El sanguinyol (Cornus sanguinea) és un arbust caducifoli de fulles oposades, amb la nervació molt marcada, que floreix en corimbes de floretes blanques tetràmeres. Li escau el nom vulgar tant pel color roig que solen tenir els seus brots tendres com pel to, més cridaner, que prenen les seves fulles a la tardor.
Xavier Font
Es tracta d’una petita família d’arbres i arbusts que viuen sobretot a les zones temperades boreals o, alguns, a les tropicals i subtropicals. La formen poc més d’un centenar d’espècies, una de les quals, el sanguinyol (Cornus sanguínea), n’és l’únic representant a casa nostra. És un arbust o arbret que deu el nom vulgar al color roig, com de sang, que prenen els seus brots joves. Es fa a les bardisses i als boscos humits i és comú a la Catalunya humida i més rar vers el S.
Les cornàcies fan les fulles generalment oposades i simples, i les flors, més aviat petites, en inflorescències corimbiformes poc o molt denses. Són flors tetràmeres o pentàmeres, de sèpals i pètals soldats i d’estams alternats amb els pètals i disposats en un sol verticil. A la base d’aquests estams, s’hi troba un disc nectarífer, i l’ovari, en el qual intervenen des d’un fins a quatre carpels soldats, és ínfer i dona fruits bacciformes o drupacis. Certes cornàcies són de fusta dura, comparable al corn, cosa que recorda el nom Cornus; per això, algunes s’empren en treballs d’ebenisteria. L’ús més general de les plantes d’aquesta família, però, és en jardineria. Hom en cultiva algunes espècies arbustives de flors vistoses, i també d’altres més per les seves fulles que no per les flors; és el cas de l’aucuba (Aucuba japonica), mata de fulles persistents, lanceolades i curiosament tacades de groc.