Les apiàcies o umbel·líferes

Apiàcies o umbel·líferes, II. 1 Sanicula europaea: a aspecte general, en el qual s’aprecien les fulles palmatisectes i les petites umbèl·lules (x 0,5); b fruit, de superfície coberta d’espinetes ganxudes (x 3). 2 Pastanaga borda (Daucus carota): a aspecte general, que mostra la rel un xic engruixida, les fulles i les bràctees molt dividides i les umbel·les grosses i planes (x 0,5); b flor, típicament actinomorfa i d’ovari ínfer (x 4). 3 Chaerophyllum aureum, una de les cominasses: a branca florida i fruitada (x 0,5); b umbèl·lula (x 2). 4 Bupleurum baldense: a aspecte general d’aquesta petita planta anual (x 0,5); b umbèl·lula, de flors amagades per les bràctees (x 2). 5 Umbel·la contreta, en forma de capítol, d’un dels panicals, Eryngium bourgatii, vorejada de bràctees espinoses (x 1). 6 Herba del meu (Meum athamanticum): a brot amb una fulla, dividida en lacínies capil·lars, i una umbel·la terminal (x 0,5); b fruit (x 3). 7 Fulla i brot, florit i fruitat, d’api de cavall (Smyrnium olusatrum, x 0,5).

Eugeni Sierra

Les umbel·líferes o apiàcies són unes 3000 espècies distribuïdes per tot el món, bé que la majoria són de les latituds temperades i, moltes, del continent eurasiàtic. A casa nostra, n’hi viuen vora 150 espècies; són freqüents a les comarques humides i a muntanya, i es van fent rares cap a les terres meridionals i eixutes. Comparteixen una morfologia força uniforme i característica, fet pel qual constitueixen una de les famílies més naturals, reconeguda ja pels botànics de l’antiguitat. Però així com és senzill d’identificar la família, ben sovint no ho és gens de reconèixer les diferents espècies que la componen, de semblants com són. Quasi totes són herbes de rel més o menys engruixida, nusos marcats i tija buida o bé amb medul·la esponjosa. Les fulles, esparses, solen fer una beina ben manifesta a la base que envolta la tija i un limbe dividit, alguns cops en segments capil·lars. Les flors s’agrupen en umbel·les generalment dobles, en les quals els radis de primer ordre —els de la umbel·la— terminen en un verticil de radis de segon ordre —que formen umbèl·lules— portadors cadascun d’una flor. Al peu dels radis de la umbel·la sol haver-hi un verticil de bràctees, dit involucre, alhora que les umbèl·lules duen un involucel de bractèoles d’estructura semblant. Aquest tipus d’inflorescència aconsegueix una notable vistositat a causa del gran nombre de floretes que disposa juntes, més o menys al mateix nivell. Paral·lelament, les flors de les umbel·líferes solen ser petites, poc vistents elles soles. Són flors actinomorfes, pentàmeres i d’ovari ínfer ben manifest. El calze és sovint imperceptible, o bé consta només de cinc petites dents, i la corol·la està formada per cinc pètals, blancs o grocs, sovint recorbats cap al centre de la flor, mucronats o més o menys bilobats. Entre els pètals es troben cinc estams ben estesos i, al centre de la flor, hi ha un parell d’estils que diferencien a la seva base, per sobre de l’ovari, un disc formador de nèctar anomenat estilopodi, molt característic de la família. Aquestes flors, de nèctar i estams ben a l’abast, són pol·linitzades per insectes poc especialitzats, com ara mosques i mosquits o també petites papallones i himenòpters. L’ovari, que correspon a dos carpels soldats, està dividit en dues cavitats amb un sol primordi seminal cadascuna.

Fruits de diverses espècies d'apiàcies o umbel·líferes. 1 Eryngium bourgatii: en visió lateral (a) per a destacar els sèpals, ben manifestos, i un detall de la part apical (b, x 5). 2 Chaerophyllum aureum; sencer (a) i en secció transversal (b, x 5). 3 Scandix pectenveneris: en visió lateral (a), on es veu que és extraordinàriament allargat a la part apical, i en forma de bec, i en un tall transversal (b, x 1,5). 4 Bifora testiculata. 5 Anethum graveolens: visió lateral, amb els mericarps ja separats (a), i tall transversal on s’evidencien les amples ales marginals (b, x 5). 6 Cicuta (Conium maculatum): fruit madur, que mostra els dos mericarps i el peduncle bifurcat que el sosté o carpòfor (a) i tall transversal (b, x 5). 7 Comí (Carum carvi): visió lateral del fruit sencer (a) i secció transversal (b, x 5). 8Angelica sylvestris: en visió lateral (a) i en secció transversal (b, x4). 9 Orlaya kochii: fruit sencer madur, amb les típiques costelles prolongades en agullons (a), i secció transversal (b,x 4). 10 Torilis arvensis: sencer, densament cobert d’espinetes que el fan enganxadís (a), i en tall transversal (b, x 5). 11Tordylium maximum: sencer (a) i en secció transversal, per a mostrar la seva forma comprimida (b, x5).

Eugeni Sierra

En madurar en resulta un fruit sec molt característic, dit esquizocarp o diaqueni, que es fragmenta pel mig segons la línia de soldadura dels carpels. Totes dues meitats, o mericarps, queden subjectades per una prolongació bifurcada del pedicel, el carpòfor. Cadascuna conté una llavor d’embrió molt menut i d’endosperma greixós. La morfologia de detall dels fruits de les umbel·líferes és extraordinàriament variada i, atesa la uniformitat floral i vegetativa de la família, constitueix la principal base per a la seva taxonomia; ultra les dimensions relatives d’amplada, llargada i gruix, són especialment interessants les seves ornamentacions. Molt sovint cada mericarp té cinc engruiximents longitudinals, o costelles, que alguns cops es prolonguen en expansions laminars, o ales, i que es troben separats per petites depressions, les val·lècules. Altres cops, els fruits estan coberts d’esquames o de petits agullons.

Es divideixen en tres subfamílies, dins de les quals les de la nostra flora queden repartides de forma molt desigual. La gran majoria fan part de la subfamilia de les apiòidies; menys de deu són saniculòidies; i només una pertany a les hidrocotilòidies, la rara Naufraga balearica, una planta endèmica de les illes de Mallorca i de Còrsega.

Les umbel·líferes són notables pels olis essencials que contenen, tant a les parts vegetatives com, sobretot, als fruits, localitzats en petits conductes subepidèrmics longitudinals, anomenats vites oleíferes. Per aquest motiu, moltes s’empren com a condiments o aromatitzants o per a fins medicinals (tònics, carminatius, etc.): l’anís o matafaluga (Pimpinella anisum), d’origen oriental; el julivert (Petroselinum crispum), procedent del SE d’Europa però molt cultivat a casa nostra i sovint subspontani; el comí (Carum carvi), que es fa a les pastures humides i riques de les nostres muntanyes septentrionals; etc. Algunes, però, contenen alcaloides, fins i tot molt tòxics, com és el cas de la cicuta (Conium maculatum).

Els panicals i les astràncies

Ni uns ni altres recorden, per l’aspecte, les umbel·líferes més típiques. Els panicals (Eryngium) són herbes rígides i espinoses, de rel potent i fulles partides, que fan umbel·les simples molt contretes en forma de capítols hemisfèrics. Tenen les bràctees llargues i punxents, que es disposen en forma d’estrella i ultrapassen, de molt, el dens conjunt de les flors. És per això que hom els associa sovint als cards amb els noms de card panical i card corredor. Aquest darrer fa referència a la forma curiosa que tenen de disseminar-se quan, assecada la planta, es trenca fàcilment per la base i és enduta pel vent, tot escampant els fruitets pertot arreu. El més estès dels panicals és E. campestre, comú als erms i als prats eixuts de tot el país. D’àrea més restringida són E. bourgatii, vistosa herba d’inflorescències blaves que es fa a les pastures pirinenques, i E. maritimum, planta robusta exclusiva de les sorres litorals.

Les astràncies, com els panicals, fan les umbel·les simples, bé que menys denses, i ultrapassades per bràctees blanques molt vistoses. Als herbassars i als prats humits pirinencs, s’hi fa la majestuosa Astrantia major, que arriba fins a 1 m d’alçada i fa fulles palmatipartides; A. minor, que és molt semblant però força més petita i delicada, viu a l’alta muntanya, als matollars i roquissars frescals. Del mateix grup és Sanícula europaea, herba dels boscos humits i rics que fa fruitets coberts de petits agullons.

Les cominasses, l’api, el matabous i afins

Entre les umbel·líferes més típiques, s’hi compten les cominasses, herbes ufanoses que es fan als prats humits i als herbassars ruderals dels Pirineus i d’altres terres frescals. Chaerophyllum aureum, la més estesa de totes, és una planta d’1 m d’alçària, pubescent, amb les tiges cobertes de petites taques porpres i les fulles, molt dividides, de contorn triangular. Viu als llocs ruderals i humits i també als prats de dall, on pot arribar a ser dominant. Com en altres plantes d’aquest grup, si hom en masega les fulles, se’n desprèn una olor forta i característica. D’aroma molt agradable, anissat, és la mirris (Myrrhis odorata), herba robusta però menys esvelta, que es restringeix més aviat a l’alta muntanya, a les formacions megafòrbiques, i que hom cultiva rarament. S’assemblen força a les cominasses, entre d’altres, dues herbes ruderals i de llocs humits: el cerfull bord (Anthriscus sylvestris) i la cicuta (Conium maculatum). Aquesta darrera, molt alta i de fruitets globosos, constitueix un potent verí (empratja per Sòcrates), basat en l’alcaloide coniïna. La seva ingestió provoca una paràlisi muscular progressiva i, finalment, la mort. Propera a aquestes plantes és Scandix pecten-veneris, petita mala herba dels sembrats que sobta pels seus fruits extraordinàriament allargats, fet que justifica el nom d’agulles de pastor amb què hom el coneix.

L’api correspon a formes de cultiu d’Apium graveolens, planta dels sòls humits i un xic salins de tot Europa. És una de les umbel·líferes més importants agrícolament, de la qual hom aprofita les fulles, de pecíols molt engruixits. A les fonts i als rierols de bona part del país, és freqüent un parent seu, els créixens bords (A. nodiflorum), que viu a les aigües somes i tranquil·les i floreix i fruita ben entrat l’estiu. Hom coneix per api de cavall Smyrnium olusatrum, robusta herba de fulles dividides de forma temada, com les de l’api, que fa fruits grandets i negres quan són ben madurs. Viu en llocs ruderals i frescals, com són vores de camins i descampats ombrívols.

Moltes umbel·líferes comunes al nostre país són, a diferència de les precedents, herbes més aviat petites i febles, d’inflorescències poc vistents i de fulles molt retallades, poc distintives. Entre elles es troba Ptychotis saxifraga, de les pedrusques i dels talussos pedregosos de gran part de les comarques mediterrànies; Anethum graveolens, planta asiàtica introduïda al nostre país per a cultivar-la com a medicinal i que ara es fa als guarets i als erms de les terres meridionals de tota la Península; i diverses espècies de Seseli, algunes muntanyenques, com ara S. montanum, de les pastures eixutes de la Catalunya septentional, d’altres pròpies de les terres baixes i càlides, com S. tortuosum, i una, finalment, exclusiva del cap de Creus; es tracta de S. farrenyi, planta dedicada al malaurat botànic lleidatà Joan Enric Farreny. Un altre interessant endemisme d’aquest grup és la Pimpinella bicknellii, restringida a certs indrets rocosos de l’illa de Mallorca. La seva congènere P. saxifraga és una planta de les pastures i dels boscos clars de la Catalunya humida.

Un gènere d’umbel·líferes del tot sorprenent és Bupleurum, pel fet que les seves espècies fan les fulles enteres i, a més, algunes són llenyoses, com el matabou (B. fruticosum), arbust mediterrani que viu als marges d’alzinar, als repeus de parets i cingles i a les torrenteres, a gran part de les terres peninsulars. Altres espècies són mates poc o molt xerofítiques, de fulla linear, com ara B. fruticescens, de les brolles i els matollars del País Valencià i de la Catalunya mediterrània, o B. barceloi, restringit a les illes Balears. La majoria, però, són herbàcies, com l’orella de llebre (B. rigidum), de grans fulles basals que recorden l’orella d’aquest animal, o els menuts B. ranunculoides i B. baldense, tots dos de fulla lanceolada. El primer és una herbeta pirinenca de soca perenne, mentre que el segon és un teròfit mediterrani que no recorda, per l’aspecte, la família a la qual pertany, atès que, ultra les fulles atípiques, les seves menudes umbel·les resten amagades dins dels involucres respectius.

L’alta muntanya pirinenca acull diverses plantes d’aquesta família, poc esteses al nostre país en general. Entre elles es troba l’herba del meu (Meum athamanticum), de fulles molt finament dividides, com les del fonoll, i, molt especialment, dues plantes endèmiques dels Pirineus orientals. Es tracta d’Endressia pyrenaica, abundant en certs pasturatges de pèl caní, i de Xatardia scabra, que viu a les pedrusques i als vessants tarterosos de la serra de Cadí i del massís del Puigmal.

El fonoll, la pastanaga i afins

Una de les umbel·líferes més generals a tot el país i característica és el fonoll (Foeniculum vulgare), comuna a les vores de camí, als marges i als talussos. Fa fulles primerenques, molt dividides en segments fins, però és de fenologia estiuenca: forma les altes tiges al final de la primavera, floreix a l’estiu i fruita cap a la tardor. Ultra ser una herba molt estesa, és coneguda perquè s’empra alguns cops com a condiment i, sota una raça cultivada de beines foliars hipertrofiades, per a fer-ne amanides. Li és característic un sabor molt semblant al de l’anís. Recorda el fonoll la canyaferla (Ferula communis), robusta herba de les contrades mediterrànies eixutes que fa una tija gruixuda i alguns cops d’una alçària de 2 m o més. I Peucedanum officinale, també de flors groguetes i segments foliars capilliformes, que es fa a diverses muntanyes catalanes. Del mateix gènere, viu als herbassars megafòrbics de l’alta muntanya pirinenca la imperatòria (P. ostruthium), l’herba ufanosa, de fulles dividides en segments amples, que antigament fou molt apreciada com a planta medicinal. Hom emprava la infusió de la rel sobretot com a tònic i estimulant, i també per les seves propietats carminatives i diürètiques.

Són també umbel·líferes de grans dimensions, entre d’altres, les pampes (Heracleum sphondylium), dels prats de dall i dels herbassars pirinencs; Angelica sylvestris, que viu a les vores dels cursos d’aigua de les comarques humides del Principat; Laserpitium latifolium, dels boscos clars i dels marges; i el brúcol o coscoll (Molopospermum peloponnesiacum), gran herba de port elegant que es fa als vessants rocosos i frescos dels Pirineus.

Del gènere Pastinaca esmentarem dues espècies, P. lucida, endèmica de les illes Balears, i P. sativa, herba ruderal que sovinteja a les terres pirinenques. D’aquesta darrera hom cultiva la subspècie sativa, la xirivia, de rel napiforme prou coneguda com a producte d’hort. És una de les poques umbel·líferes d’interès agrícola, no tan notable encara com la pastanaga, la més extensament cultivada i consumida de totes. La pastanaga correspon també a una rel engruixida, molt rica en vitamina C, formada per la raça de cultiu de Daucus carota. D’altra banda, D. carota, la pastanaga borda, és una de les umbel·líferes més freqüents a tot el país, als erms, a les vores de camins, als guarets i als marges. De fulla molt retallada, hom la reconeix per les bràctees de l’involucre dividides i per l’olor de pastanaga que fan les seves fulles quan es maseguen. És una herba erecta, de tacte aspre a causa del pèls rígids que la cobreixen, i d’umbel·les bastant grans, amples i planes. Fa els fruits recoberts de petites punxetes que s’enganxen fàcilment a la roba i als pèls, fet que la fa de disseminació força eficaç. La mateixa estratègia es troba en diverses males herbes dels sembrats i dels camps, com ara Torilis arvensis i T. nodosa, d’umbel·les amb pocs fruitets; o bé Caucalis platycarpos i Orlaya kochii, d’una alçària de vora un pam però de fruits grandets i força espinosos. Tant en la pastanaga com en algunes altres plantes d’aquest darrer grup es dóna el fet que les flors més exteriors de cada umbel·la són asimètriques, en el sentit que, a cadascuna, els dos pètals que miren cap enfora de la umbel·la són força més grans que els altres. Amb això, el conjunt de la inflorescència esdevé més atraient, amb uns pètals exteriors grandets que fan com una vora tot al voltant de la umbel·la composta. En el cas de la pastanaga borda, encara, la umbèl·lula que és en posició central duu una sola floreta negra i bastant gran que trenca la monotonia del conjunt i el fa més distintiu.