Els jaciments pliocens

Els jaciments de plantes fòssils del Pliocè dels Països Catalans s’han localitzat a Catalunya, i destaquen per la seva importància els voltants del Papiol (Baix Llobregat), on s’han recollit gran quantitat d’impressions de fulles en diversos jaciments que, pel fet de pertànyer al mateix nivell estratigràfíc i trobar-se situats molt a prop els uns dels altres, podem considerar com un mateix jaciment en sentit ampli. Els altres dos jaciments se situen a les rodalies de Siurana d’Empordà (Alt Empordà) i als voltants de la ciutat de Tortosa (Baix Ebre).

Jaciments dels voltants del Papiol (Baix Llobregat)

La presència de restes de vegetals fòssils ben conservades en el Pliocè del Baix Llobregat és coneguda des del segle passat i s’ha recol·lectat material als jaciments de Castellbisbal, el Papiol, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Esplugues de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat i la Bordeta. La majoria d’aquests jaciments es troben en procés de desaparició a conseqüència de l’activitat humana. Pel seu contingut faunístic, aquests estrats s’han datat com a pertanyents al començament del Plaisancià, edat que es pot assignat al conjunt dels jaciments del Baix Llobregat. Aquests nivells pliocens consten de dos trams: el primer, a la base, de margues blaves amb abundants restes d’equinoderms, mol·luscs i coralls, amb uns 70 metres d’espessor i algunes intercalacions arenoses que contenen plantes; el segon, cap al sostre, de margues arenoses de color terrós groguenc, amb nombrosos pectínids i vegetals fòssils, amb una potència d’uns 80 metres.

Durant el Pliocè hi havia un paleogolf d’uns 20 km de llargada per uns 5 km d’amplada que arribava fins on ara és Castellbisbal (Vallès Occidental) i on es van anar dipositant els sediments i les restes de plantes. Recentment s’ha realitzat una revisió de les restes fòssils de vegetals recollits en diversos jaciments dels voltants del Papiol, a partir de l’estudi d’una mica més de 2000 exemplars i s’ha constatat la presència de 64 espècies diferents. Diverses anàlisis palinològiques efectuades en els diferents nivells pliocens d’aquesta zona han permès de comparar les dades obtingudes en l’estudi de la macroflora.

La flora trobada als voltants del Papiol presenta moltes semblances amb la d’altres jaciments pliocens catalans, sobretot amb el que s’ha localitzat a Siurana d’Empordà (Alt Empordà). Quant a les flores europees d’una antiguitat igual o similar, s’aprecia una afinitat més gran amb les recollides a la vall del Roine i Meximieux (França) i a la vall de l’Arno (Itàlia). Són especialment abundants les restes de les espècies següents: Quercus drymeja (amb un 15% dels exemplats classificats), Platanus aceroides (12%), Laurus canariensis i Quercus ilex (tots dos un 10%), Oreodaphne heeri (6% de les empremtes revisades), Persea indica pliocenica (5%), Laurus nobilis i Persea braunii (tots dos un 2%), Daphnogene ungeri i Cinnamomum polymorphum (tots dos un 1%). La resta de les espècies apareixen representades en quantitats menors a 1’1% tot i que són relativament freqüents, com ara: Acer trilobatum, A. decipiens, Juglans vetusta, J. acuminata, Diospyros anceps, D. protolotus i Viburnum tinus.

Segons les dades aportades per l’estudi de les paleofitoassociacions, podem suposar que prop de les riberes dels rius i les zones baixes pantanoses pròximes al paleogolf del Llobregat, hi abundaven Typha latissima, Phragmites oeningensis, Myrica, Populus, Salix, Poacites, etc.; aquests llocs no devien ser gaire extensos, ja que no han aparegut moltes restes d’aquestes formes higròfites. A les valls i les planúries més apartades de les aigües de l’estret golf terciari hi havia boscos amb predomini de Platanus aceroides i s’hi trobaven també representants dels gèneres Quercus, Ulmus, Populus, Sapindus, Laurus, al costat de Liriodendron procaccinii, Liquidambar europaea, Sassafras ferretianum, etc., que es desenvolupaven pels colls sense arribar a aconseguir altures importants. Als vessants orientats al S, ben assolellats i amb un ambient sec i càlid, hi devien prosperar les espècies típicament mediterrànies, com Quercus ilex, Q. coccifera, Viburnum tinus, etc. A les zones muntanyoses properes fins a arribar als cims, que no eren elevats, hi devia haver agrupacions de Fagus pliocenica, Castanea atavia, Juglans acuminata, Ilex, Pinus, etc. No han aparegut restes d’espècies pròpies de les zones més elevades perquè eren molt allunyades de la conca de sedimentació, per bé que els seus grans de pol·len han estat detectats en els estudis pol·línics realitzats en aquesta zona. Aquestes anàlisis han posat de manifest que són molt abundants a la regió, encara que es podien situar a força distància del paleogolf, les abietàcies indeterminades, Tsuga, Picea, Cedrus, etc., de les quals no es coneixen altres tipus de restes (macrorestes).

La flora extreta dels jaciments pròxims al Papiol presenta una barreja considerable d’elements florístics diferents, la qual cosa dificulta considerablement de poder precisar les condicions climatològiques sota les quals es podien desenvolupar aquests vegetals, ja que els seus actuals descendents filètics habiten zones amb diferències climàtiques acusades. Apareixen plantes pròpies de l’Europa temperada mitjana, espècies característiques de les regions subtropicals o temperades càlides d’Amèrica i Àsia, elements típicament mediterranis i formes que viuen en els nostres dies a les illes Canàries i a Madeira.

Les capes que contenen els vegetals fòssils pertanyen a la base del Plasencià: hom les ha datades per mitjà de la fauna d’invertebrats que contenen. La seva antiguitat fou confirmada també per les anàlisis pol·líniques fetes en diferents punts. La macroflora té característiques típiques de les flores pliocenes presents en els jaciments del S d’Europa.

El clima, a la zona pròxima al paleogolf que hi ha en el curs baix del Llobregat, en aquells moments del Pliocè deuria ser de tipus subtropical o temperat càlid, una mica més humit, potser, que ara; la humitat augmentaria a les faldes orientades al N i a les proximitats dels cursos d’aigua, mentre que disminuiria força a les valls assolellades orientades a migdia. Les temperatures mitjanes anuals deurien situar-se a la ratlla dels 18°C, sense gaires diferències estacionals, però amb un hivern més o menys definit i amb estius més aviat secs i càlids. L’abundància de plantes forestals, principalment espècies arbòries i arbustives, posen de manifest l’existència de boscos que envoltaven l’antiga ria pliocena i cobrien les valls, les planes i els turons propers; aquestes masses boscoses s’escalonaven formant diversos estatges de vegetació. En resum, el clima devia ser més càlid que avui, possiblement amb un grau d’humitat més gran, i tot això pot explicar l’existència del gran nombre d’espècies que s’han trobat fòssils, i que no és més que una petita mostra de la flora d’aleshores. Aquesta riquesa botànica es veié afectada per les glaciacions quaternàries, que feren desaparèixer d’una manera definitiva totes les espècies de clima càlid del nostre entorn.

A continuació, la llista presenta els cormòfits fòssils pliocens dels jaciments del Papiol (Baix Llobregat), amb dades elaborades per l’autor, a partir de fonts diverses

Jaciment de Siurana d’Empordà (Alt Empordà)

Als encontorns del cementiri de Siurana d’Empordà afloren dipòsits detrítics que s’estenen per una part de l’Alt Empordà. Hi apareixen en els nivells inferiors: margues blaves, de més de 8 m de gruix, amb restes de gasteròpodes marins i bivalves; margues argiloses brunes grisoses, amb un gruix de 2,5 m, menys fossilíferes que les anteriors; margues brunes, més sorrenques, de 2 m de gruix, amb escasses restes d’invertebrats marins; sorres fines, d’uns 3 m de gruix, amb intercalacions més argiloses, on apareixen nombroses impressions de vegetals; i conglomerats i sorres superiors, de gruix indeterminat. Aquesta sèrie ens indica l’existència d’una regressió marina.

L’estudi dels invertebrats marins, de la microfauna i, finalment, de les anàlisis pol·líniques efectuades permeten de datar els dipòsits que contenen les plantes fòssils com del principi del Plasencià. Els detrits vegetals foren transportats pels cursos d’aigua vers les aigües del paleogolf, que ocupava una gran part del que actualment és l’Alt Empordà, i anaven a dipositar-se a zones pròximes a la costa. En aquest jaciment s’ha constatat l’existència de 35 formes vegetals fòssils diferents. A partir de l’estudi de la flora trobada en el jaciment, des del punt de vista paleoecològic, hom adverteix la presència de plantes pròpies de les fitoassociacions següents: vegetals higròfits que vivien a les proximitats de l’aigua i a les zones entollades de les ribes dels rius i els aiguamolls, com són ara Alnus, Myrica, Populus nigra, P. alba, Salix, Phragmites oeningensis, Poacites, etc.; formes pròpies dels boscos de plana i de vessants inferiors de muntanyes, entre les quals podem indicar Alnus, Carpinus, Cinnamomum polymorphum, Laurus canariensis, Persea indica, Oreodaphne heeri, Quercus ilex, Fraxinus, etc., i espècies que vivien en zones montanes, principalment per sobre dels 600 m, com Fagus pliocenica, Ilex, Pinus, Zelkova ungeri, Sequoia langsdorfii, etc. Aquesta vegetació cobria les zones baixes pròximes al paleogolf terciari, les ribes dels seus rius, les planes i les valls properes i les zones de muntanya que les envoltaven.

Les anàlisis fetes en nivells diferents del cementiri de Siurana, i en les mateixes capes on s’havia recollit la paleoflora esmentada, assenyalen la presència d’abundants grans de pol·len de Pinus, Picea, Abies, Cathaya, etc. S’ha extret únicament un fragment foliar, de Pinus, cosa comprensible ja que d’aquests vegetals, emplaçats a molta distància de la conca—possiblement a les zones de muntanya pirinenca—, només devien arribar els grans de pol·len més petits (els més grossos devien pesar massa per a desplaçar-se tan lluny).

La flora trobada a Siurana d’Empordà presenta una gran semblança amb l’extreta dels voltants del Papiol (Baix Llobregat), ja que gairebé totes les espècies coincideixen; se’n dedueix que les condicions devien ser molt semblants. La flora en conjunt indica l’existència d’un clima temperat càlid, amb temperatures mitjanes superiors a les actuals, a la ratlla dels 18°C, amb pluges suficients al llarg de l’any però amb tendència a un període de sequera estival. Aquesta vegetació presenta, com també passava al Papiol, una barreja de formes els descendents de les quals apareixen, als nostres dies, en regions molt separades.

A continuació, la llista presenta els cormòfits fòssils pliocens del jaciment de Siurana d’Empordà (Alt Empordà), amb dades elaborades per l’autor, a partir de fonts diverses

Jaciments dels voltants de Tortosa (Baix Ebre)

Els fòssils estudiats en aquesta zona procedeixen del subsòl de la ciutat de Tortosa i han estat extrets en diverses obres efectuades amb motiu de la construcció del canal de Tivenys i de diferents llocs dels voltants de la ciutat fa més de setanta anys. No s’han trobat, fins ara, restes de vegetals en quantitats apreciables. Assenyalem, però, la presència de Juglans acuminata i Quercus ilex, que són les úniques espècies trobades.

Prop de la ciutat, sobretot a la riba esquerra de l’Ebre, afloren, fins a Camp-redó i els seus voltants, bancs d’argiles, més o menys compactes, que en diversos punts són explotats en pedreres; aquestes argiles de tons grogosos i brunencs, contenen en alguns punts grans quantitats de restes de bivalves i altres invertebrats marins. En aquests dipòsits de fàcies marina, pròxims a la costa, apareixen de tant en tant fragments vegetals i alguna fulla aïllada. Possiblement les capes més riques en plantes fòssils són les que es troben a Tortosa i actualment es troben sota els edificis, ja que és allà on s’ha indicat la seva presència. Aquesta flora presenta moltes formes comunes amb la recollida als voltants del Papiol (Baix Llobregat) i d’altres punts dels voltants de Barcelona, i també amb la de Siurana d’Empordà (Alt Empordà), totes datades del Plasencià en els seus nivells més inferiors, la qual cosa ens fa suposar que la seva antiguitat és semblant a les tres conques i també les condicions ambientals: un clima de tipus subtropical o temperat càlid, amb temperatures mitjanes cap als 18°C i una humitat superior a la dels nostres dies.

A continuació, la llista presenta els cormòfits fòssils pliocens del jaciment de Tortosa (Baix Ebre), amb dades elaborades per l’autor, a partir de fonts diverses