Antoni Marquès

Pintor barceloní documentat entre el 1494 i el 1508 a qui s’atribueix un retaule provinent de l’església parroquial de Sant Pere de Premià dedicat als Set Goigs de Maria, actualment conservat al Museu Diocesà de Barcelona (núm. inv. 547).

Coronació de la Mare de Déu del retaule dels Set Goigs de Maria de Sant Pere de Premià.

AB/Museu Diocesà de Barcelona – Foto Guillem

Les primeres dades conegudes del pintor es remunten al 1494, concretament al 28 de maig, dia en què va signar –juntament amb el també pintor Bernat Goffer, d’origen alemany– una àpoca de 15 lliures barceloneses a compte de les 30 convingudes per la pintura d’un retaule de l’església parroquial de Santa Coloma de Centelles, que havia estat concordat el 30 d’abril d’aquell mateix any. La poca precisió de l’àpoca ha impedit la identificació del retaule, tot i que la minsa quantitat pactada indica que no es devia tractar de cap obra gaire rellevant.

Santa Magdalena i sant Jaume, i santa Llúcia en dos fragments del guardapols d’un retaule provinent de Sant Pere de Premià, avui de localització desconeguda. Presenten afinitats estilístiques amb el retaule dels Set Goigs de Maria de la mateixa església i s’atribueixen a Antoni Marquès.

©IAAH/AM

Dos mesos després, el 28 de juliol de 1494, de nou amb Bernat Goffer, protagonitzà un dels episodis més coneguts de la seva labor professional, ja que fou nomenat àrbitre en el plet existent entre la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i Eulàlia Huguet –hereva universal i filla del pintor Jaume Huguet– sobre el retaule major de l’església d’aquesta parròquia. Es tracta d’un document clau que no solament documenta l’actuació de Jaume Huguet en el retaule, sinó que vincula Antoni Marquès amb una obra cabdal del taller huguetià.

Aquest mateix any es casà amb Elisabet, vídua de Pere Guarer, tot i que no rebé la totalitat del dot estipulat fins deu anys després, concretament el 30 de desembre de 1504.

Antoni Marquès va establir la seva residència i taller a la ciutat de Barcelona, com ho confirma el fogatjament general de Catalunya del 1497. Entre els onze pintors que figuren a la capital catalana com a caps de foc o de família, consten Antoni Marquès i Jaume Vergós, que residien en illes de cases diferents, però, pel que sembla, contigües (Iglésies, 1992, vol. I, pàg. 142). Aquest veïnatge situa Marquès en l’òrbita dels Vergós.

Després d’un període de sis anys sense dades documentals, el 3 d’abril de 1503 Antoni Marquès contractà una obra important, com ho confirma l’elevat preu convingut –600 lliures barceloneses, 515 per la pintura i 85 pels materials–. Es tracta de la pintura del retaule major de l’església del monestir de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona, el qual incloïa una obra de talla realitzada pel fuster barceloní Pere Duran, que malauradament no ha perviscut fins els nostres dies.

Gràcies al contracte (Sanpere, 1906, vol. II, doc. XXXIX), se sap que el retaule tenia tres tabernacles amb una escultura cadascun (la Mare de Déu al centre i sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista als laterals), dos carrers laterals amb tres compartiments, un bancal amb sagrari i unes polseres amb sis imatges pintades (tres per banda).

Sobre la iconografia del retaule hi ha poques indicacions, ja que les escenes foren triades més endavant pel comitent, si bé es precisà que s’havia de dedicar als Set Goigs de Maria. No obstant això, els dos extrems del bancal havien d’acollir una escena dedicada a sant Joan Evangelista en un cantó i una de sant Joan Baptista a l’altre. Per a l’execució de les escenes, a més, es posà de model una taula ja pintada per Marquès expressament per a aquest retaule, la situació exacta de la qual en l’obra es desconeix.

Quant a la tècnica pictòrica emprada, el contracte descriu exhaustivament la manera d’executar la capa de preparació i el daurat, però aporta poques dades sobre els pigments i l’aglutinant usats. Antoni Marquès va haver d’encolar l’obra de talla amb aiguacuit (cola animal), enguixar-la, raure-la, posar-hi bol i daurar-la amb or fi. En el cas de les taules, les va haver de calafatar, encerar-ne els claus, encolar-les amb aiguacuit, empastissar-les de guix amb una paleta, endrapar-les per l’anvers i eliminar els nusos de la fusta amb draps i aiguacuit pel revers. Tornar-ho a empastissar i enguixar i, finalment, daurar-ho, embotir-ho i punxonar-ho.

Pel que fa als colors, només s’esmenten el carmesí, l’atzur i el verd. En canvi, s’insisteix molt en el daurat, la qual cosa fa pensar en una obra arrelada al gòtic i poc atenta als canvis.

Es desconeix si s’esgotà el termini de sis anys establert en el contracte, tot i que s’han localitzat set rebuts de diverses parts del procés datats entre el 23 d’abril de 1503 i l’11 de setembre de 1506. Això no obstant, l’execució d’aquest retaule mercedari no el privà de contractar altres obres, com la pintura d’un altre retaule per a l’església parroquial de Premià, concordada el 23 d’agost de 1504.

El contracte d’aquesta darrera obra no diu l’altar al qual havia de ser destinada, ni la iconografia, ni tan sols si era la continuació d’un retaule anterior contractat alguns anys abans per Bernat Goffer, mort el 1502. Tanmateix, J.M. Madurell proposà identificar-lo amb el retaule dels Set Goigs de Maria procedent d’aquesta església i custodiat al MDB anteriorment esmentat (Madurell, 1970, pàg. 100).

El retaule consta de tres carrers dividits en dos compartiments cadascun i d’un bancal amb cinc compartiments. El compartiment principal, en forma de fornícula, allotjava una escultura de la Mare de Déu (actualment perduda). A la resta del retaule es pintaren diverses escenes marianes: l’Epifania i la resurrecció de Jesús (al carrer esquerre), la Coronació (al carrer central), la Pentecosta i l’Assumpció (al carrer lateral dret), i l’Anunciació i la Nativitat (als extrems del bancal). La predel·la es completà amb tres compartiments més amb les representacions del Crist de Pietat, flanquejat per la Mare de Déu i sant Joan.

Es tracta d’una obra menor, executada per un pintor de mentalitat gòtica i, si s’ha de jutjar pels resultats d’algunes escenes, força mediocre. Sovintegen les desproporcions i la mala resolució d’alguns elements anatòmics, com per exemple els dos braços de Jesucrist de l’escena de la coronació de la Mare de Déu. Tanmateix, cal assenyalar les desigualtats qualitatives entre les diverses escenes, sobretot les de la predel·la respecte a les del cos del retaule, explicables probablement per l’ús d’estampes alienes copiades amb més o menys habilitat.

Uns quants anys abans, però, Ch.R. Post utilitzà aquest retaule per a construir la personalitat artística d’un pintor a qui ell anomenà Mestre de Premià, a causa, precisament, de la procedència d’aquest retaule i d’uns fragments de guardapols amb les representacions de santa Llúcia, santa Magdalena i sant Jaume, també provinents de l’església de Sant Pere de Premià (el 1920 conservats al MDB, però actualment en lloc desconegut). A més d’aquestes dues obres, Post n’afegí un parell més, però amb dubtes: un fragment de retaule procedent de Tiana amb els sants Roc, Damià i Jeroni (MDB, núm. inv. 477), i dues portes provinents de l’església parroquial de Santa Perpètua de Mogoda amb sant Pere i sant Pau (MDB, núm. inv. 3-4).

Efectivament, una anàlisi comparativa de l’estil d’aquestes obres confirma la seva pertinença a diversos autors. En tot cas, les úniques pintures que mostren certes afinitats estilístiques –com ja va indicar Ch.R. Post– són les dues peces procedents de Premià: el retaule dels Set Goigs de Maria i el fragment de guardapols amb santa Llúcia, santa Magdalena i sant Jaume.

A l’hora d’identificar el Mestre de Premià, aquest historiador nord-americà considerà que podria ser Bernat Goffer, el seu fill Jeroni Goffer o bé Antoni Marquès. Sembla que finalment es decantà per Jeroni Goffer, si bé no tenia arguments gaire concloents (Post, 1958, pàg. 271-280).

Per la seva banda, i com ja s’ha comentat, J.M. Madurell considerà que el retaule dels Set Goigs de Maria devia ser d’Antoni Marquès, mentre que els altres fragments procedents de Premià els adjudicà a Bernat Goffer, que el 1496 havia contractat un retaule per a l’església de Premià (Madurell, 1970, pàg. 100, doc. 9 i doc. 13).

Aquesta discussió d’atribucions és, a hores d’ara, pràcticament impossible de dirimir, atès que es basa en suposicions difícils de demostrar. A més, no es disposa de més obres ni de més dades documentals, i cal no oblidar que Antoni Marquès i Bernat Goffer formaren una societat pictòrica, i que aquest darrer també treballà amb el seu fill Jeroni. Tot plegat complica la definició d’un estil propi per a cadascun dels tres pintors esmentats.

D’altra banda, i per acabar amb la biografia d’Antoni Marquès, cal dir que va tornar a participar en un arbitratge en un altre litigi, si bé sense Bernat Goffer, que ja havia mort. Concretament el 1507, quan fou elegit àrbitre –juntament amb els pintors Gabriel Alemany, Rodrigo Vela o Vella i Nicolau de Credença–en el conflicte existent entre la comunitat de monjos del monestir de Sant Cugat del Vallès i el pintor Aine Bru. El 2 de gener de 1508 Antoni Marquès va col·laborar, juntament amb vint-i-dos pintors barcelonins més, en l’execució d’un retaule per a la sala capitular del convent de la Mercè de Barcelona sota l’advocació de sant Lluc, segurament relacionat amb el gremi de pintors barcelonins.

En definitiva, doncs, la documentació referida a Antoni Marquès el presenta com un pintor interessant perquè apareix relacionat amb Jaume Huguet, els Vergós i Aine Bru, i perquè executà una obra rellevant, el retaule major de l’església del monestir de la Mercè de Barcelona, però que actualment només pot ser jutjat per una obra menor, de la qual tampoc no es té la certesa absoluta que fos autor. En tot cas, arran de l’obra que se li atribueix, es pot conjecturar que fou un pintor més vergosià que huguetià i que s’obrí tímidament a un cert renaixentisme, tot mostrant algunes propostes curioses, com la reiterada disposició de molts personatges de perfil mirant cap a fora de l’escena: el rei Gaspar de l’Epifania, un dels soldats de la Resurrecció o bé dos apòstols de la Pentecosta.

Bibliografia consultada

Sanpere, 1906, vol. II, pàg. 206 i doc. XXXIX; Mas, 1911-12, pàg. 258; Ainaud – Verrié, 1941, pàg. 34, 47, 48, i doc. V i VII; Madurell, 1944, pàg. 32; Gudiol – Ainaud, 1948, pàg. 29; Post, 1958, pàg. 271-280; Madurell, 1970, pàg. 100 i làm. XVII, i 1971, pàg. 326; Garriga, 1986, pàg. 63; Gudiol – Alcolea, 1986a, pàg. 167; Iglésies, 1992, vol. I, pàg. 142; Coll, 1998, pàg. 29-30 i 134; Mirambell, 2002, pàg. 31-33.