Gripau comú

Morfologia

És el gripau per antonomàsia. És molt gros, de tronc rabassut, i arriba fins als 150 mm de longitud; la mida depèn, però, de les poblacions. Té el cap massís i ample, musell arrodonit. El seu timpà és petit i també arrodonit i l’ull és gros, de color daurat intens o de color de coure. Darrera el cap, hi té un parell de glàndules paròtides prominents, grosses i lleugerament obliqües, divergents a la part posterior. Presenta la pell molt berrugosa; i les berrugues poden tenir una punta espinosa, tret que sovint és present als exemplars de les nostres terres, que també es caracteritzen per llur mida excepcional. La part ventral és granulosa. Les potes són gruixudes, amb tubercles subarticulars dobles i dos tubercles metatarsians; les posteriors són relativament curtes i amb membrana interdigital fins a la meitat de la longitud dels dits, aproximadament. La coloració dorsal és bruna, des de color de sorra fins a terracota, castany fosc, grisenc o oliva, generalment uniforme, però de vegades, amb zones més fosques; la part inferior és blanquinosa o grisa, sovint jaspiada amb color més fosc, i la vora inferior de les paròtides és negrosa. El mascle, més petit que la femella, no presenta sac vocal extern i, en el període reproductor, mostra unes rugositats negres a la cara interna dels dits de la mà. El braç del mascle és més robust que el de la femella.

La larva és particularment petita i arriba fins uns 32 mm de longitud, té coloració negrosa, membrana caudal no gaire alta i cua arrodonida. L’espiracle és lateral i dirigit cap enrere.

Biologia i ecologia

A les nostres terres, malgrat el qualificatiu de comú, no és pas l’espècie més abundant d’anur, però sí la més extensament distribuïda, perquè pot aparèixer pràcticament arreu, des del nivell de la mar fins a altituds considerables. Ocupa, doncs, hàbitats diversos, tant a la plana com a la muntanya mitjana i alta, i es troba a indrets preferentment humits, encara que també en suporta de moderadament secs, a boscos, prades, conreus i altres, a prop o lluny de l’aigua. Els seus hàbits són manifestament crepusculars i nocturns, i és més especialment actiu en nits humides. De dia, hom el troba sota pedres o troncs; no s’enterra gaire profundament a l’estació activa. Sovint camina, però pot saltar bé i ho fa quan s’alarma. En temps molt humit, pot arribar a sortir de dia. Normalment, és un animal solitari que s’agrupa només per a la reproducció. La seva alimentació inclou molts insectes com coleòpters i himenòpters, com les formigues, però també altres artròpodes, com quilòpodes, diplòpodes o aràcnids, o altres invertebrats, com els cucs de terra. Elimina, per tant, una gran quantitat d’insectes nocius per a l’agricultura. Captura l’aliment amb un moviment rapidíssim de la llengua protràctil, ajudant-se amb les mandíbules i amb les potes anteriors.

Acabada la hibernació, la durada de la qual depèn de l’altitud de la localitat, però que sembla cobrir, almenys, del novembre al febrer, els mascles es dirigeixen vers l’aigua, on aniran les femelles al cap de pocs dies; els mascles, molt més escassos, passen més temps dins l’aigua, esperant les femelles, mentre que aquestes només hi romanen de tres a sis dies. El cant de reproducció és lent i amb síl·labes llargues, però se sent rarament; més sovint, se sent el crit d’alliberament del mascle abraçat erròniament per un altre mascle, no necessàriament de la mateixa espècie. El gripau comú pot triar, per a la reproducció, des de rieres ben obagues fins a basses ben obertes, perquè viu a medis molt diversos. És, però, fidelíssim a la localitat habitual de posta, a la qual es dirigeix malgrat tots els obstacles amb què pugui topar i encara que trobi altres localitats adients pel camí. L’amplexus, axil·lar, pot durar de vuit a quinze dies, sovint molt menys. La posta és formada per cordons de 3 a 5 m de llarg, prims, on són disposades de dues a quatre fileres d’ous d’1, 5 a 2 mm de diàmetre, de color negre; en conjunt, hi ha de 2000 a 7500 ous per cordó i posta. La femella diposita la posta en aigües no gaire profundes, on els ous es desclouen al cap de 12 a 18 dies. El desenvolupament dura de tres a quatre mesos, fins a la metamorfosi, i el jove mesura només uns 10 mm de longitud, perquè la larva és força menuda. La mitjana de vida és de set a deu anys, però pot arribar excepcionalment fins als 36 anys.

Ultra emetre el crit d’alliberament si el manipulen, presenta un comportament peculiar en cas de perill. Davant un depredador pot aixecar les potes posteriors, tot mantenint el musell a terra. Sovint pot, també, fer-se el mort, posant-se molt rígidament panxa enlaire amb les potes engarfiades.

La secreció tòxica d’aquest gripau conté diverses substàncies, des d’amines biogèniques fins a esters, i l’efecte combinat és inotròpic; actua augmentant el to del múscul cardíac i disminuint la freqüència de la contracció, o bé presentant una acció anestèsica local. De fet, el gripau comú presenta una secreció irritant per a les mucoses de l’home, sense altres efectes en la concentració normal sobre la pell dels individus; té, però, un marcat efecte dissuasiu sobre els predadors. Amb tot, aquesta espècie ha estat sempre poc estimada i més aviat temuda i rebutjada, molt probablement pel seu aspecte; poc li ha estat reconegut el seu efecte benèfic com a insectívor. Cal afegir que, poc àgil, en el període reproductor i en nits humides en moren molts individus atropellats a les carreteres, quan es dirigeixen a la localitat de posta o van a caçar, encara que sembla que aquesta destrucció té un efecte moderat sobre les poblacions i actua com un factor més de selecció.

Corologia

Mapa de distribució del gripau comú (Bufo bufo, en verd), el gripau corredor (B. calamita, en ratllat blau) i el gripau verd (B. viridis, en taronja) als Països Catalans.

Maber, original dels autors.

El gripau comú viu a tota Europa, a excepció de la majoria de les illes mediterrànies, al NW d’Àfrica i a l’Àsia paleàrtica fins al Japó. No es troba a les illes Balears, però sí a tots els Països Catalans continentals, on esdevé més rar com més al S, més mediterrània i més àrida i menys convenient al gripau és una zona. És present a indrets molt diversos. No es troba a les àrees continentals molt àrides, però apareix des de ran de costa, on pot arribar a reproduir-se en aigües lleugerament salabroses, i als Pirineus arriba fins als 2600 m.