Morfologia
El gripau corredor (Bufo calamita) és una mica més petit i menys berrugós que el gripau comú (Bufo bufo); així mateix, les glàndules paròtides són paral·leles, l’ull és daurat i sol presentar una línia vertebral groga.
Josep M. Barres.
Aquest gripau presenta la morfologia típica, arriba als 70 o 80 mm de longitud, i és de tronc prou robust. Té el cap més estret i el musell curt i rom, les glàndules paròtides prominents i paral·leles; l’ull és groc verdós o entre daurat i argentat, i el timpà, petit, quasi indistint. Els tubercles subarticulars són dobles; hi ha dos tubercles metatarsians a les potes posteriors, que són relativament curtes, i un cordonet longitudinal al tars. El dors presenta berrugues ovalades i disperses, més petites que al gripau comú, i té una glàndula molt grossa a les potes posteriors. És de coloració oliva, grisa o verdosa, amb taques sempre més fosques i una línia vertebral de color groc viu i també amb punts vermellosos.
A la fotografia veiem larves del gripau corredor (Bufo calamita) en un toll som, on la probabilitat de penetració de possibles depredadors és petita.
Oriol Alamany.
El ventre és grisenc o blavós, tacat de bru; la gola pot ser llisa o no i la cara interna de les cuixes té tonalitat castanya. El mascle presenta un sac vocal gular extern, molt voluminós; la gola esdevé violàcia durant el zel i presenta també rugositats nupcials negroses al polze i a l’índex.
La larva és petita i brunenca, com en tots els gripaus del gènere Bufo. La membrana caudal és baixa i no arriba al tronc. Té la punta de la cua roma, i és difícil de distingir de les larves d’altres gripaus del gènere, si no és per l’observació acurada del disc oral.
Biologia i ecologia
És força més termòfil i suporta molt millor l’aridesa que el gripau comú. Hom pot trobar-lo a indrets diversos, com vorades de camps i boscos, clarianes enmig de vegetació densa i altres similars, sovint ben lluny de l’aigua. D’hàbits crepusculars i nocturns, com la majoria d’amfibis, de dia es refugia sota pedres, als llindars de bosquines i camins, prop de conreus, a sòls sorrencs i amb galets, a dunes, vores d’estany i, fins i tot, prop de la mar. Prefereix indrets assolellats, però pot arribar fins a 2000 m d’altitud. No és gaire nedador, ja que té la membrana interdigital molt reduïda, i és de costums terrestres. Per reproduir-se tria aigües de molts tipus (bases obertes, rierols, abeuradors, etc.), sempre més aviat somes i, fins i tot, prou salabroses. És, almenys en part, de costums excavadors i també s’enfila relativament bé. D’altra banda, camina i salta molt poc. Quan hom els cerca en els seus refugis, sovint en troba dos o tres junts sota la mateixa pedra o tronc. El refugi hivernal és a sòls sorrencs, preferentment una mica humits, que excava. La veu s’emet de nit i en cor; és un cruixir ondulat d’un o dos segons, que s’interromp bruscament; sona com un crit gutural i el cor és audible des de ben lluny.
Pel que sembla, s’alimenta bastant de formigues, però també captura altres insectes, com coleòpters, dermàpters, ortòpters, hemípters i larves d’insectes diversos, així com exemplars d’altres grups d’artròpodes, glomèrids i escorpins, entre altres.
Sortint de la hibernació, que dura aproximadament del novembre al febrer i que és més curta a zones més càlides, els adults van a l’aigua; són una mica menys fidels a la seva localitat que el gripau comú. L’acoblament té lloc, així, al principi de la primavera, i pot repetir-se fins al començament de la tardor. La posta es fa en cordons, cadascun amb dues fileres d’ous negres per damunt i clars per la part inferior, d’1 a 1,5 mm de diàmetre, en un total de 3000 a 4000 ous per femella i posta. Un cop dipositats, i seguint un comportament semblant al de tots els representants del gènere Bufo, els ous es desclouen de quatre a sis dies més tard i donen lloc a una larva menuda, que experimenta la metamorfosi al cap de sis o set setmanes. El jove mesura de 10 a 15 mm. La longevitat mitjana és de sis a deu anys, i la màxima registrada és de setze anys.
Corologia
Mapa de distribució del gripau comú (Bufo bufo, en verd), el gripau corredor (B. calamita, en ratllat blau) i el gripau verd (B. viridis, en taronja) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Present a l’W i al centre d’Europa, fins a la Rússia occidental i les illes Britàniques, hom el pot trobar a tots els Països Catalans continentals, preferentment a comarques baixes o d’altitud mitjana. No és excessivament abundant, però sí dispers arreu, a totes les zones mitjanament càlides, una mica seques i assolellades, des de ran de mar, en aigües ben salabroses, fins a la zona estrictament continental de la depressió de l’Ebre. No es troba a l’alta muntanya i és absent a les Balears. Els medis preferits van dels conreus i prades seques a la garriga i fins a les vorades i clarianes de l’alzinar i boscos i bosquines semblants, de perennifolis.