Gripau pintat

Morfologia

Aquesta espècie presenta un cos robust, de tronc curt; no obstant això, la seva morfologia general recorda més aviat una granota a causa de la seva pell llisa —o en tot cas amb tubercles molt petits— i brillant. Pot mesurar fins a 70 o 80 mm de llargada. El musell és punxegut i el cap és tan llarg com ample. La pupil·la és triangular o arrodonida i el timpà és quasi invisible. Les potes anteriors presenten tres tubercles metacarpians a la part inferior i no tenen membrana interdigital. Les potes posteriors compten, en el mascle, amb una membrana interdigital que arriba fins a la meitat de la longitud dels dits; en la femella només es troba a la base dels dits. Tenen un tubercle metatarsià. Els tubercles subarticulars són poc marcats. Hi ha glàndules entre la vora posterior de l’ull i la part anterior del flanc.

La coloració és molt variable, i en general presenta tres dibuixos bàsics: la coloració de fons és grisa, oliva, groguenca, bruna o vermellosa al dors, que pot ser llis o amb dues o tres fileres longitudinals de taques més fosques vorejades de clar o bé amb dues o tres ratlles longitudinals fosques de vora clara; aquests diferents dibuixos poden aparèixer dins d’una mateixa població. El ventre té pell granulosa i un color blanquinós, uniforme o amb taques brunes, damunt d’un fons grisenc o d’ivori. De vegades, tenen una taca triangular fosca entre els ulls, d’iris daurat o color de bronze.

El mascle en zel presenta una ceratinització de la pell, més forta a la gola, al ventre i als membres posteriors, en forma de rugositats negroses; té una muda posterior de reproducció i no presenta sacs vocals.

La larva és petita, amb espiracle medioventral. Mesura 3 o 4 mm en descloure’s l’ou i arriba a 30 o 35 mm en el moment de la metamorfosi. Té la cua 1,5 vegades més llarga que el cos, no gaire alta i de punta arrodonida. Es pot observar, amb lupa, per tota la membrana caudal, una xarxa poligonal característica de fines línies negres.

Biologia i ecologia

El gripau pintat sembla bastant termòfil i força aquàtic. Hom el troba a terres baixes, a prop o dins d’aigua quieta o no massa corrent ni gaire profunda, tant a estanys com a cisternes, vores de rius, sèquies, basses i altres indrets, fins i tot a aiguamolls d’aigua dolça o salabrosos, sempre amb temperatures agradables; les larves es poden arribar a trobar en les petites basses d’aigües salabroses que es formen a les roques del litoral.

Si el temps és humit i càlid, és un animal diürn; en cas contrari, és crepuscular i nocturn. S’alimenta d’invertebrats, com larves d’insectes, oligoquets, gasteròpodes i altres, que captura a terra o a l’aigua, i sembla practicar un cert canibalisme. Hom l’observa sovint prop de l’aigua o submergit, traient el cap per a respirar. De vegades conviu amb granotes verdes, amb les quals es confon sovint. La hivernació és curta, si hi ha prou humitat, i, en aquest període hivernal s’amaga a arrels d’arbres, sota munts de pedres o parets velles, a caus en sòl sorrenc o, fins i tot, a cavitats; durant la hivernació, pot sortir amb la pluja, quan la temperatura és més suau. Ambdós sexes emeten un crit d’auxili molt estrident, com altres anurs. El crit del mascle en reproducció és format per estridulacions de 20 segons separades per silencis equivalents, i són clares i bastant potents (com una llima sobre metall, segons alguns autors, o com un riure tranquil: un «rar-rarrar» ràpid i feble).

Els exemplars d’ambdós sexes es reuneixen a l’aigua a partir del febrer, però la reproducció pot estendre’s durant tot el període actiu; poden fer fins a sis postes a l’any. L’amplexus és lumbar i es produeix, generalment, al vespre; és bastant brutal i ràpid i la femella pot aparellar-se successivament amb diversos mascles. Els ous mesuren d’1 a 1,5 mm de diàmetre, amb una càpsula de 3 o 4 mm. Són negres a la part superior i més clars a la part inferior. La femella els diposita un per un, formant una capa única al fons o adherint-los a les plantes aquàtiques. Els ous són alliberats en paquets de 20 a 50 ous, fins a 1000 o 1500 ous per femella. Es desclouen entre dos i deu dies després de la posta i transcorren de trenta a seixanta dies fins a la metamorfosi, segons els climes i l’estació de l’any. El jove mesura 10 mm a la metamorfosi, arriba a 20 mm de longitud en un any i a 35 mm als dos anys; la maduresa sexual s’ateny als quatre o cinc anys i la longevitat màxima coneguda és de quinze anys.

Corologia

Àrea de distribució del gripau pintat (Discoglossus pictus) als Països Catalans. Cal assenyalar que, segons estudis recents de taxonomia bioquímica, els individus del NE de Catalunya pertanyen amb seguretat a aquesta espècie i foren introduïts a partir d’exemplars d’Algèria: a la resta d’Ibèria hi viu D. galganoi, probablement poblador del S del País Valencià.

Maber, original dels autors.

Aquesta espècie és ibericomagribina típica, i es troba també a Sicília i a Malta. A Ibèria la seva distribució és força peculiar; no hi ha informació sobre molta extensió del llevant ibèric, però es troba, amb seguretat, a terres castellonines, en algunes localitats disperses de comarques de Barcelona i en una àrea relativament contínua a Girona i el Rosselló, a terres baixes en tots els casos.

Aquests poblacions del NE ibèric són d’origen i situació discutibles. Estudis recents semblen demostrar que la població de Discoglossus ibèrics pertany, en realitat, a una espècie diferent, morfològicament molt semblant al gripau pintat, però bioquímicament ben diferenciada: D. galganoi; això, que es refereix a les poblacions més nombroses de l’occident ibèric, no aclareix encara la situació d’aquesta àrea del NE, que sembla desconnectada de la resta de la Península i que no ha estat estudiada en detall. Per aquesta manca d’informació, se li atribueix, aquí, encara, la denominació llatina de D. pictus. Les hipòtesis a discutir serien les següents: o bé la població del NE ibèric no és independent de les de la resta d’Ibèria i, aleshores, la forma seria D. galganoi i la manca de dades de llevant es deuria a una falta de prospecció, o bé aquesta població ha estat introduïda, la qual cosa no és excepcional en els amfibis i, aleshores, la seva atribució a una espècie concreta dependria de la població de procedència i romandria pendent d’investigació. El gènere Discoglossus, originat a finals del Paleocè, època càlida, s’expandí al Pontià i es fragmentà posteriorment per tot l’entorn de la Mediterrània.