Gripau verd

Morfologia

Aquest és igualment un gripau típic i robust, que pot arribar fins als 100 mm de longitud, però que sovint és més petit que el gripau comú. Té el cap curt i les glàndules paròtides grosses, de forma variable, però aproximadament paral·leles. El timpà és mitjà, però ben marcat i l’iris de l’ull és verdós. Els tubercles subarticulars són simples a tots els dits i n’hi ha dos de metatarsians, discrets. Les potes posteriors són una mica més llargues que en les dues espècies precedents, amb membrana interdigital fins a la meitat de la longitud dels dits. Les berrugues són deprimides, irregulars i poroses. En conjunt és prou semblant al gripau corredor (B. calamita), però, a més dels detalls esmentats, en difereix per la coloració, dorsalment oliva, crema, gris clar o verdosa, però molt contrastadament tacada o jaspiada en verd intens, oliva fosc o maragda, amb vores fosques. La part ventral és blanca o gris pissarra, de vegades amb taques negroses. Sovint no hi ha línia vertebral diferenciada. El mascle té coloració dorsal més contrastada i presenta un petit sac vocal en posició gular.

La larva és la típica dels bufònids, de color gris oliva o bru, amb ventre gris blavós, i arriba fins a 45 mm de longitud. Les diferències amb altres larves de la família es detecten en el disc oral.

Biologia i ecologia

Aquest gripau escull indrets humits de camps i boscos, es refugia sota pedres i troncs i apareix tant a les planes com a l’alta muntanya. És més aquàtic i àgil que els altres gripaus, com mostren les seves potes més llargues i proveïdes d’una membrana interdigital més desenvolupada. Suporta tant l’aridesa com la salabror de l’aigua. És de costums nocturns, però també és actiu de dia. Apareix també a terres seques i sorrenques i, fins i tot, prop de les habitacions humanes, de vegades en nombre elevat. A les illes Balears, presenta un comportament encara més aquàtic i aprofita, per a la reproducció, també, dipòsits d’aigua artificials. És possible que l’aridesa marcada d’aquestes illes, en bona part de llur àrea, i el difícil accés dels llocs de posta l’obliguin a romandre moltes setmanes dins l’aigua. Normalment, a les Balears, viu en conreus diversos, com ara hortes i camps. S’alimenta d’insectes i altres artròpodes, mol·luscs i oligoquets, que captura a través de la projecció de la seva llengua extensible. La veu es compon de notes guturals i xiulets, com líquids i aguts, que duren fins uns deu segons i recorden el cant del grill. Canten típicament en cor.

La hibernació, que seria més llarga en altres localitats del gripau verd, sembla molt curta o inexistent a les Balears, on, per a dur-la a terme, s’enterra en caus o s’amaga a soques o a esquerdes de roca. L’acoblament és primaveral, al març o a l’abril, o, en tot cas, no gaire més tard, seguint el model de comportament, ja descrit, del gènere Bufo. La posta és el característic cordó doble, de 2 a 4 m de llarg, en el qual cadascun dels seus components, conté tres o quatre fileres d’ous negres d’1 a 1,5 mm de diàmetre, en conjunt n’hi ha entre 10 000 i 20 000 per posta. Els ous es desclouen al cap de quatre o cinc dies de la posta. La larva arriba a la metamorfosi als dos o tres mesos i dona una forma juvenil de 10 a 20 mm de longitud. La longevitat màxima coneguda és de nou anys.

Corologia

Mapa de distribució del gripau comú (Bufo bufo, en verd), el gripau corredor (B. calamita, en ratllat blau) i el gripau verd (B. viridis, en taronja) als Països Catalans.

Maber, original dels autors.

El gripau verd ocupa l’Europa oriental des del S de Suècia fins a Alemanya i Itàlia, algunes illes mediterrànies i el N d’Àfrica i Àsia central. No es troba a la península Ibèrica, on probablement es va extingir en temps històrics, però és present a les Balears, tant a Mallorca i Menorca com a Eivissa; sembla que en aquesta darrera, però, hi ha esdevingut molt rar, si no extingit. A Mallorca i Menorca encara hi és representat en localitats disperses.

La forma local ha estat considerada endèmica a nivell de subespècie (B. viridis balearicus). Però l’anàlisi de les albúmines mostra un parentiu marcat entre la forma balear i les poblacions de les illes tirrèniques, de manera que cal interpretar la seva presència, altrament difícilment explicable, a les Illes, com a producte d’una introducció humana, comprovable per la manifesta connexió de la cultura talaiòtica i la sarda, i que explicaria també la presència d’altres espècies a les Balears. Les raons d’aquesta introducció —i, probablement, de moltes altres en diverses etapes de la prehistòria a la conca mediterrània— podrien ser religioses.