’estén, probablement, arreu del litoral dels Països Catalans. Un altre exemple de ràpida expansió és el de Senecio pterophorus, una composta llenyosa d’origen sud-africà recol·lectada per primer cop al baix Besòs el 1996, però ja estesa probablement per tot el curs mitjà i baix d’aquest riu i dels seus afluents i per alguns punts de les conques de la Tordera i del Llobregat. Posteriorment (1999) se n’han observat poblacions incipients a les rieres del Baix Camp. Una espècie similar, el seneci del Cap (Senecio inaequidens), ha protagonitzat un procés d’expansió semblant a les pastures del nord de Catalunya i Andorra.