Les arquetes encuirades

Les arquetes recobertes de pell i amb llandes de ferro forjat repeteixen el sistema constructiu i l’esquema formal dels cofres, com a transposició en petites dimensions del seu repertori tècnic, formal i material. Com en el cas dels cofres, són el resultat d’una activa producció del focus barceloní, amb una seqüència cronològica similar. Es disposa de notícies sobre “cofrets encuirats” i “cofrets encuirats i barrats”, malgrat que en són escasses les representacions en la pintura del període. L’estudi ha permès l’establiment de les tipologies principals de la producció, algunes de les quals presenten correspondències directes amb les dels cofres i han estat estudiades en l’apartat dedicat a les arquetes ferrades del capítol del moble d’aquest mateix volum.

Pel que fa al treball de la pell, el grup més interessant és el de les arquetes recobertes de cordovà, obrades al final del segle XIV i durant la centúria següent, constituït per un exemplar del Museu de l’Art de la Pell de Vic (núm. inv. 203), un del Museu d’Arts Decoratives de Barcelona (núm. inv. 37973), un del Museo Lázaro Galdiano (núm. inv. 3376), una arqueta de l’antiga col·lecció Junyent (IAAH, clixé Gudiol B-875) i un exemplar recollit per Labarta (1901, vol. II, làm. 9). De planta rectangular, estan formades per un buc de parets baixes amb tapa de quatre vessants amb ampli pla superior central, unida al buc amb tres frontisses. Aquests elements d’unió són la prolongació de les tres llandes de la tapa, que al frontis formen la lleba del pany central i dos passadors, situats un a cada costat del pany. Les llandes, de ferro forjat, són de secció triangular i presenten expansió de sis pètals, amb un treball de perfilat amb un clau central que permet fixar-les sobre la fusta. Es distribueixen a la tapa, el frontis, el costat posterior i els laterals del buc, seguint l’estructura habitual del gènere. Porten una nansa a cada lateral del buc, en correspondència formal al treball de forja observat als cofres, que en el cas del moble de Vic i el del Lázaro Galdiano apareix també situada a la part central de la tapa. Així mateix, disposen de reforços de planxa de ferro retallada al cantell de la tapa que cobreix el faldó, com també als cantells del buc, que són llisos. La fusta apareix recoberta de cordovà aplicat, fixat pels elements de forja, decorat amb diverses tècniques que configuren un repertori de motius de derivació vegetal, obrat amb tècniques (gravat, repussat o ferretejat, depenent dels exemplars) similars a les emprades als cordovans amb els quals es confeccionaven altres elements, com ara certes peces d’indumentària. Es tracta, doncs, d’un conjunt obrat amb un material costós, un recobriment de qualitat superior a la resta de tipologies d’arquetes encuirades i ferrades del període, que apareix en sintonia amb la factura dels elements de forja. Tot això porta a pensar que es tractava d’una tipologia especial i costosa, atès el tipus de cuir emprat, destinada a un ús concret, potser per a desar objectes o documents importants dins un contenidor de qualitat.

Al Museu de l’Art de la Pell de Vic es conserva una arqueta (núm. inv. 211) recoberta de guadamassil amb representacions d’escenes d’amor cortès i amb llandes, reforços i pany de llautó. Malgrat que s’ha considerat d’origen català (Ollich, 1999, pàg. 376), diversos elements fan qüestionar, si més no, aquesta possible filiació, tant pel que respecta al treball de la pell com als elements metàl·lics. El treball de repussat amb el qual s’han configurat els volums de les figures apareix emmarcat per incisions que serveixen per a delimitar i emfatitzar les siluetes dels personatges, un tipus de treball que entronca directament amb alguns exemplars d’origen flamenc. Com a exemple es poden citar les arquetes del Musée National du Moyen Âge de París (núm. inv. 17506), del final del segle XIV, l’exemplar del Metropolitan Museum of Art, de Nova York (núm. inv. 41.100.194), de vers el 1400, i el del British Museum de Londres (núm. inv. 5-2I), conegut com a Talbot casket, de procedència flamenca o del nord de França, obrat també cap al principi del segle XV. El darrer exemplar presenta una inscripció a la part superior del buc, amb una disposició que recorda l’arqueta de Vic, malgrat que en aquesta apareix al faldó de llautó de la tapa.

Bibliografia consultada

Labarta, 1901; Gudiol i Cunill, 1913; Genís, 1959; Mainar, 1976; Aguiló, 1987; Rodríguez, 1990; L’art en la pell, 1992; Barrachina, 1994a; Moble català, 1994; Soler, 1994; Massot, 1995; Carreras, 1999; Ollich, 1999; Piera – Mestres, 1999; Vinyoles, 2006; Pascual, 2006a, 2006c, 2007a i 2007b.