Morfologia
La tortuga d’aigua (Mauremys caspica), que ací anomenem tortuga d’aigua ibèrica (encara que es troba igualment al N d’Àfrica i té una subespècie a la Mediterrània oriental) és la més comuna de les tortugues d’aigua dolça a la península Ibèrica. Sovint presenta una alteració de les plaques dorsals que li dona un aspecte leprós, que és reflectit en la seva denominació subspecífica (M. caspica leprosa).
Javier Andrada.
La closca d’aquesta tortuga pot arribar a superar els 20 cm de longitud. La part dorsal és bastant deprimida, de color castany gris o verdós, relativament clar i presenta una carena vertebral, que és molt més marcada als individus joves. El plastró és flexible en els joves i esdevé completament rígid als adults. Presenta unes ratlles de color molt característiques al coll i a les plaques inguinals. Els joves acabats de sortir de l’ou mesuren de 20 a 30 mm i tenen la cua més llarga que els adults, la closca més arrodonida i el color més viu.
Molt sovint, aquests animals presenten una infecció, produïda per algues, que els recobreix tota la closca; aquesta esdevé alterada, com escatosa, i adquireix un aspecte rugós, que és la causa del nom científic aplicat a la subespècie que habita la Mediterrània occidental, a la qual pertanyen les nostres poblacions: M. caspica leprosa.
Biologia i ecologia
Aquesta tortuga acostuma a ocupar aigües dolces relativament extenses i obertes, encara que a les rieres mediterrànies pot acabar acantonada a les poques basses que es mantenen al pic de l’estiu, sovint petites, plenes d’algues i relativament somes. Si s’evapora completament l’aigua, l’animal passa a estivar. Pot suportar aigües salabroses i apareix a aiguamolls litorals i, fins i tot, a aigües contaminades.
És una espècie fonamentalment carnívora, que menja principalment peixos, larves i adults de granotes, animals, tots aquests, que comparteixen els mateixos ambients. També captura, si pot, cries de ratolí o de pardal i aprofita petits invertebrats, com crustacis, mol·luscs, com ara cargols amb closca i tot, oligoquets o insectes, sense discriminació. Pràcticament no té hàbits herbívors. És una tortuga relativament difícil d’observar, perquè va a l’aigua així que capta la proximitat del perill i s’amaga al llot o a la fullaraca del fons o entre les plantes aquàtiques.
El seu aparellament pot ser terrestre o aquàtic; posa, en un niu fet a terra, de cinc a vint ous, de 20 x 36 mm cadascun, que es desclouen al cap d’uns trenta dies d’incubació; les cries mesuren uns 20 mm i no arriben a la maduresa sexual fins que l’individu té set o vuit anys d’edat.
Corologia
Àrea de distribució de la tortuga d’aigua ibèrica (Mauremys caspica, en ratllat blau) i de la tortuga d’aigua europea (Emys orbicularis, en verd) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La tortuga d’aigua és una forma relicta que presenta dues àrees de poblament, una a l’extrem oriental de la Mediterrània, d’on procedeix el nom específic, i l’altra a la part occidental, que inclou la península Ibèrica, a excepció de l’àrea cantàbrica, i el NW d’Àfrica. Les poblacions són disperses i repartides per les terres baixes.
Als Països Catalans, la tortuga d’aigua no es troba més que a la part continental. Les poblacions comencen als Pirineus orientals de la Catalunya Nord i continuen per l’Alt Empordà, a rierols prop de la costa, però també a les parts de muntanya litoral; apareix, o almenys ha estat citada d’antic, a la comarca de la Selva, és present al delta de l’Ebre i s’ha vist en algunes localitats disperses a la costa catalana i en alguns aiguamolls del País Valencià.