Dibuix de la niella aparegut a la Flora von Deutschland, d’Otto Wilhelm Thomé (1888)
La niella (Agrostemma githago) és una cariofil·làcia que forma part de la flora dels nostres sembrats des de temps immemorial. Cal suposar que es tracta d’una planta al·lòctona vinguda de fa segles del Pròxim Orient; si això és cert, es tractaria d’un arqueòfit i molt probablement les llavors deurien arribar barrejades entre les dels cereals per a sembrar.
Tots els òrgans de la planta contenen una saponina, la gitogenina, que és metzinosa per als humans i per a molts animals de granja, i que representa un 5-7% del pes sec de la llavor. Com que les llavors es barregen amb les del cereal, de ben segur que ha causat moltes intoxicacions alimentàries en èpoques passades. El seu consum provoca una malaltia anomenada gitagisme, amb problemes gastrointestinals i molta debilitat, que pot arribar fins i tot a produir la mort. No obstant això, fins fa ben poc (XXa edició), el Diccionario de la Real Academia de la Lengua, a l’entrada neguilla, afirmava: "cuando sus semillas se mezclan con el trigo, se supone sin fundamento que la harina resultante es nociva".
Perseguida de sempre pel fet de ser mala herba i pel caràcter metzinós de les llavors, el control de la niella s’ha fet tradicionalment a mà o, més rarament, mitjançant rotació de conreus, amb resultats no gaire satisfactoris. Les tècniques de conreu tradicionals n’han afavorit la supervivència, igual que la de moltes altres herbes dels sembrats, que imiten el funcionament (i, poc o molt, també la morfologia) del cereal cultivat. De fet, no és fàcil de birbar perquè s’assembla força al cereal, tant per la mida i el color com per la disposició de les fulles. I, d’altra banda, el seu cicle vital coincideix amb el del cereal. La planta germina aprofitant les pluges de la tardor, creix durant l’hivern i floreix amb l’arribada de la primavera, sobretot entre l’abril i el juny. El fruit, en càpsula, s’obre un cop madur. La gran majoria de les llavors es reparteixen pels voltants de la planta progenitora, però una petita part no poden sortir perquè són massa grosses o perquè resten adherides al fruit; aquestes llavors que es mantenen dins la càpsula són emportades amb la sega i, posteriorment, en batre, es barregen amb les del cereal, de manera que poden ser sembrades de manera involuntària a la tardor. Aquesta imitació funcional del cereal li ha permès colonitzar els sembrats al llarg dels segles no obstant tenir una taxa de fecunditat relativament baixa, amb una producció mitjana de llavors que oscil·la entre 500 i 1.000 per individu, si bé, excepcionalment, arriba a 3.000 depenent de les condicions ambientals.
La niella va ser abundant fins que es van desenvolupar tècniques efectives de neteja de llavors, combinades amb l’aplicació d’herbicides; a partir d’aquest moment ha esdevingut cada cop més rara, i les poblacions, més petites. Molt comuna i abundant a tot Europa pràcticament fins a mitjan segle XX (es van arribar a comptar 50 peus per m2 en alguns sembrats del Tirol), durant la segona meitat del mateix segle la seva presència i la seva abundància van baixar d’una manera tan dràstica que actualment alguns països la consideren una espècie desapareguda o amenaçada d’extinció.
La davallada de la niella als Països Catalans es pot seguir a partir de la informació continguda en les flores publicades. Ara fa un segle era considerada molt comuna a Catalunya. A la dècada de 1970 era, encara, relativament freqüent però no abundant als sembrats valencians i rara als mallorquins. I a les flores del segle XXI consta com a rara, molt rara o raríssima. Tant pel valor biològic com cultural, caldria començar ben aviat a prendre mesures per a protegir-la.