Imatge general d’una gespa de Naufraga balearica, emergint de les escletxes de la roca, amb un brot florit (a baix).
Joana Cursach.
Naufraga balearica és un dels endemismes més emblemàtics de les Balears. És una petita planta herbàcia de la família de les umbel·líferes que viu en unes poques localitats de la serra de Tramuntana de Mallorca. Els anys vuitanta també va ser trobada a Còrsega, però aquesta població es va extingir pocs anys més tard. Estudis genètics d’aquesta població corsa van generar seriosos dubtes que realment fos una població natural. Avui en dia, mentre no apareguin noves poblacions fora de les Balears, es pot considerar que es tracta d’un endemisme exclusiu de Mallorca.
Segons els criteris de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), l’espècie es considera en perill crític d’extinció. És estrictament protegida per la legislació espanyola i considerada una espècie prioritària en la "Directiva Hàbitats" de la Unió Europea.
Naufraga balearica és una planta perenne amb una petita soca subterrània que es pot ramificar a prop de la superfície; a cada branca es forma una roseta de fulles d’uns pocs centímetres de diàmetre. També és freqüent que les plantes siguin formades per una única roseta. Sovint la densitat d’individus és prou gran per a formar gespes que cobreixen la superfície del terra. Les fulles són molt variables, en general són dividides en folíols irregularment ovalats. A la primavera, les rosetes de fulles produeixen nombrosos estolons de forma radial, i a l’àpex es formen noves fulles i les flors.
Les inflorescències són umbel·les simples, un caràcter més propi de les umbel·líferes de l’hemisferi sud. Els estudis moleculars han mostrat, però, que filogenèticament estan més estretament relacionades amb les umbel·líferes europees que no pas amb les sud-americanes, com s’havia especulat en un principi. Probablement, s’ha produït una miniaturització de la inflorescència (d’umbel·les compostes a simples) com una adaptació a la pol·linització per formigues. La reduïda mida de les flors, d’aproximadament dos mil·límetres de diàmetre, la posició a prop de terra i l’alta densitat de flors fan que les formigues puguin visitar moltes flors amb petits desplaçaments i poc esforç.
Per la posició de les inflorescències, els fruits es formen preferentment als extrems dels estolons; per tant, uns centímetres allunyats del centre de les rosetes. Quan són madurs, cauen amb facilitat i es dispersen pels voltants. S’ha citat que les formigues també contribueixen a la dispersió dels fruits, però es tracta d’una dada que no s’ha pogut confirmar.
Naufraga balearica viu en penya-segats litorals, normalment a una certa alçada respecte del nivell del mar (fins a 200 m), però amb una clara influència marina. Ocupa petits replans terrosos i ombrívols al peu de les parets rocoses, i també a l’ombra d’arbustos com Smilax aspera ssp. balearica. Conviu amb altres espècies que tenen una fisonomia i ecologia semblant, com Erodium relchardii, endèmica de Mallorca i de Menorca, i Bellium bellidioides, de distribució tirrena.
Les poblacions conegudes de Naufraga balearica, particularment la que és a prop de la cala de Sant Vicenç, on va ser trobada i descrita, s’han reduït durant els darrers deu anys. No és clar el motiu d’aquest declivi; segurament es tracta d’una combinació de factors relacionats amb sequeres, l’erosió provocada per les cabres i la competència d’altres espècies de plantes. El paper de les cabres és paradoxal. Segons les dades extretes de parcel·les permanents, l’exclusió total de les cabres pot ser perjudicial per a Naufraga balearica, perquè altres espècies de plantes competidores creixen més ràpid. D’altra banda, un excés de cabres genera processos erosius que l’afecten molt negativament. Per tant, sembla que una lleugera pressió d’herbívors pot ser necessària per a la conservació d’aquesta espècie, però un excés la pot perjudicar.
Un escenari de canvi climàtic, amb increment de les temperatures i reducció de les precipitacions, també comporta un risc per a la conservació de Naufraga balearica. Les sequeres fortes durant la tardor provoquen el fracàs del reclutament de noves plàntules, ja que les llavors germinen preferentment al principi de la tardor. El reclutament d’individus nous és sens dubte el principal coll d’ampolla del cicle biològic de l’espècie. De tota manera, primaveres seques i començaments d’estiu molt calents poden reduir substancialment la producció de flors i fruits i, tal volta, incrementar la mortalitat de plàntules i d’individus adults.
Davant d’aquesta situació de risc, cal desenvolupar accions per a la seva conservació, com són la redacció d’un pla de recuperació de l’espècie que inclogui mesures de conservació ex situ i la reducció de la densitat de cabres, que afecten negativament algunes de les poblacions.