Tòtil

Morfologia

La morfologia d’aquest animal correspon a la d’un gripau petit i rabassut de 40 o 50 mm de longitud. El cap presenta el musell afilat, amb uns ulls prominents, laterals, de pupil·la vertical, i amb el timpà visible, lleugerament més petit que l’ull. Les potes posteriors són relativament curtes, sense membrana interdigital i amb un tubercle metatarsià petit. A la mà, hi té tres tubercles metacarpians, dels quals el més gran és l’exterior i el més petit el mitjà. El dors presenta nombroses berrugues petites i disperses irregularment, encara que poden formar dos cordons longitudinals als costats del dors; el ventre és granulós. El mascle no té sacs vocals ni callositats nupcials, i no es diferencia de la femella, llevat que és una mica més esvelt, si no porta els ous. Posseeix un plec gular. Pot fer una olor feble d’all.

La coloració del tòtil és variable: normalment és gris terrós o blavós, però pot ser de color groguenc, castany clar, amb taques o punts verd fosc, vermell ataronjat o negre i, de vegades, amb una gran taca triangular a la nuca. El ventre és gris o blanc blavós, amb punts de color blanc crema, o quasi despigmentat, i la gola és blanquinosa, jaspiada de castany clar. Poden trobar-se animals molt clars. L’iris és daurat, amb taquetes negres.

La larva fa de 14 a 17 mm en descloure’s l’ou i arriba fins a 40 mm (o fins a 80 o 90 mm) en el moment de la metamorfosi. L’espiracle és medioventral, en posició anterior; la cua és alta i mesura 1,5 vegades la llargada del cos, amb la punta roma o arrodonida i amb punts o taques fosques a les crestes.

Biologia i ecologia

El tòtil és el més terrestre dels anurs de les nostres terres. Només el mascle, que carrega la posta, va a l’aigua per mantenir la humitat necessària per als ous. Normalment, els adults són crepusculars o nocturns i només esdevenen diürns en temps plujós. De dia, hom el troba sota pedres o munts de rocs, en murs, excavant forats a terra o aprofitant caus de rosegador. Sovint solitari, pot, però, ésser trobat en petits grups sota pedres, a caus, sota fusta podrida o a cases enrunades, especialment en període reproductor. Viu en zones de bosc, prades o conreus, preferentment una mica humits, i pot trobar-se, també, en nuclis rurals habitats. Present des del nivell del mar fins a prop dels 2000 m d’altitud, prefereix, però, la muntanya mitjana humida. De fet, els adults no són fàcils d’observar, fora del mascle, que és més conspicu quan porta els ous i més visible quan va a l’aigua per humitejar-los. Les larves, en canvi, són molt fàcils d’observar i la seva presència indica l’existència de nombrosos adults a la zona. Hom les troba a tota mena de masses d’aigua, des de pous, cisternes, fonts, abeuradors i tota mena de dipòsits artificials, fins a rierols, basses, estanys i qualsevol taca d’aigua natural, protegida i obaga o exposada al sol, passant per tota mena d’entorns, jardins, conreus o boscos, a altituds ben diverses. La seva presència és sempre evident, contràriament a la de l’adult, que és difícil de localitzar, fins i tot quan canta des del refugi. La veu dels tòtils és aflautada, molt pura, neta com una campaneta o un cascavell, una mica modulada, com el la normal. Fan un crit isolat, «pu-pupu», que es repeteix cada 1 o 3 segons, en cor, pren un to diferent a cada individu i sembla com si es responguessin. Els tòtils criden de nit, sovint lluny de l’aigua. El crit isolat és molt semblant al cant del xot (Otus scops).

La reproducció és molt peculiar. L’amplexus, lumbar, és terrestre i crepuscular o nocturn. El mascle ha d’estimular de manera complicada la femella, fins que aquesta allibera els òvuls, grocs o rosats, en paquets d’ous en forma de rosari. A continuació el mascle passa a subjectar la femella pel coll i fecunda els òvuls, els quals li queden enredats a les potes posteriors constituint-hi el paquet característic. L’operació dura entre 40 i 90 minuts i es pot repetir tres o quatre vegades. La posta és constituïda per dues cadenetes de vint a cent ous cadascuna, de manera que el mascle en porta uns 150 units per un cordó fi, lligats a les potes posteriors. Aquests ous mesuren 3 o 4 mm de diàmetre, i no tenen càpsula gelatinosa; són de color clar. Hom els troba, de vegades, ja buits, dins de l’aigua. El mascle carrega els ous durant un temps que oscil·la entre 24 i 44 dies i continua la seva activitat normal, però va periòdicament a l’aigua (especialment si el temps és sec) a remullar-los. En una d’aquestes immersions les larves ja desenvolupades passen a l’aigua, mitjançant els moviments que fa el mascle per alliberar-les, on romanen de dos a tres mesos, fins a la metamorfosi. L’observació de larves de mida excepcional indica la possibilitat que, particularment a localitats d’una certa altitud, les larves hivernin, i hom veu, molt aviat a la primavera, aquestes larves grosses, abans, fins i tot, de l’aparellament dels adults corresponents a l’estació. L’individu jove mesura uns 20 mm de longitud i el gripau pot viure fins a cinc anys.

Corologia

Mapa de distribució del tòtil (Alytes obstetricans, en verd) i del ferreret (A. muletensis, en taronja) als Països Catalans.

Maber, original dels autors.

El tòtil viu a l’Europa occidental, des d’Alemanya fins als Alps i a quasi tota la península Ibèrica. No es troba a les illes Balears, on és substituït pel ferreret (Alytes muletensis). Als Països Catalans continentals, en canvi, és una de les espècies més freqüents entre els anurs, almenys a les zones ben explorades, des de la plana fins al límit dels estatges alpins. És escàs a les àrees més seques, prop de la costa, i quasi absent a les comarques fortament continentals, com la depressió de l’Ebre; sembla que no es troba a l’alta muntanya. Al País Valencià sembla corrent, però es tenen menys dades que de Catalunya. L’abundància més gran de tòtils es presenta a la muntanya mitjana de caràcter humit. Cal considerar-lo un animal higròfil però no excessivament termòfil. Sembla probable que, a les parts meridionals mediterrànies, visqui preferentment, i potser quasi exclusivament, a les muntanyes.